Els ambients rics en briòfits

Hem vist com els briòfits prefereixen els ambients on la humitat es manté sense massa discontinuïtats durant el període favorable per al creixement. Les exigències de cada espècie són, però, molt variables, no solament pel que fa a les necessitats d’humitat, sinó en relació amb la reacció (pH) del medi, il·luminació, temperatura, durada del període favorable, etc. Hi ha força espècies de briòfits, sovint comunes, que són eurioiques, és a dir, adaptades a un ample ventall de condicions ecològiques. D’altres són, però, més estenoiques, i apareixen lligades a condicions ecològiques més estrictes. Per això aquestes són les millors per a caracteritzar, des del punt de vista briològic, els diversos ambients.

Si bé és veritat que els briòfits es barregen molt sovint amb plantes superiors, falgueres, líquens, algues, etc., per a formar comunitats vegetals complexes, molts briòlegs han intentat estudiar les comunitats riques en briòfits i n’han arribat a establir una tipologia. Sense entrar directament en la fitosociologia briològica, recorrerem els principals ambients rics en molses i hepàtiques i intentarem precisar-ne les espècies que hi són més freqüents i/o característiques. Sovint, les espècies més característiques són rares i no cal estranyar-se que algunes de les esmentades no figurin entre les espècies tractades a la part descriptiva, centrada en les espècies més freqüents, moltes de les quals viuen en més d’un ambient dels triats com a típics.

Les comunitats hidròfiles

Molts briòfits estan adaptats a viure contínuament xops per l’aigua del substrat o en ambients molt humits (higròfils). En aquests ambients trobem les comunitats hidròfiles, ben caracteritzades i força uniformes en tots els ambients semblants de la zona temperada.

Els briòfits de les aigües corrents

A la muntanya alta i mitjana, sobre les roques submergides als corrents ràpids, es fa una vegetació reòfila abundant, però amb un nombre d’espècies més aviat reduït. L’espècie més freqüent és Rhynchostegium riparioides, que forma gespes de color verd fosc o negrós allí on l’aigua forma una capa prima, tant en aigües àcides com en aigües bàsiques. Altres espècies també comunes i indiferents al pH de l’aigua són Brachythecium rivulare i Cinclidotus fontinaloides. Quan les aigües són àcides, s’hi poden afegir Scapania undulata, Fontinalis antipyretica, F. squamosa (ambdues espècies també presents a menor altitud, fins a la terra baixa), Marsupella emarginata varietat aquatica i Racomitrium aquaticum. En aigües bàsiques, trobem la comunitat de Fissidens grandifrons i Cratoneuron commutatum, típica de les aigües corrents sobre terreny calcari, des del nivell de la mar fins a més de 1500 m.

Les roques humides que voregen els rierols de l’alta muntanya i en reben els esquitxos presenten Blindia acuta, Dichodontium pellucidum, diverses espècies de Hygrohypnum (H. luridum. H. dilatatum, etc.) i de Cratoneuron (C. commutatum varietat falcatum, C. decipiens, C.filicinum). A la muntanya mitjana, a les vores dels cursos d’aigua, sobre talussos i roques ombrívols, prosperen hepàtiques tal·loses, com Conocephalum conicum, Marchantia polymorpha, Lunularia cruciata, Pellia endiviifolia, Aneura pinguis, Riccardia multifida, diverses espècies de Philonotis, moltes mniàcies, com Rhizomnium punctatum, Plagiomnium undulatum, P. affine, Epipterygium tozeri, etc. Normalment, en aquests ambients es fan moltes espècies, ja que s’hi barregen les reòfïles, les higròfiles (moltes de les citades en parlar de l’alta muntanya) i les simplement higròfiles i esciòfiles.

A la terra baixa, hi ha pocs cursos naturals d’aigua que siguin alhora prou permanents i poc contaminats. Les barrancades i torrents estan secs gran part de l’any, sobretot durant l’eixut estival. Això fa que la majoria dels cursos d’aigua no puguin mantenir una veritable vegetació reòfila. Sobre roques submergides, quan les condicions són adequades, també hi viuen Rhynchostegium riparioides, amb Cratoneuron filicinum i Cinclidotus aquaticus. A les zones més tèrmiques trobem solament Bryum gemmiparum, que forma coixins de color verd brillant, ja sigui submergits, ja formant, més sovint, una línia que assenyala el nivell mitjà de l’aigua. A les vores, sobre talussos i pedres, les espècies més freqüents són Conocephalum conicum, Marchantia paleacea, Pellia endiviifolia, Barbula ehrembergii, Fissidens crassipes, Didymodon tophaceus, Cratoneuron commutatum, C. filicinum, que formen una comunitat molt freqüent vora els cursos d’aigua calcària, que són els més freqüents a la terra baixa mediterrània. Als cursos d’aigua neta de la terra baixa, sobre roca silícia, ben representats a la península del cap de Creus, trobem sovint Drepanocladus aduncus, Fontinalis squamosa i Leptodyctium riparium.

