Situació
Planta baixa de la torre sobirana, restaurada fa alguns anys, que ocupa el tercer nivell, el més alt, d’aquest malmès castell.
ECSA - A. Roura
Conat és a 5 km de Rià i es troba just a la confluència de les riberes de Noedes i d’Orbanyà, de les quals es forma la ribera de Callau. El poble és emplaçat en el punt menys obac d’aquesta vall força estreta, enfondida i ombrívola.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 36’ 52” N - Long. 2° 21’ 27” E.
Hom pot arribar al poble de Conat partint de Prada per la carretera N-116 en direcció a Andorra. A 2 km, en el barri del Pont de Rià, surt la carretera D-26 que, després de travessar la Tet i el nucli de la vila de Rià, s’endinsa per la vall de la ribera de Callau. El poble de Conat té dos barris diferenciats: el que s’agrupa en el vessant del puig que és coronat per les ruïnes del castell, damunt l’aiguabarreig de les dues rieres, i l’altre vora l’església parroquial de Sant Joan, a la dreta de la vall. Pels carrerons molt costeruts del primer d’aquests veïnats s’accedeix fàcilment al castell de Conat i la seva capella de Santa Magdalena.
Història
Les primeres notícies sobre el lloc i els senyors de Conat són del final del segle XI. Vers els anys 1082-95 és citat l’honor de Connad i l’any 1090 Gaufred de Conat signa com a testimoni una donació al monestir de la Grassa feta pels senyors de Mosset. Als segles XI i XII la senyoria del lloc era en mans de la família dita de Conat o bé de Sautó, que retia homenatge als comtes de Cerdanya, i després als reis, pels dos castells d’aquests noms i per la Roca de Salimans. La situació es mantenia encara durant el regnat d’Alfons I (1162-96).
El primer esment conegut sobre el castellum de Conat és de l’any 1168. D’aquesta època és la notícia sobre la donació d’un cortal i pastures de la vall d’Orbanyà a l’orde del Temple, per part de Guillem Bernat de Paracolls, la seva muller Blanca de Conat i els fills. Els castells de Paracolls i de Conat haurien estat, probablement, sota el domini d’una mateixa família, que s’acabaria extingint. L’any 1268 Esclarmonda de Conat era l’esposa de Ramon d’Urtx.
A la segona meitat del segle XIII tenia alguna part de la senyoria de Conat Pere de Santacoloma, procedent de la Fenolleda, i l’any 1280 la va vendre a Ramon de Fullà.
A partir de l’inici del segle XIV, com a mínim, el castell era el centre de la baronia dita de la Vall de Conat (vallis de Conato, l’any 1308), la qual comprenia una desena de llocs de la rodalia, gairebé tots deshabitats actualment.
En temps de Pere III el Cerimoniós, vers el 1344, esdevingué castell reial. Es té coneixement de dos castellans: Bernat d’Illa (1344-46) i Pere Paraire (1346-52). Conat figura als inventaris de castells reials del 1360 i el 1369. Cap a la fi del segle XIV, el rei Joan I l’alienà novament a particulars.
A la darreria del segle XV Miquel de Cardona era senyor de la Vall de Conat i també de Molig, Campome, Paracolls i Coma. L’any 1494 Joan de Pau i la seva muller Elionor de Rocafort reberen de Ferran II una part de les rendes de Conat. Al segle XVI Carles I ordenà que la baronia fos empenyorada a Galceran de Cruïlles i de Santapau per 3 500 florins d’or. Aquest fet originà litigis entre l’anomenat Cruïlles i Jaume Alemany de Bellpuig, els quals acabaren amb una sentència que acordà el rescat de la baronia a favor d’Alemany de Bellpuig, mitjançant indemnització.
L’any 1598 segons unes fonts o el 1606 segons altres, el rei Felip II (III) cedí la baronia de Conat a Gabriel de Llupià, procurador reial de Rosselló i Cerdanya, per recompensar-lo del que se li devia per la galera “Lupiana”. Aquesta galera havia estat armada pel seu besoncle Tomàs de Llupià (abat comandatari de Sant Pere de Rodes; mort l’any 1580) i havia estat adquirida per la corona. L’any 1640 Joan de Llupià, amb el seu fill Francesc, eren encara senyors de la Vall de Conat.
