Lliurament de credencials a la primera “Junta de Jurados”, Barcelona, 1944(?).
ANC-Fons “Solidaridad Nacional” / G.S.
L’Organización Sindical Española (OSE) de la FET y de las JONS, dirigida per una Delegación Nacional integrada orgànicament en la secretaria general del partit únic, va organitzar-se a partir d’una doble estructura. En primer lloc, la territorial, amb les delegacions provincials, comarcals i locals de la Central Nacional Sindicalista (CNS) com a peça bàsica, rígidament controlades per la denominada “línea de mando”, formada per militants falangistes, i que tenia entre les seves principals funcions la d’“establecer la disciplina social de los productores, sobre los principios de unidad y cooperación”; i, en segon terme, la sectorial, amb els sindicats “nacionals” de les diferents branques productives, encarregats de participar en l’“ordenación económico-social de la· producción”, que alhora també disposaven d’estructures territorials provincials, comarcals i locals, i que estaven dirigits habitualment per militants falangistes, però amb una apreciable presència de patrons. Els sindicats verticals integraven els treballadors i els empresaris, i disposaven d’uns organismes específics formats per representants dels primers —les seccions i les juntes socials— i dels segons —les seccions i les juntes econòmiques—.
Però sota aquesta aparent simetria s’amagava una realitat molt diferent: les seccions i les juntes socials estaven en mans de militants falangistes, aliens la majoria de les vegades als interessos i a les actituds d’aquells treballadors que suposadament representaven, i que, d’altra banda, no els havien elegit pas, ja que els mecanismes d’elecció, estretament controlats per la línia de “mando”, mai no van ser directes més enllà de la figura de l’enllaç sindical. Per contra, les seccions i les juntes econòmiques van estar en mans dels empresaris del sector corresponent, sense interferències apreciables de la burocràcia falangista, i sempre amb una clara preeminència respecte dels representants “socials”. Això dotà els patrons d’unes possibilitats més que notables tant pel que feia a l’organització com a la defensa dels seus interessos. A més no era infreqüent que fossin els empresaris els qui tinguessin a les seves mans els ressorts més decisius de les estructures de direcció dels sindicats verticals. D’altra banda, les seccions econòmiques proporcionaven als empresaris una important via per a accedir als ajuntaments, a les diputacions i a les corts, mitjançant els grups de regidors, diputats provincials i procuradors sindicals. Així, per exemple, destacats empresaris com Joaquim Ribera Barnola, Ramon Par i Tusquets, Mateu Molleví Ribera i Manuel Torras Ventosa, van ser elegits regidors de l’ajuntament de Barcelona pel tercio sindical entre el 1948 i el 1954; altres, com Lluís Figueras Dotti-Valls o Joan Torra-Balarí, van ser procuradors a corts en representació dels empresaris dels sindicats estatals.
I Congrés Metal·lúrgic celebrat a l’Escola Industrial de Barcelona, C. Pérez de Rozas, 13-6-1944.
AF/AHC
Els industrials metal·lúrgics catalans van utilitzar a fons les possibilitats que oferia l’OSE; la seva actitud i la creixent importància del sector els va permetre, a més, el control dels organismes de representació empresarial de caràcter intersectorial —els consells d’empresaris— a partir de la seva creació els anys seixanta. La satisfacció de l’empresariat metal·lúrgic amb el sindicalisme vertical, l’expressaven així, el 1961, alguns dels més destacats dirigents industrials del sector a la revista “CEAM”: “nunca el empresariado ha contado con un vehículo tan poderosamente organizado y eficaz como es el Sindicato para exponer sus pretensiones”.
