El Tancament de Caixes

Caricatura de l’actitud dels gremis barcelonins durant el Tancament de Caixes, 1899.

G.S.

El Tancament de Caixes va generar un gran nombre de comentaris a Catalunya, que, en general, elogiaren l’actitud dels comerciants i els industrials que es negaven a fer efectiu el recàrrec impositiu. Hi hagué, però, importants veus discrepants, que la consideraven una actuació més atenta a la defensa d’interessos materials (oposició de contribuir a pal·liar el dèficit generat per la guerra cubana), que no pas a la reivindicació idealista dels principis comunitaris catalans.

Un dels textos més ideològics, de més clara denúncia de la situació política de la Restauració —adulteració de la voluntat popular i utilització dels pobres com a carn de canó per a la defensa de les inversions capitalistes— i de les conxorxes i contradiccions dels dirigents catalans, fou publicat pel novel·lista tarragoní Josep Pin i Soler, al març del 1901 a la revista “Joventut”, tot i que havia estat escrit amb anterioritat. La fórmula escollida, l’apòleg, es pot deure a una opció literària de l’autor, però també a la necessitat d’esquivar una doble censura, la governativa i la dels responsables del periòdic; no en va, un parell d’anys abans, quan el tema era de més rabiosa actualitat, el text li havia estat refusat per una altra revista catalana.

En el conte, l’acció se situa a l’antic Egipte. El títol del relat, “Tanqueu les portes”, ja insinua el referent real: l’episodi conegut com el Tancament de Caixes del 1899. Descobert el joc, la doble lectura brosta per si mateixa. Segons Pin, “anavan regint la noble terra d’Egipte una successió de Prínceps que si no eran malvats eran ineptes”. La referència a Espanya —ambdós noms comencen per E— resulta evident. Els seus darrers reis encaixen a la perfecció en les definicions pinianes: foren o bé malvats (Ferran VII) o bé ineptes (Isabel II, Amadeu I, Alfons XII i la regent). Continua el text: “en aquell temps, lo Faraó qu’ocupava’l colosal Palau de Thebes [el Palau d’Orient] era un infant inconscient”, és a dir, Alfons XIII a les acaballes de la minoritat, per a qui el tractament d’inconscient resulta un encertat auguri. Tot seguit, Pin critica el sistema de la Restauració i els seus màxims exponents: “si algú feia objeccions al Gran Mago [Cánovas], ell invocava autoritats del temps vell, citava sentències de Hermes Trismegiste, y enraonant constantment, no parant may de dirse inspirat per los Esperits, governava any darrera l’altre, deixant al seu puesto, quan ell volia esplayarse en lo gineceu o fingir que covava projectes sublims dintre les cambres estrellades, a un company seu [Sagasta] que tot rascantse la barba deixava fer, sens inquietarse de res més que de viure (...) y fer viure a la gent de sa tribu”, és a dir, repartint càrrecs remunerats a la seva clientela política.

Descrit el sistema de torn dels partits, i les prebendes caciquils que se’n derivaven, el text s’ocupa dels fets concrets que inspiren la història: “per major desgràcia, quan ja feya moltes llunes que’ls pobles estavan malcontents dels Magos, los habitants d’Ultra-Nil [les colònies] s’aixecaren en armes contra la Metropoule, y ajudats per una mena de gent de caballera roja [els pell-roges, és a dir, els ianquis] que s’havian fet poderosos parlant sempre de llibertat y justicia, fomentaren un estat de guerra en extrem calamitós”. Davant la nova situació el “Mago (...) jurà (...) que prompte obtindria crudel venjansa, que gastaria fins la darrera moneda y la darrera gota de sanch (...) dels altres, pera sotmetre als rebels” i garantir la “Santa Sacratíssima Unitat”. En aquest cas la identificació del “Mago” és ambigua, ja que l’estentòria promesa numantina fou formulada amb poques variants per Antonio Cánovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta. Pin, fidel a la historia, continua amb l’assassinat de Cánovas: “mentres durava la lluyta, succeí que’l Mago tan sabi caygué ferit de mort en les Thermes hont se trovava invocant l’Esfinx, y, com de costum, lo Mago menor prengué ab ses mans distretes lo que llavors era molt de moda dime lo timó de l’Estat”.

