Els acritarcs són organismes del microplàncton que tenen un gran valor cronostratigràfic, especialment per als sediments precambrians i paleozoics. El de la fotografia, feta al microscopi òptic (× 1000), és Solisphaeridium stimuliferum i procedeix dels sediments marins de l’Albià de les comarques tarragonines. Noteu les projeccions en forma d’espines que caracteritzen el subgrup dels acantomòrfits al qual pertany.
Núria Solé
El nom d’acritarcs (acritos, incert, archae, origen) fou proposat recentment (1963) per Evitt per designar certs microorganismes planctònics d’afinitat incerta, tots amb paret formada per substàncies orgàniques. Són de forma molt variable, generalment esfèrics però també discoidals, el·lipsoidals, poligonals o allargats. Les dimensions, també variables, oscil·len entre els 7 µm i els 150 µm. La superfície de la paret del cos pot ser llisa o granulada i també presenten diferent ornamentació, com ara espines o diferents menes de processos o membranes que es distribueixen regularment o irregularment. La paret del cos pot ser formada d’una a tres capes. Una gran part dels acritarcs presenten una obertura més o menys circular o subpoligonal, anomenada piloma. Generalment es presenten com a individus aïllats, però en alguns casos tenen tendència a formar cadenes o associacions d’individus, fet que sembla suggerir l’existència d’una primitiva membrana que els tancaria.
La classificació més acceptada és la proposada per Downie, Evitt i Sarjeant (1963), que es fonamenta exclusivament en la morfologia, tot i que és un sistema artificial, que no expressa cap relació natural. D’aquesta manera, el grup dels acritarcs és dividit en diversos subgrups. Així, el subgrup dels esferomòrfits (Sphaeromorphitae) comprèn les formes esfèriques o el·líptiques amb una sola paret i sense processos; els acantomòrfits (Acanthomorphitae) inclouen els acritarcs esfèrics o el·lipsoidals però amb paret simple o doble, amb processos en forma d’espines simples o ramificades. En conjunt, fins a l’actualitat, hom ha diferenciat tretze subgrups morfològics. Per a la diferenciació dels gèneres i les espècies hom té en compte, a més de la forma, l’ornamentació i la seva àrea de distribució sobre la paret, així com els tipus de processos.
Els acritarcs constitueixen un dels grups fòssils més antics que es coneixen; són abundants en el Precambrià i formen el microplàncton dominant en el Paleozoic inferior. Permeten d’establir correlacions estratigràfiques molt precises a grans distàncies, i són molt importants per a la cronostratigrafia del Paleozoic. En arribar al Paleozoic superior, encara que són abundants, ja són menys variats i el seu valor decreix; tanmateix són útils per a cercar correlacions del Permià i del Triàsic. A partir del Mesozoic són menys abundants i el seu valor cronostratigràfic és escàs, bé que alguns representants han arribat fins a l’actualitat.
Als Països Catalans és un grup poc estudiat, del qual només coneixem algunes formes del Mesozoic i del Cenozoic. Per exemple, Micrhystridium deflendrei i M. minutispinum del Berriasià-Valanginià de la pedrera de Meià (Noguera), i Baltisphaeridium hirsutum i Solisphaeridium stimuliferum de l’Albià de Salomó (Tarragonès). Per contra, han estat ben estudiats en els sediments del Devonià i del Silurià del NW de la península Ibèrica.
Els acritarcs es troben associats a sediments generalment marins, encara que també poden trobar-se en els d’origen lacustre o fluvial. Les roques més idònies per a la seva obtenció són les pissarres, les lutites i les margues fosques, en les quals generalment apareixen en gran nombre (és freqüent de trobar-hi fins a deu mil individus per gram de sediment). És cert que els acritarcs formaven part del plàncton, com ho evidencia la seva distribució. Ara bé, les relacions filogenètiques entre els representants del grup amb algun altre grup d’organismes són dubtoses i, per la seva variació morfològica, hom pensa en un possible origen polifilètic. A més, possiblement s’inclouen entre els acritarcs ous i espores d’organismes, però el més probable és que la majoria representin estadis del cicle vital d’algues unicel·lulars; la forma de l’obertura que presenten alguns suggereix que es tracta de cists, amb similitud amb certes dinofícies.
El tractament del sediment per a l’obtenció d’aquests fòssils és el mateix que hom fa servir per al cas del pol·len i de les espores fòssils, encara que poden estudiar-se també en seccions primes.