Però l’aparent equilibri entre treballadors i patrons és tan sols un miratge si es té en compte que mentre que els primers eren privats de tota possibilitat d’associació i veien constantment perseguida tota temptativa d’organització independent, els segons van poder conservar moltes de les seves antigues organitzacions, integrant-les dins I’OSE a través de diverses fórmules. Així, el Foment del Treball Nacional va ser reconvertit en Servicio de Alta Cultura Económica, conservà el seu patrimoni i publicà la seva revista, tot i que es mantingué en estat d’hibernació. Això no afectà els interessos patronals, ja que, ateses les característiques de la dictadura franquista, algunes de les funcions específiques d’una organització patronal tradicional de caràcter cupular havien esdevingut innecessàries. Moltes organitzacions patronals sectorials, en canvi, van mantenir les seves estructures, les funcions i la denominació, integrant-se formalment en l’OSE, però amb una plena autonomia funcional. Un exemple clar d’aquest fet l’ofereix el sindicat tèxtil, en el qual van integrar-se com a serveis sindicals les patronals llaneres tradicionals, el Gremi de Fabricants de Sabadell i l’Institut Industrial de Terrassa, que van controlar de manera efectiva els organismes de representació empresarial del seu sector, fins i tot els de representació general dels interessos llaners. En altres casos, van crear-se dins l’OSE noves estructures que asseguraren aquesta plena autonomia dels patrons i la intensa utilització de les possibilitats ofertes pel sindicalisme vertical. En l’important sector tèxtil cotoner, el Consorci d’Industrials Tèxtils Cotoners (CITA) va donar pas al Servei Comercial de la Indústria Tèxtil Cotonera (SECEA), que va esdevenir l’organisme bàsic d’organització i actuació dels industrials cotoners.
El model de servei sindical utilitzat pels industrials tèxtils, per a conservar antigues entitats en alguns casos i per a gaudir sempre d’unes organitzacions autònomes, va ser seguit per d’altres branques productives: en l’àmbit de les indústries quimicofarmacèutiques la Unión Nacional de Laboratorios Farmacéuticos i la Unión Española de Fabricantes de Productos Farmacéuticos, formades els anys quaranta, donaren lloc als anys seixanta a Farmaindustria; les indústries plàstiques, per la seva banda, van crear els anys cinquanta l’Agrupación Nacional Autónoma de Industriales Plásticos (ANAIP).
Però els patrons van poder, a més, associar-se de manera absolutament independent, és a dir, al marge de l’OSE, i van utilitzar aquesta possibilitat més o menys intensament segons les característiques de cada sector i els interessos de cada moment. A Barcelona, els industrials metal·lúrgics, tot i la seva intensa presència en les estructures representatives de l’OSE, van crear, el 1951, el Centro de Estudios y Asesoramiento Metalúrgico (CEAM) com a societat d’estudis i, per tant, sense funcions representatives del sector. Gradualment, però, el CEAM va anar desenvolupant alguns dels habituals papers d’una organització patronal, sempre amb un estret lligam amb els organismes empresarials del sindicat del metall.
També van mantenir-se com a entitats independents i, per tant, al marge de l’OSE, les cambres de comerç i indústria, que esdevingueren també una útil plataforma de promoció i defensa dels interessos empresarials. Algunes cambres, i singularment la unificada de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, van assolir un notable protagonisme a partir dels anys seixanta. També durant el primer franquisme, quan la xarxa associativa empresarial estava menys consolidada, les cambres van ser instruments de pressió davant el poder polític i van vehicular, almenys en part, importants campanyes empresarials com ara les desenvolupades contra el considerat excessiu intervencionisme estatal en la vida econòmica o contra la implantació dels “jurats d’empresa”, organismes que havien de fer efectiva la col·laboració entre “el capital, la técnica y la mano de obra”, i que van ser considerats per les organitzacions empresarials com una temptativa d’instaurar “un verdadero control obrero en las industrias”. Els empresaris aconseguiren primer la paralització de la seva implantació durant més de sis anys, i després la restringiren inicialment a les empreses de més de 1 000 treballadors.
En resum, els patrons van disposar d’una xarxa associativa que els va assegurar instruments eficients per a promoure i defensar els seus interessos, situació que contrasta acusadament amb la dels treballadors. Una asimetria explicable per la mateixa naturalesa del règim franquista, que, malgrat la notable autonomia de l’aparell polític, responia en última instància als interessos de les classes burgeses.