Estromatòlit del Miocè mitjà de Porto Pi, a Mallorca. Hom relaciona la formació d’aquestes estructures carbonatades orgànico-sedimentàries amb l’activitat de petits microorganismes procariotes que poden retenir i precipitar els sediments.
Pere Santanach.
Biològicament, els procariotes són organismes que no tenen un nucli organitzat. Pel que fa al seu registre fòssil, els cianobacteris tenen una gran importància pel seu extraordinari desenvolupament durant el Precambrià i, bé que rarament conservats, constitueixen les formes fòssils més antigues que hom coneix. Els cianobacteris foren designats informalment algues blaves a causa del color que els dona un pigment anomenat ficocianina, tot i que a les formes vivents també n’hi ha que són de color verd oliva o fins i tot vermell. Els cianobacteris actuals són formats per un citoplasma envoltat d’una membrana, de menys de 25 µm de diàmetre, amb organització individual o colonial.
La història dels cianobacteris va lligada íntimament a l’aparició de la vida sobre la Terra, ara fa uns 3000 milions d’anys, bé que en les formes més antigues es fa difícil de dir si realment són cianobacteris o no. Els de tipus coccoide són considerats els més primitius, i exemples d’aquest grup han estat citats als sediments de Tre Cherts, a Sud-àfrica, que daten de 3200 a 3100 milions d’anys. També són coneguts als estromatòlits del Transvaal i a Sud-àfrica. D’altres grups de cianobacteris són presents als Gunflint Cherts del Canadà, on hom els calcula una edat compresa entre 2000 i 2600 milions d’anys, o al Bitter Spring Chert d’Austràlia, de fa uns 800 milions d’anys. Les formes filamentoses i ramificades apareixen al final del Precambrià.
Els cianobacteris tenen un paper important en la formació dels estromatòlits, els travertins i els trombòlits.