Sexualitat i reproducció

La reproducció humana

L’ésser humà, al començament de la seva existència, és una sola cèl·lula procedent de la fecundació de la cèl·lula germinal femenina, l’òvul, per part de la cèl·lula germinal masculina, l’espermatozoide. El nucli d’aquesta cèl·lula inicial resulta de la fusió dels nuclis de les dues cèl·lules germinals o gàmetes, i conté 46 cromosomes, que són el patrimoni genètic característic de l’espècie humana (vegeu "Les lleis de la genètica"). La formació i maduració dels gàmetes masculins i femenins té lloc a l’interior d’òrgans específics sota l’acció i el control de complexos processos hormonals. La trobada entre els gàmetes, fase imprescindible perquè pugui tenir lloc la fecundació, es realitza amb el concurs d’altres òrgans masculins i femenins. Comencem l’explicació del fenomen de la reproducció humana il·lustrant precisament els òrgans que constitueixen els aparells genitals (o reproductors) masculí i femení i la funció que tenen en la fecundació.

Els òrgans genitals masculins

Estructures de l’aparell genital masculí, vist aquí en secció sagital. Als òrgans genitals interns té lloc la producció de les cèl·lules sexuals (espermatozoides) i les secrecions espermàtiques, mentre que la principal funció dels òrgans genitals externs és dipositar el semen en l’aparell femení.

ECSA

Els espermatozoides o gàmetes masculins són produïts pels testicles, òrgans externs de la cavitat abdominal, continguts en una mena de sac de pell o escrot, situat a la base del penis. El membre viril o penis és un òrgan musculós i membranós, erèctil, que fa la funció de conduir a l’exterior tant l’orina com el líquid que conté els espermatozoides, anomenat líquid seminal o espermàtic o, simplement, esperma.

Cada testicle conté nombrosos túbuls seminífers, que són una mena de tubets replegats sobre ells mateixos, dins els quals té lloc l’espermatogènesi, és a dir, la formació dels espermatozoides. Els espermatozoides humans són constituïts per un cap, d’unes dues milionèsimes parts de metre o micròmetres (µm) d’ample i 4 µm de llarg, a l’interior del qual hi ha el nucli envoltat de citoplasma, i per una cua (d’entre 30 µm i 50 µm de llarg). Posseeixen una motilitat extraordinària i es desplacen de manera semblant a molts protozous flagel·lats, amb un moviment determinat per les ràpides ondulacions de la cua, mentre el cap és empès cap endavant. S’ha calculat que la velocitat de locomoció dels espermatozoides és de 3,6 mm per minut. La meiosi que porta a la producció dels espermatozoides té lloc a l’interior dels túbuls seminífers i dura unes set setmanes. Durant aquest procés, el nombre de cromosomes de les cèl·lules germinals es redueix a la meitat. Els espermatozoides produïts, però, encara necessiten dues o tres setmanes més per a acabar de madurar del tot.

Vegem quin camí han de recórrer aquestes cèl·lules per a anar des dels testicles, on es formen, fins a la sortida per l’extrem del penis. Dels túbuls seminífers, els espermatozoides passen a l’epidídim, un canal enrotllat sobre ell mateix que es continua en el conducte espermàtic (o conducte deferent). Els conductes deferents de tots dos testicles desemboquen a la uretra, que arriba fins a l’extrem del penis. La uretra és un canal que porta a l’exterior, en temps diferenciats, tant l’orina com els espermatozoides. Els espermatozoides emesos a l’exterior són continguts en el líquid seminal, constituït per substàncies secretades sobretot per la pròstata i les vesícules seminals, òrgans que els espermatozoides troben al llarg del seu recorregut.

La barreja formada pels espermatozoides i el líquid seminal constitueix el semen. Les diverses substàncies que formen el líquid seminal serveixen per a nodrir els espermatozoides, per a protegir-los del medi àcid existent a l’interior de la vagina i per a activar-ne les capacitats motores de les cues.

La producció d’espermatozoides s’inicia quan el sistema reproductor és madur, és a dir, quan els testicles es desenvolupen i comencen a funcionar. Normalment això té lloc a partir dels 12 anys, si bé aquesta edat pot variar en cada cas. Aquest moment marca el començament de la pubertat (del llatí pubis, que vol dir ‘part inferior del ventre’), període durant el qual els nois tenen la capacitat de produir espermatozoides, la qual cosa constitueix una característica sexual primària. Al mateix temps els testicles també augmenten la producció de determinades substàncies, com les hormones sexuals, que estimulen en l’organisme un seguit de transformacions: els ossos creixen i els músculs guanyen volum, es desenvolupa visiblement l’anomenada "nou del coll" (la laringe) i la veu es fa més greu, els trets facials es tornen més marcats, creixen pèls a la cara (barba), al pubis i en altres parts del cos. En les noies, durant la pubertat, també es produeixen moltes transformacions, com veurem una mica més endavant. Aquests canvis, diferents en tots dos sexes, constitueixen els caràcters sexuals secundaris, que tenen la finalitat d’atreure els individus d’un sexe envers els de l’altre per tal d’afavorir la reproducció.

Els òrgans genitals femenins

Els òrgans interns de l’aparell genital femení, en què destaquen els ovaris, les trompes de Fal·lopi o oviductes, l’úter i la vagina. Els ovaris contenen els òvuls, un dels quals generalment madura si fa no fa cada mes. Les trompes són dos conductes prims que uneixen els ovaris amb l’úter o matriu. L’úter és un òrgan muscular, capaç d’allotjar l’embrió i el fetus, que connecta amb l’exterior a través de la vagina.

ECSA

Els ovaris són els òrgans que produeixen els gàmetes femenins o òvuls. Són dues formacions de les dimensions d’una ametlla, situades a l’interior del cos, a la cavitat pelviana, per sota dels ronyons. A l’interior dels ovaris hi ha, des del naixement, uns 200 000 òvuls, dels quals únicament maduraran una petita part. De fet, la meiosi d’aquestes cèl·lules comença abans del naixement, però s’atura en un estadi intermedi (la fase de la primera divisió meiòtica) i no es completa fins al cap d’uns anys. Una nena neix amb aquests òvuls blocats en el seu desenvolupament, que tindrà lloc quan arribi el període de la pubertat, en què assoleix la plena maduresa sexual. Cadascuna d’aquestes cèl·lules, un cop acabada la meiosi, origina un sol gàmeta madur.

