Els cinorincs, microscòpics i de vida marina, al nostre país no han estat estudiats a fons fins ara, tot i que es consideren molt comuns a totes les mars. El seu aspecte extern recorda molt el de les larves dels dípters, sobretot per la cutícula dividida en anells i per les setes terminals del cos. L’exemplar de l’esquerra, de l’espècie Echinoderes dujardini, fou trobat en mostres d’aigua procedents dels fons de posidònia dels voltants de Tossa de Mar, a 5 m de profunditat; hi podem distingir perfectament els caràcters externs d’aquests animals. A la dreta, un detall dels anells del mateix exemplar permet de veure la disposició de les plaques i les espines rígides i articulades a la base, que els caracteritzen; s’arriben a veure petites diatomees dins el tub intestinal.
David Masalles.
Els cinorincs o equinòders són organismes microscòpics exclusivament marins, que no arriben a fer 1 mm de llargada. Algunes espècies es troben entre les algues de la zona litoral, on s’alimenten principalment de diatomees, mentre que d’altres viuen als fangs oceànics i s’alimenten de detrits orgànics. Són animals comuns a totes les mars, i també a la Mediterrània, bé que al nostre país han estat poc estudiats. Se’n coneixen actualment un centenar d’espècies a tot el món, tot i que probablement són molt més abundants i presenten una distribució més gran del que indica l’escassa atenció que hom els ha dedicat.
Als Països Catalans hi ha notícia de la troballa, al Principat, d’una espècie del gènere Pycnophyes i d’una espècie d’Echinoderes (E. dujardini) sobre algues del gènere Codium, a uns 2 m de fondària, i sobre rizomes de posidònia, a uns 5 m (Tossa de Mar); Lemnoderes armiger s’ha trobat en fons de sorra gruixuda, a Menorca.
Morfologia
Morfologia general dels cinorincs: A cara dorsal, A’ cara ventral. Hom hi ha dibuixat algunes estructures internes que es veuen per transparència, i hi ha indicat la numeració dels segments en números romans i les estructures següents: 1 bandes musculars, 2 cordó nerviós ventral, 3 glàndula adhesiva, 4 gònada, 5 protonefrídi.
Biopunt, a partir de fonts diverses
El cos dels cinorincs, quasi cilíndric i truncat en els seus dos extrems, recorda a primer cop d’ull el d’algunes larves de dípter: de secció plana i convexa al ventre, i carenada al dors, és revestit d’una espesa cutícula dividida en 13 (excepcionalment 14) anells o zonites. El primer zonita, retràctil, s’anomena cap o introvert i presenta un con oral que conté la boca i una sèrie de corones (rarament menys de set), cadascuna de les quals és constituïda per estilets orals; el segon anell o coll sovint pot invaginar-se dins el primer. Els zonites del tronc tenen una placa cuticular dorsal cadascun, la tergita, i un parell de plaques ventrolaterals, les esternites, plaques que es troben imbricades amb les corresponents dels zonites anterior i posterior. Cada anell té una espina dorsal i dues de laterals rígides que formen línies longitudinals que poden estar articulades a la base, però sense músculs propis. Generalment, l’anell 13è porta dues llargues setes terminals mòbils, amb articulació veritable, inserides a la placa dorsal i acompanyades d’altres de més petites, que flanquegen l’anus i els porus genitals. Externament es poden observar també dos porus excretors laterals, situats a la placa dorsal del zonita 11è; al zonita 4t, rarament el 3r, desemboquen els dos tubs adhesius ventrals, tot i que pot ésser que aquests només es trobin en els mascles i que participin en l’acoblament.
Morfologia general interna dels cinorincs (visió lateral). Hom ha indicat en el dibuix: 1 trompa evaginada, 2 boca, 3 solc que envolta la boca, 4 faringe, 5 glàndula salival, 6 esòfag, 7 pàncrees, 8 intestí. 9 intestí terminal, 10 gangli cerebral, 11 ganglis ventrals, 12 glàndula adhesiva, 13 gónada, 14 trícoscàlides, 15 setes, 16 setes terminals.
