El modernisme i el llibre infantil

El Modernisme fou un fenomen que omplí tota una època de la cultura catalana en totes les seves manifestacions, per això no és rar que també arribés la seva influència en un camp tan «senzill» com el de les publicacions per a infants.

Tanmateix el Modernisme va ser, almenys al començament, un fenomen culte, amb la qual cosa només una part de la producció per a infants –part important en qualitat però no tant en quantitat–- pot qualificar-se de modernista, ja que la majoria de les publicacions destinades a un públic de nens solia tenir un caràcter tradicional, més pròxim al gust popular, cosa que l’allunyava de la condició bàsica del moviment modernista: precisament el seu voluntari emplaçament en una estètica militantment moderna.

Malgrat tot és possible esbossar mínimament un panorama del llibre infantil de caràcter modernista, en especial si adoptem un criteri ampli i incloem en la relació obres que encara que pel seu caràcter luxós no siguin dirigides a un públic infantil tenen en canvi una temàtica evidentment lligada a aquest món dels nens.

Un altre motiu important de la relativa escassetat de llibres modernistes per a infants és precisament la poca producció editorial dedicada als nens a Catalunya, almenys en relació amb la producció molt superior que es produiria en anys posteriors, per raons sociopolítiques que ara ens portarien massa lluny, quan el concepte de Modernisme ja quedés fora de temps, i que podríem situar després del 1911. En aquell any una nova tendència cultural, mediterraneista, classicista i arcaitzant, que es coneixeria amb el nom de Noucentisme, triomfaria definitivament sobre el Modernisme i el rellevaria.

Aquesta escassa producció editorial de caire infantil a què he fet esment es pot comprovar –almenys pel que fa a textos en català– examinant l’índex cronològic de llibres i publicacions que Teresa Rovira i Maria del Carme Ribé recolliren, on s’adverteix que entre el 1888 i el 1903 només es publiquen una mitjana anual de dos llibres infantils; entre el 1904 i el 1911 la mitjana ja és de deu, i a partir d’aquell any la xifra ja no baixarà mai de la cinquantena. Encara que aquestes dades es refereixin només a la producció en català són prou indicatives de la tònica general, a part que en aquells anys la cultura catalana era, en molts sentits, molt més dinàmica i moderna que la produïda en castellà.

En comparació amb els llibres i impresos convencionals, el caràcter de modernista se sol tipificar per una ornamentació gràfica de caràcter floral, amb temàtica molt sovint simbolista, estructura generalment asimètrica, i gran preponderància de la línia corba: en definitiva allò que internacionalment es coneix amb les denominacions d’Art Nouveau o Modern Style. Això apareix ja en alguns llibres per a infants, com a la coberta –signada per J. Puente– de les Fábulas de Esopo, Fedro, Samaniego e Marte (1895) de l’editorial Paluzie de Barcelona, llibre que en canvi a les il·lustracions interiors manté un total tradicionalisme.

El patró modernista no és seguit encara per les edicions popularíssimes de Lo trovador català d’Antoni Bori i Fontestà (Barcelona, 1892, molt reeditat en anys successius, en els quals, aleshores sí, s’hi incorporaria tardanament una coberta més o menys Art Nouveau) o Lo primer llibre dels noys de Francesc Flos i Calcat (Barcelona, 1898), exemples molt destacats del llibre per a infants d’aquell moment.

El que sol ser freqüent en aquesta època és una decoració diríem que premodernista, lligada encara a la recent tradició esteticista, que en alguns casos pot tenir gran brillantesa, com a les cobertes de Joaquim Diéguez per a uns llibrets instructius que feia la casa Bastinos el 1896 amb textos d’Alfred Opisso: els dedicats a Inglaterra i Austria y Hungría s’acosten a aquesta línia entre esteticista i modernista, però els altres tenen un caire més tradicional, que tota la col·lecció manté a les il·lustracions interiors.