A partir de la pubertat, doncs, tots dos ovaris comencen a funcionar alternativament i produeixen òvuls madurs amb un cicle d’una durada aproximadament mensual (vegeu "El cicle menstrual"). Com que normalment s’allibera un sol òvul en cada cicle, només uns 400 dels 200 000 òvuls inicialment presents completaran el seu desenvolupament durant el període de fertilitat d’una dona, època que té una durada mitjana de poc més de 30 anys, per bé que amb fortes oscil·lacions segons els casos. La maduració de l’òvul en un dels dos ovaris té lloc sota la influència de certes hormones produïdes per la hipòfisi. Cada òvul és contingut en una mena de càpsula, anomenada fol·licle ovàric o de Graaf, que pot presentar diversos estadis de maduració. Cap a la meitat del cicle menstrual, un fol·licle completa la seva maduració, surt a la superfície de l’ovari i "s’esberla" i allibera l’òvul que contenia. Aquest procés s’anomena ovulació. L’òvul alliberat, el diàmetre del qual fa uns 130 micròmetres, passa a l’oviducte de l’ovari corresponent.

Els oviductes o trompes de Fal·lopi són dos canals prims, situats a banda i banda de l’extrem superior de l’úter. Comuniquen amb la matriu per una obertura petitíssima. A partir de l’úter els oviductes s’estenen cap a l’exterior i endarrere, i envolten en part els ovaris per una extremitat en forma d’embut, però sense unir-s’hi.

Quan l’ovari allibera un òvul, els moviments dels cilis que entapissen l’interior del tub juntament amb les contraccions de l’oviducte, semblants a onades, fan avançar l’òvul cap a l’úter. Si en el recorregut per l’oviducte l’òvul és fecundat per un espermatozoide, s’atura i s’adhereix a les parets de l’úter, on continua el seu desenvolupament; en canvi, si no és fecundat, travessa l’úter i la vagina, i és expulsat a l’exterior amb la menstruació (vegeu "El cicle menstrual").

L’úter o matriu és un òrgan muscular amb parets gruixudes, aproximadament de les dimensions d’un puny, que normalment apareix com un saquet amb les parets acostades. Però, quan allotja l’embrió en desenvolupament, pot créixer moltíssim, i durant l’embaràs augmenta unes 20 vegades el seu pes. La part inferior de l’úter, dita coll de l’úter o cèrvix, s’aboca a la part superior de la vagina. Durant l’ovulació, produeix una substància, el moc cervical, que fa una funció important pel que fa a la fecundació, ja que la penetració dels espermatozoides en l’úter depèn també de la seva consistència i fluïdesa.

La vagina és l’òrgan que posa en contacte l’úter amb l’exterior. És semblant a un tub flexible dotat de molts plecs que li confereixen una elasticitat notable, molt important en el moment del part, en què s’haurà de dilatar per a deixar passar el nadó. Cap a l’exterior, la vagina és precedida per dos parells de plecs cutanis. Són els llavis menors, més interns, en la convergència superior dels quals hi ha el clítoris, un òrgan molt ric en terminacions nervioses sensitives, i els llavis majors, més externs i visibles des de fora.

El període en què els ovaris comencen a funcionar (pubertat) no és igual per a totes les noies, però té lloc entre els 11 i els 16 anys aproximadament. Com en els nois, també en les noies el període de la pubertat coincideix amb una sèrie de canvis en el cos, atès que les hormones sexuals secretades pels ovaris determinen el desenvolupament de l’úter, la vagina i els caràcters sexuals secundaris. Aquests caràcters són bàsicament el creixement de pèl al pubis i a les aixelles, l’arrodoniment dels malucs i el desenvolupament del pit, que en el seu conjunt predisposen el cos femení a la reproducció.

La relació sexual

Per tal que s’acompleixi la fecundació cal que un espermatozoide entri en contacte amb un òvul. En l’espècie humana, per les característiques dels aparells genitals masculí i femení, això s’esdevé a l’interior del cos de la dona. El penis és l’òrgan que serveix per a introduir l’esperma en la vagina, si bé per a poder executar aquest acte ha de passar de la seva condició normal de flaccidesa a l’estat rígid i erecte, cosa que s’esdevé a conseqüència d’una sèrie d’estímuls sensorials i psíquics. Des del punt de vista fisiològic, l’erecció es produeix per una constricció dels petits vasos sanguinis a través dels quals flueix la sang. La constricció és causada per impulsos procedents del sistema nerviós parasimpàtic. S’origina així un alentiment de la circulació de la sang i, consegüentment, un augment de la pressió sanguínia en l’òrgan que fa dilatar el teixit esponjós que hi ha al seu interior.

L’acoblament sexual entre home i dona, dit coit o còpula, consisteix en la introducció/recepció del penis en la vagina. A conseqüència dels estímuls determinats pel moviment del penis en la vagina, en l’aparell genital masculí tenen lloc unes contraccions musculars, durant les quals es produeix l’ejaculació o emissió de l’esperma, acompanyada d’una intensa sensació de plaer o orgasme. També apareixen simultàniament alguns fenòmens fisiològics característics, com un augment de la freqüència cardíaca i respiratòria i una elevació de la pressió arterial. Després de l’ejaculació, el penis recupera el seu estat flàccid, i cal una certa estona de repòs abans de poder realitzar una altra còpula.

L’estimulació dels òrgans genitals femenins provoca l’emissió d’una secreció vaginal que facilita la penetració del penis. Els moviments de l’òrgan masculí durant l’acte sexual estimulen directament i indirectament els òrgans genitals femenins, com és ara, principalment, el terç inferior de la vagina i, sobretot, el clítoris, que és un petit òrgan erèctil i molt sensible. L’estimulació genital sostinguda pot portar la dona a l’orgasme, fenomen que va acompanyat de fenòmens fisiològics similars als de l’home i d’una sèrie de contraccions rítmiques de l’úter, que probablement contribueixen al transport de l’esperma a l’interior de l’aparell reproductor femení. Durant l’acte sexual la dona pot tenir un orgasme o més d’un, o no tenir-ne cap; en qualsevol cas, l’orgasme femení no és necessàriament simultani amb el masculí.

En conclusió, biològicament parlant, podem dir que en la relació sexual la funció de l’home és principalment la introducció del semen en el cos femení, mentre que la de la dona és recollir l’esperma i oferir un lloc adequat per a la supervivència dels espermatozoides durant tot el temps necessari perquè puguin fecundar un òvul i iniciar així la concepció d’un nou individu.

