Concurs de Nanorelats 10alamenos9 edició del 2023

El passat 8 de maig es va celebrar la final catalana de la IV edició del Concurs de Nanorelats 10alamenos9 al centre cívic Vil·la Urània (Barcelona), en la categoria d'ESO i Batxillerat, conduïda pel nanodivulgador Jordi Diaz-Marcos de la Universitat de Barcelona.

El concurs de nanorelats és un concurs internacional dins del Festival de Nanociència i Nanotecnologia 10alamenos9, dirigit a estudiants d’ESO de 3r i 4t d'educació secundària obligatòria (ESO) i 1r i 2n de batxillerat, amb l’objectiu de divulgar la nanociència i la nanotecnologia. Els nanorelats, que han de tenir una extensió màxima de 200 paraules, poden ser relats d'aventures, de ciència-ficció, de fantasia, socials, etc. També poden presentar-se altres tipus d'obres escrites, com ara poemes o lletres de cançons. L'únic requisit és que l'obra presentada estigui relacionada amb la nanociència i la nanotecnologia.

En la present edició s’han rebut a Catalunya prop de 80 relats, 44 d’ESO i 33 de batxillerat, dels aproximadament 250 que s’han rebut en alguna de les seus participants.

IV edició del Concurs de Nanorelats a Catalunya

L'acte va incloure una conversa entre Joan Mendoza i Marga Pradas, editora de Divulcat, per donar la visió de la importància de l'expressió escrita de totes les disciplines, inclosa la ciència i la nanotecnologia. Seguidament, Joan Mendoza, Marga Pradas, Alfredo Sánchez i Anna Magrasó van fer públics els noms dels guanyadors i guanyadores del concurs en les categories d'ESO i batxillerat, respectivament.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix, els guanyadors Harmanpreet Kaur, Daniil Matsulev, Blanca Alcubierre i Ivan Chiva

Compartim amb vosaltres els guanyadors i guanyadores del concurs d'aquest 2023.

Per a l'ESO, hi va haver dos guanyadors:

1: Harmanpreet Kaur per Una unión esperada
2: Daniil Matsulev per Oscuridad

En la categoria de batxillerat, hi va haver un guanyador i un accèssit:

Guanyadora: Blanca Alcubierre per El camí al nanomon
Accèssit: Ivan Chiva per Què soc?

El concurs està organitzat per Universitat de Barcelona, Institut de Nanociència i Nanotecnologia Universitat de Barcelona, IN2UB, IDP-ICEUB
amb IREC - Institut de Recerca en Energia de Catalunya, SOCNANO2, Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC), i Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2). Aquests quatre finalistes guanyadors passen a la fase internacional del concurs, organitzada per Instituto de Micro y Nanotecnología (IMN-CNM, CSIC).

Estigueu atents a la fase final!

Foto de família dels estudiants guanyadors i finalistes de l'edició 2023 del concurs de #nanorelats #10alamenos9

A continuació reproduirem els relats guanyadors i els dels finalistes, en totes dues categories.

GUANYADORS I ACCÈSSIT

ESO

Una unión esperada, de Harmanpreet Kaur (INS Pau Casals, Badalona)

«Soy Mark Tritio, un isótopo de hidrógeno formado por dos neutrones, un poco diferente a mi hermano Ernest Deuterio, con un solo neutrón. En el ITER saben que si nos fusionamos nuestra energía será inagotable.

Cuando nos llevaron a Cadarache, muy cerca del antiguo castillo medieval, ubicado en la zona montañosa de la ciudad, se desató el caos, porque Ernest desapareció. Por suerte, le encontramos escondido detrás del reactor Tokamak. Él deseaba aliarse con otro deuterio, ya que a mi hermanito le asusta que yo sea un poquito radioactivo. Yo, afligido por no poder formar parte de este proyecto tan innovador, decidí hablar con él. Le recordé que nuestra hermandad se remonta a los tres primeros minutos del Big Bang, donde se originaron nuestros núcleos, que posteriormente dieron lugar a nuestros átomos y tras un largo periodo de tiempo se formó el resto del universo.

Estas palabras dieron luz brillante a nuestra reconciliación, una reconciliación que dará sus frutos en un futuro lejano, que con la paciencia de un científico se nos hará corto.

