Són anomenades genèricament disfuncions sexuals una sèrie de trastorns, de molt diversa índole i de diferent origen, en què característicament i de manera repetida es presenta alterat el normal desenvolupament de la resposta sexual humana i que, com a denominador comú, impossibiliten portar a terme una vida sexual satisfactòria.
Aquesta definició es basa en uns criteris ambigus, per la qual cosa requereix certes matisacions. D’una banda, l’existència d’una disfunció sexual pot basar-se en la constatació d’alteracions objectives o concretes en alguna de les fases del cicle de la resposta sexual normal, com pot ésser un trastorn de l’erecció en el cas de l’home o l’absència d’orgasmes en la dona. Però, d’altra banda, la consideració d’una disfunció sexual també es basa en l’apreciació de qüestions absolutament subjectives, com és el grau de satisfacció obtingut en les relacions sexuals.
Els motius pels quals resulta difícil d’englobar les disfuncions sexuals en una definició més categòrica són nombrosos, atesa la gran variabilitat individual pel que fa a la resposta i conducta sexual i també a la multitud d’implicacions interpersonals que, en general, té la vida sexual. Així, per exemple, s’ha de tenir en compte que bona part de la vida sexual es porta a terme en relació amb altres persones i que, en definitiva, depèn de nombrosos factors circumstancials. Per això, només podrà constatar-se l’existència d’una disfunció sexual quan la persona suposadament afectada compti en la seva vida amb les situacions apropiades per a tenir relacions sexuals satisfactòries; en cas contrari, si no es disposa de les oportunitats o de la parella adequada, pot resultar molt difícil saber si els fracassos que es produeixin depenen concretament d’una disfunció sexual. En aquesta línia i esquemàticament, és una mica més senzill definir la normalitat que l’anormalitat. Per exemple, si la vida sexual que es porta a terme resulta satisfactòria i si la manera d’obtenir la gratificació personal no entra en conflicte amb la satisfacció sexual de la parella, hom pot presumir que no hi ha cap disfunció sexual; en aquest cas es trobaran nombroses variants, atesa la gran diversitat de la resposta sexual humana i dels condicionaments individuals per a obtenir gratificació sexual. Per contra, si malgrat les aportacions apropiades existeix algun grau d’insatisfacció sexual, tot i tenir en compte la subjectivitat d’aquesta apreciació, o si les relacions sexuals resulten conflictives en l’àmbit d’una parella, pot presumir-se que hi pot haver alguna disfunció sexual. En definitiva, doncs, resulta molt difícil de definir paràmetres estrictes de normalitat de manera generalitzada en un tema tan subjectiu, per la qual cosa no solament és preferible d’analitzar la situació en cada tipus de disfunció sexual sinó concretament en cada cas particular.
Respecte a la freqüència d’aquest tipus de trastorns, cal destacar que no s’han fet encara estudis extensos i prou contrastats que permetin de quantificar llur incidència en el nostre medi, per bé que hom considera que, en conjunt, són relativament comuns. Un apropament aproximat de l’epidemiologia de les disfuncions sexuals en la població general donaria els següents resultats:
Homes
-Ejaculació precoç: 36%
-Trastorns de l’erecció: 16%
-Trastorns del desig sexual: 6-10%
Dones
-Dificultats per a mantenir l’excitació: 33%
-Trastorns del desig: 18% (aspecte que pot arribar fins al 30% en algunes estadístiques)
-Anorgàsmia: 16%
-Dolor coital: 8%
Tipus
Atès que la definició de les disfuncions sexuals engloba trastorns de molt diversa índole, convé diferenciar-los en tipus, atenent a diferents paràmetres. Per començar, poden ésser classificades en relació al cicle normal de la resposta sexual, incidint en la fase o mecanisme fisiològic que presenta una alteració. Però, a més, si bé alguna disfunció es dóna amb les mateixes característiques en ambdós sexes, la majoria són específicament de l’home o de la dona.
La disfunció que es manifesta amb característiques pràcticament semblants en persones d’ambdós sexes és la inhibició de l’impuls sexual, és a dir, l’absència o pèrdua del desig sexual.
Entre les que afecten exclusivament l’home, consten diverses disfuncions sexuals. En una d’elles, l’alteració se centra en el desenvolupament de les dues primeres fases de la resposta sexual, el principal fenomen de la qual és l’erecció, per la qual cosa s’anomena genèricament trastorns de l’erecció, tot i que vulgarment se sol anomenar impotència. En d’altres, la disfunció correspon a una alteració de la tercera fase de la resposta sexual, quan es produeix l’ejaculació: si es desencadena prematurament, es tracta d’una ejaculació precoç i, per contra, si hi ha dificultats per a ejacular, es tracta d’una ejaculació retardada.