Biopunt, a partir de fonts diverses
L’epidermis, sincítica, s’estén per les espines i passa també al pseudocel; forma, a més, els cordons epidèrmics mediodorsal i laterals, que recorden els dels nematodes. Els músculs circulars formen anells als dos primers zonites i hi ha músculs diagonals intersegmentaris al tronc. Els músculs longitudinals en comprenen quatre de cutanis (dos de dorsals i dos de ventrals) i, finalment, hi ha els retractors i els protractors del cap (uns deu parells cadascun). Entre la paret del cos i l’aparell digestiu hi ha la cavitat del cos, que és pseudocelomàtica; es tracta de la cavitat primària o blastocèlica; així, l’aparell circulatori hi manca del tot, ja que aquesta cavitat té el valor morfològic i funcional d’un únic vas. La respiració es fa a través de les parets del cos i no presenta cap aparell respiratori diferenciat. L’aparell digestiu comença a la boca, que s’obre al centre d’un con retràctil; a continuació, la faringe, bulbosa i suctora, és constituïda per un prim estrat cuticular intern, un epiteli sincític i un estrat muscular radial extern que forma un esfínter a l’extrem posterior; el segueix un curt esòfag tubular al qual accedeixen quatre masses sincítiques que han de tenir la funció de glàndules salivals; finalment, l’estómac i l’intestí recorren tot el tronc de l’animal i desemboquen a l’anus, també proveït d’un esfínter, situat entre les plaques esternals i dorsal de l’últim zonita. El sistema nerviós, epidèrmic, i format per un anell periesofàgic amb cèl·lules ganglionars dorsals i un cordó nerviós medioventral, amb ganglis a cada zonita. Hi ha un sistema protonefridial, amb un solenòcit gran i plurinucleat a cada costat del zonita 11è, cadascun amb un flagel llarg i un altre de curt. Les gònades són constituïdes per dos sacs que desemboquen en dos gonòpors laterals a l’últim zonita. En la femella, els ovaris diferencien els ovòcits, que creixen a costa de cèl·lules nutrients, i l’oviducte, proveït de receptacle seminal, desemboca lateralment al seu porus genital. En el cas del mascle, els testicles també es continuen amb els corresponents espermiductes, i desemboquen en dos porus genitals proveïts de dues o tres espícules, que s’utilitzen durant l’acoblament.
Biologia i ecologia
Cinorinc del gènere Pycnophyes, fotografiat a partir d’una mostra d’aigua marina de la costa del Principat. Noteu la forma del cap o introvert, característica dels homalòrags.
David Masalles
Els sexes són separats i no hi ha dimorfisme sexual, si s’exceptuen algunes espècies en què es poden diferenciar els mascles perquè són els únics que tenen tubs adhesius i perquè presenten un nombre inferior d’espines a l’últim zonita respecte de la femella. Els òvuls fecundats es desenvolupen per metamorfosi gradual. Sembla que les larves més joves tenen els tres primers zonites i que en van apareixent de nous a mesura que creixen.
Són comuns a totes les mars, encara que els de la Mediterrània i els de la mar del Nord són els més estudiats. Algunes espècies han penetrat a la mar Bàltica, i fins i tot se n’han descrit en llacunes de l’Africa meridional, on la salinitat és variable. Viuen al fons, des de les aigües sornes fins als 400 m de profunditat, a la sorra, al fang o entre les algues. S’han trobat espècies àrtiques i espècies antàrtiques, i fins i tot n’hi ha de cosmopolites, com Echinoderes dujardini. Però aquests petits cucs anellats passen desapercebuts als fangs oceànics, on s’alimenten de detrits. La seva locomoció és molt laboriosa: utilitzen el cap com a àncora i arrosseguen el cos cap endavant gràcies als músculs retractors. Quan hom els molesta resten quiets i retreuen el cap dins el tronc.
La morfologia del cap o introvert fonamenta la separació dels cinorrincs en tres ordres. El dibuix presenta en visió apical (a dalt) i dorsal (a baix) els tipus d'introvert corresponents als tres subordres: A ciclòrags, B homalòrags i AC concòrags.
Biopunt, a partir de fonts diverses
El fet que aquests organismes marins i bentònics tinguin el cos pseudosegmentat i la cavitat general de tipus blastocèlic els apropa als gastròtries, els rotífers i els nematodes; però la faringe, suctora i de secció circular, constituïda per una capa de cèl·lules epitelials i una altra de cèl·lules musculars amb fibres radials, és diferent de la dels gastròtrics i els nematodes. D’altra banda, la part anterior, retràctil, podria representar la faringe protràctil i amb paràgnats dels nereïdimorfs megalòfags (anèl·lids), dels quals els cinorincs serien, en aquest cas, formes reduïdes pedomorfogenèticament. Zelinka i Remane van proposar, dins la classe dels cinorincs (Kinorhyncha) o equinòders (Echinodera), un sol ordre, dividit en tres subordres equivalents. Posteriorment, Lang va reunir els ciclòrags (Cyclorhaga) i els concòrags (Chonchorhaga) en el grup dels heteròrags (Heterorhaga), oposat al dels homalòrags (Homalorhaga), i els considerà com a ordres. En els ciclòrags només es pot retreure el pseudosegment del cap, i l’obertura es tanca mitjançant unes grans plaques del segon zonita. En els concòrags, els dos primers zonites es retreuen i el tercer té un parell d’esquames cuticulars que protegeixen els pseudosegments retrets. Els homalòrags també retreuen els dos primers zonites, però tanquen l’obertura mitjançant una placa dorsal í tres de ventrals del tercer zonita.