A la ciutat de Vic, les campanyes d’excavació arqueològica són relativament recents: des de l’any 1982, amb el suport del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, hem organitzat una recerca sistemàtica a nivell d’arqueologia urbana, dirigida per D. Molas i I. Ollich. Al nucli antic de la ciutat, que queda encerclat per les muralles, hom ha vist la necessitat de potenciar una política preventiva, amb una planificació d’acord amb arquitectes urbanistes i tècnics municipals. Si no és així, la revalorització del sòl, la reutilització, adaptació i modernització de cases antigues, fa que sediments arqueològics que s’han guardat més de 2000 anys desapareguin en poques hores amb les màquines de construcció.
A Vic hi ha restes arqueològiques de moments històrics molt diversos, des de l’època romana fins al segle XIX. Aquí, però, ens centrarem bàsicament en l’arqueologia urbana medieval. La planificació, d’acord amb l’ajuntament de la ciutat, s’ha fet per àrees prioritàries arqueològicament. Una d’aquestes àrees és l’entorn de la catedral. De la trilogia d’esglésies romàniques construïdes a l’edat mitjana (Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria) només resta la cripta (recuperada i refeta després de la guerra civil) i el campanar de l’església de Sant Pere. Cal suposar que hi ha quelcom de recuperable a l’actual plaça de la catedral, indret on s’aixecava l’església de Santa Maria la Rodona. Aquí, una actuació arqueològica preventiva proporcionarà dades històriques de gran valor i condicionarà el disseny urbanístic posterior.
Un altre cas específic és el del castell dels Montcada, que ha sofert constants modificacions al llarg del temps: la cel·la del primitiu temple romà d’Ausa va ser aprofitada a l’edat mitjana com a pati central d’una nova edificació, el castell dels Montcada. Amb el temps l’edifici s’utilitzà com a presó de la ciutat, fins que el segle passat hom decidí enderrocar-lo, i aleshores s’advertí la presència del temple clàssic. Les parets medievals havien englobat i preservat el temple romà fins al segle XIX, i a partir d’aquest moment el fet que avui puguem contemplar algunes parets laterals de l’edifici medieval el devem a l’existència del temple. Això posa de manifest la greu problemàtica amb què s’enfronta l’arqueologia medieval, encara avui: el reconeixement del seu valor. El segle XIX, en nom del progrés, haguessin enderrocat totalment un castell medieval ben conservat i situat al punt més alt de la ciutat. Si l’enderroc fou només parcial va ser degut només a la casualitat. Avui si la renovació constant de carrers i cases es fa sense una planificació arqueològica prèvia, correm el mateix risc: la responsabilitat de destruir totalment els últims vestigis de la nostra història urbana. Així, doncs, tot l’entorn del temple romà és una zona potencialment arqueològica (recordem que la catedral visigòtica de Vic possiblement era situada per aquesta zona), i caldrà fer un sondeig previ a qualsevol obra d’infraestructura que s’hi realitzi.
Cal esmentar, també, el material medieval que es guarda al Museu Episcopal de Vic. A les vitrines del segon pis hi ha unes olles de ceràmica grisa-negra, datables entre els segles XII-XIII. Procedeixen de troballes casuals.
Anotarem, a continuació algunes de les actuacions arqueològiques d’època medieval realitzades al subsol de la ciutat. Ens afanyem a apuntar que el fet que aquestes actuacions no es considerin encara tancades, fa que les fem constar aquí com unes notes i no pas com uns treballs ja definitivament acabats.