El falcó mostatxut (Falco subbuteo) és més petit que el falcó pelegrí, ja que ateny fins a 35 cm, i té la bigotera més fina i més marcada. És un ocell de presa que caça, sobretot, ocells petits i insectes. Són característiques les taques, molt marcades, del plomatge i el color bru de les parts baixes i la cua, ben visibles al dibuix.
Marisa Bendala.
Als Països Catalans, el falcó mostatxut és un ocell estival que nidifica localment per tot el territori, llevat d’Andorra i les Illes. A Andorra no és citat, però deu presentar-se en migració, i àdhuc podria niar-hi, i a les Illes s’observa regularment en ambdós períodes de pas a Mallorca i Menorca i s’ha citat molt més escassament a les Pitiüses.
El falcó mostatxut comença a observar-se a les nostres terres al final de març, i la migració primaveral arriba a la seva màxima durant la segona quinzena d’abril; durant el maig continuen passant ocells, i és ja molt rar el juny. A la tardor, els primers ocells migradors que podem veure als Països Catalans passen al final d’agost, mentre que el màxim pas es dóna entre el final de setembre i els primers dies d’octubre; els darrers ocells passen a mitjan octubre. Hi ha dues dades excepcionals: una de molt tardana, d’1 exemplar capturat a Calvià (Mallorca) el 04.11.65, i una altra de plenament hivernal, d’un exemplar observat a Algaiarens (Menorca) el 19.01.74.
L’hàbitat del falcó mostatxut durant el període reproductor és molt variable, però generalment es troba en zones obertes amb arbres dispersos o en àrees forestals on abundin les clarianes. Nidifica des de la terra baixa, on sovint nia a les arbredes de ribera o a les bosquines entre conreus, fins a l’alta muntanya, on s’ha observat fins als 2000 m d’altitud. Com tots els falcons, el falcó mostatxut no construeix niu per a criar, sinó que aprofita nius abandonats de còrvids com la garsa o la cornella, on diposita els ous sense fer-hi cap arranjament. Per aquest motiu, les parelles depenen de l’existència de nius abandonats d’aquestes espècies que es mantinguin en bon estat i potser per això són poc constants en els seus punts de nidificació.
Durant el període reproductor, aquesta espècie és més aviat escassa, però s’estén per una bona part del territori estudiat. Nia a la plana rossellonesa, on és rara i local, i a gairebé totes les comarques catalanes, on també és generalment escassa, però on sembla que es mantingui estable, amb una població avaluada en una mínima de 50-120 parelles. Al País Valencià és local a Castelló, on es troba principalment a les comarques de l’interior; també a València, on és molt repartida, hi nien una mínima de 30 parelles i, finalment, sembla molt rara a Alacant, on només se l’ha trobat a la vall del Vinalopó.