Ahora, muy calentitos y en estado plasma, creado por campos magnéticos, caminamos juntos.»

Oscuridad, de Daniil Matsulev (INS Joan Ramon Benaprès, Sitges)

«La magia de la tecnología es impresionantemente terrorífica. En un breve siglo, pasamos de primitivos aparatos a resultados inimaginables de la mente humana; los nanobots están siendo un ejemplo de ello, un pináculo de la evolución científica. Con el tiempo, las instituciones iban invirtiendo en esta tecnología, que se iba perfeccionando exponencialmente. Se comenzaron a aplicar en todo tipo de áreas, y más importante: su inyección en el cuerpo humano. Luego, se dio el comando de encontrar las curas para todas las enfermedades, y por desgracia, funcionó. El sufrimiento y dichas enfermedades quedaron en el pasado. En unos años, después de inyectarle a todos los humanos esta panacea, se les pidió a los nanorobots que hiciesen todo lo posible para su bienestar, y… cumplieron su tarea.

Y aquí estoy yo, 400 años después, inmóvil, con mi cuerpo descompuesto y momificado, con nanomáquinas en mi sangre que me mantienen vivo, siendo incapaz de morir, como millones de personas más. Y sé que si mis cuerdas vocales no se hubieran podrido años atrás, estaría gritando de la agonía. Al menos poder gritar sería una sensación diferente a la infinita oscuridad que ven mis inexistentes ojos, acompañada por un completo y devastador silencio.»

BATXILLERAT

El camí al nanomon, de Blanca Alcubierre (INS Ramon Muntaner, Figueres)

«Heus aquí que hi va néixer una nova ciència
que pretén arribar més enllà del cel estrellat
i ampliar els límits de la intel·ligència
i aportar innovacions a escales nanomètriques
que aportaran grans noves solucions inèdites.

Amb l’estudi de les partícules que constitueixen l’univers
arribarem més enllà dels límits establerts.
Investigarem per obrir fronteres en el present
i en el futur trobarem les respostes que busquem incansablement.

Des de la medicina fins a l’electrònica,
l’estudi de partícules originarà una revolució microscòpica.
Amb nanopartícules que lluitaran contra les cèl·lules canceroses
i computadores quàntiques que superaran les previsions més optimistes.

Amb la fabricació d’innovadors nanomaterials
superarem tots els obstacles despertats
i no pararem de lluitar per assolir fites astrals.»

Què soc?, d'Ivan Chiva (INS Josep Lluís Sert, Castelldefels), accèssit

«Em trobo perdut! No sé on soc! Estic envoltada de coses semblants a mi. No sé què soc! No sé qui soc! Començo a investigar, però ho veig tot igual. Em sento en un ambient net, fresc, com si estigués a un camp ple de roses. A poc a poc vaig avançant per un passadís fosc que cada vegada es va aclarint.

Van passant dies, setmanes, mesos, però res canvia. De cop i volta sento un moviment brusc i tot seguit caic. Tot al meu voltant canvia. Estic a un lloc diferent, ple de llum, amb una olor estrany, a brut, tot és molt gran. No entenc el meu voltant. Estic sobre un sòl que cruix constantment. Sembla una patata fregida, però no entenc que hi faig a sobre.

Cada vegada l'ambient es va netejant, em vaig incorporant a terra, potser soc jo i totes les altres coses semblants que m'envolten. Encara no sé què soc, però ja sé el meu propòsit, ajudar al manteniment del que m'envolta. Soc molt xicotet, però faig grans coses.

Finalment me n’adono. Soc un nanoconservant que ajuda a allargar la vida dels aliments. Sé que moriré, però em consola saber que els he ajudat.»

FINALISTES

ESO

Gracias, X089, Rupinder Kaur (Institut Can Peixauet, Súria)

«Desde que tengo conciencia recuerdo haberme preguntado a mí mismo quién era o más bien cuál era el propósito de mi vida. Y como era parte de ese mundo donde algo tan pequeño podía provocar cambios tan grandes. Así es, estoy hablando del nanomundo, y por cierto, soy X089, un nanorrobot diseñado para ayudar, y estoy a punto de embarcarme en una misión, sin mencionar la misión más importante de mi vida. Mi madre ha trabajado más de 10 años en crearme. Fui creado precisamente para los pacientes que tienen Raynaud; aunque no parezca tan ofensivo, Raynaud es grave, la sangre reducida hacia los dedos de las manos o de los pies podría causar daños en los tejidos. Y eso es difícil de tratar.