La fecundació i l’embaràs

Per tal que la fecundació pugui esdevenir-se cal que l’esperma trobi l’òvul madur en l’oviducte. És per això que els espermatozoides, movent-se activament en el líquid seminal, pugen des de la vagina, on són dipositats, travessen l’úter i van cap a les trompes. En cada ejaculació s’alliberen uns 200 milions d’espermatozoides, dels quals només uns quants arriben a les immediacions de l’òvul i intenten penetrar-hi a través de la substància gelatinosa que l’envolta. Vegem la seqüència dels fenòmens que permeten la fecundació. Quan l’extrem del cap d’un dels espermatozoides entra en contacte amb la membrana de l’òvul, la capa més externa d’aquesta membrana s’eleva i forma un petit relleu, que els moviments actius de la cua de l’espermatozoide aconsegueixen superar. Aleshores s’alliberen els enzims continguts en el cap de l’espermatozoide que li faciliten la penetració en el citoplasma de l’òvul. Al mateix temps, en l’òvul es produeixen una sèrie de canvis bioquímics que impedeixen l’entrada de qualsevol altre gàmeta masculí. L’espermatozoide perd la cua, que es dissol gradualment, mentre que el cap, on hi ha el nucli, es desplaça cap al nucli de l’òvul. Finalment, tots dos nuclis es fonen i es barregen les càrregues genètiques del pare i de la mare. El resultat d’aquesta fecundació és la primera cèl·lula d’un nou ésser original i únic, encara que molt semblant als seus progenitors.

Es considera que els espermatozoides sobreviuen a l’interior de l’organisme femení unes 48 hores, i que els òvuls perduren unes 18 hores a partir del moment de l’ovulació. Per tant, cada mes hi ha uns tres dies en els quals, si es tenen relacions sexuals completes, un òvul pot ser fecundat. Si més no, aquesta és la teoria, però la realitat és que les variacions individuals són molt grans i el període de fertilitat és, ben sovint, força menys previsible. En qualsevol cas, sembla desencertat establir una regla precisa amb aquesta suposició. D’altra banda, les estimacions sobre la quantitat d’espermatozoides emesos en una ejaculació són també una dada discordant. En molts països hi ha la tendència generalitzada a acceptar que en els últims 30 anys hi ha hagut una disminució important en la quantitat i la qualitat de l’esperma, fet atribuït a la possible intervenció de contaminants químics, principalment els que tenen acció estrogènica, com els plaguicides organoclorats i els compostos químics semblants.

Normalment, a cada cicle menstrual els ovaris expulsen un sol òvul, de manera que en la majoria dels casos, si es produeix fecundació, de cada part neix un sol fill. Amb tot, aproximadament una de cada noranta vegades té lloc un part de bessons. Cal dir, però, que aquest fet no sempre és conseqüència de la fecundació de dos òvuls. En efecte, hi ha dos tipus de bessons. D’una banda, hi ha els bessons idèntics o univitel·lins, que neixen d’un sol òvul fecundat, el qual en les primeres fases de desenvolupament es divideix en dos; després cadascuna de les parts es desenvolupa pel seu compte fins a originar un individu complet. Aquests bessons són molt semblants perquè reben dels pares la mateixa dotació genètica. En canvi, quan dos o més òvuls madurs alliberats simultàniament són fecundats, naixeran bessons fraterns o plurivitel·lins, els quals s’assemblen entre ells com els germans normals, perquè només tenen en comú l’edat i no pas el patrimoni genètic. Cal tenir en compte que alguns tractaments actuals de l’esterilitat faciliten l’aparició de gestacions múltiples.

En qualsevol cas, tant si l’òvul fecundat (o zigot) és un de sol o més d’un, immediatament després de la fecundació pateix una sèrie ininterrompuda de divisions mitòtiques durant els tres dies que triga a arribar a l’úter. Un cop hi ha arribat, el zigot nia en la mucosa uterina i comença pròpiament l’embaràs. Però, de vegades, l’òvul fecundat pot instal·lar-se fora de la cavitat uterina, generalment en una trompa. Es tracta llavors d’un embaràs extrauterí, que causa trastorns de diversa gravetat i que difícilment és viable, ja que la trompa s’esquinça i origina fortes hemorràgies.

Les divisions cel·lulars continuen de manera que, al cap de poc temps, la cèl·lula única primitiva ha originat ja moltíssimes cèl·lules, cosa que indica que s’està desenvolupant un nou individu. Molt aviat, però, les cèl·lules comencen a diferenciar-se i després de les fases més inicials, en les quals el seu nombre encara és molt limitat, els grups cel·lulars inicien una especialització. Així, uns originen les cèl·lules musculars, i altres, les cèl·lules epitelials, sanguínies, nervioses, òssies o d’altra mena per tal de formar les diverses parts del cos. Per a la continuació de l’espècie es reserva un cert nombre de cèl·lules, anomenades germinals, de les quals deriven els espermatozoides o els òvuls. Entre la quarta i la dotzena setmana de gestació, que és un estadi del desenvolupament anterior a la completa diferenciació de les seves estructures, el nou organisme en formació rep el nom d’embrió. Després, a partir del tercer mes, s’anomena fetus. Un cop implantat en la mucosa uterina, l’embrió secreta unes substàncies que originen en la mare la interrupció del cicle menstrual, ja que la menstruació, evidentment, en provocaria l’expulsió de l’úter.

Per a poder créixer, l’embrió s’ha de nodrir. Inicialment, l’òvul li proporciona tot el que li cal, però immediatament després d’implantar-se a l’úter es desenvolupa allí mateix un òrgan especial, la placenta, que serveix per als intercanvis de les substàncies nutritives i de rebuig entre la mare i l’embrió. A través de les primes membranes dels vasos capil·lars de la mare i l’embrió, passen de la sang materna a la del fill l’oxigen i les substàncies nutritives i, en sentit oposat, el diòxid de carboni i altres productes de rebuig.

Alguns teixits embrionaris de la placenta originen el cordó umbilical, una mena de tub prim, per l’interior del qual circulen dues artèries i una vena que uneixen els capil·lars de l’embrió a la placenta.