Entre les que afecten la dona destaca per la seva freqüència la disfunció sexual que involucra la tercera fase de la resposta sexual, l’anorgàsmia o absència d’orgasmes. I també, per les seves repercussions, el vaginisme, trastorn menys comú que es caracteritza pel desencadenament, quan s’intenta el coit, d’un espasme involuntari i sostingut dels músculs que envolten l’introit vaginal, la qual cosa impedeix la dilatació de la vagina que és necessària per a fer possible la penetració. També existeixen en la dona trastorns de l’excitació —equiparables als trastorns de l’erecció masculins—, caracteritzats, bàsicament, per una manca de lubricació vaginal suficient; tanmateix, rarament es presenta com una disfunció aïllada, sinó que sol aparèixer juntament a altres disfuncions, com ara la inhibició de l’impuls sexual o l’anorgàsmia, i moltes vegades és deguda a l’existència d’aquestes.
En posteriors apartats d’aquest mateix capítol es detallen les característiques particulars de les disfuncions sexuals més rellevants en ambdós sexes.
Repercussions
Per bé que cada disfunció sexual té unes característiques pròpies i comporta uns problemes específics, que com hem dit es detallaran en apartats posteriors, totes les disfuncions sexuals poden generar repercussions relativament semblants, que poden ésser comentades de manera genèrica. De tota manera, des d’aquesta perspectiva general, hom considera que les repercussions que pot tenir l’existència d’una disfunció sexual són extraordinàriament variades en cada cas. Per a algunes persones, el fet de presentar una disfunció sexual evident pot tenir poques repercussions, ja que obtenen una suficient gratificació sexual malgrat la seva existència, o bé aquesta qüestió no els preocupa. En canvi, per a d’altres, una disfunció sexual, qualsevol que sigui, genera nombrosos i de vegades profunds trastorns d’índole emocional, afectiva, psicològica o de comunicació inter-personal amb la parella.
Moltes vegades, l’anàlisi profunda de les repercussions d’una disfunció sexual resulta molt complexa. Això és degut al fet que, si bé les disfuncions sexuals afecten en principi una àrea restringida de la vida —la sexualitat—, en moltes ocasions acaben estenent-se a altres àmbits. Fins i tot, poden pertorbar no solament la sexualitat individual sinó també la de la parella, ja que solen comportar dificultats en la relació interpersonal. A més, cal tenir en compte que, generalment, el fet de presentar una disfunció sexual sol induir sentiments d’autoculpa-bilitat o, per contra, generar sentiments de ressentiment cap a l’altre membre de la parella. Així, per exemple, i atès que en la vida sexual intervenen factors com ara l’atracció per la parella i la comunicació entre ambdós membres, no resulta estrany que s’adjudiqui a l’un o a l’altre la responsabilitat del trastorn, la qual cosa, a més que generalment és inexacte, complicarà més la situació.
D’altra banda, moltes vegades una disfunció sexual d’un membre de la parella està relacionada íntimament amb un trastorn sexual de l’altre, fins al punt que sigui molt difícil dilucidar si és deguda a una simple coincidència o bé si el fet consisteix en una relació de causa i efecte. En aquest sentit, les possibilitats són extremament variades. Per exemple, un trastorn de l’erecció o una ejaculació precoç en l’home pot ésser el punt de partença d’una anor-gàsmia en la dona; o bé una inhibició de l’impuls sexual o un vaginisme en la dona pot arribar a provocar un trastorn de l’erecció en l’home. Cal tenir en compte, però, que la resposta sexual humana no es basa solament en factors biològics sinó en qüestions psicològiques, emocionals i fins i tot educatives, per la qual cosa el seu origen pot ésser extremament variat. Tanmateix, és molt freqüent que davant d’una disfunció sexual els membres de la parella simplifiquin erròniament la situació i adjudiquin aquesta a factors inexactes, la qual cosa sol redundar en un major deteriorament de la comunicació interpersonal.
La diagnosi de les disfuncions sexuals
Per a poder diagnosticar si efectivament hi ha una disfunció sexual, les seves característiques i el seu origen, sol ésser necessària la col·laboració d’ambdós membres de la parella, encara que aparentment el trastorn afecti només un d’ells. Només d’aquesta manera es podran especificar amb precisió les qüestions subjectives, la cronologia evolutiva del trastorn i tots els factors que poden estar involucrats en el seu origen. Fins i tot, de vegades es comprova que encara que es vagi a la consulta per una disfunció en un membre de la parella, l’altre també presenta un trastorn d’aquesta índole, sense que el propi afectat se n’hagi adonat.
