Situació
Les ruïnes de l’església són situades al costat d’un noble casal, també enrunat, prop de Ca l’Eloi, a l’extrem llevantí del terme de Sant Mateu de Bages. Long. 1°43’44” - Lat. 41°49’05”.
Aspecte que ofereix l’església des de llevant amb l’absis esfondrat.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Vista de l’església des de tramuntana, on hi ha oberta la porta d’entrada.
F. Junyent-A. Mazcuñan
S’hi va per la carretera de Callús a Castelltallat. Poc abans d’arribar al quilòmetre 7, cal desviar-se a mà dreta, per tal de seguir un camí carreter que mena a Ca l’Eloi, des d’on, a través d’un camí que davalla a la vall i torna a enfilar-se, cal prosseguir, fins arribar a les ruïnes de la capella i de La Sala. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sant Mateu, al costat d’una gran casa anomenada La Sala. No degué passar de capella rural.
La casa de La Sala que s’aixeca al costat de l’església és una antiga domus documentada des del segle XII, però la seva església no apareix en aquest temps. Ni en les visites pastorals dels segles XVII-XVIII.
L’edifici arribà en bon estat fins als nostres dies, però en abandonar-se el lloc, abans del 1966 ja havia desaparegut un capitell i una columna de les dues que tenia el portal, i abans del 1970 fou l’altra columna i el capitell, i després les dovelles de l’arcada, i tothom l’ha feta servir de pedrera. Actualment és una pura runa. En aquesta església s’havia venerat una marededéu d’alabastre del segle XIV, que no se sap on es troba. (ABC)
Església
Aquest edifici constitueix un trist exemple de l’espoli del patrimoni arquitectònic, car se l’ha deixat malmetre, sense que ningú no fes res per evitar-ho. Ara, amb la coberta esfondrada, l’absis migpartit i desproveïda dels seus elements decoratius, roman, com La Sala que li fa costat, en avançat estat de ruïna i abandonada a la seva sort. Afortunadament se n’han conservat prou documents gràfics per a poder-la descriure tal com era abans del seu enrunament. Així, doncs, aquest edifici, aixecat el segle XIII, consta d’una sola nau capçada per un absis obert a sol ixent. Aquesta capçalera, que mostra senyals d’haver estat sobrealçada, era perforada, al centre, per una finestra rematada amb un arc monolític apuntat, sobre el qual girava una arquivolta, ornada amb un filet que formava una doble sanefa de ziga-zagues, amb un ampli xamfrà on hi havia cintes teixides amb vímets.
La porta s’obre a tramuntana, cosa poc freqüent en les esglésies romàniques, bé que, en aquest cas, aquest fet sembla que fou propiciat per la refecció del casal del costat, la paret nord del qual quedà gairebé a tocar del mur sud de l’església, cosa que va impedir el lliure accés al temple per aquesta banda i motivant el seu trasllat al cantó nord.
Aquesta porta constava de dos arcs de mig punt en degradació fets amb dovelles, l’exterior dels quals era protegit per una arquivolta que, com els arcs, es recolzava sobre una imposta, que també era present sobre cadascun dels capitells que coronaven les dues columnes les quals, en aquest cas, no sostenien cap arquivolta, disposada a manera d’anell toral, que giravoltés a l’intradós dels arcs. L’arquivolta que emmarcava la portalada era embellida, al pla, per triangles que, en unir-se, formaven una ratlla en ziga-zaga, mentre que al costat aixamfranat hi havia una soga de quatre caps que s’entrellaçaven. Aquests mateixos ornaments també es repetien a la imposta. Els capitells, per la seva part, eren decorats amb elements vegetals, consistents en una palmeta inscrita en un doble bordó, en forma de cor, que acabava en volutes.
La nau sembla que fou allargada per la banda de ponent, on hi ha un finestral allargassat, ja que en aquest cantó, a l’exterior, l’aparell no mostra tan bona factura, mentre que, a l’interior, els paraments d’aquesta mateixa banda són desproveïts d’una cornisa que s’estén, al dessota de la cobertura, pels murs absidals i els inicials de la nau fins a la porta.
La coberta que ens pervingué de l’edifici consistia en un embigat, que sostenia una teulada de doble vessant. Amb tot, tampoc no podem afirmar que hom no hagués cobert aquest petit temple inicialment amb volta de pedra, per tal com aquesta podia haver-se esfondrat, i haver estat substituïda per la de fusta. L’aparell és fet amb carreuons ben tallats i disposats ordenadament en filades. Els paraments interiors apareixen recoberts amb un arrebossat.
Dissortadament l’edifici és ja una ruïna. (FJM-AMB)
Vista de la porta d’entrada a l’església, tal com era l’any 1965. Malauradament l’especulació, la inconsciència i, en definitiva, el vandalisme, han llevat aquest bonic edifici d’aquest excel·lent exemplar.
Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona
La portalada romànica de Santa Maria de la Sala era un bonic i reeixit exemple de romànic tardà. Les dovelles amples, emmarcades per una arquivolta decorada amb un senzill soguejat i un motiu geomètric, contribueixen a donar a aquest portal un aspecte tardà. La decoració de l’arquivolta continua idèntica a les impostes, detall que dona una gran unitat a l’arcada.
L’element més interessant per a fixar la cronologia del portal el constitueixen els capitells de factura poc remarcada. Una palmeta monumental cobreix tot l’espai de cada cara, entre la base del capitell que és bastant gruixuda i l’àbac decorat amb elements geomètrics semblants als de l’arquivolta.
La comparació més segura que es pot proposar per a aquests capitells és el cinquè capitell de la galeria oriental del claustre de l’Estany que reprodueix el mateix motiu però amb un tractament més vigorós i elegant. Ambdós exemples presenten també una petita palmeta a l’angle del capitell. Així la cronologia del portal de Santa Maria de la Sala sembla dependre molt directament de la de la galeria oriental del claustre de l’Estany, sense que puguem apreciar l’espai de temps que separa aquestes dues obres. El portal no deuria pas ésser anterior a mitjan segle XIII, i tota la segona meitat del segle li pot convenir. (XBA)
Bibliografia
- Xavier Sitjes i Molins: L’Art antic a la Comarca de Bages. Sta. Maria de la Sala, a “Bages”, núm. 96, Manresa febrer de 1961, pàg. 8.