En estos momentos, me están introduciendo en el cuerpo de una paciente a través de una aguja espinal; no mentiré, realmente tengo miedo. Estoy viajando por el organismo para salvar a esta humana. Llegué hasta sus manos y empecé a dilatar sus vasos sanguíneos, fue un trabajo difícil pero lo logré, ella estaba curada. Al terminar escuche una voz: “Gracias X089”. Ahora lo comprendía todo, mi misión era su felicidad, la felicidad de mi madre.»

Un repte per avançar, Berta Martínez Ordóñez (Institut Marta Estrada, Barcelona)

«La nanociència i la nanotecnologia són estudis revolucionaris,
tot i que ningú sap ben bé d’on han sortit.
Cada dia apareixen a la portada dels diaris,
però l’únic que queda clar és que es tracta de quelcom petit.

No és un tema del qual es parli sovint,
ja que la magnitud de dificultat és bastant elevada.
Actualment als metges els està servint,
per trobar una via molt més avançada.

Un mètode genial d’aquesta nova època,
però, i si no s’utilitzés per fer el bé al món?
Seria la forma més inequívoca,
aquesta eina serveix per poder ajudar a tothom.

Es poden detectar cèl·lules canceroses,
molt abans del que és habitual.
Abans que les famílies es posin ploroses,
i comencin a escampar la possible notícia mortal.

Els tractaments poden ser més precisos,
per aturar la problemàtica.
Els resultats del laboratori són més concisos,
i això fa que els innovadors tinguin una bona crítica.

És una nova possibilitat,
tothom ha de confiar en ella,
amb molta efectivitat,
un repte per avançar.

És un repte per avançar,
amb una millor qualitat,
no et pots ni imaginar,
aquesta gran possibilitat.»

Un noi amb un poder nanomètric, Àlex Vàsquez Macias (IES Joan Ramon Benaprès, Sitges)

«Fa un temps, als anys noranta, va néixer un noi capaç d'interactuar amb la vida nano que habitava en el món podent fer-se igual de petit.

Un dia, va ser cridat a un hospital perquè els ajudés en una operació.

—Com va?
—Tot bé, però les eines no troben res i queden 20 minuts d'anestèsia.
—Molt bé!
—Què faràs?
—Entraré dins del pacient i combatré el problema, però necessitaré ajuda.
—Doneu-li aquesta pastilla i amb aquests raigs X digueu-me on és el problema.
—Què porta la pastilla?
—Porta unes nanopartícules que faran visible el problema, però només el podem veure amb l'eina.
—D'acord!
—El noi es va fer invisible i va entrar dins del pacient.
—On és el problema?
—És al fetge.
—D'acord!

El noi es va trobar amb unes cèl·lules molt perilloses. Cèl·lules de càncer.

—Haurem d'introduir les partícules al fons perquè les puguin destruir. Afanya't!

El noi va instal·lar les nanopartícules i es va refugiar.

—Veieu un botó vermell?
—Sí.
—Premeu-lo.
—D'acord!

Els metges van polsar el botó però no va passar res. En canvi, dins del pacient es va formar una explosió que va empènyer el noi.

—Com ha quedat?
—Ja no hi és.
—No passa res.

Gràcies als avenços d'aquest noi, la medicina va comprendre el món nano i van poder salvar vides.»

El llibre potable, Daniel Stavytskyy (Institut Cap Norfeu, Roses)

«Richard es troba al seu laboratori de Silicon Valley. Agafa l'avió. Porta una maleta gegant. Arriba al Sudan.

Els africans el reben com si fos escòria. Pensen que és un monstre més. Entra al poble. Es dirigeix a una família que s'està rentant en aigua més negra que la nit.

Els dona una galleda i arrenca una pàgina d'un llibre marró. La posa a la galleda i la submergeix en l'aigua pestilent. La família mira a dins de la galleda i veuen l'infern transformat en cel, fet per bestioletes invisibles.