Al cap d’un mes de la fecundació, l’embrió mesura menys de mig centímetre de llarg, té formats els òrgans reproductors (ovaris o testicles) i comencen a perfilar-s’hi les extremitats superiors i inferiors. Al segon mes es modelen les mans i els peus, es reconeixen els ulls, les orelles i el nas, es diferencien els músculs i els nervis, i l’estómac comença a secretar suc gàstric. Al final del tercer mes s’han format tots els òrgans i els aparells. L’aspecte és ja ben humà. Acabat el període embrionari, comença el període fetal, que durarà fins al naixement i en el curs del qual el nou organisme completa el desenvolupament i la maduració d’òrgans i aparells.

Per a la bona salut de l’embrió i del fetus és important que la mare s’alimenti bé. Els efectes d’una desnutrició materna es deixen notar sobretot després del setè mes d’embaràs. Fins en aquest moment, l’organisme matern passa al fill totes les substàncies necessàries per al seu creixement, però després, si la mare no es nodreix bé, també se’n ressent el fetus, que pot néixer amb retards del creixement i diversos trastorns.

El part

L’estadi fetal s’acaba uns nou mesos després de la fecundació. Aleshores el nou organisme, que ja és capaç de viure en el medi exterior, és expulsat del cos de la mare per començar la seva vida independent. Ha arribat, doncs, el moment d’abandonar el tranquil i protegit medi matern i viure l’"aventura" del món exterior, ple de llums, sorolls i sensacions de tota mena.

El naixement és precedit per una sèrie d’esdeveniments que l’anuncien. Ja uns dos mesos abans que tingui lloc, el fetus se sol disposar cap per avall, en la millor posició per a sortir del cos matern. Sovint la mare nota aquest canvi de posició fetal. Quan es compleix el novè mes d’embaràs, hi ha senyals que indiquen inequívocament que el moment del part s’acosta. Els músculs de la paret de l’úter comencen a contreure’s regularment, contraccions que s’acompanyen amb els dolors de part. Simultàniament es produeixen altres fets que indiquen la imminència del naixement. Per exemple, té lloc la pèrdua del tap de moc format al coll de l’úter, que feia de barrera defensiva contra infeccions eventuals que podien penetrar per aquesta via i agredir el fetus. També es dóna l’anomenat "trencament d’aigües", és a dir, la ruptura de l’amni, una membrana que envolta l’embrió durant el seu creixement i engloba el líquid amniòtic, que constitueix una mena de coixí líquid protector del fetus mentre s’està desenvolupant.

Des del punt de vista mèdic, el part es divideix en tres fases: el període de dilatació, el d’expulsió i el període placentari. En la primera fase, el canal cervical s’aprima i s’escurça, mentre que el coll de l’úter es dilata fins a uns 10 centímetres. Això té lloc a conseqüència de les contraccions rítmiques de la musculatura uterina. Les contraccions, que al principi no són doloroses, amb el temps augmenten d’intensitat i de força. Perquè el coll de l’úter arribi a dilatar-se del tot cal un cert temps, que pot arribar a unes 12 hores en el cas d’una dona que té el seu primer fill (dona primípara). Les contraccions que distenen al màxim l’obertura del coll de l’úter constitueixen la fase més dolorosa d’aquest període.

En aquest moment és molt important que la dona estigui preparada per a afrontar el part. Si no sap què li està passant al seu cos en aquests moments més difícils, segurament reaccionarà al dolor enrigidint la musculatura, la qual cosa no farà sinó provocar un increment de les sensacions doloroses. Per això, existeixen cursets de preparació per al part que ajuden a eliminar la por dels dolors mitjançant el coneixement dels fenòmens que tenen lloc a l’interior del cos femení durant tot el període de l’embaràs i en particular en els moments finals. A més, en aquests cursos s’ensenyen tècniques de control de la respiració i de relaxació muscular, que permeten afrontar el dolor de la manera més favorable possible, d’acord amb dos objectius fonamentals. El primer és aprendre a respirar per tal que arribi tot l’oxigen necessari als músculs que participen directament en el part. El segon objectiu és aconseguir fer treballar només una part del cos, bo i mantenint tots els altres músculs relaxats, la qual cosa fa que l’úter, que en el moment del part es contreu contínuament, pugui rebre més oxigen i disposar de tota l’energia que li cal. A més, si la dona es concentra en el control de la respiració allibera la ment de les sensacions doloroses relacionades amb les contraccions i, per tant, sol sentir menys dolor.

Amb el pas de les hores les contraccions augmenten d’intensitat i de potència fins que se succeeixen cada dos o tres minuts. En aquesta fase, el fetus és empès cada cop més endavant pel coll de l’úter, fins que el cap apunta per la vagina, sempre que el fetus es presenti en la posició cefàlica, la més habitual a l’hora del naixement. Ara comença el període d’expulsió. És el moment més difícil i més esgotador del part, però al cap d’unes poques empentes més el fetus surt del tot a l’exterior. Un nou ésser ha vist la llum. Les contraccions de l’úter continuen un temps més després de l’infantament. És l’anomenada fase placentària del part, durant la qual les contraccions uterines expulsen la placenta fora del cos de la mare. Aquest òrgan, que ha servit per a nodrir i aportar oxigen al fetus durant la seva vida intrauterina, ara ja no té cap utilitat i per això és expulsat del cos matern. La placenta se separa del nounat tallant el cordó umbilical. L’úter continuarà contraient-se encara un temps més per facilitar així el tancament dels vasos sanguinis uterins i impedir una possible hemorràgia.

En el moment del part es poden donar certes complicacions, que en alguns casos es poden preveure, però que en altres ocasions són del tot inesperades. Moltes d’aquestes complicacions deriven d’una posició incorrecta del fetus, ja que si no es presenta de cap per avall pot tenir moltes dificultats per a sortir i les seves funcions vitals poden resultar perjudicades. De vegades, el problema es presenta perquè el cordó umbilical apareix al voltant del cos o, pitjor encara, al voltant del coll. En altres casos, el coll de l’úter no es dilata prou perquè el fetus hi pugui passar.

Avui, la tecnologia permet comprovar l’evolució del part i és possible controlar tothora les condicions de salut tant de la mare com del fill. Si sorgeix cap problema, s’intervé tant amb maniobres manuals o instrumentals que ajuden el petit a sortir a l’exterior com amb fàrmacs que afavoreixen la dilatació del coll de l’úter, o fins i tot realitzant una cesària. La cesària és una tècnica quirúrgica emprada quan es preveu que el part natural presentarà riscs. Consisteix a efectuar una incisió de l’abdomen i de l’úter, a través de la qual es treu el nen.

