Presentació geogràfica
Mapa de la comarca de l’Alt Urgell amb les divisions de municipis i les principals vies de Comunicació.
La comarca de l’Urgellet o de l’Alt Urgell comprèn, geogràficament i econòmicament parlant, quatre zones ben diferenciades: la part alta, poc poblada, típicament muntanyenca, que correspon a la zona del Pirineu axial; la zona intermèdia o depressió, la més poblada i que s’estén a banda i banda del cursos fluvials; els relleus pre-pirinencs, amb els estrets congostos on l’assentament humà és minso a causa de la pobresa de la zona i, finalment, la zona baixa, fora ja del domini dels cims calcaris i espadats, on abunden les planes conreades.
L’Alt Urgell té una superfície de 1 408,68 km2, ocupa el cinquè lloc entre les comarques catalanes per la seva extensió i representa el 4,41% del total de Catalunya. Queda delimitada entre Andorra al nord; els dos Pallars, el Sobirà al NW i el Jussà al SW; la Noguera al sud; el Solsonès al SE, i la Cerdanya a l’E; la seva forma és allargada, de 67 km, i assoleix la màxima amplada a la serra de Cadí, amb 45 km.
La delimitació entre les diferents comarques queda bastant clara menys amb la Cerdanya, en la qual la línia divisòria no és gens fàcil de precisar, però podríem situar-la entre el peu del Quer Foradat (1 876 m), al nord de la serra de Cadí, i el pic de Monturull (2 761 m) a la serra de la Valleta, que forma frontera amb Andorra. L’altitud mitjana de la comarca és de 1 287 m. El pic de Salòria (2 789 m), situat a l’extrem nord-oest, que fa de límit amb el Pallars Sobirà, és el punt més alt; el punt més baix es troba a Castellnou de Bassella (380 m), al sud de la zona.
Hom hi pot distingir més de vint cims que sobrepassen els 2 000 m (un 10% aproximadament de la superfície comarcal), repartits entre les diverses serres situades a la comarca. Entre aquestes cal destacar: el Pic Negre d’Urgell (2 701 m) a la serra de la Valleta, el puig de la canal Baridana (2 642 m), el de Gralleres (2 618 m) i el de Cadinell (2 112 m) a la serra de Cadí, la Tossa Pelada (2 379 m) i el Gespeguera (2 332 m) a la serra del Port del Comte, o el pic de la Rabassa (2 185 m) a la serra de Pinés; però, la superfície més important de la comarca, un 60% del total, es troba entre les cotes de 2 000 i 1 000 m, i la resta es reparteix entre els 1 000 i 500 m (un 20%), i per sota dels 500 m, un 10%.
Pel que fa a la litologia, aquesta és molt variada, tot depèn de la zona en la qual ens trobem, ja que com hem dit, la comarca comprèn quatre zones ben diferenciades. La part alta, la que correspon al Pirineu axial, és constituïda per materials dipositats en una mar paleozoica, la mar de Tetis dels geòlegs, ja que aquesta fossa marina va servir de receptacle dels detrits procedents de les terres de l’entorn. Els sediments fins i argilosos que donarien posteriorment lloc a les potents pissarres del Paleozoic inferior (Cambrià i Silurià) ens indiquen l’existència d’una mar amb profunditat uniforme.
Cap a la meitat de l’era primària, aquesta mar comença a perdre profunditat i, per tant, hi haurà un canvi en les fàcies litològiques; la presència de les calcàries coral·lines del Devonià són el signe precursor de l’orogènesi herciniana.
Aquests sediments dipositats, amb l’orogènesi herciniana s’eleven i pleguen, i originen una intensa activitat eruptiva. Així, doncs, els materials del Cambrià, Ordovicià i Silurià queden transformats en pissarres; els materials del Devonià, en calcàries i marbres, mentre que els materials eruptius donen lloc al batòlit granític que hi ha al centre de la zona axial. Així s’observa a l’angle NE de la comarca, fins a la frontera andorrana. Entre el granit i les pissarres, i amb motiu de la intrusió magmàtica, es desenvolupa una aurèola metamòrfica de contacte de centenars de metres d’espessor, formada, probablement, a costa de les pissarres ordovicianes.