Els briòfits de les fonts i escorrenties

A les muntanyes són freqüents els punts on neix aigua. A l’alta muntanya, aquests hàbitats amb aigua pura es caracteritzen per la presència de Philonotis seriata, Ph. fontana, Anisothecium palustre i Bryum schleicheri, que formen una comunitat pròpia d’aigües oxigenades, pobres en matèria orgànica, neutres o lleugerament àcides. Si són bàsiques, hi abunda Cratoneuron commutatum, Bryum pseudotriquetrum i Philonotis calcarea. Als marges dels petits rierols i fils d’aigua que s’escolen per l’interior del bosc, es formen masses de Polytrichum commune, P. alpinum, Climacium dendroides, Acrocladium cuspidatum i diverses espècies de Sphagnum.

A la muntanya mitjana i a la terra baixa, als talussos i roques de les zones calcàries que es mantenen constantment mullats, viuen Eucladium verticillatum (espècie molt freqüent, abundant a les balmes i degotalls), Cratoneuron commutatum, C. filicinum, Didymodon tophaceus, Fissidens crassipes, Gymnostomum calcareum, Southbya tophacea, Pellia endiviifolia, Aneura pinguis, etc. Aquesta comunitat de molses es troba gairebé sempre barrejada amb Adiantum capillus-veneris, la capil·lera dels degotalls calcaris. A partir d’una certa altitud, apareix Gymnostomum recurvirostre. Aquest conjunt d’espècies, quan existeixen condicions adequades, provoquen sobre elles mateixes precipitacions poroses de carbonat càlcic que, afegides a les produïdes per les cianofícies, formen la tosca o travertí, de formes sovint ondulades i capricioses. Aquest fenomen és corrent a la terra baixa i a la muntanya mitjana, però, a més gran altitud, la precipitació de carbonat càlcic no es produeix, probablement per les baixes temperatures i per la velocitat massa gran de l’aigua.

Els briòfits de les mulleres i torberes

Les mulleres, prats constantment xops d’aigua, ocupen els llocs on el nivell de l’aigua freàtica es manté molt a prop de la superfície, com ara les fondalades mal drenades, on s’acumula l’aigua de la pluja, de la fosa de les neus o la que neix a la vora. També en trobem orlant els estanys (sobretot els de poc fons, en procés de rebliment), els corrents d’aigua encalmats, etc. Aquestes condicions es donen a les muntanyes, a partir de l’estatge altimontà. Segons la reacció (pH) de l’aigua i el seu contingut en sals, distingim entre les mulleres bàsiques i les mulleres àcides.

Les mulleres bàsiques es troben típicament en terrenys calcaris, on les aigües porten en dissolució una bona quantitat de sals minerals, especialment carbonat càlcic. En aquests sòls mullats, neutres o bàsics, són abundants Cratoneuron commutatum varietat falcatum i Bryum schleicheri. Les mulleres mitjanament àcides de l’estatge altimontà i part inferior del subalpí corresponen a comunitats de càrex fosc. Es formen en llocs plans, on l’aigua s’estanca i s’hi va acumulant llot. Són riques en ciperàcies i en molses pleurocàrpiques higròfiles o hidròfiles, la majoria indiferents pel que fa a la reacció del medi. Hi ha Drepanocladus revolvens, Calliergonella cuspidata, Campylium stellatum, Climacium dendroides, Drepanocladus exannulatus, sovint amb els esfagnes Sphagnum teres i S. subsecundum (sensu lato).