El desenvolupament del nadó

Immediatament després del naixement s’avaluen les condicions generals del nadó mitjançant el test d’APGAR, una prova basada en l’observació de cinc característiques: l’aspecte de la pell, la freqüència de les pulsacions cardíaques, la resposta a l’estimulació de la planta del peu, el to muscular i la respiració. Cada aspecte és avaluat amb tres puntuacions possibles (0, 1, 2). Encara que aquest tipus d’examen només ofereixi indicacions molt generals sobre l’estat de salut de la criatura, s’ha comprovat que existeix una bona correlació entre una puntuació alta i la supervivència postnatal. A més dels factors que indica aquest test, també s’examinen altres característiques del nadó, ja que se’n determina el pes i la talla i la circumferència del cap.

En néixer, un nadó del sexe masculí pesa una mitjana de 3 400 grams, i una nena 3 200 grams. La llargada mitjana és de 50 i 49 centímetres respectivament. El pes en les primeres 24-48 hores pateix un descens fisiològic que normalment és del 5-10 per cent. Algunes de les funcions del nadó encara no s’han activat del tot. Per exemple, els ronyons no són encara capaços de produir l’orina concentrada, i per això el nadó perd proporcionalment més aigua.

La regulació de la temperatura és igualment imperfecta, ja que el nadó no pot suar ni tenir calfreds, cosa que s’ha de considerar a l’hora de decidir com vestir-lo segons la temperatura ambiental. El seu sistema immunològic encara és immadur. Només té les immunoglobulines que ha adquirit de la mare per via placentària, abans del naixement, mentre que n’hi manquen altres que inicialment no pot produir.

Unes hores després del naixement, el nadó és nodrit amb la llet produïda per la mare o amb llet artificial. Inicialment, però, la mare secreta un líquid anomenat calostre i només al cap de dos o tres dies comença a secretar llet. El nen s’agafa per instint al mugró, i és el mateix acte de xuclar que n’estimula la producció per part de les glàndules mamàries.

Al cap d’unes quatre setmanes totes les funcions del nen comencen a regularitzar-se. Acabat el període neonatal, que és la primera fase de la vida i potser la més difícil ateses les complicacions que hi poden aparèixer, comença la primera infància, que va fins als dos anys. La segona infància dura fins a la pubertat.

En aquestes primera i segona infància, el nen continua creixent en alçada i augmenta considerablement de pes. L’estatura es dobla cap als quatre anys, es triplica cap als 12-13, i assoleix el màxim cap als 17-18 en els nois i cap als 15-16 en les noies; el pes es duplica cap als 5-6 mesos, es triplica a l’any d’edat i es quadruplica poc després dels dos anys. Per a aquestes fases també existeixen taules de referència amb vista a determinar si el desenvolupament d’un nen és més o menys normal, però en realitat cada nen és un món, i els processos de creixement poden variar notablement d’un individu a un altre. Durant el creixement, el nen també canvia de forma. Les proporcions del cos varien, creixen més els braços i les cames, mentre que el cap, inicialment molt gran en comparació amb la resta del cos, ara queda més petit. El creixement del cos no és un procés lineal, és a dir, no tots els òrgans creixen a la mateixa velocitat; és més, en certes fases alguns creixen i d’altres sofreixen un procés de regressió, com és per exemple el cas del tim.

A més, el creixement del nen, com el del fetus, és influït per molts factors, alguns d’exteriors, com la nutrició, els fàrmacs o la presència o no de malalties, i d’altres de naturalesa hormonal o hereditària. De tota manera, com hem dit, cada nen és un cas a part, i per això no ha de sorprendre si el creixement d’un nen en concret no sempre coincideix del tot amb les dades considerades "normals". El desenvolupament mental i motor també varia molt segons els individus, i un nen pot ser més avançat que la mitjana dels seus coetanis en el desenvolupament de certs aspectes i més endarrerit en altres qüestions, la qual cosa no vol dir que no assoleixi una maduresa perfectament normal.

Problemes de la reproducció

Hem vist anteriorment com es desenvolupa la funció reproductora en l’espècie humana. Però hi ha certs casos, estadísticament força nombrosos, en què aquesta funció resulta obstaculitzada o impedida per algun motiu. Hi ha factors que fan impossible l’acte sexual, com, per exemple, la impotència o disfunció erèctil de l’home, que consisteix en la incapacitat de mantenir relacions sexuals completes per la manca d’erecció del penis. N’hi ha d’altres que no permeten la fecundació de l’òvul per part de l’espermatozoide o que, fins i tot, un cop esdevinguda la concepció, impedeixen a la dona portar a terme l’embaràs. També es dóna el cas en què no hi ha ovulació, o existeix una obstrucció de les trompes que no permet el pas de l’òvul, o bé no es produeix una implantació correcta del zigot en la mucosa uterina. Per a solucionar tots aquests problemes s’han ideat tècniques que tenen la finalitat d’ajudar una parella que vulgui tenir descendència a assolir amb èxit aquest objectiu.

També és comú el cas oposat, en què una parella, tot i tenir relacions sexuals, no desitja concebre un fill. Per evitar l’embaràs es recorre a diversos mètodes contraceptius que permeten a la parella exercir allò que se sol anomenar control de natalitat. En tot cas, és important que la parella disposi de prou informació per decidir una maternitat i una paternitat responsables.

Esterilitat i infertilitat

La concepció d’un nou ésser viu s’esdevé quan s’acompleix la fecundació de l’òvul, és a dir, la fusió del gàmeta femení amb l’espermatozoide o gàmeta masculí. Però de vegades, per més que un home i una dona desitgin tenir un fill, pot passar que la seva relació sexual, tot i repetida en un període de temps relativament prolongat, no porti a la concepció. Llavors es parla d’esterilitat, que pot ser: femenina, si la incapacitat de concebre depèn de la dona; masculina, si depèn de l’home, o de parella, si depèn de tots dos. En canvi, el terme d’infertilitat s’aplica al cas de la dona que, tot i ser capaç de concebre, no pot continuar l’embaràs per l’expulsió precoç de l’embrió de l’úter amb un avortament espontani.

Les causes que determinen l’esterilitat poden ser diverses, i van des de les disfuncions congènites o adquirides en els aparells reproductors o bé en l’organisme en conjunt fins a les dificultats derivades de l’estrès laboral o els problemes de relació de la parella, passant per causes genètiques i hereditàries. Una alimentació inadequada i un ambient malsà, tant familiar com laboral, també constitueixen factors que poden causar disminució de la fertilitat i fins i tot esterilitat.

