Situació
Vista del costat nord-est, la part més genuïna de l’edifici, que conté la porta primitiva i la que es va obrir més tard a l’absis de llevant.
ECSA - J.A. Adell
Singular església, formada aparentment per dos absis enfrontats, bé que de distinta època.
ECSA - J.A. Adell
L’ermita de Sant Bartomeu es dreça al sud-oest del poble del Torricó, als afores de la vila i vora la carretera local que du a la Melusa, per on passa la N-240 de Lleida a Osca i la línia de ferrocarril.
Mapa: 31-14 (358). Situació: 31TBG841306.
S’hi accedeix per una pista, en uns 2 km, que surt a ponent del Torricó. (JBP-JAA)
Història
Ara com ara no es disposa de dades documentals que informin d’algun aspecte concret de la història d’aquesta ermita, emplaçada vora una tradicional cruïlla de comunicacions formada pel camí de Tamarit a Almacelles, el camí vell de Lleida i la carrerada reial.
L’ermita de Sant Bartomeu comparteix el titular amb la parròquia del Torricó, situada al nucli antic de vila, si bé no es pot afirmar que l’ermita sigui la primitiva parròquia del terme, més tard traslladada a l’actual emplaçament. Sembla que al voltant de Sant Bartomeu hi hagué el llogarret del Pou, ja esmentat en el monedatge del 1397 com a pertanyent al terme de Tamarit.
La capella ha estat restaurada recentment. (JBP-JRoM)
Església
Planta de l’església, amb l’absis original on s’obre una de les portes d’accés, i el mur circular de ponent, amb funcions de presbiteri.
J.A. Adell
Aquesta capella ha estat considerada com un exemple d’església d’una nau amb dos absis enfrontats que segueix el model de Sant Pere del Burgal. En realitat, però, l’església actual està constituïda per la capçalera d’una església de nau única, la qual va desaparèixer o no s’arribà a construir i que fou tancada amb un mur semicircular pel seu costat oest. Al mateix temps es canvià l’orientació de l’església, de manera que ara l’espai semicircular de ponent compleix les funcions de santuari de l’església, mentre que l’absis original fou alterat quan s’hi obrí la porta del nou temple.
L’estructura original de la capçalera és la d’un absis, obert directament al presbiteri, que és cobert amb una volta de canó que sembla que fou refeta quan es remodelà el temple. Aquest fet reforçaria la hipòtesi de l’ensulsiada del temple original. El presbiteri s’obria a la nau mitjançant un arc toral, suportat per dues semicolumnes bessones, que es corresponen amb dos contraforts prismàtics a l’exterior.
Al mur nord del presbiteri s’obrí una porta, en arc de mig punt, i al mur sud es conserva una finestra espitllerada, d’una sola esqueixada. Al centre de l’absis original hi ha una finestra, avui cegada i alterada per la porta que s’obrí en la remodelació, decorada externament amb una arquivolta suportada per dues columnes amb capitells decorats.
Les façanes són llises, llevat del semicilindre absidal, que presentava les restes, molt erosionades, d’un fris de permòdols que suportaven el ràfec. Aquests han estat substituïts en la recent restauració per unes peces en punta de diamant que no tenen res a veure amb el sentit constructiu dels permòdols originals. En aquesta mateixa restauració s’han substituït els carreus de la part baixa de l’edifici original, molt erosionats, per plaques de pedra calcària, molt clara. També s’ha emprat aquest material en el revestiment del mur de reble de l’absis de ponent, la qual cosa crea un acusat contrast cromàtic entre les parts originals i les restaurades.
En el seu conjunt, l’església original de Sant Bartomeu, construïda amb un aparell molt acurat de carreus de pedra sorrenca, és un edifici que s’avé amb les fórmules arquitectòniques que deriven de l’anomenada “escola de Lleida”, dins el segle XIII, i es vincula probablement a l’obra de Santa Maria la Major de Tamarit. (JAA)
Necròpoli
Amb motiu de l’extracció d’àrids als voltants de l’església, el 1948 es va posar al descobert l’antic fossar, al qual es tenia accés per la porta oberta a la paret nord. El condicionament dels voltants de l’ermita com a parc forestal ha esborrat qualsevol indici o restes d’aquest vell cementiri, que s’hauria de datar a partir del segle XIII. Segons es va poder veure aleshores, els difunts eren enterrats directament a terra, en posició de decúbit supí amb el cap orientat vers ponent i el braç esquerre estirat al llarg del cos, mentre que l’altre braç, lleugerament flexionat per damunt de l’abdomen, conservava entre els ossos de la mà una moneda, òbol o diner, ja fos jaquès o encunyat a Barcelona. Les monedes recuperades anaven des del regnat de Jaume I fins al de Joana i Carles, a la primera meitat del segle XVI, moment probable de la desaparició del petit poblat que hi hagué a l’indret. També van recuperar-se elements de l’aixovar dels morts, com un anell de bronze, arracades del mateix metall, ornaments brodats en fil daurat, un collaret de denes d’atzabeja bitroncals còniques, i un anell de pasta vítrica amb l’anagrama IHS al centre, una omega a dalt i una flor de lis a sota, probablement del segle XIV.
El ritual de donar enterrament als difunts amb una moneda a la mà sembla que va ser corrent en altres indrets de la part baixa de la Llitera, segons les troballes de monedes a l’antic fossar annex a la desapareguda església de Sant Miquel de Tamarit o als despoblats de Miporquet (el Campell) i Santa Maria (Sant Esteve de Llitera). (JRoM).
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàg. 247
- Utrilla, 1986
Bibliografia sobre la necròpoli
- Soler - Rovira, 1984, II, pàgs. 283-290