Els qui manaven

En els primers moments de la rebel·lió militar del juliol del 1936, les intencions polítiques de la facció revoltada havien aparegut públicament voltades d’una certa confusió. Aparentment es tractava de derrocar un govern que reputaven il·legítim i poca cosa més. No obstant això, l’esquema de govern que l’exèrcit d’ocupació, ja franquista, s’encarregà d’anar posant en funcionament als Països Catalans des del final del 1938 formava part d’un règim polític nou. Es tractava del resultat de l’evolució política que s’havia produït a la rereguarda “nacional”. Un procés que havia desembocat en la construcció d’un protoestat feixista a partir, en un primer moment, de l’aparell de comandament militar. El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), constituït per decret a l’abril del 1937, n’havia estat un pas decisiu. A partir de la formació del primer govern de Franco, al febrer del 1938, el procés fou ja imparable.

El règim que s’imposà al Principat i al País València entre el final del 1938 i el començament del 1939 —ja que les Illes eren ja d’abans “zona nacional”— tenia tots els trets constitutius que havien arrelat prèviament a Itàlia i a Alemanya: un aparell de govern centralitzat, jeràrquic i autoritari; un partit únic; un sindicat únic i una administració pública en ple procés de depuració, de la qual s’havia eliminat qualsevol mecanisme electiu per a la provisió de càrrecs representatius. Tot aquest complex estava controlat per un líder carismàtic —el general Franco—, envoltat d’una aurèola d’heroisme i providencialitat i còmodament instal·lat sobre la seva legitimitat de vencedor militar de la guerra. Tot plegat sense renunciar al capitalisme com a mode de producció, encara que estava d’acord en la necessitat d’intervenir-hi des de l’aparell estatal.

Per tal d’emprendre la tasca global de nova construcció de tot l’aparell de govern estatal als Països Catalans, hi foren enviats, com a organitzadors, polítics que gaudien de la confiança del règim. Però al seu costat fou necessària l’adhesió i la col·laboració activa d’un bon nombre de ciutadans, que ocuparen càrrecs, donaren públiques mostres de suport, intervingueren en la repressió directament o indirectament i, en definitiva, ajudaren a afermar un règim que havia de durar gairebé quaranta anys. Igualment, fou indispensable la passivitat i la submissió de la majoria, així com la contenció de l’hostilitat de força gent davant d’un règim que exhibia com a fonts de legitimitat la prèvia deslegitimació de l’adversari, sobre la base d’una grollera manipulació dels esdeveniments que havien portat a la guerra i el dret de conquesta que li atorgava la victòria militar.

Institucions i autoritats

En un primer moment, a causa de la situació derivada de l’estat de guerra, potser va fer la impressió que allò que s’instal·lava era una dictadura militar, en la qual l’exèrcit, com a corporació, prenia directament les regnes del poder. Però aquesta va ser una situació conjuntural. Ben aviat les autoritats civils —governadors, presidents de les diputacions, alcaldes— assumiren el seu paper polític i s’endinsaren en la tasca de consolidació pràctica del que figurava només en la lletra de la llei. No obstant això, Franco —fidel als seus companys d’armes que eren la seva base política original— i el seu entorn nomenaren diversos militars per ocupar càrrecs de responsabilitat en l’administració. Militars foren, per exemple, i sense voler ser exhaustius, els governadors civils de Barcelona (1940-60 i 1963-69), Girona (1939-43), Tarragona (1939 i 1941-44) i València (1939), i els alcaldes de Girona (1946-57), Lleida (1938-39), Palma de Mallorca (1939-43 i 1952-54) i Vilanova i la Geltrú (1939-43).

Conscients del paper de l’estament militar en la instauració del règim, els capitans generals es convertiren en personatges polítics centrals durant la postguerra, especialment al Principat, on Alfredo Kindelán y Duany, sobretot, assajà de reprendre els somnis virregnals de Severiano Martínez Anido de vint anys enrere. Però el franquisme no era la Restauració i Kindelán fou cessat fulminantment el 1943 al voltant de la contraofensiva de Franco davant el qüestionament que els monàrquics feien del seu paper. La jerarquia militar mai no deixaria de ser un poder efectiu, però va perdre aviat la iniciativa política en favor d’una estructura governativa i d’un dictador, provinent de les seves nies, que no admetien qüestió.