L’any 1763 Antoni d’Ortafà era senyor de Conat. El succeí el seu fill Pau, que l’any 1792 abandonà aquest lloc.
Castell
El conjunt edificat del castell, força complex, del qual queden diversitat de restes, ocupava els replans superiors del puig, entre les valls enfondides de la riera d’Orbanyà, al N, i la riera de Noedes, al S i E, damunt del seu aiguabarreig. S’estructurava bàsicament a tres nivells, en replans que es van eixamplant en sentit descendent de ponent cap al NE. Al sector més alt hi ha les restes de la torre sobirana o donjó, al replà intermedi, una gran construcció interna, i a l’espai més baix, la capella de Santa Magdalena, situada a l’angle NE del recinte murat. Aquest recinte defensiu circuïa tot el conjunt, seguint el caire dels cingles naturals al N i NE, els vessants abruptes del costat S i el rocam en part tallat i verticalitzat artificialment del costat E sobre el pendent on s’esglaonen les cases del poble. A l’W foren excavats uns valls amples i profunds a la roca d’esquist, ja que aquest era el punt més accessible, que enllaça amb la carena a l’extrem de la qual el castell és emplaçat. El recinte murat s’adapta, doncs, a les irregularitats topogràfiques i, per tant, té una planta molt irregular, amb nombrosos angles o inflexions.
La torre sobirana, situada a la part més alta, era un edifici força gran i sòlid, pràcticament quadrangular, d’uns 7,50 m de costat. En queda únicament la planta baixa, en una alçada d’uns 4 m a tot el volt. És coberta amb una volta lleugerament apuntada, que té eix N-S, feta amb filades longitudinals de llosetes posades de cantell i abundant morter. Pel costat de tramuntana la torre quedava adossada a la muralla perimetral, al caire del cingle. La façana d’aquest costat presenta un regruix a manera de potent talús. A la façana de llevant hi ha la porta, d’un arc de mig punt aparellat amb dovelles petites i curtes, com els carreus dels brancals força ben tallades i polides, en pedra calcària. En el mur de migdia hi ha una minúscula obertura quadrangular. El to clar de la pedra del marc de l’esmentada porta contrasta amb el color fosc de l’esquist emprat en la construcció dels murs de l’edifici. L’aparell és a base de lloses de mides més aviat petites, que només han estat trencades. Es diposen irregularment, sovint inclinades i, en alguns punts, sobretot al mur de ponent, formant espiga ben marcada.
Aquesta resta de la torre sobirana ha estat objecte fa poc temps d’obres de consolidació, i alhora s’ha netejat tot l’àmbit de les res-tes del castell, una tasca altament positiva. Actualment l’interior de l’edifici —la sala baixa coberta amb volta— és utilitzat com a sala d’exposicions (exposició informativa de la Reserva Natural de Conat). Cal dir que en aquesta obra de recuperació hom ha aplicat un gruix molt considerable de ciment de color blanquinós damunt dels paraments, la qual cosa ha alterat, de manera ben sorprenent, la imatge tradicional del castell.
En el replà intermedi, situat immediatament a un nivell inferior, vers l’E i el NE del cimal on hi ha la torre sobirana, trobem les restes d’una edificació extensa que s’afegia a la muralla perimetral pel costat de tramuntana. Afectava una planta poligonal, adaptada als accidents del terreny. Enllaçant amb la muralla que la delimitava pel N, queden restes dels murs del NE, E i SE, mentre que a les altres bandes són del tot caiguts i els seus vestigis soterrats. El mur encarat al NE és el que manté més alçada de tot el castell (uns 6 m), i presenta testimonis de dues etapes constructives. El de llevant es dreça uns 2 m per sobre del seu fonament de roca tallada. A l’interior hi ha rastres d’alguns murs de compartimentació. Pels encaixos d’embigats és evident que l’edificació tenia dues plantes, com a mínim. En general, l’aparell d’aquesta construcció no és gaire diferent del de la torre sobirana, si bé amb la presència de blocs de pedra voluminosos a la part baixa dels murs. Sobretot els paraments de llevant tenen lloses inclinades i alguna filada d’espiga. En el llenç de més alçada, al NE, per alguns indicis es pot deduir que la construcció originària havia estat objecte de refeccions o modificacions.