Les afeccions de l’aparell genital femení que poden causar esterilitat o dificultats en la concepció són múltiples. Entre les més comunes hi ha el mal funcionament dels ovaris per engruiximent de les parets o la presència de quists, la inflamació o obstrucció de les trompes amb el consegüent impediment per al pas dels òvuls, la incapacitat de la paret de l’úter per a permetre-hi la implantació de l’òvul fecundat i les malformacions uterines. Algunes d’aquestes causes d’esterilitat poden eliminar-se quirúrgicament i n’hi ha d’altres que es resolen amb teràpies farmacològiques.

De tota manera, en la majoria dels casos sembla que la incapacitat de concepció per part de les dones rau en el fet de tenir cicles menstruals sense alliberament d’òvuls madurs, és a dir, de la manca d’ovulació. Aquesta causa d’esterilitat es pot resoldre amb l’administració de determinades hormones, com les gonadotrofines, que provoquen la maduració i l’expulsió de l’òvul per part de l’ovari. Amb tot, aquesta solució pot provocar alguns "inconvenients", ja que aquestes hormones sovint fan madurar diversos òvuls al mateix temps i si alguns d’aquests són fecundats es produeixen embarassos múltiples.

Des de sempre, la tradició popular atribuïa a la dona la responsabilitat principal quan una parella no podia tenir fills. Les investigacions recents, però, indiquen que la esterilitat masculina és la causa de gairebé la meitat dels casos d’esterilitat de la parella. En l’home, les causes d’esterilitat depenen sobretot de defectes en la quantitat i la qualitat de les cèl·lules germinals, des de la manca d’espermatozoides en el líquid espermàtic (aspèrmia) fins a la seva presència en quantitat insuficient, passant per la seva vitalitat o motilitat escasses, amb la consegüent incapacitat per a atènyer l’òvul. Entre els motius d’aquests dèficits, al costat de factors hormonals o inflamacions i malalties de l’aparell genital masculí, avui es tendeix a considerar en primer lloc els factors mediambientals, com l’exposició a radiacions ionitzants i a determinades ones electromagnètiques, i la ingestió d’agents químics nocius. Aquestes substàncies actuen més negativament sobre la fertilitat masculina que sobre la femenina. En efecte, les dones, com hem vist, des del naixement posseeixen un patrimoni d’òvuls ja formats, que només han de completar la seva maduració. Els espermatozoides, en canvi, són produïts contínuament, i les substàncies tòxiques presents en l’ambient actuen tant impedint-ne la formació com modificant-ne la forma i la motilitat, cosa que causa consegüentment dificultats en la reproducció. Ja els anys setanta alguns investigadors nord-americans van observar que en els homes estudiats el nombre d’espermatozoides havia disminuït molt respecte dels valors obtinguts en estudis de cinquanta anys enrere. Inicialment, aquest fet es va atribuir a la millor capacitat de detecció de les noves tècniques, que donaven indicacions més precises que en el passat. Però de seguida altres investigadors van començar a relacionar el baix nombre d’espermatozoides de l’esperma amb la presència, en el mateix esperma, de substàncies químiques tòxiques, de les quals es coneixia tant l’acció cancerígena com la teratògena, és a dir, que causa anomalies al fetus.

Els anys vuitanta es van donar a conèixer els resultats d’una enquesta practicada entre joves nord-americans, en què el percentatge d’espermatozoides presents en l’esperma havia baixat encara més respecte de les dades anàlogues obtingudes els anys abans. Naturalment, aquests problemes no solament afecten els Estats Units, ja que recerques similars fetes a Europa han donat els mateixos resultats i també han fet palès que el percentatge dels habitants de les ciutats que presenten espermatozoides anòmals és superior al dels habitants del medi rural.

En conclusió, un nombre creixent de metges i especialistes tendeixen a indicar com una causa fonamental de l’esterilitat, sobretot de la masculina, l’elevada presència en el medi ambient de substàncies contaminants, problema que hauria de fer reflexionar a tothom. Entre els factors que poden causar esterilitat avui es destaca, encara que en un percentatge petit, la "incompatibilitat" immunològica entre els membres de la parella. En aquest cas, els espermatozoides, després de penetrar a la vagina, serien atacats per anticossos produïts pel sistema immunològic de la dona que reconeixerien com a substàncies estranyes els antígens situats al cap o la cua dels espermatozoides.

Les tècniques de fecundació artificial

Des de fa uns quants anys es fan servir unes tècniques, anomenades de fecundació artificial, destinades a afavorir la concepció, és a dir, la trobada i la fusió de l’òvul i l’espermatozoide, en aquells casos en què no s’esdevé de manera natural. Es poden distingir dos tipus d’intervenció: la inseminació artificial i la fecundació in vitro.

En la inseminació artificial, l’esperma masculí és col·locat "artificialment", mitjançant un catèter adaptat a una xeringa, a l’aparell genital femení, de manera que la fecundació tingui lloc a l’interior del cos de la dona. En canvi, en la fecundació in vitro (FIV o fecundació extracorpòria), s’obté de la dona un òvul madur que es posa en contacte amb els espermatozoides en una proveta. Un cop s’ha esdevingut la fecundació, l’òvul fecundat és implantat a l’úter de la dona, on continua el desenvolupament embrionari. També és possible una altra tècnica, en què els òvuls són obtinguts per laparoscòpia i després són reintroduïts a les trompes, acompanyats dels espermatozoides.

Per a obtenir la fecundació artificial es pot emprar el semen de la parella de la dona que vol ser fecundada o el d’un donador, elegit entre els que són inclosos en un banc d’esperma; en el primer cas es parla d’inseminació homòloga, i en el segon, d’inseminació heteròloga.

En la inseminació homòloga, si el semen de la parella presenta alguna anomalia, com per exemple espermatozoides en nombre reduït, amb poca mobilitat o poc vitals, és sotmès a certs procediments que milloren la qualitat del semen i fa que els espermatozoides siguin més capaços de penetrar a l’interior de l’òvul. Amb tot, avui hi ha un debat obert en la comunitat científica sobre els resultats efectius aconseguits amb la inseminació homòloga, ja que comparant les dades presentades per diversos investigadors s’evidencien diferències notables pel que fa al nombre d’èxits obtinguts. Així, alguns investigadors parlen de resultats positius del 15-30 per cent, mentre que amb la mateixa tècnica altres investigadors anuncien resultats positius molt més baixos. Un altre element de discussió té relació amb el fet que algunes dades científiques experimentals han detectat en els nens nascuts d’inseminacions homòlogues un percentatge de malformacions i de malalties congènites més alt que la mitjana.