També és encara rar trobar l’estètica modernista plena en els exemplars de la minúscula Biblioteca Infantil que editava el llibreter J. Batlle (1897) o en la col·lecció de també minúscules Rondalles Populars editades per Gallissà (1904). Ambdues sèries, de notable incidència dins la bibliografia infantil veritablement popular en el que toca a la difusió, només en rares excepcions presenten una coberta –únic element que hi és decorat– qualificable de modernista: la de Lo camí del cel, de Batlle, amb un àngel amb clares reminiscències prerafaelites, sense signatura, i la de Lo convent de la Princesa, de Gallissà, amb dibuix a dues tintes de Jaume Llongueras, d’una semblança evident amb les composicions simbolistes d’un Santiago Rusiñol o un Adrià Gual.

A Gual, precisament, hom li deu la coberta de Ton y Guida, la traducció catalana del famós conte alemany Hänsel i Gretel, publicada per Joventut a Barcelona el 1901. Es tracta d’una composició típicament modernista tant en el paisatge ensomniat que la centra com en les lletres, no tipogràfiques sinó dibuixades pel mateix Gual en la pedra litogràfica –tècnica que ell dominava de família–, i en l’orla vegetal que embolcalla el conjunt. Tanmateix la publicació en la qual s’inscriu només pot considerar-se infantil per l’origen de la peça literària, ja que el fullet en qüestió forma part d’una col·lecció de llibrets d’òpera dedicada lògicament a un públic adult i culte, que en aquest cas tenia com a responsables de l’adaptació –adequada exactament a la partitura– dos intel·lectuals tan solvents com el poeta i assagista Joan Maragall i el compositor i director d’orquestra Antoni Ribera. Som, doncs, només tangencialment davant un bon exemple de llibre infantil vinculat al Modernisme.

Més genuïnament infantil és un altre llibret, publicat a Barcelona el 1904, intitulat Deu rondalles de Jesús infant. Conté diverses vinyetes anònimes discretament modernistes, amb preponderància del tema animalista, tractat però amb un estil força diferent del que Joan Llaverias –que en seria un gran especialista– exhibiria. És un llibre d’edició molt senzilla i per tant sense coartada de llibre de bibliòfil; es tracta doncs d’un veritable llibret destinat a públic infantil. En certa manera és una raresa ja que l’autor del text és el poeta Josep Carner, que aviat hauria de convertir-se en el més caracteritzat dels autors del Noucentisme, el gran corrent cultural que precisament succeí i contradigué el Modernisme.

Malgrat els tímids intents consignats, durant el primer decenni del segle XX mai no acabà de quallar un tipus de llibre per a infants inequívocament adscrit al Modernisme. Com ja s’ha dit, a partir del 1904 la producció editorial en català per a nens augmentà, però no ho va fer en un estil semblant al que ja des de feia almenys un decenni donava cos a un Modernisme gràfic de considerable importància. La nova sèrie de publicacions infantils que ara començava era la que sorgia de la casa Baguñà i que girava entorn d’En Patufet, una revista infantil que esdevingué extraordinàriament popular i que tindria llarga vida (1904-38 i 1968-73).

En aquesta, i en les col·leccions de la mateixa casa que l’acompanyaven, féu la seva aparició una nova generació de dibuixants (Gaietà Cornet, Joan Junceda, Joan Llaverias, Ricard Opisso, etc.), alguns dels quals s’havien iniciat en cercles modernistes però que aviat la seva capacitat de renovació deixà tanmateix al marge l’estètica modernista, sense sumar-se tampoc a la naixent estètica noucentista. Els homes d’En Patufet practicaren un dibuix humorístic expressiu, simplificat i eminentment eficaç, destinat a connectar amb la mentalitat infantil d’una manera molt més fàcil que no les deliqüescents formes modernistes. Fins i tot és possible apreciar una certa correcció en aquest sentit, quan veiem que els volums de la Biblioteca Patufet, iniciada el 1907, tenen en la seva primera sèrie un cert aire modernista amb el seu format acusadament vertical –com conceberen els seus llibres Riquer o Gual uns anys abans–, però a partir del 1909 abandonaren aquest format i un cert tint modernista, advertible també en els dissenys de les cobertes, per adoptar decididament un aspecte més funcional, d’acord del tot amb l’humorisme pragmàtic de la revista mare ja descrit.

