Situació
Vista exterior de l’església, en un lamentable estat d’abandó.
ECSA - A. Roura
El veïnat i la capella de Sant Jordi són a l’extrem de llevant del terme municipal de Ceret, prop del límit amb el de Sant Joan de Pladecorts, en territori planer: el Pla de Sant Jordi, dit també Pla del Carner, que s’estén a la dreta del Tec, en terrenys dels dos municipis esmentats.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′ 42″ N - Long. 2° 46′ 53″ E.
Des de Ceret, per la carretera D-618 en direcció a Morellàs i fets 2, 5 km es troba, a mà esquerra, el camí que porta al veïnat de Sant Jordi. És format per uns pocs masos o cases, que són només a uns 200 m al nord de la dita carretera. El camí passa entremig de les poques cases del veïnat. La principal, el mas de Sant Jordi, és a la banda de ponent i té sobre la portalada del pati, o clos, una fornícula amb la representació iconogràfica tradicional de sant Jordi; una imatge de terracota. Aquest conjunt data del segle XIX. Cal deixar el vehicle en aquest lloc i donar la volta als edificis del dit costat occidental del veïnat. Darrere mateix, vora els murs posteriors del mas, hi ha la capella abandonada, a tocar dels prats i camps de conreu, al costat d’un clap de lledoners. És molt envaïda per la vegetació arbustiva. (EBP-JBH)
Història
Segons una notícia publicada el 1835, l’any 1387 el vicari general del bisbat d’Elna, Julià Llinars, en absència del bisbe donà permís per construir la capella “eremítica” de Sant Jordi. Es tracta de la primera notícia sobre aquesta església. No passà mai d’ésser una capella de la parròquia de Ceret. Consta que l’any 1507 dos administradors tenien cura d’aquesta capella, els quals en dit any obtingueren llicència per amortitzar un censal que havia estat concedit pel procurador reial Joan de Vivers. L’any 1688 és citada amb el nom d’“ermita de Sant Jordi de Ceret”.
Com veurem més endavant, l’esglesiola es pot considerar, en gran part, bastida en època alt-medieval. La notícia de final del segle XIV sobre la seva construcció podria correspondre, en realitat, a una rehabilitació o reconstrucció parcial d’un edifici ja existent. Cal suposar que anteriorment devia tenir una altra advocació, ja que la dedicació de temples a sant Jordi no és corrent als segles alt-medievals (encara que n’hi ha alguns exemples).
Hom ha suposat que aquesta església pot tenir relació amb Lacertet, un lloc proper a Ceret que és documentat des de l’inici del segle IX. Ja apareix en el precepte de l’emperador Lluís el Piadós de l’any 814, que confirmà als germans Guimar i Radó la possessió de la vil·la de Ceret. Precisament el dit lloc consta com a límit oriental de Ceret: “…terminia habentem a parte orientali villam que vocatur Locertetum…”. I, efectivament, com ja s’ha indicat, Sant Jordi és a llevant de Ceret.
Aquest lloc, Laccerdo, torna a citar-se l’any 988, en què el prevere Servusdei i els seus germans donaren un alou de Pladecorts al monestir d’Arles. Encara al segle XIV, l’any 1339 s’esmenta el lloc de les Costes de Lacertet, dins el terme de Ceret, el qual és anomenat simplement les Costes, el 1395. Després es perd el rastre del topònim.
No hi ha, però, cap notícia sobre una església a l’antic poblat de Lacertet. En aquest sentit podríem al·ludir, encara que amb molts dubtes, a la donació —en un document de l’any 1009— d’un altre alou de Sant Joan de Pladecorts al monestir d’Arles, que limitava amb l’església de Sant Julià. Hom ha suposat que era l’església del lloc de Vilargell, si bé no se’n coneix cap més esment amb aquesta dedicació. Vilargell és documentat des del darrer quart del segle X. Actualment és un veïnat de masos del municipi de Sant Joan de Pladecorts, situat vora l’extrem de llevant del Pla de Sant Jordi. És a dir que el veïnat de Sant Jordi amb la seva capella es troba entre Ceret i Vilargell, i és pràcticament equidistant d’ambdós llocs. Així doncs, com a hipòtesi per demostrar o desmentir si es produeixen noves troballes documentals, podríem apuntar que sant Julià pogué ésser la dedicació que tenia a l’alta edat mitjana la capella dita després de Sant Jordi. (JBH-EBP)
Església
Interior de l’església, amb el santuari o capçalera de planta quadrada, d’època preromànica.
ECSA - A. Roura
És una esglesiola d’una sola nau, capçada per un absis de planta quadrada. Curiosament, l’eix longitudinal presenta una disposició N-S gairebé exacta (només amb una lleu desviació vers l’E). És a dir que l’absis és a l’extrem N del temple i els peus (amb el frontis) al S, contràriament a l’orientació simbòlica que és habitual, amb el santuari a sol ixent.
L’absis fa 3, 10 m de costat i la nau és força més alta i ampla: 4, 72 m d’amplada (mides interiors). Aquesta nau feia a l’origen 6 m de llarg, però va ser ampliada poc més de 3 m vers migdia, destruint el frontis o la façana meridional primitiva.