Avui és molt difícil emetre un judici definitiu sobre quin mètode és el que ha assolit el major nombre de resultats positius. Amb tot, en general, es pot dir que les tècniques d’inducció a l’ovulació, amb tractaments hormonals complexos, estan donant bons resultats. En qualsevol cas, el tractament de l’esterilitat, que abans era una qüestió sovint insoluble, ha avançat molt i les perspectives són ja força més afalagadores.

Fertilitat i contracepció

Una dona que gaudeixi de bona salut podria generar, durant el seu període reproductiu, una mitjana d’uns 12 fills. És el que solia passar en temps antics, però actualment, en la societat occidental, això ja no és així, perquè la majoria de les parelles tenen a disposició diversos mètodes per a decidir si volen concebre un fill o no. A continuació esmentem alguns dels mètodes anticonceptius més habituals, uns de molt antics i altres de més moderns.

El coit interromput o coitus interruptus ha estat durant molts segles a Europa un important mètode de control de la natalitat. Consisteix a retirar el penis de la vagina just abans d’ejacular i vessar així el semen fora del cos femení. És un mètode molt poc fiable, perquè les secrecions lubricants del penis, que solen acompanyar l’excitació sexual i l’erecció, contenen una quantitat d’espermatozoides suficient per a provocar un embaràs. A més, l’home no sempre aconsegueix retirar el penis a temps. En qualsevol cas, és un mètode del tot insegur, amb un elevat percentatge de fracassos i que, a més a més, produeix frustració a tots dos membres de la parella.

Un altre mètode anticonceptiu àmpliament practicat és el de la continència periòdica, que consisteix a evitar les relacions sexuals uns dies abans i després de la data en què se suposa que la dona té l’ovulació. Aquest mètode és anomenat també d’Ogino-Knaus, i s’usa a bastament, però és de resultats molt incerts. Amb tot, es pot incrementar una mica la seva seguretat calculant la data probable de l’ovulació amb una mica més de precisió, per exemple amb l’auxili del mètode de la temperatura basal. Aquest mètode es basa essencialment en el fet que en la fase ovulatòria la temperatura corporal de la dona augmenta lleugerament; la temperatura, però, s’ha de mesurar cada dia al matí i en repòs, abans de llevar-se. Es tracta d’un mètode adequat per a les dones que tenen un cicle menstrual regular.

Existeixen mètodes contraceptius que donen garanties de seguretat més grans. Un d’aquests mètodes consisteix en l’ús del preservatiu, també anomenat profilàctic o condó. El preservatiu és una beina de goma fina i resistent que es col·loca recobrint el penis en erecció abans de la relació sexual. L’esperma ejaculat queda recollit en l’extrem tancat, que sovint conté un dipòsit per a aquesta finalitat. Aquest mètode té una eficàcia elevada, sempre que s’utilitzi adequadament, i, a més, atorga una bona protecció contra les malalties de transmissió sexual i contra el virus de la sida.

També es pot evitar la concepció emprant un altre mètode mecànic com és el dispositiu intrauterí (o DIU, segons la sigla corresponent a intrauterin device), un petit objecte de plàstic o metall, de formes diverses, que el metge col·loca a través de la vagina a l’interior de la cavitat uterina. Pel que sembla, el seu efecte principal no és evitar la fecundació —tot i que dificulta l’ascens dels espermatozoides per l’interior de l’úter—, sinó impedir la implantació de l’òvul fecundat a l’endometri.

Un mètode contraceptiu de naturalesa química que té bons marges de seguretat és la píndola contraceptiva oral. Les píndoles contraceptives són medicaments elaborats a base d’hormones que, en inhibir l’ovulació, impedeixen que pugui tenir lloc la fecundació.

Tots els mètodes anticonceptius esmentats són reversibles, és a dir, funcionen mentre s’utilitzen però no impedeixen la concepció de fills quan es deixen d’emprar. El seu coneixement i el seu ús correcte permeten que la concepció d’un fill sigui una decisió més responsable de la parella.

La salut de la dona i del fetus durant l’embaràs

Quan una dona s’adona que està embarassada, convé que vagi a veure el metge a fer-se una revisió mèdica completa. No pas perquè l’embaràs sigui cap malaltia; al contrari, per a moltes dones els nou mesos d’embaràs representen un període de gran benestar físic i psíquic. Amb tot, cal prevenir complicacions eventuals per a la dona i per al fill.

El metge, si tot va bé, segurament donarà a la dona dos consells fonamentals: que es mantingui en forma, mitjançant la gimnàstica adequada, i que mengi bé. S’entén per menjar bé el seguiment d’una dieta variada i equilibrada, és a dir, que contingui en les proporcions justes les substàncies nutritives necessàries, sobretot proteïnes, vitamines i sals minerals, perquè la mare conservi la salut i perquè el nen rebi tot el que li cal per a la formació i el creixement. Sovint, pot ser útil augmentar la quantitat de sals minerals i de ferro i disminuir en els últims mesos la quantitat de sal dels menjars.

L’augment de pes que experimenta una dona al llarg de l’embaràs ha de ser si fa no fa constant durant els nou mesos. Se sol considerar normal un augment final d’uns 9-10 kg, és a dir, en el seu conjunt, 1 kg cada mes de mitjana. Però un augment de pes excessiu ha de preocupar perquè podria provocar diversos trastorns, com un increment de la pressió de la sang i perills per al cor, sobretot en el moment del part. Si l’alimentació de la mare és correcta, hi ha una bona relació entre el seu augment de pes i el pes del nen, el qual molt probablement al moment del naixement tindrà un pes adequat a les seves necessitats.

Entre els riscs principals de la dona embarassada hi ha el de contreure malalties que puguin provocar danys al nen en formació. Els tres primers mesos d’embaràs constitueixen un període particularment delicat perquè és quan s’estan formant les estructures fonamentals del nen. Per això és molt perillós si precisament en aquesta fase del desenvolupament embrionari la mare es veu afectada per alguna malaltia d’origen víric o bacterià. De fet, els virus i els bacteris són capaços de passar a través de la placenta i d’infectar l’embrió, i alguns poden modificar el desenvolupament normal d’òrgans i aparells. Per a la dona embarassada de pocs mesos és extremament perillós contreure, per exemple, la rubèola, una malaltia d’origen víric que provoca en el fetus greus trastorns de la vista, sordesa i defectes cardíacs. Hi ha virus que tenen efectes lleus en els nens, però que causen danys molt greus en l’embrió. És igualment perillosa una malaltia causada per protozous paràsits, la toxoplasmosi, si es contreu just al començament de l’embaràs, quan la placenta en formació encara no és un filtre que actuï eficientment.

