Àrea de nidificació del duc (Bubo bubo) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El duc, el rapinyaire nocturn més gran d’Europa, és ben representat als Països Catalans. La seva presència és comuna a la Catalunya Nord, especialment a les serres litorals o prelitorals. A Catalunya es troba arreu, a excepció de la Depressió de l’Ebre i una bona part dels alts Pirineus axials. A les Illes és accidental i, en canvi, és comú al País Valencià.
Eminentment sedentari, el duc ocupa un mateix territori durant tot l’any. El seu hàbitat preferit són les cingleres, des dels alts espadats de les serralades prelitorals fins a petites balmes, marges i ribes fluvials a la Depressió Central, on fins i tot nia a terra. El duc, però, prefereix situar el seu territori a les parts exteriors de les serralades, especialment als ecotons serra-garriga o serra-conreu, ja que hi troba abundant caça. També, però, caça a les vores de rius i hortes, on captura nombroses rates.
Nia al recer d’algun gran roc o arbust, on grata el sòl i hi fa un petit clot, moltes vegades entapissat de restes ossis i egagròpiles d’altres anys.
El duc (Bubo bubo) és un rapinyaire nocturn de grans dimensions (fins a 70 cm), fàcilment identificable pels seus ulls d’iris taronja i les "orelletes" enormes que se li drecen damunt del cap; té uns colors terrosos pigallats o ratllats de color marró fosc. De mirada especialment penetrant i severa, disposa d’unes urpes poderoses i d’un plomatge estampat, esmorteïdor fins i tot de perdigonades. Desperta una singular animadversió en els rapinyaires diürns i en els còrvids, que l’ataquen contundentment.
Oriol Alamany.
Ja a l’octubre, i fins i tot abans, el duc reafirma el seu territori mitjançant el seu cant; així i tot, és al desembre, el gener i el febrer, quan ho fa més regularment. La posta sol produir-se la darrera quinzena de febrer o al començament de març; normalment són 3 ous, a vegades 4. Així i tot, el nombre de polls que arriben a volar sol ésser de dos o tres, a vegades només d’un.
L’alimentació ha estat estudiada al Vallès i al Bages, on més de la meitat de les preses són rates, i el conill és més escàs, i complementa la seva dieta amb la rata d’aigua, l’esquirol i els colúmbids. Cal esmentar la presència de diversos rapinyaires diürns i nocturns, de ciprínids (bagres i carpes) i, fins i tot, de l’escanyapolls, a més de joves de guilla i gos.
Tot i que l’espècie ocupa una gran part del nostre territori, la seva densitat varia fortament. Així, en plens Pirineus és escàs, però se cita als 2500 m a Andorra, i en canvi és força més comú a l’àrea mediterrània.
En algunes comarques com l’Anoia i el Bages, les parelles poden separar-se tan sols 1 km, mentre que al Vallès la mitjana és de 7 km. Sens dubte, en aquesta darrera comarca podem constatar quines són les causes que n’han afectat més la supervivència, tal com l’alteració ambiental dels seus territoris per segones residències, la disminució de preses i la caça incontrolada.