La nau és coberta amb volta de canó seguit, com l’absis. Un simple plec de mig punt, fet amb llosetes col·locades en ventall, assenyala l’acusada diferència d’alçades. En ambdues voltes es veuen, ben marcades, les empremtes longitudinals de l’encanyissat dels cindris que s’empraren per a construir-les.
La porta actual és al frontis i, per tant, pertany a l’allargament d’època posterior. L’entrada primitiva era situada al mur lateral esquerre de la nau (a ponent). Ha estat destruïda i ben tapiada, després d’haver estat ja modificada amb la introducció d’una llinda de fusta. Al parament exterior s’arriba a identificar —amb certes dificultats— un dels seus brancals amb l’arrencada d’un arc sobre banquetes o de muntants avançats, segurament ultrapassat.
A la part antiga de l’església, l’única finestra que s’ha conservat parcialment es troba al mur lateral dret de l’absis (a llevant). És molt estreta, d’una esqueixada i de forma rectangular, a mena de sagetera, emmarcada amb lloses primes i llargues. No resta visible a l’interior de l’edifici perquè ha estat paredada i recoberta amb ciment. Al mur del fons d’aquest absis (al N), segurament hi hagué una altra finestra, però fou destruïda en practicar-hi una entrada en època molt tardana, la qual després fou anul·lada i tapiada.
A l’interior del santuari o absis hi ha una minúscula credença quadrada, al costat dret. El paviment no és visible enlloc, ja que l’interior és molt degradat i mostra evidències d’haver servit d’habitatge i corral. Els paraments interiors —i també, però molt menys, els exteriors— tenen encastades restes de diferents capes d’arrebossats. A l’interior de la capçalera, sobretot, apareix un enlluït sòlid i ben allisat, d’aspecte arcaic, que pot ésser el més primitiu.
A l’extrem de migdia de la volta antiga de la nau, vora el nivell del frontis primitiu, desaparegut, es veuen dos orificis per a les cordes de les campanes, fets amb petites peces monolítiques, els quals indiquen l’emplaçament d’un campanar d’espadanya que no s’ha conservat.
L’edifici ha estat bastit amb còdols de mida gran, sense treballar o bé simplement escantonats, els quals, amarats amb morter abundant, tendeixen a sedimentar-se horitzontalment. En diferents punts es disposen inclinats, però únicament als paraments interiors, i de manera esporàdica, creen alguna filada d’opus spicatum. A les cantonades s’han emprat lloses escollides per les formes primes i llargues, que es col·locaren al llarg i de través.
L’allargament de la nau vers migdia continuà el perfil de la volta de la part restant de la nau. La porta d’entrada actual és a la nova façana o frontis que pertany a aquesta reforma. És una porta ampla, d’un sol arc de mig punt fet amb grosses dovelles de granit, ben tallades, que es combinen amb cairons de terrissa posats de cantell. A sobre hi ha una finestra de doble biaix, poc oberta, que a la unió dels vessants té un arc monolític apuntat, de pedra calcària. Sobre aquesta façana es dreça el petit campanar d’espadanya d’un sol arc, fet amb pedra i rajol, que substituí el més antic. L’aparell d’aquest afegitó meridional es distingeix per l’ús de molts fragments de terrissa, sobretot de teules, entremig d’un pedruscall descurat. Els testimonis de les cantonades de l’extrem de la nau antiga, ben evidents, marquen de manera clara la unió d’ambdues construccions.
Els murs laterals de la nau van ser apuntalats amb uns contraforts, potser coincidint amb l’esmentat allargament de la nau. Al costat de llevant s’adossà un casalot —segurament la casa de l’ermità-, que malmenà i sobrealçà, en part, el parament d’aquest sector de la capella. Només en queden unes poques ruïnes.
Aquesta església, per les seves característiques essencials —capçalera carrada, restes de porta d’arc escanyat, tipus d’aparell, etc.— es pot considerar una construcció preromànica, d’extrema rusticitat, bastida amb pobresa de mitjans. Com a datació més probable, cal donar el segle X.
No s’adverteix quina pot ser la causa del canvi d’orientació del temple, ja que és aixecat en un terreny perfectament planer, per la qual cosa sembla que cal descartar les raons topogràfiques. Es tracta, però, d’una singularitat no pas única, i més si es té en compte que es troba al mateix territori que la basílica de l’abadia de Santa Maria d’Arles, emblemàtica en aquest aspecte.
La notícia sobre la seva construcció al final del segle XIV pot tenir a veure amb una rehabilitació de l’antiga capella. A aquest moment pot pertànyer, doncs, l’allargament de la nau. La seva porta adovellada i la finestra d’arquet apuntat no ho desmenteixen.
La capella es troba en un estat lamentable, abandonada i envoltada de garrigues. Sobre les voltes, orfes d’enllosats o teulades, hi creix la vegetació. La seva recuperació és urgent. (JBH)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, pàg. 146
- Abadal, 1952, vol. II(II), pàg. 319
- Ponsich, 1980b, pàgs. 76-77
- Cazes, 1990, pàgs. 40 i 119