Les torberes d’esfagnes són formacions particulars, dominades pel gènere Sphagnum, amb poques plantes superiors, i estan sempre en medi més o menys fortament àcid. Les trobem als Pirineus, bé que, a la part catalana no estan gaire ben representades i, en general, ocupen superfícies reduïdes. Hom distingeix entre les torberes altes, que reben l’aigua principalment de la pluja i són, per tant, les més rares, i les torberes baixes, que reben l’aigua principalment a partir del substrat i es formen preferentment a les vores de les aigües i als fondals embassats. Aquestes darreres, anomenades també torberes planes o baixes, per oposició amb les altes, que són bombades, són dominades per ciperàcies i molses pleurocàrpiques, indiferents al substrat. Les trobem sobretot al marge dels rierols o dels llacs, o en llocs on el nivell freàtic és molt alt. Campylium stellatum hi és l’espècie més abundant, acompanyat de Drepanocladus revolvens, Calliergon stramineum i de les molses acrocàrpiques Dicranum bonjeanii, Leucobryum glaucum i Aulacomnium palustre. Els esfagnes hi tenen un recobriment baix o nul. Els més freqüents són Sphagnum subnitens i S. palustre. A les vores dels llacs d’alta muntanya hi ha sovint una successió de comunitats amb Drepanocladus exannulatus i diverses espècies d’esfagnes.

Les torberes altes, dominades per esfagnes, presenten un perfil lleugerament inclinat i fan petites ondulacions o bombaments superficials, deguts a l’acció edificadora dels esfagnes, que van elevant-se sobre el terreny, mentre la part inferior mor i es transforma en torba, que es va acumulant. La superfície és flonja i les passes hi provoquen un cert tremolor. Les torberes retenen l’aigua de la pluja i l’acidifiquen molt. Poques plantes superiors poden viure en aquestes condicions. Tenim molt poques bones torberes al nostre país, raó per la qual sembla raonable procurar-ne la conservació. L’esfagne dominant hi és Sphagnum subnitens, amb S. subsecundum, S. capillifolium, S. palustre (abundant sobretot al bosc), Dicranum bonjeanii, Aulacomnium palustre, etc. Quan es produeix un assecament de la part superior d’un d’aquests petits pujols, Leucobryum glaucum substitueix els esfagnes i, si l’assecament continua, hi apareix Pleurozium schreberi.

Les torberes es fan solament als Pirineus, en superfícies molt reduïdes, vora els cursos d’aigua i als fondals humits. A la muntanya mitjana i a la terra baixa, els sòls humits són molt rars. Les espècies més freqüents als prats humits són Calliergonella cuspidata i Campylium stellatum, sovint amb les hepàtiques Aneura pinguis i Riccardia sinuata.

Els briòfits de les aigües estancades

Les espècies més freqüents a les llacunes, basses i pous són Drepanocladus aduncus i Leptodyctium riparium, que poden arribar a cobrir el fons i les parets laterals, si n’hi ha. En alguns indrets d’aigües netes, a baixa altitud, podem trobar Octodiceras fontanum. En llacs i llacunes de la terra baixa, és fàcil trobar, flotant a la superfície, Riccia fluitans i, molt rar, Ricciocarpus natans.

La majoria dels briòfits defugen els llocs salats. Ara bé, a les aigües salades somes d’algunes llacunes, molt poc abundants als Països Catalans, s’hi troba una hepàtica, Riella helicophylla, que viu fixada al fang del fons pels seus rizoides basals. Les espores germinen després de les pluges de tardor, quan les aigües són poc salades, i a la primavera apareixen peus amb anteridis i peus amb arquegonis que, en concentrar se les sals per evaporació, produeixen esporangis i, novament, espores, que poden resistir l’assecament estival de la llacuna. L’aparició d’aquesta hepàtica és, en general, força irregular. Vora el límit sur de la nostra àrea, a l’embassament de les Pedreres (Baix Segura), i en aigües en general poc salades, abunda una espècie més petita, probablement —bé que no tots els autors estan d’acord amb aquesta apreciació— l’espècie africana R. cossoniana.

Les comunitats terrícoles de briofits

Són moltes les molses que viuen directament sobre el sòl, les grosses en llocs humits i ombrívols, les petites sobre sòls il·luminats i secs.

Els briòfits dels boscos ombrívols

Sobre els sòls forestals, només apareix un estrat muscinal ben desenvolupat a les zones muntanyoses, sobretot als boscos dels Pirineus, on la humitat és més constant durant el període de creixement. Als boscos de la resta del nostre territori, aquest estrat sol ésser discontinu i els briòfits es troben solament arrecerats a la base dels arbres, dels arbusts o de les pedres. Hi dominen les molses pleurocàrpiques i algunes d’acrocàrpiques, i les hepàtiques hi són excepcionals.

