La marjal de Pego-Oliva, ja en el límit amb els tarongerars.
Ernest Costa
La marjal de Pego-Oliva (1.12), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
Els rius Bullens, Racons o Molinell i la rambla de la Gallinera travessen una plana, de vora 1000 ha de superfície, que en molts llocs es troba per sota del nivell del mar i que es caracteritza per una forta subsidència. Aquests cursos originen la marjal de Pego i Oliva, àrea que recull bona part de les aigües epicontinentals i subterrànies de cinc alineaments de muntanyes costaneres: Gallinera-Mustalla, Safor-Almirall, Foradada-Almiserà, Almudaina, i l’ampli grup de serralades de Pego (Segària, Recingle, Migdia i Cavall Verd). Es troba aquí un dels complexos hídrics més potents del País Valencià, en coincidir materials geològics adients i precipitacions molt favorables: l’àrea, oberta als vents humits del nord-est, és al sector costaner valencià més plujós. La mitjana anual ultrapassa els 800 mm, bé que desigualment distribuïts: l’estiu és marcadament eixut i la tardor molt plujosa.
Variació espacial i temporal de la vegetació
El lliri gínjol (Iris xiphium) és, al final de la primavera, un bell ornament de les jonqueres salades.
Rafael Paulo
L’actual vegetació de la marjal es troba mancada de comunitats vegetals arbòries, excepció feta de petits nuclis de tamarigars i omedes litorals (Acantho mollis i Ulmetum minoris). Tot fa pensar que les formacions arbòries, en cas d’haver-hi existit, haurien desaparegut des d’antic a causa de l’ús ramader i dels conreus.
Llevat de les formacions de macròfits, en els llocs més inundats de la marjal dominen fonamentalment els canyissars (Typho-Scirpetum tabernaemontani), ja sigui dominats pel mateix canyís o per la boga. Ambdues espècies són utilitzades tradicionalment per a la fabricació d’objectes artesanals, i tot i que ara no es mantinguin indústries locals importants, sí que hi varen existir fins a la meitat d’aquest segle. A les vores de l’aigua i als llocs on s’han fet abocaments artificials de terra, s’hi troba sens dubte la millor representació valenciana dels camps de lliri groc (Iris pseudacorus); a l’època de floració, aquesta comunitat (Irido-Polygonetum salicifolii) dóna lloc per tota la marjal a paisatges espectaculars. Aquest panorama fitosociològic s’enriqueix amb una gran varietat de petites comunitats nitròfiles i, sobretot, amb la presència de conreus i canyissars amb mansega (Cladium mariscus), que substitueixen els canyissars típics als llocs on el foc i la ramaderia han pres una petita part de l’aiguamoll. L’interès botànic també s’estén a les brolles i garrigues de les muntanyes properes, on viu entre d’altres un endemisme descrit recentment: Centaurea segariensis.
Arran de l’aigua, la marjal de Pego posseeix una de les millors i més diverses representacions macrofítiques valencianes. Tot i que s’hi va conrear l’arròs als darrers segles, la manca de rendibilitat donà pas a un abandonament que ha afavorit el paper d’aquesta zona com a recer de flora aquàtica. Així, s’hi han trobat fins ara vora trenta espècies de macròfits, i en destaquen algunes per la seva raresa als Països Catalans, com són Nymphaea alba, Potamogeton crispus, Ludwigia grandiflora i Utricularia vulgaris. Llevat del neòfit L. grandiflora, aquestes espècies s’han trobat també, dins el País Valencià, a les marjals de Nules-Almenara i de Xaraco-Xeresa que, amb Pego-Oliva, constitueixen una xarxa peculiar de zones humides lleugerament fondes on roman un conjunt florístic i de vegetació força similar i d’una alta vàlua biogeogràfica. Bona part del conjunt de vegetació hidròfila es troba envoltat d’un gran anell de conreus d’horta i cítrics que s’eixampla en acostar-se a les poblacions.