—És un truc de màgia! —crida el pare de la família.

No s'ho creuen. El que hi ha a dins és aigua transparent. En beuen com bojos, és l'aigua més bona que han begut mai. Unes càmeres ho filmen tot mentre en Rick diu:

—Això és The drinkable book, el llibre fet de nanopartícules de plata que salvarà el món! Si us plau, governs del món, financeu el nostre producte! Salvarà milions de vides!

Els dona més llibres.

Després de setmanes senceres repartint aquests beneïts llibres per tot Àfrica, fa un documental. Vol conscienciar el món sobre la importància de la nanotecnologia. La importància del futur.»

Sempre amb mi, Dida, Yoana Fernández Velicopolska (Institut Pau Casals, Badalona)

«Una abraçada més i mai no podria tornar a llençar-li la pilota al nostre parc preferit. Vaig agafar les seves suaus potetes i, de sobte, vaig connectar amb ella atòmicament, tant que em vaig endinsar en el seu cos.

Era tot fosc, menys el seu cor. Apreciava des de ben lluny la llum d’aquest, i vaig decidir anar fins a ell. Cada vegada feia més fred, m’havia de donar pressa. Vaig començar la ruta des del seu cap, on vaig apreciar com les seves neurones es movien frenèticament, tot i que els seus radicals lliures les estaven deteriorant. Més enllà del seu cor, els seus glòbuls vermells van deixar de transportar oxigen, apagant la seva circulació. Res ens podia separar, la nostra connexió era eterna. Créixer juntes m’havia ensenyat com es sentien un electró i un protó contra el món. Segons els meus pares érem com el big-bang, allà on anàvem generàvem una gran explosió d’il·lusió i alegria.

Finalment, vaig arribar al seu cor i justament les seves reaccions químiques van apagar-se. Va marxar, i per sempre, però a mi em van dir que l'energia sempre es conserva, així que suposo que sempre viuré al teu cor, Dida.»

La vida de las ondas, Maria Casanovas (Institut Manuel de Pedrolo, Lleida)

«Se abre el telón. En medio de un inmenso teatro, un piano. Suena la primera nota de “La 5ª sinfonía” de Beethoven. En la primera onda sonora, en el primer nanosegundo, un mundo. Cientos de miles de moléculas se encuentran: unas leyendo el periódico en sus terrazas, las otras saliendo a tomar un café con sus amigas, pero la gran mayoría se encuentra trabajando porque la onda pueda transmitir un sonido. En el lugar más importante del Mundo Molecular, hay una gran torre donde todas, por turnos, trabajan y se comunican con los otros mundos para propagarse y transmitir el sonido que ellas quieren. Pero hace ya días que el Mundo Molecular se ve más negro de lo normal y cada vez más se está reduciendo. Nadie sabe qué pasa, ni las moléculas más viejas nunca habían vivido esto. Siguen trabajando, quedando con amigos y descansando en la terraza hasta que un día, “¡Boom!” Todo el Mundo Molecular se desvanece, y es que, aunque afuera del teatro haya pasado un nanosegundo y la onda sonora haya chocado contra una pared, dentro de ella, ha pasado toda una vida.»

La nanociència,, Martí Jiménez Fernández (Institut Montserrat Roig, Terrassa)

«Una jove científica treballava apassionadament en el camp de la nanotecnologia. Passava hores i hores manipulant àtoms i molècules a escala nanomètrica, buscant maneres d'aprofitar aquestes propietats úniques.

Un dia, Carla i el seu equip van crear un nanomaterial que tenia propietats de conducció elèctrica i conductivitat tèrmica inimaginables. Aquest material podia ser utilitzat per produir bateries ultraeficients i processadors d'ordinador extremadament ràpids. En col·laboració amb enginyers, van aconseguir produir una bateria revolucionària que podia carregar-se en qüestió de minuts i durar dies sense necessitat de recàrrega. A més, van crear un processador nanotecnològic que superava en molt la velocitat i l'eficiència dels processadors actuals.