A les fagedes, les molses són poc abundants sobre el sòl, a causa de l’acumulació de fullaraca, i solen refugiar-se a la base dels arbres. A les pinedes de pi negre i a les avetoses, l’estrat muscinal sol ésser més potent que a la fageda, ja que les acícules no hi formen una capa tan important i la humitat del sòl és més elevada. A l’interior d’aquestes masses forestals, als indrets degudament il·luminats, el sòl es cobreix d’un estrat muscinal dens i continu, a vegades de 20 cm o més de gruix, constituït per algunes de les molses següents: Hylocomium splendens, Rhytidiadelphus triquetrus, R. loreus, Thuidium tamariscinum, Pleurozium schreberi, Dicranum scoparium, D. polysetum, Polytrichum formosum, etc. Ptilium crista-castrensis, una hipnàcia poc freqüent, es troba en algunes avetoses, formant una catifa de color verd daurat.

A les rouredes, les molses poden formar claps importants, segons el grau d’humitat del bosc. Les més freqüents i abundants són Eurhynchium striatum, Pseudoscleropodium purum, Hypnum cupressiforme, Ctenidium molluscum, Hylocomium splendens, Thuidium tamariscinum, Homalothecium lutescens, totes elles pleurocàrpiques, i Dicranum scoparium.

Els alzinars presenten un estrat muscinal que en general és pobre, tant en espècies com en recobriment. S’hi troba Pseudoscleropodium purum (la molsa dels pessebres), Hypnum cupressiforme, Brachythecium rutabulum, Dicranum scoparium, etc. En llocs especialment humits i ombrívols pot fer-se Eurhynchium striatum i Hylocomium splendens. Als alzinars secs de la part meridional dels Països Catalans, és difícil trobar alguna de les espècies anteriors. Hi ha espècies molt més termòfiles i xeròfïles, més pròpies de clarianes, ja que són fotòfiles, com Tortula ruralis, Pleurochaete squarrosa, Hypnum cupressiforme, Rhynchostegium megapolitanum i Brachythecium glareosum, que formen petites clapes molt discontínues. A les pinedes de pi blanc i de pi pinyer, que sovint corresponen a brolles arbrades, l’estrat muscinal és semblant, encara més pobre i amb la penetració d’altres espècies de llocs oberts.

Els briòfits dels prats, clarianes, talussos i camins

En els prats alpins, és freqüent trobar, a les petites tonsures, unes quantes espècies molt comunes, com Polytrichum piliferum, Racomitrium canescens, Ceratodon purpureus, Desmatodon latifolius o Tortula norvegica.

En els replans i depressions de l’estatge alpí on la neu s’acumula i persisteix la major part de l’any (congesteres), les plantes superiors no resisteixen que el període de creixement sigui tan curt: s’hi troben solament alguns líquens i briòfits molt especialitzats, com Polytrichum sexangulare, Anthelia juratzkana, que forma gespes negroses o glaucescents. A l’alta muntanya, als marges de camins i talussos sorrencs, sobretot als orientats al N, Pogonatum urnigerum i Pohlia cruda poden formar un estrat dens, d’alçada considerable, que crida l’atenció pel to glauc d’ambdues espècies i per la presència d’esporòfïts molt vistosos. Sovint es troben acompanyades d’Atrichum undulatum, Encalypta ciliaris i Tortula subulata. En el bosc, aquests talussos són colonitzats posteriorment per Polytrichum formosum i també per altres espècies nemorals.

A les vores dels boscos i de les brolles, i també a l’interior, quan la comunitat s’aclareix, sobre sòl calcari, apareixen Thuidium abietinum, Rhytidium rugosum i Ditrichum flexicaule. En canvi, quan el substrat és àcid, apareixen Scleropodium touretii, Polytrichum piliferum i P. juniperinum. Pleurochaete squarrosa és indiferent al substrat, i tant apareix sobre calcari com sobre silicats.

