El pintor Jaume Huguet

Jaume Huguet és un dels artistes més emblemàtics i significatius de tot l’art català medieval. En part això és degut a la gran atenció que li han dedicat quasi tots els historiadors de l’art medieval (alguns dels quals el mitifiquen perillosament), però també es deu a la indiscutible i fecunda qualitat artístico-plàstica que Huguet assolí tot al llarg de la segona meitat del segle XV a Catalunya.

D’altra banda, l’extensa producció pictòrica huguetiana s’inscriu en un particular moment de cruïlla lingüística, la qual cosa fa que pugui interessar tant els especialistes en art medieval tardà (que certament són els que més se n’han ocupat), com els que tracten d’aclarir quins i com són els inicis de la pintura moderna, dita també de l’època del Renaixement.

Finalment, nombrosos historiadors i sociòlegs tenen l’oportunitat d’estudiar la figura i l’obra d’Huguet a través del prisma d’un ric mirall de l’època i de la societat catalanes a la baixa edat mitjana. Podríem dir, en paraules de Michael Baxandall, que Huguet pot ser considerat com un privilegiat “ull del temps”, ja que les seves pintures i els abundants documents que conservem sobre la seva vida ens permeten d’aproximar-nos, immillorablement, a les categories mentals, socials i culturals de la Catalunya medieval tardana. En efecte, Huguet planteja en les seves obres —i potser millor que cap altre pintor contemporani— una prolífica galeria de retrats religiosos, cortesans i populars (sants, donants laics, preveres, pelegrins, reis, princeses i nens) que constitueixen un esplèndid registre històric de la societat catalana del seu temps.

Gràcies als estudis recents de Joan Papell se sap amb força exactitud que Jaume Huguet va néixer a Valls el 1412. Orfe des del 1419 del seu pare Antoni Huguet, paraire, quedà, amb el seu germà Antoni, a cura del seu oncle pintor, Pere Huguet, amb el qual és de suposar que es va formar —pictòricament parlant— sota els principis d’un gòtic internacional tardà (es coneixen relacions entre Pere Huguet i el pintor tarragoní Mateu Ortoneda, documentat entre el 1391 i el 1433). El 1424 es trobava a Tarragona, però deu anys més tard, el 1434, se sap que residia al carrer de Regomir de Barcelona, on també vivia l’aleshores famós i influent Bernat Martorell. Es casà el 1454 amb Joana Baruta, filla de Pere Baruta, manyà, amb qui tingué, almenys, una filla, Eulàlia, que es va casar amb Gabriel Stanyol, apotecari barceloní.

Segons Joan Ainaud de Lasarte (1988), entre el 1448 i el 1453, temps en què Jaume Huguet va pintar un cartó de tapís per al palau de la Generalitat de Barcelona, no hi ha proves que l’artista residís constantment a Barcelona, per bé que hi era el 29 de març de 1451. Aquestes llacunes documentals i l’existència d’algunes obres suposadament primerenques d’Huguet a Saragossa (o molt afins al pintor de Valls) plantegen la possibilitat que en un moment o altre d’aquest període hagués treballat a la capital d’Aragó. Aquesta possibilitat és important a l’hora d’apreuar la dimensió i les notables influències externes del discurs pictòric d’Huguet, per la qual cosa Ainaud apunta algun indici que podria abonar la presència d’Huguet a Saragossa.

D’una banda el 17 de maig de 1456, a Barcelona, Huguet va autoritzar el mercader Pere Balcebra perquè cobrés tots els crèdits que qualsevol persona de Saragossa li degués, especialment pel que feia a la liquidació d’una societat que Huguet havia mantingut amb el saragossà Pedro Ramírez, pintor i picador de tapins (mena de decorador de tapins o sabates femenines). No es pot assegurar res, però Ainaud apunta la possibilitat que el document faci al·lusió a la liquidació d’una situació passada, en la qual Huguet va estar vinculat a una sèrie de persones de Saragossa. D’altra banda, a l’Aragó residien diversos artistes catalans, que hi havien arribat amb la cort de Dalmau de Mur, el qual havia estat arquebisbe de Tarragona (1429-31) abans de traslladar-se, el 1431, a Saragossa, on va morir el 1456.

Alguns pintors aragonesos d’aquesta època presenten grans afinitats amb la pintura d’Huguet, com succeeix amb l’estil primerenc de Pere Garcia de Benavarri, o amb diverses obres de Martín de Soria, Bernat Daras (actiu a Osca) i Tomàs Giner. Amb tot, la interpretació exacta de les possibles relacions d’Huguet amb l’Aragó encara ro man voltada de diversos interrogants i problemes. Per tal de certificar-ho —o contradir-ho— caldrà esperar noves investigacions i trobar nous documents.

L’obra pictòrica de Jaume Huguet és extensa i ben fecunda. Hi ha divuit obres documentades, però són algunes més les que se li poden atribuir per pura comparació formal i estilística. Obres, però, en les quals també van participar sovint els seus ajudants i col·laboradors que van treballar al taller del mestre Huguet (Joan Voltes, d’Alforja, Enric Anroch, de Narbona, Benet Vicens, de Girona, Francesc Pellicer, de Santa Coloma de Queralt, Esteve Solà, de Girona, Bartomeu Alagó, de Barcelona, i Jordi Mates, de Perpinyà).

L’obra més antiga d’Huguet era un retaule destinat a Arbeca, contractat encara des de Tarragona abans del 1448, però sobresurten, fonamentalment, el desaparegut retaule de Sant Antoni (1457), del qual es conserva una abundant documentació gràfica; l’elegant i refinat retaule de Sant Abdó i Sant Senén, de Terrassa, acabat al novembre del 1460; el no menys reeixit retaule de Sant Bernardí i l’Àngel Custodi, realitzat entre el 1462 (data del contracte) i el 1470, i conservat a la catedral de Barcelona; el sumptuós retaule de l’Epifania (1464-65), destinat a la capella del Palau Reial Major de Barcelona (dit també retaule del Conestable). El retaule de Sant Agustí (1463-88) té dues taules tan excepcionals com la Coronació de Sant Agustí i El Sant Sopar. És també molt important i emblemàtic el Sant Jordi amb la princesa (actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona), peça sublim del segle XV català (especialment pel que fa al savi modelatge dels rostres), tot i que darrerament se’n discuteix la paternitat.

Huguet arribà a ser prohom en cap de la famosa confraria de Sant Esteve (1465-79), però per damunt d’aquest protagonisme social, allò que més el distingeix és la qualitat de la seva obra i l’extens radi d’acció i d’influències de la seva pintura (Aragó, País Valencià, Rosselló, Sardenya i Còrsega).

En un moment en què la modernitat del Renaixement envaïa Europa, Jaume Huguet es va mantenir fidel al gust tradicional de la societat catalana (daurats i brocats sobretot), sens dubte perquè aquesta era la realitat històrica del moment.