La diversitat de pobles i nacions del planeta és d’una gran extensió, difícilment representable en un sol mapa amb tota la seva complexitat. Parlem de pobles i nacions perquè, si bé el concepte de nació és fàcilment aplicable a unes determinades comunitats, especialment a Europa, amb unes característiques específiques, aquest mateix concepte esdevé inaplicable per a explicar altres realitats de pobles amb trets identitaris ben evidents, però entesos sota uns altres paràmetres. Aquest mapa de pobles i nacions no pretén, doncs, equiparar realitats tan diverses, sinó simplement fer una aproximació a aquest mosaic tan ric i heterogeni de la societat humana.
S’han obviat les nacions que, en disposar d’un Estat propi, ja figuren en el mapa dels estats, la majoria dels quals, sota la denominació d’un poble o nació dominant, amaguen l’existència d’altres. Si les fronteres dels estats ja són prou arbitràries a Europa, fruit de l’atzar de la història, amb nacions que estan separades per alguna d’aquestes fronteres estatals, aquest fet resulta molt més evident en la resta de continents on els processos de colonització i de descolonització encara van respectar menys la diversitat de pobles existent.
Ha calgut fer una tria d’aquells pobles o nacions que hem considerat més significatius sobre la base de criteris tan diversos, i sovint contradictoris, com el nivell de consciència col·lectiva, l’existència de moviments de reivindicació nacional o de reconeixement de la pròpia identitat, la seva singularitat per raons històriques i culturals, o fins i tot simbòliques i testimonials, el pes demogràfic que representen, etc. Cal tenir en compte, doncs, que el mapa és només una aproximació a aquest món tan divers, amb totes les limitacions que això representa.
Al costat de pobles que, de grat o forçats per un procés d’aculturització, accepten la seva integració en un Estat, n’hi ha que reclamen un millor reconeixement de la seva identitat cultural, un més elevat grau d’autonomia o mantenen un conflicte obert amb l’Estat del qual es volen alliberar. La diversitat per si mateixa no representa cap situació conflictiva; en tot cas és la noacceptació d’aquesta diversitat i la manca de respecte per l’alteritat allò que provoca els conflictes.
Què és una nació
La paraula “nació” prové del mot llatí natio i, durant segles, ha tingut unes connotacions molt lligades al seu significat d’origen: cada persona pertany a una nació, és a dir, al lloc on ha nascut. El lloc de naixement marca o defineix, en part, la identitat de cada persona. Aquesta afirmació es desenvolupà al llarg de la història i es convertí en font d’una doctrina que concep la nació en termes orgànics, la qual cosa equival a dir que cada individu ha nascut al si d’una nació, en una terra delimitada i definida per tots els altres individus que s’hi senten identificats. Cada individu portarà sempre al seu damunt el segell i les característiques de la seva nació, tant si continua residint a la seva terra com si se’n va. Aquest pensament s’estén sobretot per l’Europa Central i Oriental, l’imperi Rus, l’Orient Mitjà i gran part d’Àsia. A banda d’això, s’ha donat també una altra tradició que considera la nació en termes voluntaristes, és a dir, que cada ésser humà pertany a una col·lectivitat en relació a la qual es defineix i identifica com la seva nació. La identificació no ve tant determinada, doncs, per una terra com pel fet que cadascú pot triar lliurement la nació a la qual vol pertànyer. En aquest sentit, té molt de fet contractual, d’associació entre unes parts que políticament i per unes afinitats i tradicions comunes convenen a unir-se. Aquesta idea es desenvoluparà sobretot als anomenats països occidentals, des de França i la Gran Bretanya fins als Estats Units d’Amèrica.
Amb tot, aquests conceptes definitoris del que és una nació no es donen en estat pur. Són conceptes que sovint trobem barrejats amb d’altres. Amb les inevitables confusions. La més notable és la confusió entre nació i estat, que ha tingut, com a conseqüència, la negació de nacions per a posar en relleu determinats estats i la conversió d’estats en nacions artificials. És freqüent aquesta situació en els models exportats, des dels estats centralistes d’Europa, en antigues colònies seves, particularment a l’Àfrica, Amèrica i Àsia. D’altra banda, la paraula nació ha pres, en alguns llocs, unes dimensions que superen de molt el seu significat originari, com és el concepte de nació àrab. I, finalment, cal assenyalar que el mot nació s’utilitza sovint com si fos sinònim de poble, d’ètnia i de comunitat diferent d’una altra, etc.
Nació i moviments de població
En un mapa es pot intentar copsar de la manera més acurada possible una instantània de la situació actual dels pobles i nacions de la Terra. Però es tracta només d’una “fotografia” que retrata una situació en un moment determinat. És la imatge fixa d’una realitat en constant moviment, en què el desplaçament de les poblacions, les fronteres que fluctuen i les cultures canviants constitueixen un fet repetit durant la història, però que ara presenta unes connotacions específiques. En lloc d’observar el món com si es tractés d’un mosaic de colors ben contrastats i retallats, l’hauríem de contemplar com un calidoscopi de policromia làbil, sense tonalitats ben delimitades, que transfiguren sense pauses el seu difús però intens cromatisme.
Les diverses civilitzacions mai no s’han comportat com si fossin plaques tectòniques que entren en convulsió quan es posen en contacte amb les fronteres. Constitueixen atmosferes culturals que embolcallen les nacions que hi ha contingudes, nacions que només poden viure i reproduir-se gràcies a l’aportació constant de fluxos de població i de materials culturals procedents de l’exterior. Aquestes migracions i aquests intercanvis culturals, tan vius i presents avui en la nostra quotidianitat, formen part de l’essència humana i constitueixen un arquetip fonamental de la nostra espècie.
L’ésser humà sempre ha estat, més o menys, nòmada, i també ho han estat les seves cultures i els pobles que les han emmotllat. A més, les cultures i les nacions mai no són eternes ni uniformes, sinó que reelaboren la seva estructura gràcies a la interacció amb paisatges socials en trànsit permanent, ambients ocupats per persones de diversa procedència que, molt lluny de transportar-hi la seva cultura “ancestral”, en construeixen una de nova en contacte amb el seu nou espai de vida, amb el seu nou poble.
Les nacions i els pobles, doncs, són entitats canviants, i de ben segur que els propers anys aquest mapamundi representat aquí tindrà un altre tipus de configuració, plural, viva i sempre preparada per a ramificar-se en noves nacions sorgides per la fissió, la fusió o la simbiosi d’anteriors pobles. Pobles internament diversos, curulls de matisos culturals diferenciats, i units gràcies (i no malgrat) a aquesta diversitat.