No es pot tancar el grup de referències sense parlar del cordó dunar que, des de la rodalia d’Oliva fins a la Punta de l’Almadrava, separa la marjal de la Mediterrània. Aquesta ampla línia de dunes es va conservar prou bé fins a la passada dècada, però, tant l’expansió dels tarongerars i dels conreus en hivernacles com l’aprofitament turístic (càmpings, restaurants, etc.), han reduït bona part de la biocenosi litoral, i n’han deixat només petits retalls. En aquests indrets, tanmateix, encara es troben espècies d’allò més interessants entre la flora i també la fauna d’invertebrats i rèptils.
Un dels paradisos de l’avifauna valenciana
La vàlua d’aquesta marjal creix considerablement en parlar de l’avifauna, i satisfà àmpliament els requisits per a incloure-la a la llista de Zones Humides d’Importància Internacional segons els criteris del Conveni de Ramsar; així mateix l’any 1992 la CEE aprovà definitivament un fort finançament de suport per a la seva protecció i reconegué explícitament la consideració de l’àrea com a zona d’especial importància per a les aus (zona ZEPAS).
Entre d’altres espècies rares de la marjal, hi viuen el cabussó emplomallat, el martinet menut, l’agró roig, el xibec, la perdiu de mar, la gamba roja, el fumarell carablanc i el repicatalons o teuladí de canyar. D’altres, ja més comunes al País Valencià, també s’hi troben abundantment: en són exemples la boscarla mostatxuda o xitxarra coronada, el cabusset, el rascló, el cames-llargues o camallonga i el corriol petit. A més a més, aquest indret sembla ser l’únic paratge valencià on s’ha verificat la nidificació de la fredeluga o merita. Entre d’altres joies ornítiques, és freqüent la visita de l’àguila pescadora. Fins als anys trenta, hi sovintejava la polla blava o gall de canyar, a hores d’ara extingida però amb expectatives de reintroducció.
La fauna aquàtica com a exemple d’alt nivell de conservació
Les aigües de Pego-Oliva gaudeixen d’una alta qualitat físico-química, i mantenen un poblament íctic destacable. Les espècies més comunes són el barb comú, el carpí vermell, la carpa, la bagra ibèrica, la gambúsia i la perca americana. Aquestes espècies comparteixen l’hàbitat amb altres molt més significatives al panorama conservacionista: el llopet comú o raboseta, l’espinós o punxoset, l’agulleta de riu, el fartet i, amb molta menys abundor, el samaruc. A més, el contacte de la marjal amb la Mediterrània mitjançant les desembocadures dels rius que hi conflueixen, permet la presència d’algunes espècies de llisses (Mugil cephalus, Oedalechilus labeo, Liza aurata, L. ramada, L. saliens) i d’altres peixos marins com el joell o moixonet, el llobarro, el gòbit de sorra i el llenguado ver.
També s’hi troben singularitats al món dels invertebrats aquàtics, com el cargol d’aigua Chondrina gasulli o les nàiades Psilunio littoralis umbonatus i P.l. gandiensis; aquesta darrera subspècie es considera endèmica de Pego-Oliva, Xeraco-Xeresa i les seves rodalies (fins a les antigues marjals de la Marxuquera de Gandia). Al Bullens són a més prou freqüents dos crustacis característics de les zones humides menys alterades del País Valencià: Palaemonetes zariquieyi i la gambeta o gamba gavatxa (Dugastella valentina). Els crancs són representats per Procambrus clarki, el qual ha arribat a constituir una mena de flagell i ha estat bastant aprofitat pels pescadors locals els darrers anys. Entre els vertebrats, a més dels peixos i de les aus, cal destacar la bona representació de rèptils i amfibis; les excel·lents poblacions de tortuga d’aigua europea es compten entre les més notables del País Valencià.
Al grup dels mamífers hi ha una bona representació de les espècies termòfiles i d’indrets no massa secs que s’endinsen a la marjal des de llocs propers més elevats; però com en altres indrets aigualosos, dominen els animals específics del biòtop aquàtic, i hi destaquen les poblacions de rata d’aigua (Arvicola sapidas). Encara que es troben alguns mamífers prou interessants com el teixó, manquen els principals carnívors aquàtics (llúdria i turó). El gat salvatge ha estat assenyalat en les serralades que voregen la marjal, sobretot a la banda de Pego.
