Àrea de nidificació del mussol de Tengmalm (Aegolius funereus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El mussol de Tengmalm, conegut en algunes guies amb l’equívoc nom de miloca (el terme és aplicat a rapinyaires diferents, segons les contrades), és de distribució holàrtica i va estretament relacionat amb la taiga i els boscos subalpins dels grans massissos muntanyosos europeus i de l’Amèrica del Nord. La seva detecció als Països Catalans i, per extensió, a tots els Pirineus, és molt recent: el 17.05.63, en què fou descobert un niu ocupat en una pineda de Font-romeu, hores d’ara, l’únic niu conegut.
A les nostres terres és suposadament i previsiblement sedentari, i solament es troba als Pirineus. La seva situació és bastant desconeguda, encara que sembla que és més abundant al vessant septentrional, i especialment als Pirineus orientals, on és molt escàs al vessant meridional. La distribució del mussol de Tengmalm als Pirineus és al mapa, on llevat d’un punt situat a Luishon, fronterer amb la Vall d’Aran, la resta de localitats són al Principat i al sector occidental de la Catalunya Nord. Essencialment es coneix del vessant septentrional, especialment al massís del Canigó i a la serra de Madres, i ha estat citat a les comarques de l’Alta Cerdanya, el Conflent i la part alta del Vallespir. Al vessant meridional es troba al Ripollès, en la continuació geogràfica del sector vallespirenc i al Pallars Sobirà.
Viu entre els 1600 i els 2300 m a les obagues, i sempre en els sectors més durs i tardaners en el desglaç. Ocupa boscos de pi negre i avetoses pures o barrejades amb algun bedoll i, al vessant septentrional, apareix amb una freqüència lleugerament més alta a les avetoses. Sembla que, globalment, li és més important l’estructura del bosc que la composició botànica d’aquest. Així, tria boscos amb arbres vells (que estiguin vius), però on també n’hi hagi de joves. En aquest sentit, alguns territoris són a zones d’explotació forestal poc intensa. És relativament constant també la seva presència en indrets de grans amuntegaments de pedres, que podrien tenir alguna relació amb la seva colonització hivernal per part dels micromamífers, preses potencials suposades del mussol de Tengmalm. Els pendents dels territoris oscil·len entre el 30 i el 50% i les distàncies entre mascles cantors (dins un mateix sector) són entre els 400 i els 1000 m, i usualment uns 700 m.
El fet de la seva recent descoberta (en 5 anys ha passat de ser raríssim a ser relativament conegut, ja que actualment són més de 25 els territoris trobats) segurament no és degut a un fenomen d’expansió. L’explicació d’aquest augment sobtat i, pel que sembla, continuat del mussol de Tengmalm és en la manca, els anys anteriors, de prospecció específica, especialment dificultosa i dura atesos els ambients que ocupa, habitualment coberts per la neu durant l’època de zel (moment òptim per a detectarlo). Així, cal suposar que no és tan rar com se suposava, encara que no és clar que la situació sigui similar en ambdós vessants pirinencs, ja que les explotacions forestals segueixen pràctiques diferents, i en aquest sentit, possiblement les seguides al vessant septentrional li són més favorables que les del meridional.