El govern efectiu del territori va restar a càrrec dels governs civils, que centralitzaren el control sobre el conjunt de l’administració perifèrica de l’Estat. Els governadors nomenaven i destituïen discrecionalment els organismes provisionals de govern de les diputacions i els ajuntaments, les comissions gestores, amb el vistiplau previ del ministeri de la Governació. Així mateix, fiscalitzaven tota l’activitat de les corporacions públiques —a través de múltiples mecanismes d’intervenció—, respecte de les quals s’erigien gairebé en autoritat judicial gràcies a les seves àmplies potestats en matèria de sancions executives. Els governadors controlaven també el conjunt d’aparells de l’ordre públic, tutelaven l’escassa vida associativa que s’havia permès de mantenir i tenien una constant presència pública en tota mena d’actes, amb els quals el règim pretenia refermar el seu paper de conductor de la vida social: desfilades, misses de campanya, erecció de monuments commemoratius i d’altres. Es convertiren així en l’eix fonamental de tota política provincial.

Però no fou aquesta una situació automàticament estabilitzada. En els primers moments de la postguerra es feu qüestió d’aquest lideratge des de la FET y de las JONS. Els caps provincials del partit consideraven que el seu paper era el de màxima autoritat política provincial, mentre que els governadors civils havien de ser-ho en l’àmbit administratiu —diferència prou etèria—. Amb aquests plantejaments, la dualitat de poders provincials restava oberta; així, a totes les províncies abundaren les tensions i els incidents, en el marc de les pugnes entre faccions que en aquells moments recorrien les files dels guanyadors, a la recerca d’una posició més favorable dins l’aparell de govern. El pretès equilibri de forces que es volgué desenvolupar nomenant caps provincials de la FET y de las JONS i governadors civils d’orígens polítics diferents no feu sinó crispar els ànims i multiplicar les topades: a Barcelona, entre el governador Wenceslao González Oliveros (exmembre de la CEDA) i el cap de la FET y de las JONS Mariano Calviño de Sabucedo (falangista manresà de preguerra), i a Lleida, entre els seus homòlegs Juan Antonio Cremades Royo (dreta catòlica) i Cándido Saénz de la Moras (falangista i excombatent del grup de Valladolid). La solució que s’adoptà fou la de fer coincidir tots dos càrrecs en una mateixa persona, que delegaria el control de l’aparell del partit en un subjefe provincial. Aquesta fórmula s’assajà el 1940 a Barcelona i a poc a poc es generalitzà arreu de l’Estat espanyol (a Guipúscoa el 1941, a València el 1943 i pràcticament a tot arreu cap als anys 1943-44). D’aquesta manera, la FET y de las JONS quedava fermament subjecta a la maquinària governativa tal com havia succeït a Itàlia amb les federacions regionals del Partito Nazionale Fascista (PNF), sotmeses a l’autoritat dels prefectes al final dels anys vint, encara que a Espanya s’optà per una solució original.

Els governadors civils, però, no van ser l’únic canal per a establir contactes amb el govern central al més alt nivell. Durant tot el període, però sobretot en els primers anys, les principals autoritats militars van seguir una dinàmica relativament autònoma, molt més important com més ho era jeràrquicament la capitania general que ocupaven. Al voltant d’aquestes autoritats castrenses es produïren, al costat dels tímids intents conspiratius dels monàrquics descontents, les pressions dels industrials i els homes de negocis que volien obtenir línia directa amb Madrid. Els governadors civils de les seus de les diverses capitanies, i els de Barcelona en especial, hagueren d’actuar com a agents del mateix Franco per tal de tenir cura que les maniobres dels més inquiets d’aquests personatges, com Luis Orgaz Yoldi (IV regió militar, 1941-43) o l’esmentat Alfredo Kindelán (cap de la mateixa regió els anys 1941-43), no derivessin en contrapoders polítics. Paral·lelament, se’ls tolerà actuacions en les quals esdevingueren el centre de diverses formes d’allò que avui s’anomena “tràfic d’influències”. Aquesta situació a la capitania de Barcelona no es tancà pràcticament mai, però es mitigà durant el mandat del general José Moscardó Ituarte (1943-45) i, sobretot, després de la mort sobtada del general Juan Bautista Sánchez González en l’exercici del càrrec (1949-57). El fet que el decés es produís precisament quan es trobava enfrontat al mateix Franco —el qual, per cert, tutejava com a company seu d’armes que havia estat— provocà tota mena de comentaris més o menys fantasiosos.