El descobriment de Laura va canviar radicalment la indústria de la tecnologia i l'energia. Les bateries van ser utilitzades per alimentar vehicles elèctrics, disminuint la dependència dels combustibles fòssils i reduint la contaminació ambiental. Els processadors van ser utilitzats en dispositius mòbils, ordinadors i altres dispositius electrònics, impulsant la revolució digital i transformant la manera com les persones es connectaven i interactuaven amb la tecnologia.»

BATXILLERAT

El nou nanojo, Mar Garvín Benítez (Institut Milà i Fontanals, Vilafranca)

«Els humans volen fer-me més petit, entre 1 i 100 nanòmetres de diàmetre, així que jugaré amb les seves ments canviant les meves propietats. Primer he decidit anar canviant el meu color perquè aquell daurat tan brillant ja m'avorria. He decidit canviar-lo per verd quan el meu diàmetre sigui de 50 nanòmetres, però no m'acaba d'agradar, així que quan el meu diàmetre ha arribat a 20 nanòmetres l'he tornat a canviar, aquest cop per vermell, que aquest color ja m'agrada més. Després de marejar-los una mica amb aquests canvis, he decidit utilitzar les meves noves propietats per ajudar-los en medicina a diagnosticar malalties o en el tractament de tumors de forma localitzada i minimitzant els efectes secundaris, i en tecnologia per a la producció d'energia o el control de la contaminació ambiental. No sabia que podia fer tot això, pensava que només era un material de luxe i que no podia fer res útil. Ara estic content de poder ajudar i espero que en un futur pugui ajudar més. Per a qui encara no m’hagi reconegut, soc el metall més preuat, l'or.»

Mi(A)cro, Albert Lozano Ruiz (Institut Polinyà, Polinyà)

«13 de marzo de 2002.
Hice historia. Soy la primera mujer diplomada en nanotecnología. Mi arduo futuro se ilumina ante mis ojos y me susurra al oído un objetivo incumplido.
Se extrañaban por mi logro. Al ser mujer me decían que debía aspirar a poco. Pero una flor salió de aquel terreno patriarcal.
2 de mayo de 2002
Es un sueño hecho realidad. En un laboratorio me aceptaron para trabajar en un proyecto de nanorrobots. La emoción es tan exuberante que mis energías se agotan con cada palabra que escribo.
19 de junio de 2002
Hubo una brecha en la contención del nanorrobot modelo Mi(A)cro. ¡No salgáis de vuestras casas! Es cuestión de segundos que el robot viaje por vuestro organismo hasta convertiros en unos mo...
20 de junio de 2002
Inicio de formulación de cuaderno de seguimiento de la investigación 2435. El nanorrobot rebelde fue contenido y erradicado. No tengan miedo a salir de sus casas. Un futuro brillante, lleno de información e ideas abstractas resueltas, os espera en el oxígeno que respiráis, en el agua que bebéis y en las verduras que consumís. Este es el comienzo, el comienzo del final de la raza humana desactualizada. Rendid vuestra voluntad y experimentad la inteligencia infinita.
Diario de Kahanna O’Hara Winston. TERMINADO.»

Nanofábrica, Paula Hernández Sánchez (Institut Josep Lluís Sert, Castelldefels)

«Trabajo en una fábrica muy interesante, llamada ribosoma; tenemos un sistema de producción muy peculiar, donde sintetizamos proteínas mediante el ARNm con diferentes nucleobases.

Yo soy el ARNt, soy una cadena de ARN que carga con 3 bases nitrogenadas y un aminoácido, me desplazo hasta el ribosoma donde veo si mis bases nitrogenadas encajan con las del codón. Cuando encajan suelto mi aminoácido y este se engancha a la cadena proteica que producimos en nuestra fábrica. Mi cargo es bastante sencillo, solo añado aminoácidos a la cadena, pero si me promocionan más, este mes podré cargar con la secuencia de bases nitrogenadas que inician o cortan una proteína.

Mis jefes son las cadenas de ARNi, que nos dicen cuándo seguir produciendo una proteína o cambiar a otra, últimamente no nos están diciendo de dejar de producir esta proteína que llevamos mucho tiempo haciendo, me parece que se llama proteína de la espícula, creo que un virus llamado COVID-19 ha tomado control sobre nuestra producción. Formo parte del cuerpo de un niño bastante joven, así que espero la posibilidad que el sistema inmunitario secrete interferón y nos pueda salvar a nosotros y nuestro sistema de fabricación.»

