El colom roquer (Columba livia) té l’aspecte típic del colom domèstic, amb el qual es confon sovint, i pel qual és sovint pres quan hom en contempla estols més o menys nombrosos. Sol ser grisós, amb bandes negres a les ales i a la cua, i d’un color verdós o vinós tornassolat, però els individus d’origen domèstic (cas de la fotografia), poden prendre altres tons.
Xavier Ferrer.
Inicialment aquesta espècie, que donà origen als coloms domèstics, diversificats després en una gran quantitat de races, devia estar molt estesa. Tanmateix, els successius encreuaments amb coloms domèstics, la introducció d’aquests en nombrosos indrets i l’antropofília dels coloms criats per l’home, dificulten força el coneixement de la seva veritable distribució actual i del seu estatus; a vegades resulta impossible de determinar l’origen d’una població salvatge i, en general hom disposa de poca informació sobre això. En un principi, el colom roquer es troba distribuït gairebé arreu, a excepció del Rosselló. Es tracta d’un colom sedentari que no migra, encara que després de la cria s’agrupa en estols i pot realitzar moviments transhumants amb finalitats alimentàries. A Catalunya hi ha ocells salvatges, pràcticament indistingibles de l’espècie originària, en nombrosos punts adients, principalment interiors, però també s’ha citat al litoral, a cingleres costaneres de l’Empordà i Garraf. No s’han trobat individus salvatges ni a la Catalunya Nord ni a Andorra. Al País Valencià és un nidificador comú, fora de les comarques meridionals, on és més escàs i localitzat. A les Illes existeix una població típica de coloms roquers, si bé solament a Mallorca i a Menorca, illes en les quals és molt comú i abundós; ha estat citat excepcionalment a les Pitiüses, on es deu tractar d’ocells domèstics. A les Balears tampoc no s’escapen dels encreuaments amb altres races de coloms, i sovint hom pot observar individus domèstics convivint amb estols de roquers.
És un colom típicament roquer; en una bona part de la seva àrea de distribució europea ocupa, gairebé exclusivament, penya-segats costaners. Això és el que passa a les Balears i a moltes altres illes mediterrànies, encara que a les primeres també nia comunament en penya-segats de l’interior. A les nostres terres continentals pot ocupar espadats i talussos terrosos fluvials i escarpaments montans, àdhuc fins als 2000 m d’altitud. La raça domèstica i ensalvatgida s’ha adaptat a niar en qualsevol tipus d’edificació (habitatges, ruïnes, ponts, etc.).
L’època de la reproducció s’inicia, d’una manera asíncrona, el març, i es perllonga fins al juliol, i realitza en aquest període 2 o 3 postes. Els ocells salvatges o domèstics ensalvatgits poden niar en altres èpoques; a Menorca es trobà un niu amb polls emplomallats el desembre.
Sol criar en colònies, on els nius es troben força aplegats. El niu és tosc, amb branquetes, plomes i altres materials posats a l’interior de forats o esquerdes, o dins una cova, i l’instal·len en repeus o forats; sovint es tracta d’indrets totalment foscos, i altres vegades ocupen petits esculls, gairebé a l’abast del rompent.