Pel contrari, fou en aquesta mateixa època quan aparegué el que pot ser el més important, parlant bibliogràficament, dels llibres modernistes, la Liliana d’Apel·les Mestres (Barcelona, 1907), que per la seva temàtica de follets i fades pot ser considerat pròxim almenys al món infantil. És una edició acuradíssima realitzada pel refinat impressor Oliva de Vilanova, un dels grans mestres de les arts gràfiques a la Catalunya de l’època. El tema fantàstic, l’exuberància del vegetal, la preponderància de flors i papallones i un cert pes de l’arabesc curvilini, inscriuen de ple aquest llibre en el que ja entre el públic era qualificat de modernista, si bé el seu autor, el poeta, dibuixant i músic Apel·les Mestres era un home més lligat per edat i tendències a una mena d’Aesthetic Mouvement que no pròpiament a l’Art Nouveau. Sigui com vulgui aquesta important realització era, tot i la seva temàtica, més dirigida al bibliòfil que no a l’infant.

La Liliana era estrictament coetània d’una altra obra d’Apel·les Mestres que, aquesta sí, anava destinada clarament al món infantil. Es tracta dels Contes d’en Perrault, publicats per Joventut el mateix any 1907: l’estil dels dibuixos és quelcom més realista que el de Liliana, i la presentació i el format són molt més apropiats per a l’ús dels nens.

Molt semblants de format i presentació, bé que editats per Ramon Miquel i Planas a la casa Fidel Giró (Barcelona 1908-09), són també els dos volumets de Les rondalles catalanes ilustrades per en Joan Vila, amb dibuixos d’aquest famós il·lustrador, més conegut pel seu pseudònim D’Ivori. El caire modernista –modernista tardà ja per l’avançat de l’època– és ben patent en les cobertes, portades i frontispicis, però menys en les il·lustracions interiors, més senzilles i arcaïtzants. En aquesta obra, Vila, artista pertanyent a la nova generació, es declara deixeble i amic de Josep Triadó, el mestre del grafisme modernista català a qui dedicà el primer volum del conjunt.

De fet, en una anàlisi de la producció infantil de caràcter modernista no es poden silenciar alguns títols que encara que manquin de pretensions estètiques per la seva absoluta senzillesa i no estiguin dirigits a nens sinó a adults, són de remarcar perquè estaven promoguts pel més genuí de la intel·lectualitat modernista. Es tracta d’alguns volumets apareguts a l’editorial L’Avenç, bastió cultural dels homes que promogueren el concepte de Modernisme com a redenció –per la via de l’obertura a Europa i de la novetat– de la vida artística i literària de Catalunya. Són els Contes populars del Japó, recollits per Jaume Massó i Torrents (1901), els Contes d’Andersen, traduïts per Massó i Ventós (1907), els Contes de Perrault, traduïts per Ramon Miquel i Planas (1909) o La dona d’aigua i altres contalles d’Andersen, en versió novament de Massó i Ventós (1911).

Sembla doncs que és cap a aquests anys finals del primer decenni del segle quan l’estil plàstic més identificable amb el Modernisme va tenir ja una presència habitual en les publicacions infantils catalanes. El 1909 una selecció de textos del màxim poeta modernista del país, Joan Maragall, fou publicada com a llibre de lectura per a infants per l’editorial Dalmau Carles & Cia. de Girona: s’intitula Tria, i fou il·lustrada per Joaquim Renart, artista polifacètic la principal especialitat del qual a l’època, almenys en la seva faceta de dibuixant, eren els ex-libris. Renart té un clar estil Art Nouveau aplicat molt sovint a motius religiosos.