L’erosió que hi va haver al Pirineu axial durant el Mesozoic té un caràcter completament diferent. En aquest cas, es tracta de dipòsits calcaris, gresos i conglomerats amb restes de plantes a causa de les oscil·lacions de la mar mesozoica. En començar l’era terciària, la mar torna a envair una part del Pirineu axial, dipositant-hi les calcàries a les voreres, i les margues a les zones més profundes. L’acumulació dels sediments dipositats a les conques geosinclinals produeix un desajust en les forces, fins en aquell moment en equilibri, i ocasiona el fenomen conegut per orogènesi alpina.
Fruit d’aquesta tectònica alpina és l’aparició de la fossa longitudinal de l’Urgellet-Cerdanya-Capcir-Rosselló, com a resposta a la poca plasticitat del bloc hercinià i la lenta eixida de la Serralada Pre-pirinenca, que ha donat lloc a relleus tan importants com el Cadí, Boumort i, més al sud, la serra del Mont-sec, alineacions degudes principalment a l’alternança de material calcari (dur) i margós (més tou), erosionats posteriorment i que va ocasionar la Depressió Pre-pirinenca.
L’orogènesi alpina implicà també l’enfonsament del Massís de l’Ebre i la formació de l’actual Depressió Central, recoberta pels materials més moderns.
Així doncs, hom troba a la zona del Pirineu axial un predomini de les roques dures i silíciques del paleozoic, principalment pissarres i granit, malgrat que la part que cau dins la comarca és formada principalment per les pissarres metamòrfiques. Més al sud hi ha una franja de calcàries del Cretaci, com per exemple a la serra de Taús, fins al congost de Tresponts, amb intercalacions de guixos, margues i les característiques argiles vermelloses del Triàsic, de les quals es troben potents paquets a ambdós costats de la vall del Segre.
El Terciari és representat fonamentalment pels relleus calcaris de la serra de Cadí, el Port del Comte i la serra d’Odèn, i el Quaternari, pels terrenys al·luvials de la vall del Segre, depenent la seva abundor de l’amplada de la dita vall, cobrint amplis sectors a la Ribera d’Oliana, fins a ser clarament predominants en el seu contacte amb la Depressió Central Catalana.
Des d’un punt de vista morfològic, l’estructuració de la comarca és deguda als cursos d’aigua. El riu més important que la solca és el Segre, que neix al vessant nord del Puigmal (2 913 m) i que, a partir de l’altiplà de la Perxa (1 579 m), gira a l’oest, tot agafant el camí que, travessant la comarca de la Cerdanya, el durà cap a la comarca de l’Alt Urgell, a la qual entra procedent de l’est. Aquesta direcció li és donada per la disposició longitudinal de la gran falla del Cadí, però que, després de travessar la petita plana per on rep les aigües del seu principal afluent, el Valira, procedent d’Andorra, i en girar suaument cap al sud, gairebé divideix la comarca en dues parts iguals, la part de l’est i la de l’oest.
Tots els cursos d’aigua que davallen de les serres existents a ambdós costats del riu van a parar al Segre, o sigui: els límits de la comarca són donats, bàsicament, per la divisòria d’aigües entre la Noguera Pallaresa a l’oest i amb el Llobregat a l’est, i s’obre camí a través de les serralades calcàries del Pre-pirineu, tallantles en successius congostos per tal d’arribar a la gran depressió, la Depressió Central Catalana.
Si observem en un mapa les característiques d’aquest riu, podrem veure que la seva vall és constituïda per tot un seguit de petites planes intercalades enmig de congostos, que eixamplen el curs del riu en els punts on arriben les valls transversals i donen lloc a petites cubetes que permeten l’aprofitament per a l’agricultura.
La primera d’aquestes cubetes és formada per tota la plana de la Seu fins més avall d’Adrall, on el riu comença a girar per agafar la direcció sud, que ja no abandonarà en tot el seu recorregut fins a Ponts. És una franja d’argiles i gresos triàsics que formen el límit entre la zona axial pirinenca i el Pre-pirineu calcari, i per on rep tota una sèrie de cursos d’aigua com el barranc de Castellnou, el riu de Bescaran, la Valira, les rieres de la Mare de Déu Trobada i de Castellbò i el riu de Pallerols, pel vessant dret, i els rius de Quer, Cadí, Vilanova i Tost, entre altres, pel vessant esquerre.
En topar amb el Montsec de Tost i la serra d’Ares, el riu es torna a engorjar i forma un dels principals congostos de la comarca, el de Tresponts, que, després de set quilòmetres de llargada, s’acaba al grau d’Escales, que obre pas a la ribera d’Organyà, a l’aiguabarreig amb els rius Cabó i Lavansa, afluents per la dreta i per l’esquerra, respectivament. Després d’un recorregut de quatre quilòmetres de congost, el riu es torna a eixamplar a la ribera de Nargó, en rebre el riu Sallent i el Valldarques per la dreta, i del rius de Canelles i de Perles, per l’esquerra.