A la muntanya mitjana, als talussos ombrejats, dins del bosc, hi creixen, com a espècies pioneres, hepàtiques i petites molses acrocàrpiques que, en fases més avançades, es veuran substituïdes per molses pleurocàrpiques. En conjunt, s’hi fan Cephaloziella turneri, Scapania nemorea, Lophocolea minor, Atrichum undulatum, Aulacomnium androgynum, Bartramia ithyphylla, B. pomiformis, Dicranella heteromalla, Pogonatum aloides, Lophocolea bidentata, Gongylanthus ericetorum, Diplophyllum albicans, Calypogeia fissa, Plagiochila porelloides, diverses espècies de Fissidens, Mnium stellare, etc. Posteriorment, hi apareixen Brachythecium rutabulum i Scleropodium illecebrum.

A la terra baixa, als talussos humits i ombrejats, sobre calcari, podem trobar petites hepàtiques i molses acrocàrpiques, com Southbya tophacea, Lophozia turbinata, Trichostomum crispulum, Anisothecium howei, Fissidens viridulus, etc. Als replans secs i descoberts, dins del dominis de l’alzinar, prospera una comunitat de caràcter xerofític, amb Racomitrium canescens i Polytrichum piliferum, sovint amb Pleurochaete squarrosa, quan el substrat és silícic. Quan és calcari, les espècies que acompanyen aquesta darrera poden ser Tortula ruralis, T. ruraliformis, Bryum torquescens, Weissia controversa, etc.

També a la terra baixa, als replans argilosos, que sovint corresponen a sòls esquelètics, hi predominen espècies acrocàrpiques anuals, en bona part potiàcies, com Aloina aloides varietat ambigua, Pterygoneuron ovatum, Trichostomum crispulum, Acaulon triquetrum, Pottia starkeana, P. commutata, Tortula atrovirens, etc. Es tracta d’espècies que apareixen quan el sòl té una mica d’humitat, sovint al final de l’hivern i al començament de la primavera, fora del període de creixement de les plantes superiors, que és quan disposen d’espai i llum, i desapareixen en arribar la calor. La majoria són de vida efímera, produeixen esporòfits en un temps breu, i passen l’època desfavorable en fase d’espora. Condicions semblants afecten el poblament briofític dels claps, tonsures i petites clarianes de la vegetació arbustiva baixa o dels prats de gramínies, en general, petites superfícies pedregoses o de sòl poc profund, on es formen gespes efímeres riques en hepàtiques talloses, com Oxymitra paleacea, Riccia lamellosa, R. nigrella. R. sorocarpa, totes formant rosetes de lòbuls dicotómics, i petites molses acrocàrpiques, també dominades per les potiàcies, com Aloina aloides varietat ambigua, Aschisma carniolicum, Didymodon acutus, D. fallax i Bryum caespiticium, B. torquescens, B. ruderale, etc.

Les espècies més eutròfiques, que necessiten sòls rics en sals minerals, viuen principalment en llocs humanitzats o llocs freqüentats pels animals. Un cas particular és el dels llocs cremats o de les carboneres o fogueres abandonades, on trobem una comunitat molt característica i fidel, amb Funaria hygrometrica, Barbula convoluta, Bryum argenteum i Ceratodon purpureus. En llocs molt nitrificats, ambients ruderals, jardins, etc., les espècies més freqüents són Bryum argenteum, Tortula muralis, Funaría hygrometrica i Didymodon trifarius. És interessant la presència de Trichostomopsis umbrosa als patis i terrats de Barcelona.

Als sòls arenosos, l’espècie més freqüent és Tortella flavovirens, que forma gespes molt compactes. A les zones litorals, sovint està acompanyada de Bryum dunense. Una altra espècie freqüent als sòls sorrencs és Tortula muralis varietat ruraliformis.

Les comunitats saxícoles de briofits

Les roques descobertes poden presentar una vegetació muscinal més o menys important, integrada sobretot per espècies xeròfiles i fotòfiles, que molt sovint formen coixinets acrocàrpics, molt densos, com a adaptació a les condicions extremes a què estan sotmeses. En general, el recobriment és escàs i formen solament petites clapes. Si ens fixem en roques cada cop més ombrejades i protegides, en condicions cada cop més humides, veiem com les espècies pulviniformes (en coixinet) van desapareixent, mentre apareixen cada cop més hepàtiques i molses pleurocàrpiques, alhora que va augmentant el recobriment.