Nanohemoglobina, Isona Ferré Cebrián (Institut Josep Lluís Sert, Castelldefels)

«Em desperto, em sento massa pesada, però sense pensar-ho començo a recórrer un llarg tub vermell que sembla infinit. No estic sola, estic envoltada de les meves germanes, totes són com jo, petits discos vermells movent-nos per uns conductes, una d’elles s’apropa a mi, mentre avancem cap a un destí desconegut. Em diu que som eritròcits i que ens dirigim als pulmons per aconseguir l’oxigen. A continuació em va preguntar si em sentia més pesada del que és normal, em va explicar que jo era especial ja que em faltava l'hemoglobina, l’eina de la meva espècie per agafar oxigen, però em va dir que no em preocupés, tinc una espècie de pròtesi que uns éssers superiors m’han col·locat, la pròtesi es diu nanohemoglobina. Una estona després la meva germana eritròcit se'n va anar, no us mentiré, ara estic espantada, no sé si podré complir la meva missió.

Un cop aproximant-nos als pulmons ens vam ficar en els nostres llocs i vam procedir a extreure l’oxigen, jo estava molt nerviosa, no sabia si funcionaria, però per sorpresa em va sortir bé i aquesta nanohemoglobina va ser útil. Així vaig poder complir la meva missió, repartir oxigen per tot el cos.»

El viatge del nanorobot: La lluita contra el càncer cèl·lula a cèl·lula, Emma Bures Rovik-Larsen (Institut Josep Lluís Sert, Castelldefels)

«Des que vaig ser creada sempre vaig saber que el meu propòsit era ajudar a lluitar contra el càncer. Les persones que em van crear van invertir hores interminables per programar-me per a la meva tasca. Com a unitat nanotecnològica, sempre vaig ser conscient de la meva petitesa en comparació amb les cèl·lules canceroses, però també estava convençuda que podia ser un agent de canvi a la vida de moltes persones.

Aquell matí vaig ser presentada al meu company de feina, un metge oncòleg, que em va explicar el procediment que portaria a terme perquè pogués ajudar a curar un pacient amb càncer de sang. Encara que tenia nervis, estava a punt per realitzar la meva tasca amb precisió.

Un cop dins del pacient, vaig localitzar les cèl·lules canceroses i vaig començar a destruir-les. Era com si estigués en un viatge al voltant del cos, complint el meu propòsit de lluitar contra una malaltia mortal.

Després d'hores de treball continu vaig acabar la meva feina i vaig sortir del cos del pacient. Quan el metge em va felicitar, vaig sentir una emoció que mai abans no havia sentit. Sabia que havia fet alguna cosa gran per ajudar la humanitat.»

Perdona'm, àvia, Emma Bures Rovik-Larsen (Institut Jaume Huguet, Valls)

«Durant tot aquell temps havia tingut la solució a la butxaca. Si tan sols hi hagués rebuscat un simple mocador... L'àvia va morir fa cinc dies. Tenia vuitanta-quatre anys i una leucèmia avançada; la mort era imminent. Si hagués sabut que a la butxaca hi tenia la cura, probablement seria viva.

Avui, regirant les butxaques de la jaqueta, he trobat una càpsula de Petri. Encuriosida, l'he duta al laboratori per observar-la. El que m'ha sorprès és trobar-hi els nanorobots que el meu laboratori feia dies que buscava per començar els prometedors assajos clínics. Els últims dies el laboratori s'havia convertit en rius de llàgrimes dels meus companys que buscaven desesperadament la porta al Premi Nobel. Em trenca el cor en mil bocins no haver deixat que la meva àvia, i altres pacients, poguessin rebre aquest avenç de la ciència que introduïa −de manera no invasiva− nous fàrmacs per reduir la leucèmia. Si tan sols hagués posat les mans a la jaqueta uns dies abans…

Àvia, sempre em sentiré culpable de la teva mort i de la de molts altres. Tanmateix, desitjo que algun dia puguem salvar algú que tingui un esperit de vida com el que tenies tu.»