Nombroses substàncies poden alterar també el delicat procés de formació del nou ésser en passar a través de la placenta, com és el cas de molts fàrmacs, que cal administrar exclusivament sota un rígid control mèdic. Malauradament, el caràcter nociu d’alguns fàrmacs no s’ha descobert sinó després d’haver causat danys molt greus. Per exemple, tothom recorda el cas de la talidomida, un medicament que els anys seixanta va provocar el naixement en diversos països de l’Europa occidental d’uns deu mil nens focomèlics, és a dir, amb les extremitats poc desenvolupades. Des d’aleshores es practiquen controls més rigorosos sobre els efectes dels fàrmacs, i desastres d’aquestes dimensions no s’han tornat a produir.

També són un perill alguns tòxics ambientals i les radiacions ionitzants, que poden perjudicar greument les cèl·lules i induir modificacions genètiques, les quals tenen l’efecte de provocar processos de desenvolupament anormals, amb conseqüències greus per a la salut del futur nen.

Avui, cada cop més, es va estenent entre les dones embarassades el costum de sotmetre’s a visites de control periòdiques, que també permeten verificar l’estat de salut de l’embrió i del fetus. En particular s’han perfeccionat unes tècniques amb les quals es poden detectar anomalies o retards en el desenvolupament. La més difosa és l’ecografia, que aprofita la capacitat que tenen els ultrasons de ser reflectits de manera diferent segons el tipus de teixit que travessen. L’eco dels ultrasons dirigits a l’abdomen de la dona es transforma en un senyal elèctric, el qual, tractat informàticament de manera adequada, esdevé un senyal lluminós que apareix en una pantalla. Així, es pot "veure" amb força detall el fetus amb les estructures i els òrgans interns principals. Hi ha algunes tècniques que permeten detectar malformacions fetals causades per defectes genètics, a través de l’obtenció d’una mostra del líquid amniòtic que envolta el fetus (amniocentesi) o de partícules de mucosa uterina (vellositats coriòniques). Aquestes mostres s’analitzen en laboratoris altament especialitzats. Altres tècniques d’exploració força esteses avui són la fetoscòpia, que permet visualitzar el fetus, la placenta i el cordó umbilical mitjançant l’ús d’una fibra òptica continguda en una cànula introduïda en el sac amniòtic a través de la paret abdominal i l’úter; i l’amnioscòpia, que consisteix en la visió directa del sac amniòtic, obtinguda mitjançant la introducció a través de la vagina i el canal cervical d’un tub de fibra òptica, proveït d’una càmera adequada.

Les malalties de transmissió sexual

Hi ha algunes malalties que es transmeten de manera gairebé exclusiva en el decurs d’una relació sexual. És per això que es coneixen com a malalties de transmissió sexual o "malalties venèries" (de Venus, la deessa de l’amor). No pertanyen a aquest grup aquelles malalties que, tot i poder ser transmeses per via sexual, també es poden difondre per altres vies, com l’hepatitis vírica i, sobretot, la sida, una malaltia que en poc temps ha adquirit dimensions epidèmiques i s’ha estès amb molta rapidesa. El virus de la sida es troba en els leucòcits de la sang i en el líquid espermàtic. Per aquest motiu les modalitats principals de contagi han estat les transfusions de sang i, encara ara, l’ús de xeringues contaminades amb sang infectada i les relacions sexuals. Les malalties de transmissió sexual més conegudes són la sífilis (o lues) i la gonorrea (o blennorràgia). Molt comunes en el passat, avui són menys freqüents, gràcies a la millora de les condicions higièniques, a la difusió de tècniques de prevenció, com la utilització del preservatiu, i sobretot a l’ús dels antibiòtics, que permeten la curació completa dels malalts.

La sífilis és potencialment la més perjudicial d’aquestes malalties. És provocada per un organisme unicel·lular, el bacteri Treponema pallidum, que fora del cos humà sobreviu només uns pocs minuts però que es desenvolupa ràpidament en un ambient adequat, càlid i humit, com és el de certes zones del cos, com els genitals, la boca o les ferides de la pell. Els primers símptomes d’infecció de la sífilis són una úlcera seca o xancre, que apareix entre 10 i 90 dies després del contacte sexual, la qual és seguida, aproximadament al cap d’un mes, d’una erupció cutània. Aquests símptomes són visibles, en l’home, perquè es localitzen als genitals externs, mentre que en la dona poden trobar-se a l’interior de l’aparell genital (vagina o coll de l’úter). Després desapareixen, fins i tot abans de començar cap tractament, no perquè la malaltia hagi remès sinó perquè els bacteris que la determinen s’han desplaçat a través de la sang del punt de la infecció a altres parts del cos i han començat a reproduir-s’hi. Si una dona contreu la sífilis mentre està embarassada, els bacteris poden infectar el fetus i causar-li molts danys, sovint irreparables.

La gonorrea també és produïda per un bacteri, la Neisseria gonorrhoeae. La infecció bacteriana es detecta per la inflamació que causa en la uretra. Llavors, l’acte d’orinar esdevé dolorós i, a més, es produeixen pèrdues d’un líquid grogós a través de les vies urinàries. Aquests símptomes solen aparèixer al cap de 3-10 dies de contreure la infecció.

Mentre que, en l’home, els símptomes de la malaltia són molt evidents, en la dona no sempre ho són tant, i per això pot passar que, sense ser-ne conscient, una dona encomani la infecció. A més, precisament per aquest fet, la malaltia pot ser greu, perquè si no es tracta pot provocar danys en l’aparell reproductor, susceptibles d’ocasionar una esterilitat permanent. Una dona embarassada infectada pot transmetre la malaltia al fill durant el part amb conseqüències molt greus, ja que els nadons no tractats poden resultar afectats de ceguesa permanent. Per sort, els riscs tan greus han disminuït de manera espectacular des del descobriment de la penicil·lina, que en la majoria dels casos constitueix un bon remei contra les infeccions provocades pels bacteris de la sífilis i la gonorrea.