El mateix any faria la seva aparició un nou il·lustrador, Billy fill de pare català i de mare anglesa, que recollí clares reminiscències del prerafaelisme i del grafisme d’Aubrey Beardsley Billy –el nom real del qual era Guillem Peres– era fill d’un dels intel·lectuals que havia estat més vinculat a la formació del moviment modernista, Ramon D. Peres, i tingué un parell o tres d’anys d’activitat intensa, com a il·lustrador de la revista infantil La Rondalla del Dijous (editada per L’Avenç) amb dibuixos realitzats el 1908 i el 1909, i com a il·lustrador també del volumet d’Andersen El company de camí (1909). Va fer igualment una nova coberta, ja més aviat noucentista, a la coneguda sèrie de contes de la biblioteca popular de L’Avenç, que s’utilitzaria des del 1909 fins als anys vint. Després, la pista de Billy desapareix –segurament a causa d’alguna de les seves estades llargues a la Gran Bretanya– esfumant-se així la possibilitat d’aclimatar, d’una vegada per totes, a Catalunya, el Modernisme en la il·lustració de la literatura infantil, voluntat que d’altra banda podríem començar a donar per frustrada, ja que els temps en què l’art d’arrel simbolista i de traç sinuós i complex eren al seu punt àlgid estaven ja passant i, a tot estirar, en el món artístic català s’estava vivint una limitada revifada tardana d’un exquisit decadentisme, del qual Billy, sens dubte, n’era un representant típic.

Encara és possible consignar el 1911 una nova edició dels Contes de Perrault (1911) –també publicats per L’Avenç– en la traducció de Miquel i Planas, amb decoració del màxim grafista del Modernisme català, Alexandre de Riquer, encara que en aquest cas es mostrés més modernista en les orles de les pàgines que en els dos aiguaforts –un retrat de Perrault en el frontis i portadella interior– en els quals en canvi es mostra més eclèctic i tradicionalista, tònica observable en aquest autor des de com a mínim el 1904, quan realitzà el seu famós ex-libris per al rei Alfons XIII, també a l’aiguafort però a quatre tintes.

A partir del 1911 podríem continuar trobant alguns exemples de l’estil modernista en les publicacions infantils. El mateix Billy es mostraria encara ben beardsleià en il·lustracions per a la nova època de La Rondalla del Dijous, tant tard com el 1924. Tanmateix, si difícil era trobar en abundor literatura infantil decorada a l’estil modernista durant la plenitud d’aquest moviment en altres facetes artístiques, més ho serà ara que el Modernisme no sols es donava per totalment acabat de feia temps sinó també gairebé per proscrit per part de significatius representants de la nova generació del Noucentisme.

Serien precisament els noucentistes els qui donarien una empenta definitiva i clarament renovadora a les publicacions infantils catalanes, tant en els llibres com en les publicacions periòdiques. És a partir del 1911, any en què Eugeni d’Ors, l’intel·lectual definidor del nou moviment dirigia l’Almanach dels noucentistes, que venia a ser com el manifest d’aquest, que la mitjana anual de publicacions per a infants en català passà de deu a més de cinquanta, amb tendència a assolir el centenar ben poc temps més tard. I en el cas del Noucentisme l’estil en la il·lustració del llibre infantil seria no sols una simple qüestió de moda i estètica sinó l’aplicació de tota una filosofia de l’educació i fins i tot del «patriotisme». Això, però, és ja una altra història.

Bibliografia

• Castillo, M.: Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants (1905-1939), Barcanova-Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1997.
• Fontbona, F.: «Billy, un il·lustrador del noucents», dins Revista de Llibreria Antiquària, núm. 7, abril del 1984, Barcelona, pàg. 10-17.
• Fontbona, F.: «El dibuixant», dins Apel·les Mestres (1854-1936). En el cinquantenari de la seva mort, Fundació Jaume I, Barcelona, 1985, pàg. 28-56.
• Rovira, T.: La revista infantil en Barcelona, Diputación Provincial de Barcelona, Biblioteca Central, Barcelona, 1964.
• Rovira, T.; Ribé, M. C.: Bibliografía histórica del libro infantil en catalán, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, Madrid, 1972.
• Torrent, J.; Tasis, R.: Història de la premsa catalana, 2 vol., Bruguera, Barcelona, 1966.
• Trenc Ballester, E.: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques, Barcelona, 1977.