Estat de conservació
La marjal de Pego-Oliva és un dels exemples més paradigmàtics de la lluita conservacionista al País Valencià. Tot i que nombrosos estudis van aconsellar el manteniment d’aquesta zona humida, diverses administracions públiques van mamprendre des dels anys setanta un projecte de dessecació: hi van establir una densa xarxa de canals, van dividir la marjal en centenars de parcel·les que van donar als agricultors per a conrear amb la promesa d’un títol de propietat. La forta sequera patida fins a la meitat dels anys vuitanta va afavorir una colonització ràpida i van transformar els senillars en camps de tarongers; tanmateix, amb les pluges de la tardor, els conreus van patir ràpidament nombroses anomalies degudes a la proximitat del nivell freàtic. Aquesta situació s’agreujà en tornar els anys humits i, cap al 1989, la majoria dels terrenys guanyats a la marjal tornaven als seus propietaris naturals: l’aigua i la seva biocenosi. Alhora, una forta tensió social va envoltar les poblacions de Pego i Oliva, en sentir-se molts propietaris enganyats pel fracàs del projecte de dessecació. Els anys van demostrar amb nombrosos exemples que la dessecació no era factible pels mitjans i les inversions habituals i que les despeses necessàries per dur endavant aquesta tasca ultrapassaven totalment els possibles beneficis.
L’any 1991, el govern valencià va prometre que la marjal no es transformaria en la seva totalitat i que, un cop fets els estudis adients, una part d’aquest indret obtindria la qualificació d’Espai Natural Protegit. Darrere es deixava una part de l’ambiciós projecte de dessecació, i amb ell també tota una xarxa de ferides de difícil recuperació; així, les vores de la marjal pateixen ja salinització, i els vessants de les muntanyes properes mostren nombrosos exemples de forts impactes ambientals (urbanitzacions, pistes, explotacions de roques carbonatades, etc.). La salinització de l’aqüífer representa un fet força greu, sobretot si es considera que el creixement turístic de la rodalia s’ha planificat amb el supòsit d’un proveïment durador d’aigua dolça mitjançant la marjal.
Es preveu la immediata declaració d’aquesta marjal com a Espai Protegit; això sembla haver obert una nova confrontació entre l’administració i els grups ecologistes, en considerar els últims que el model i els perímetres de protecció no són gaire satisfactoris i que caldria imposar-hi una àrea perifèrica de reducció d’impactes més ampla si vol evitar-se l’acceleració dels processos contaminants i de la salinització. Tot i això, i adonant-se que sovint la protecció d’aquesta mena d’indrets depèn més de la voluntat inversora que no pas sols de la delimitació, l’adjudicació recent d’un fort ajut específic de la CEE i d’un altre de complementari —referit al desenvolupament d’una xarxa de reserves valencianes per protegir els ciprinodòntids— poden facilitar una tasca efectiva de conservació de la marjal.
Consells per al visitant
La marjal gaudeix d’un accés fàcil, i està vorejada per la xarxa de carreteres turístiques litorals que uneixen València amb Alacant; a més, des d’Oliva i Ondara surten diverses carreteres que duen fins a Pego. Els projectes de protecció preveuen l’adequació de centres d’informació i d’interpretació; però, a hores d’ara, encara no hi ha cap infrastructura d’aquest tipus. Aleshores, pot ser convenient obtenir plànols topogràfics a escala 1:50 000 o 1:25 000, o bé informar-se directament a Pego, Oliva, Ondara o Verger. El recorregut més pràctic per aquesta àrea és un camí rural prou ample que travessa bona part del centre de la marjal, i que hom pot prendre amb millor accés des de Pego.
Convé tenir en compte que aquesta zona i els seus voltants són molt apreciats per les seves peculiaritats gastronòmiques i artesanals. No pot recomanar-se cap època per anar-hi, ja que això depèn dels interessos i naturalesa d’allò que es vulgui conèixer o estudiar. Tot i així, el període comprès entre la tardor i la meitat de la primavera és el que sol mostrar més atractius naturals i estètics, i d’aquesta manera s’evita la coincidència amb l’alta temporada turística.