Els briòfits de les roques silíciques

Sobre les roques silíciques descobertes de les altes muntanyes dels Pirineus, en general a partir de l’estatge subalpí, viuen espècies estrictament calcífugues, com Gymnomitrium concinnatum, G. obtusum, Marsupella alpina, a les escletxes, i, directament sobre les roques, Grimmia torquata i diverses espècies del gènere Andreaea, ben típic dels cims silícics de tot Europa, que formen gespes de color bruno-vermellós, molt característiques. A. rupestris és, segurament, l’espècie més xerofítica, i A. nivalis i A. rothii prefereixen roques més humides. Hi ha espècies més pròpies de roques mullades, regalimoses, com Hydrogrimmia mollis, Racomitrium aciculare, R. aquaticum i Bryum alpinum. El gènere més freqüent sobre roques descobertes és Grimmia, representat a l’alta muntanya per G. alpestris i G. ovalis que, a mesura que l’ambient es fa més fresc i ombrejat, són substituïdes per Pterigynandrum filiforme, Orthotrichum rupestre i Schistidium apocarpum.

Les roques que es troben dins del bosc, gràcies a l’ambient ombrejat i humit (nemoral) de què gaudeixen, solen presentar un recobriment pràcticament total. Sobre les roques granítiques ombrejades es fan Paraleucobryum longifolium, Orthotrichum rupestre, Pterigynandrum filiforme i Dicranum fuscescens, entre altres. A les parts més seques, predominen espècies més xeròfiles, com Tortula ruralis i Schistidium apocarpum. En canvi, a la part inferior dels blocs, més humida i protegida, trobem típicament una banda d’Isothecium myurum, amb Radula complanata, R. lindbergiana, Lejeunea cavifolia, etc. A les escletxes amb terra, trobem Porella platyphylla, Metzgeria furcata, Apometzgeria pubescens, Diplophyllum albicans i les molses Bartramia ityphylla, Pohlia cruda i Plagiothecium denticulatum. A l’avetosa de Bossost (Vall d’Aran), que és especialment humida, hi ha una comunitat constituïda bàsicament per Plagiothecium undulatum i Bazzania trilobata varietat depauperata, pròpia de roques verticals, molt ombrejades i humides, en un microclima de caràcter atlàntic.

A la muntanya mitjana, sobre roques descobertes, el nombre d’espècies de Grimmia és molt elevat. Hi ha G. funalis, G. decipiens, G. laevigata, G. trichophylla, G. pulvinata, G. tergestina, G. commutata i, de vegades, Hedwigia ciliata. Quan les roques són una mica més ombrejades, disminueix el nombre d’espècies pulviniformes i apareixen molses pleurocàrpiques i hepàtiques: Pterogonium gracile, Frullania tamarisci, Neckera complanata, Leucodon sciuroides, Porella platyphylla, P. arboris-vitae. Si són ombrejades i humides, hi entra Thamnobryum alopecurum, una molsa pleurocàrpica de color verd fosc.

A la terra baixa, sobre roques seques i descobertes, sobretot en localitats properes a la mar, predomina Grimmia laevigata, una espècie calcífuga que forma gespes pures o bé conviu amb Hedwigia ciliata. Quan les roques són més o menys ombrejades, els briòfits atenyen recobriments considerables. Una espècie molt freqüent és Pterogonium gracile. En ambients secs i illuminats, apareix acompanyat de Leucodon sciuroides varietat morensis, exigent en rosada, i, en llocs més protegits i humits, apareixen també els recobriments negrosos de Frullania dilatala i F. tamarisci i els verds de Radula complanata, Metzgeria furcata, i a vegades Antitrichia curtipendula. En els llocs alhora secs i ombrívols, podem trobar Leptodon smithii.

Els briòfits de les roques calcàries

A les escletxes de les roques calcàries de l’estatge altimontà hi ha una comunitat formada gairebé sempre per Distichium capillaceum, Mnium thomsonii, Myurella julacea, Encalypta streptocarpa, Tritomaria quinquedentata, Plagiopus oederi, etc. A la terra baixa i a la muntanya mitjana, tant el nombre d’espècies calcícoles com llur recobriment són molt escassos. Sobre roques descobertes, és freqüent la presència de molses pulviniformes, com Grimmia orbicularis, G. pulvinata, Orthotrichum cupulatum, Homalothecium sericeum, H. aureum (a les serres meridionals dels Països Catalans) i Crossidium squamiferum. Quan les roques són ombrejades, sovint sota el dosser format per les plantes arbòries, prosperen Ctenidium molluscum, Eurhynchium meridionale, Neckera crispa, Anomodon viticulosus, Leptodon smithi i Scorpiurium circinatum. Aquesta darrera espècie és molt abundant a Menorca i al País Valencià. Sobre la mica de terra que s’acumula a les escletxes, podem trobar Tortella tortuosa, Encalypta streptocarpa, etc.