Gran part d’aquesta ribera ha estat ocupada per l’embassament d’Oliana, i tots els petits cursos d’aigua hi van a parar. Abans d’arribar al pantà d’Oliana, el riu travessa les darreres serralades calcàries pre-pirinenques, la serra d’Aubenç i la de Turp, i queda altra vegada falcat per unes alineacions més modestes, formades per materials conglomeràtics de l’Eocè: la serra de les Canals i la de Sant Honorat, des d’on el Segre eixampla la seva vall a les riberes d’Oliana i Peramola, constituïdes per les margues eocèniques subpirinenques.
Ens trobem ja en contacte amb la Depressió Central Catalana, on apareix la darrera de les riberes de la comarca, la riera de la Bassella, en la confluència amb la Ribera Salada.
Si bé el Segre és el riu més important de la comarca, amb un cabal mitjà de 12,51 m3/s a la Seu, per una superfície de conca de 1 233 km2, i de 29,35 m3/s per una àrea de 2 384 km2 a Organyà, la Valira, un dels seus afluents més importants, li aporta, a l’estació d’aforament de la Seu, un cabal mitjà de 10,04 m3/s, amb una superfície de conca, fins al lloc de la mesura, de 559 km2. Hom pot veure, doncs, que les aportacions dels altres cursos d’aigua que hi ha en aquest tram, més l’aportació subterrània, més les pluges directes, representen un increment en el cabal del riu Segre de 6,80 m3/s.
El clima de la comarca, en general, és predominantment submediterrani de caràcter continental i relativament sec, però s’han de distingir dues zones climàtiques molt ben delimitades, en funció de l’altitud, la configuració del relleu, l’orientació, la insolació, i també la importància dels vents. En primer lloc, l’altitud: la diferència entre el fons de la vall i la muntanya es nota molt, ja sia per les pluges, ja per les temperatures (a l’estiu correspon el màxim de pluges a les muntanyes). A l’hivern la pluja és mínima en tota la seva superfície i la poca humitat dels vents fa que les boires siguin freqüents. Hom podria dir que la mitjana de precipitació anual oscil·la entre els 600-650 mm a la Seu, i entre els 700-800 mm a Oliana.
S’ha dit abans que els màxims de precipitació es donen a les muntanyes, tant a la zona del Cadí com a les més septentrionals, però s’ha de fer notar que la major part de les precipitacions d’hivern cauen en forma de neu. Aquestes nevades es produeixen entre octubre-novembre fins al març o abril, depenent dels anys.
Pel que fa a les temperatures, en la major part de la vall aquestes oscil·len entre els 10-12°C de mitjana anual, mentre que a la part més septentrional és inferior a 10°C i, en punts culminants, per sobre els 2 000 m, deu aproximar-se a 0°C; per tant, es pot parlar de diferències mitjanes anuals de prop de 10°C entre els llocs més freds i els més càlids de la comarca. Mensualment, les temperatures més baixes es registren al gener (la Seu 2,1°C; Adrall 1°C). Les mitjanes més altes es troben al juliol (la Seu 20,6°C; Oliana 22,9°C) seguides molt a prop de les del mes d’agost. Els valors de l’amplitud mitjana anual són de 18,5°C a la Seu, i de 19,8°C a Oliana.
Els vents que predominen són els mediterranis, el llevant o la marinada, ja que els d’origen atlàntic, a causa de les barreres muntanyoses que han de travessar per a arribar-hi, ja han perdut tota la seva humitat, i originen, per tant, poques i curtes precipitacions. Podríem dir que les pluges més fortes i persistents són d’origen mediterrani, i que les nevades fortes de l’hivern són produïdes pels vents del nord-oest o simplement del nord.
Un clima amb les característiques que s’han apuntat condiciona el règim dels seus principals rius. Així doncs, tant el Segre com la Valira tenen els seus màxims a la primavera, que és el període de desglaç, i enllaça amb les pluges d’estiu, si bé el Segre no és tan sotmès com la Valira a les fluctuacions de les neus, a causa del seu recorregut.
Així mateix, aquest clima condiciona la vegetació, ja que penetra en línia recta per la vall del Segre fins al bell mig de la comarca, essent fonamental, doncs, els contrastos existents entre l’alta muntanya i els fons de les valls. Per tant, ja sia en molta o poca extensió, hi podem trobar els tres grans tipus de vegetació en els quals dividim el nostre país: d’alta muntanya, de muntanya mitjana i mediterrània.