A l’extrem nord-oriental de l’àmbit del castell s’estén el replà més baix. Configura una mena d’albacar o recinte jussà. A l’angle del sector de muralla que el delimita s’integra la capella de Santa Magdalena, de planta rectangular i orientada al SE, la qual s’ha conservat pràcticament sencera. Vers ponent, un espai delimitat per l’esmentada capella, l’edifici interior mencionat abans i un sector de la muralla septentrional, l’ocupaven dues —o més— estances perpendiculars al recinte de muralla. Resta la base d’un mur de la compartimentació.
Les romanalles d’aquest recinte de muralla perimetral són més o menys notables segons els indrets del traçat. Els testimonis encara més vistents es troben al NE i al S, mentre que en altres punts només resten unes poques filades del mur, o bé és del tot arrasat, amb els fonaments enterrats. És així, especialment, en un llarg tram del SE.
El llenç meridional, de molta llargada, es manté en alçada considerable, sobretot al sector de ponent, en el qual té la base atalussada. En queda un tram d’uns 20 m de llarg que té alçades d’entre 3 i 5 m. Només s’aprecia però, des d’extramurs, ja que a l’interior ni tan sols destaca del terreny. A la part central d’aquest costat del recinte es veuen les restes d’una construcció avançada, amb una cantonada. Possiblement era una bestorre o baluard rectangular, que s’insinua com una estructura de certa complexitat.
El costat més curt del recinte era a ponent, sobre els valls, on en queden poques restes, però suficients per a seguir-ne el traçat.
En canvi la llarga tirada de la muralla del costat de tramuntana presenta una estructura complicada, ja que es dreça estratègicament seguint el caire irregular de l’alt cingle que cau sobre la ribera d’Orbanyà, la qual cosa origina nombroses inflexions i angles. El sector més conservat és el proper a la capella, que com sabem es troba just al NE del recinte. El mur, força alt, en canvi, no ateny gaire alçada des del terreny d’intramurs, ja que el cingle era una defensa natural immillorable. En aquest punt queden restes dels merlets i dues espitlleres, situades a cada costat d’un angle.
La mateixa estructura presenta el llenç del costat de llevant, que enllaça amb el mur de capçalera de la capella. Damunt d’un marge rocós força alt, tallat a pic, artificialment, el mur manté alguns dels merlets i tres grans sageteres, però no és gaire alt des d’intramurs. Es pot observar que l’aparell d’aquest llenç del recinte continua a la base del mur de capçalera de la capella. El detall evidencia que aquest pany de muralla és anterior a la construcció de la capella.
Els aparells del recinte fortificat presenten poques diferències entre els seus diversos sectors, i també són semblants als de les construccions d’intramurs, ja esmentades. En general la construcció és feta amb blocs de pedra o lloses de mida mitjana i petita, només trencades o sense treballar, travades amb argamassa. Hi ha un predomini de l’esquist, però també s’emprà el granit. En alguns paraments, sobretot al N i E, hi veiem filades de lloses inclinades. A la base dels llenços s’empraren blocs de pedra de més volum.
No és fàcil apuntar una datació per a les restes d’aquest castell, que fou centre històric de la baronia de la Vall de Conat. Malgrat l’ús de tècniques constructives arcaiques, en certa manera, algun element com la volta de la torre sobirana ens fa suposar que fou bastit al segle XII, o bé entre els segles XI i XII, la qual cosa s’adiu força amb les notícies històriques que ens són conegudes.
Bibliografia
- Pous, 1974, pàgs. 218-219; Ponsich, 1980*, pàg. 102; Pous, 1981A, pàgs. 50-52; 1981B, pàg. 46; Buron, 1989, pàg. 128