En els llocs més secs, quan hi ha una mica de sòl entre les pedres, es fan visibles, després de les pluges, espècies termòfiles com Targionia hypophylla, Reboulia hemisphaerica i una comunitat pionera, ben caracteritzada a tota la regió mediterrània, formada bàsicament per petites hepàtiques folioses, com Southbya nigrella i Cephaloziella baumgartneri, i petits acrocàrpies, com Gymnostomum luisieri, etc.

Les comunitats epifítiques de briofits

Fora dels Pirineus i de certs boscos molt humits i ombrejats, la resta del país, de clima mediterrani, no sembla gaire favorable al desenvolupament de la vegetació briològica epifítica. La sequetat estival explica en bona part aquesta pobresa en briòfits del tronc i les branques dels nostres arbres. Altres causes són la raresa de boscos vells, deguda a l’explotació regular de la majoria dels boscos, la freqüència dels incendis i la contaminació atmosfèrica.

Els briòfits dels troncs i les branques

Comunitat epifitica, sobre el tronc d’una alzina, amb Neckera complanata, Orthotrichum affine, Metzgeria furcata, Radula complanata, Frullania dilatata, etc., al Brull (Osona).

Jordi Vidal

Sobre avets i pins, la vegetació briofítica és gairebé nul·la, a causa de l’escorça més o menys àcida i la seva regular descamació. El faig té el ritidoma pulverulent, tampoc no gaire apte per al desenvolupament de les espores, però això no obstant, a la base del tronc es fan Leucodon sciuroides varietat morensis, Pterigynandrum filiforme, Orthotrichum striatum, O. lyellii i Leskea nervosa; en algunes localitats podem trobar Ulota crispa, espècie de tendència atlàntica, no gaire freqüent als nostres boscos. A la muntanya mitjana, Leucodon sciuroides varietat morensis pot ser molt abundant, i arribar a recobrir gran part del tronc i de les branques, quan els arbres són vells. Altres espècies freqüents són Frullania dilatata, F. tamarisci, Zygodon baumgartneri, Neckera crispa, N. complanata, Tortula laevipila, T. papillosa, Orthotrichum pumilum, O. diaphanum, O. pallens, Homalothecium sericeum i Hypnum cupressiforme varietat filiforme.

A la terra baixa, a causa de les condicions climatològiques, els incendis i la desforestació, les condicions no són gens propícies al desenvolupament d’una vegetació muscinal epifítica. L’espècie més freqüent i més resistent és Orthotrichum diaphanum. Quan la humitat atmosfèrica és suficient, Leucodon sciuroides varietat morensis és també l’espècie de recobriment més gran, ja que, en general, aquest és escàs, i correspon a espècies com Frullania dilatata, Zygodon baumgartneri, Orthotrichum lyelli, O. affine, en certs casos a Habrodon perpusillus, Tortula papillosa i T. laevipila. Concretament dins el domini de l’alzinar hom pot trobar dues espècies mediterrànies, Habrodon perpusillus i Fabronia pusilla. La base dels arbres està ocupada per espècies del sòl dels boscos, que s’hi enfilen, com Brachythecium velutinum, Hypnum cupressiforme, Dicranum scoparium, Tortula ruralis, etc.

Els briòfits de la fusta en descomposició

Als llocs alts i molt humits, la superfície de les soques tallades, per exemple d’avet i faig, o dels troncs caiguts que queden a l’interior del bosc, constitueixen un substrat molt particular, en general més àcid que l’escorça dels arbres vius. Quan la descomposició és avançada, la fusta es torna tova i esponjosa, amb la qual cosa adquireix una bona capacitat de retenció d’aigua. Aleshores, s’hi instal·len una colla de briòfits característics i especialitzats, la majoria hepàtiques, com Blepharostoma trichophyllum, Lepidozia reptans, Nowellia curvifolia, Riccardia palmata, Lophozia heterocolpos, Tritomaria exerta, Lophocolea heterophylla o Lophozia guttulata, i molses com Tetraphis pellucida, Herzogiella seligeri, Buxbaumia viridis o Dicranum montanum.