Dins del tipus que hem designat d’alta muntanya, s’han de distingir els estatges típics, l’alpí i el subalpí. Hom pot trobar el primer per sobre dels 2 300-2 400 m, que és el domini dels genèricament denominats prats alpins, i on les comunitats forestals no tenen cap possibilitat de supervivència. La major part dels prats alpins de la comarca es troben sobre la litologia silícica, llevat de les poc considerables extensions del Cadí i dels massissos veïns que són, per contra, de naturalesa calcària. El tipus de prat que hi creix és el de la gespa de festuca supina i hieraci nan (Pumilo-Festucetum supinae), amb festuca supina (Festuca supina), càrex de bruguera (Carex ericetorum), hieraci nan (Hieracium pumilum), gencianes (Gentiana alpina, G. verna, G. acaulis) i a les parts més altes i pedregoses, apareixen amb més profusió les minuàrties (Minuartia recurva, M. sedoides), la saxífraga moscada (Saxifraga moschata), el jonc trífid (Juncus trifidas), la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) o la molsa florida (Silene ciliata, S. acaulis).
L’estatge subalpí és format fonamentalment pel bosc de coníferes o bosc amb arbres de fulla perenne i acicular; en el nostre país les espècies arbòries dominants són l’avet i i el pi negre. Hi ha poques zones d’avetosa a la comarca, entre les quals hom pot destacar d’una banda els boscos de Sant Joan de l’Erm i els vessants meridionals del pic de (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietosum), on les espècies dominants en el sotabosc són el neret (Rhododendro ferrugineum) i el nabiu (Vaccinium myrtillus), i de l’altra, la serra de Cadí, amb boix (Buxo-Abietetum albae), on les espècies dominants en el sotabosc són el boix (Buxus sempervirens), l’el·lèbor verd (Helleborus viridis) i la fetgera (Anemone hepatico), entre altres espècies.
Pel que fa al pi negre (Pinus mugo ss. uncinata), el bosc subalpí per antonomàsia s’estén dels 2 400 als 1 700 metres pels vessants dels Pirineus. Si es tracta de terrenys de naturalesa silícia, i en els vessants més o menys obacs, la comunitat característica és la del pi negre amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae typicum), amb pi negre i moixera de guilla (Sorbus aucupària), neret, nabiu, ginebró (Juniperas communis ssp. nana), descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa), pa de cucut blanc (Oxalis acetosella) i fetgera. En els vessants de solell, el neret desapareix i dóna pas a la pineda d’ussona i ginebró (Arctostaphylos-Pinetum uncinatae). En els terrenys de naturalesa calcària, com és el cas de la serra de Cadí, apareix a les parts obagues la pineda de pi negre amb seslèria (Pulsatillo-Pinetum uncinatae); en aquesta zona hom troba la seslèria (Sesleria coerulea), la pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina ssp. alpina) i mates de boix.
La vegetació pròpia de la muntanya mitjana euro-siberiana s’estén per tot l’estatge montà des dels 1 700 als 1 300 metres, amb un gran predomini del pi roig (Pinus sylvestris), acompanyat de boix, ginebró (Juniperus communis ssp. communis), descàmpsia, viola silvestre (Viola sylvestris) i el·lèbor verd; l’estatge submediterrani és integrat per espècies com el roure martinenc (Quercus pubescens) i la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii), acompanyat, entre altres, pel boix, l’arç blanc (Crataegus monogyna), el ginebre i el sanguinyol (Cornus sanguinea). A la part inferior d’aquest estatge, bàsicament es troba l’alzina carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia) i el roure de fulla petita (Quercus faginea).
En l’estatge mediterrani, l’arbre típic és l’alzina carrasca, especialment adaptat al clima mediterrani continental, amb un sotabosc on podem trobar roja (Rubia peregrina), garric (Quercus coccifera), gatosa (Ulex parviflorus), argelaga (Genista scorpius), viola boscana (Viola alba), arç blanc i lligabosc etrusc (Rhamnus saxatilis) entre altres espècies, però no és una vegetació que assoleixi grans extensions dins la comarca, sinó que més aviat es tracta de claps discontinus.