Així, doncs, la diagnosi es basa en un minuciós interrogatori a ambdós membres de la parella, per mitjà de la qual se’n pot confeccionar la història clínica i psicosexual. També sol caldre efectuar una exploració clínica i, quan es pensi en l’existència d’una causa orgànica, practicar els reconeixements que siguin necessaris. En apartats posteriors es comenten els estudis que se solen requerir per a la diagnosi de cada disfunció sexual.
La teràpia sexual
Cada disfunció sexual necessita un tractament específic, ja que, per exemple, poden ésser molt diferents els procediments destinats a solucionar un trastorn de l’erecció que els requeriments per a tractar un vaginisme, o bé seran diferents els mètodes apropiats per a resoldre una disfunció de causa orgànica que els necessaris per a tractar una disfunció d’origen psicològic. De tota manera, però, i atesos els punts en comú que solen tenir les diferents disfuncions, les repercussions de les quals solen ésser semblants, hi ha un conjunt de procediments terapèutics útils per a molts d’aquests trastorns, la aplicació dels quals s’anomena teràpia sexual.
Un requisit important de la teràpia sexual és que, per tal d’intentar resoldre una disfunció sexual, cal la participació activa de dos individus cooperatius. Si bé això representa una limitació d’aquest tipus de tractament per a un individu sol, aquesta condició és fonamental, ja que s’han de desenvolupar tècniques en què es necessita una parella i que moltes vegades es basen en el fet de potenciar la comunicació afectiva i eròtica entre els dos membres de la parella. En general, fins i tot quan la disfunció té una base orgànica molt concreta, que pot solucionar-se individualment, per tal que la situació reverteixi totalment i es restableixi una adequada relació de parella, cal atendre els conflictes psicològics i emocionals de cada un dels membres, així com intentar reparar la comunicació entre ells si aquesta està deteriorada. En qualsevol cas, avui es disposa de tècniques que es poden aplicar a subjectes sense parella.
En una teràpia sexual estàndard es recorre a diversos tipus de procediments, alguns dels quals es porten a terme en la consulta del terapeuta i d’altres cal que siguin desenvolupats en la intimitat segons les indicacions del professional.
En la consulta del terapeuta, segons quines siguin les característiques de cada cas, es pot recorre a diversos mètodes psicològics. Poden ésser útils les tècniques d’anàlisi, amb el fi d’aprofundir en el coneixement dels conflictes, temors o desigs inconscients. També es recorre a la teràpia de parella, mitjançant la qual s’observa la interacció entre ambdós membres i s’intenta detectar i modificar les deficiències de comunicació interpersonal. Una altra tècnica eficaç és la teràpia conductista, que es dedica a intentar modificar les conductes o coneixements erronis o destructius que causen ansietat i reforcen la disfunció o les pautes de conducta antieròtiques que dificulten la consecució de relacions sexuals satisfactòries. En definitiva, en la consulta del terapeuta es poden desenvolupar tota classe de tècniques de teràpies psicològiques, segons es consideri necessari en cada cas. A més, i tenint en compte que l’arrel de moltes disfuncions és una ignorància sobre aspectes bàsics de la sexualitat, el terapeuta brinda la informació pertinent, mitjançant les seves explicacions, amb indicacions concretes per tal que la pròpia persona es familiaritzi no solament amb els seus òrgans genitals sinó amb el potencial eròtic de tot el cos, aportant bibliografia o fins i tot recorrent a material àudiovisual, com ara la projecció de pel·lícules.
Paral·lelament, el terapeuta sexual també prescriu una sèrie de tasques o exercicis sexuals, que sota les seves indicacions la parella ha de practicar en la intimitat. Solen indicar-se, per exemple, amb instruccions bastant concretes, sessions d’exercicis, massatges o carícies destinades a ressaltar la sexualitat de les parts no genitals del cos. En moltes ocasions, es prohibeix practicar el coit fins que els exercicis aconsegueixin alguna modificació, per tal d’atenuar així l’ansietat i la por al fracàs, la qual cosa és en si mateixa beneficiosa. Generalment, en les diferents sessions la parella explica al terapeuta els resultats obtinguts amb els exercicis, les dificultats o bé els progressos, per a regular així el plantejament de la teràpia. El professional decideix en cada cas les tècniques més apropiades, però és un requisit fonamental que la parella col·labori activament a seguir les instruccions. Amb aquest tipus d’estratègia, la major part de les disfuncions sexuals es resolen en un període de temps relativament breu, alhora que es millora la comunicació entre els dos membres de la parella.
Juntament al que hem dit abans, hom recorrerà, sens dubte, sempre que sigui necessari a les teràpies de base orgànica típiques, tant farmacològiques com quirúrgiques.