La conseqüència de les imperícies governamentals no es féu esperar: “quan tot fou malmès, viles retudes, naus enfonsades y la flor de la joventut egipcíaca en les tenebres del no ser, lo Mago envià a ciutat extranjera a un gran amic seu perquè sagellés la Pau [la de París del 1898] ab los homens de la roja cabellera”. Mentrestant, “lo Poble, lo poble verdader (...) havian donat sos filis y si alguna vegada’s planyian massa fort de la crudel ferida oberta en llur carn viva, una mena de Geroglífites (...) qual ofici era lo de pregonar per medi de papirus estampats [els periòdics] lo que succeia y havia de succeir, l’atuian a crits e improperis dientli qu’era fellonia lo protestar”. La causa de la protesta i del neguit popular és ben clara: “cada sol les pobretes mares veyan allunyarse llur niuada, qu’al arrivar a vora la mar era embarcada en colossals navilis conduits aygues enllà hont vells y joves devian fondre’s, xuclats per les malures d’aquells terrers, per la malvestat (...) d’aquells homes. Lo desastre fou cosa consumada”.

L’anàlisi de Pin, a través de la fràgil ficció literària, esdevé incontestable: a la demagògia, farcida de patrioterisme, practicada pels polítics, que enaltia els sofriments dels altres, sobretot si no eren del seu mateix braç, s’hi sumava la propaganda exaltada i barroera de quasi tota la premsa; ambdós grups —polítics i periodistes— empenyien el poble cap al sacrifici de llurs vides, mentre es reservaven per a ells el més agraït i tranquil ofici d’atiadors de passions. Acabada la guerra, “com la gent pobra havian pagat llur escot” amb “los fills de llurs entranyes, no fou possible demanarlos res més pera pagar deutes contrets”. Els governants, “aquell que’s rascava la barba y’ls altres que l’ajudavan a ben pahir, reclamaren als qu’encare no havian donat més que concells fatuos, l’única cosa que potser donarían: Moneda”. I aquí el text esdevé incisiu i acerat: “y ab heroisme gran, aquella mateixa gent qu’al veure embarcar als fills dels pobres Fellahs no havian exhalat un mot de recansa, se reuniren al Fòrum pera protestar, cridaren com folls dient que no volian pagar, juraren que de primer lo Sol s’aturaria abans qu’ells mudessen de parer. Lo Procónsul [Robert] que governava la vila [Barcelona] en nom dels Magos, n’envià uns quants a les gemonies, unes gemonies de per riure, y tots los qui havian cridat tant per carrers y plasses, clogueren la boca, obriren la bossa y pagaren (...) con recargo. Han passat uns casos més estranys en l’antich Egipte!”.

L’apòleg manifesta un clar rebuig de la guerra i del manteniment de l’estructura colonial; denuncia les corrupteles dels polítics de la Restauració; retreu la sobreexplotació de les classes populars forçades a pagar l’impost de sang, no en defensa d’uns ideals més o menys assumits, sinó de la vanitat i les eufòries retòriques dels polítics professionals; denuncia el fariseisme dels rics, disposats a empènyer amb entusiasme els altres cap al camí de l’heroisme, però més amatents encara a eludir qualsevol mena de compromís més enllà del retòric. Així mateix, el conte demostra l’egoisme dels mateixos benestants, que després d’alliberar-se del risc físic, tot i que el resultat de la guerra afectava els seus interessos, no volien contribuir ni tan sols amb diners a fer front a la situació per ells provocada; satiritza els components sainetescos del Tancament de Caixes, ajustant-lo a la seva dimensió real, despullada de qualsevol component heroic i més encara de cap mena de pretensió filonacionalista. En poques paraules, redueix la grandesa de la darrera guerra de Cuba a allò que fou: un escorxador massiu de pobres soldats de quinta, i el Tancament de Caixes als seus límits justos: la negativa de comerciants i similars de pagar uns impostos ampliats, fins que constataren que l’excessiva defensa de la bossa comportava un risc mínim per al seu benestar. La sàtira, a més, constitueix un atac a aquells dirigents moderats que, com Bartomeu Robert, pactaren amb Camilo García de Polavieja, i pot ser interpretada com una identificació amb el pensament dels sectors més purs de la Unió Catalanista. Encaixa, per exemple, amb les afirmacions de Pere Aldavert en dirigir-se a un periodista madrileny: “una cosa le ruego a usted y es que no confundan nuestro movimiento, nuestras aspiraciones, con estos asuntos de los gremios y de los comerciantes”, assumptes que jutjava d’interès només perquè marcaven el distanciament d’uns i altres de la política del govern.