Finalment hem d’afegir, en parlar de la vegetació, tota la que fa referència al bosc de ribera septentrional, on podem trobar, encara que isoladament, omedes amb mill gruà (Lithospermo-Ulmetum minoris), amb oms (Ulmus minor), arç blanc, sanguinyol, mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum) i viola boscana; les alberedes continentals (Rubio populetum albae) a indrets entorn del Segre i afluents, i la verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae) que, cobrint l’àrea pirinenca, baixa cap al sud de la comarca, tot resseguint el Segre. Hi abunden espècies com el buixol (Anemone nemorosa), el lliri de neu (Galanthus nivalis), la corona de rei (Doronicum pardalianches) i la gatassa (Ranunculus ficaria), això tan sols per anomenar-ne uns quants.
L’ocupació humana
Els estudis que s’han realitzat per tal de determinar la presència de l’home a la comarca de l’Alt Urgell indiquen que és prehistòrica. Els primers vestigis de poblament són de l’època neolítica i corresponen als pagesos o agricultors que empraven per als enterraments els sepulcres de fossa.
A partir d’aquí, l’home ha estat en aquestes terres permanentment, i així ho testimonien totes les restes trobades. Si hom segueix l’evolució històrica de la comarca, es pot constatar que el poblament ja era molt estès i important en arribar-hi els romans, la influència dels quals va ser molt dèbil, i el mateix podríem dir dels visigots i els àrabs. El fet històric més representatiu és la creació del comtat i la diòcesi d’Urgell al segle VIII, i l’establiment definitiu d’una línia hereditària comtal a partir de Guifré el Pelós, que comportà una certa estabilitat en la comarca.
Ja situats en èpoques més modernes, s’ha de dir que l’Alt Urgell és una comarca que, malgrat tenir fluctuacions, sistemàticament ha anat perdent poblament, i això és motivat per una emigració continuada de la gent jove de les zones rurals cap a centres d’activitat econòmica més importants. D’aquesta manera, pobles que històricament es poden considerar importants, han anat decreixent en estar, per exemple, més mal comunicats o allunyats de centres de serveis. Vegeu, si no, en els censos de població, la variació que han experimentat, en un segle, municipis com ara Arsèguel, Bassella o Cabó. El 1887, aquests municipis registraven una població de 328, 847 i 660 h, respectivament; però, un segle després, el 1981, aquest cens ha sofert una davallada impressionant i és, pel mateix ordre, de 81, 400 i 163 h, en cada un d’ells.
Molt diferent ha estat i és el comportament del cens de la població dels municipis d’Oliana, Organyà i la Seu (inclòs Castellciutat), que durant el segle passat acollien per aquest ordre 1 119, 978 i 3 545 h, i en el cens del 1981 van augmentar fins a tenir 2 104, 1 143 i 10 681 h. Davant aquestes diferències queda una vegada més palès el desequilibri d’evolució de població existent entre municipis d’una mateixa comarca, si es tracta de municipis de muntanya o de la vall.
Els conreus han anat canviant al llarg del temps d’acord amb les necessitats, i si bé en un principi eren importants els cereals com el blat, l’ordi o la civada, avui dia han perdut el protagonisme dins l’economia de la comarca.
La introducció de l’activitat ramadera ha comportat un canvi en el tipus de conreu; comencen a aparèixer els farratges. Efectivament, la ramaderia constitueix l’activitat més important dins la comarca, sia com a centre de producció de llet, sia com a centre de producció de carn. No s’han d’oblidar ni la Cooperativa Lletera del Cadí ni les lleteries de la Seu, dedicades a la fabricació de derivats lactis com són el formatge i la mantega.
Pel que fa a la forest, va ser explotada abusivament en l’època de la postguerra, de la mateixa manera que a la resta dels Pirineus, i aquestes extraccions van ser una activitat molt freqüent en municipis de muntanya. En no estar regulades en aquella època les tales i en no tenir en compte aspectes com les repoblacions necessàries posteriors ni la neteja dels boscos, i a causa també de l’obertura indiscriminada de pistes forestals, etc., es va degradar progressivament el bosc. Actualment, l’explotació dels boscos de la comarca, com també els de tot Catalunya, és regulada per les administracions corresponents, i la preocupació per aquest recurs vegetal porta a la celebració de congressos, seminaris i trobades, per tal d’arribar a un equilibri entre la seva explotació i conservació.
A part de l’aprofitament de la fusta, també té importància econòmica la collita de bolets i tòfones. Entre els bolets, destaca el rovelló, seguit de les carreretes, les llenegues i els rossinyols, i, pel que fa a les tòfones, és una activitat tan important en alguns pobles del Pre-pirineu, que ensinistren gossos per tal de facilitarne la collita. Si el centre de comercialització de bolets és la Seu, el de les tòfones és Organyà, on hi ha una petita indústria conservera.
