En el mapa figuren les tres principals organitzacions de diàleg interreligiós: el Parlament de les Religions del Món, la Iniciativa de les Religions Unides i la Conferència Mundial sobre Religió i Pau, i es destaquen les seves seus centrals. En el primer cas es tenen en compte els llocs on se celebra o s’ha celebrat un Parlament i es deixa de banda la incipient xarxa de ciutats que depèn del Consell per a un Parlament de les Religions del Món amb seu central a Chicago. Pel que fa a les altres dues organitzacions, es representa l’abast de la seva extensió i el grau d’implantació; quan en un Estat hi ha més de dos grups, se n’ha indicat el nombre, però no se n’ha concretat la localització geogràfica. La Iniciativa de les Religions Unides es revela com l’organització interreligiosa de base per excel·lència (204 grups de base). Mostra molta diversitat religiosa, geogràfica i ideològica. En el mapa no s’han pogut representar els seus 16 grups regionals, multireligiosos o temàtics. La Conferència Mundial sobre Religió i Pau és una organització amb un fort ressò entre les jerarquies religioses, tot i que la seva implantació geogràfica és menor, especialment a l’Amèrica Llatina.
El diàleg interreligiós es troba molt desenvolupat al nord, especialment als Estats Units, on destaca la gran presència d’iniciatives a les dues costes i al nord-est del país, i a Europa, especialment al centre i al Regne Unit. Altres àrees geogràfiques amb un gran dinamisme interreligiós són l’Àfrica subsahariana i l’Àsia, on cal subratllar la importància de l’Índia, de l’Extrem Orient –especialment del Japó i de les dues Corea– i de l’Orient Mitjà. La Mediterrània occidental, probablement a causa del seu escàs i encara recent pluralisme religiós, reflecteix un estat incipient del moviment interreligiós.
Per a mostrar el diàleg interreligiós s’han tingut també en compte les ciutats on hi ha més iniciatives multilaterals. La ubicació de les càtedres UNESCO de diàleg interreligiós en el mapa acaba de perfilar una descripció aproximativa de l’arrelament d’aquest diàleg en el món contemporani.
La segona dimensió del mapa presenta la formació religiosa a partir de la ubicació dels principals centres magisterials i d’estudis de les religions confessionals i no confessionals. Es tracta d’institucions que estudien les tradicions religioses des de la perspectiva científica i/o des de la perspectiva de la fe, però que, en qualsevol cas, són una referència i tenen reconeixement internacional. Es presenten només els centres de les que, tradicionalment, han estat considerades les cinc grans religions universals (vegeu els mapes 32 i 33).
L’estudi de les religions i l’educació religiosa
Al segle XIX, la formació religiosa de prestigi va quedar emmarcada, d’una banda, en l’àmbit universitari dins de les anomenades ciències de les religions i, de l’altra, reclosa en els reductes confessionals. En el primer cas, era la consagració de l’estudi positiu de les religions que pretenia comprendre el fenomen religiós en tota la seva objectivitat i rigor. En el segon, la voluntat de conservar el missatge preservant-lo de contaminacions alienes a la pròpia tradició. En l’actualitat cada vegada sembla més clar que per a conèixer una tradició religiosa no n’hi ha prou amb l’anàlisi objectiva sinó que és necessària l’empatia envers la tradició que s’estudia. No es pot conèixer de manera fiable allò que no s’estima. Així es pot garantir una comprensió de les tradicions que mereixi el respecte i el reconeixement dels mateixos membres de la tradició. Tant a les principals universitats en què s’estudien les tradicions religioses com als centres de formació religiosa d’alt nivell, el professorat respon a perfils mixtos en què es combina la qualificació en l’àmbit de les ciències de les religions i el coneixement i l’experiència de les tradicions des d’una fe determinada.
Aquesta nova manera de veure el fet religiós suposa una interessant renovació en el camp dels estudis de les religions que no queda al marge dels vents favorables que, des de diferents àmbits, bufen tot aproximant ciència i religió, logos i mite. L’educació religiosa en l’ensenyament primari i secundari no és indiferent a aquest plantejament. Els nous horitzons d’aquests estudis en l’ensenyament universitari poden preparar els recursos humans que facin possible un ensenyament de la cultura religiosa des de perspectives no confessionals que garanteixin l’equilibri entre rigor, esperit crític i empatia.
Dues figures per a la història del diàleg interreligiós als Països Catalans
El frare franciscà mallorquí Ramon Llull (1232-1315) és una figura cabdal que va apuntar el tema de la relació entre les religions (jueus, musulmans i cristians, així com els no monoteistes –els gentils–) en el seu Llibre del gentil e dels tres savis. La perspectiva mística de Llull, que confia més en l’amor com a força de convivència que en el discurs, continua tenint el seu ressò. Dels seus viatges a terra dels musulmans, en sortí escaldat diverses vegades però mai no defallí en la seva voluntat d’arribar a la veritat des del diàleg.
El químic, filòsof i teòleg català Raimon Panikkar (1918), que té un bon nombre de publicacions que tracten del tema de la interculturalitat i el diàleg interreligiós és, tal vegada, l’intel·lectual contemporani dels Països Catalans més reconegut arreu del món. Fill de pare indi i hindú, i de mare catalana i cristiana, s’identifica amb una pluralitat de tradicions: cristiana, hindú, budista i secular. El seu pensament vol mostrar com la diversitat cultural i religiosa, quan es viu des del diàleg orientat per l’amor i el coneixement i no des de la confrontació ni del sentiment de superioritat, és una riquesa per a tots i no una amenaça.