En general, l’activitat industrial de la comarca queda concentrada a les zones de la Seu, Organyà i Oliana. En el primer cas, es tracta d’una indústria dedicada al sector de l’alimentació, de la fusta i la construcció; en la zona de més al sud, la indústria de petits electrodomèstics ocupa una bona part de la població.
Pel que fa als recursos energètics, cal destacar-ne dos: tradicionalment el carbó i, actualment l’energia elèctrica. Si bé s’ha de dir que els carbons de la conca hullera de la Seu d’Urgell han tingut una importància tradicional, ja que foren explotats durant més de vint anys a la mina Rosalia Teresa, situada en l’antic terme d’Arfa, i transportats a la central tèrmica que s’instal·là a Adrall per produir energia destinada a Barcelona i Manresa, no és que es tractés d’un producte d’alta qualitat, ja que tenia un alt índex de cendres. En el 1952 va deixar de funcionar la central d’Adrall per trasllat a Sant Adrià de Besòs i, per tant, l’explotació del carbó va decaure del tot, encara que, veritablement, ja feia més d’un any que el combustible huller de la central tèrmica procedia de les mines de Fígols.
L’aigua és el segon recurs energètic de la comarca, encara que amb un escàs aprofitament malgrat que s’exporta energia hidroelèctrica. Ja des del 1926 i per absorció de les petites empreses que funcionaven a la comarca al principi de segle, l’empresa PEUSA explota la central d’Anserall, que havia estat propietat des dels anys vint de la Societat Hidroelèctrica Valira, i el 1927 construeix una central al Pont de Bar per subministrar llum a la Seu, de 860 kW de potència, que va quedar destruïda en els aiguats del 1982. Davant la creixent demanda d’energia, l’any 1957 entrà en funcionament la central de Santa Llúcia sobre la Valira i, des del 1987 ho va fer la nova central d’Anserall, amb una potència de 7 000 kW. L’àmbit geogràfic que comprèn la distribució d’energia d’aquesta companyia va d’Adrall a la frontera andorrana, i s’estén fins a Martinet de Cerdanya.
Però és la central d’Oliana, amb el seu gran pantà (100 hm3), als termes municipals d’Oliana i Coll de Nargó, la més important. Aquest embassament va ser construït per les Forces Hidroelèctriques del Segre, SA (FHSSA), va entrar en funcionament l’any 1956, i té una potència instal·lada de 31 000 kW.
Finalment, voldríem fer esment aquí de la importància del sector terciari, que aplega més de la tercera part de la població activa de la comarca, i del qual, tradicionalment des de l’edat mitjana, la Seu ha estat el centre de serveis més important.
Turísticament, l’Alt Urgell ofereix uns atractius naturals i monumentals molt explotables. Un d’aquests atractius naturals a explotar és la neu, per a la pràctica dels esports d’hivern. L’especialitat d’esquí de fons, o també dit esquí nòrdic, s’hi pot practicar amb molta comoditat, perquè a la comarca hi ha unes de les millors àrees del Pirineu català per a fer-ho: Sant Joan de l’Erm. Una altra zona on també es practica aquest tipus d’esquí és al sud de la serra de Cadí, en els municipis de Josa-Tuixén i Lavansa-Fórnols.
Si es té en compte que a la Seu hi ha el primer club d’esquí de fons de tota la península, el CEFUC, que la ciutat és situada al bell mig de les dues zones on es pot practicar aquesta modalitat, i que en els Jocs Olímpics del 1992, s’hi han practicat les proves d’aigües braves aprofitant les possibilitats que la Valira ofereix per a aquest tipus d’esport, queda clar que, almenys en el vessant turístic i esportiu, el futur es presenta molt prometedor.
Bibliografia
- O. de Bolòs: L’Alt Urgell (clima i vegetació), dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 16, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984.
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1987.
- A. Gómez Ortiz: Contribució geomorfològica a l’estudi dels espais supraforestals pirinencs. Gènesi, organització i dinàmica dels models glacials i periglacials de la Cerdanya i Alt Urgell, Institut Cartogràfic de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1987.
- R. Majoral: L’Alt Urgell, dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 16, suplement A-Z, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1983.
- J. Rebagliato: L’Alt Urgell (relleu i hidrografia), dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 16, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984.