Existiren, a més, diverses xarxes clientelars escampades arreu dels Països Catalans. Aquest tipus de contactes informals facilitaven tota mena de gestions dins dels complexos mecanismes d’intervenció econòmica de l’Estat. Una d’aquestes xarxes anava des de diverses entitats lleidatanes, i en particular el Caliu Uerdenc de Lleida ciutat, fins al despatx d’Eduard Aunós i Pérez, exsecretari de Francesc Cambó i Batlle, exministre de Treball de la dictadura i amb Franco ministre de Justícia (1943-45) i president del Tribunal de Cuentas (1946-69). A través d’aquesta, per exemple, es promocionà el futur alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles i Colomer, de president de la diputació de Lleida a director general de Registres i Notaries. Una altra xarxa de relacions que sortia del despatx del ministre d’Indústria i Comerç, Demetrio Carceller (1940-45), antic col·laborador d’Alfons Sala i Argemí, arribà fins al ram de la fruita valenciana i, lògicament, fins als cotoners de Terrassa, la seva ciutat d’adopció.

Per tant, si la duplicitat institucional fou tallada de soca-rel, no va passar el mateix amb els canals de contactes i relacions personals, que foren els que vingueren a substituir les pressions corporatives i polítiques d’abans de la guerra. Aquest món informal de les clienteles es convertiria de seguida en terreny adobat per a la corrupció en les seves modalitats més diverses, sempre lluny de l’opinió pública.

Les diputacions i els ajuntaments restaren sota un triple control —polític, administratiu i financer—, que els menà cap a una vida certament lànguida i obscura. Les diputacions foren posades sota la direcció de juntes d’escàs relleu, constituïdes per personatges fidels de la dreta provincial, amb l’únic objectiu d’administrar-les, ja que van ser despullades de tot protagonisme. La seva activitat va arribar a ser tan escassa que, com digué en les seves memòries l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet i Coll (Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960), podrien haver desaparegut sense que ningú no les hagués trobat a faltar.

Les gestores dels ajuntaments reflectiren, en la seva composició inicial i en les successives renovacions, les diverses pugnes i tensions existents entre les faccions locals addictes al règim. Les causes foren molt diverses: rivalitats polítiques de preguerra, noves dicotomies entre els qui havien col·laborat directament en l’esforç de guerra i les velles generacions de notables que ja havien dominat el govern local en l’anterior dictadura, la nova FET y de las JONS i els tradicionalistes recalcitrants, entre d’altres.

Les dues institucions foren objecte de duríssimes depuracions de funcionaris i reorganitzades amb personal addicte seleccionat entre excaptius, excombatents, orfes de guerra i, en general, col·laboradors o familiars de les víctimes fidels dels anys de guerra. Les plantilles es van veure congelades, si no reduïdes, els nous funcionaris no oferien les garanties mínimes de competència, perquè havien estat seleccionats amb criteris exclusivament polítics, i els pressupostos estaven estrangulats per la desaparició de diversos impostos de percepció municipal directa, en especial el repartiment general d’utilitats. El marasme fou general. I encara els ajuntaments mantingueren alguna tasca efectiva pel seu paper de garants de l’ordre públic en l’àmbit local, on l’alcalde representava, a petita escala, el paper del governador civil.

La classe política franquista

Implantació de la FET y de las JONS pel desembre del 1949.

La classe política que s’instal·là com a garant de l’ordre de Franco als Països Catalans fou bàsicament autòctona. Les comissions gestores d’ajuntaments i diputacions dels anys quaranta es formaren amb persones arrelades a cada ciutat i província, sobre la base dels militants de la FET y de las JONS, als quals s’afegiren, segons el cas, individus no militants —sempre homes, mai dones— caracteritzats com a notables locals per la seva importància socioeconómica o bé pel fet de ser membres del catolicisme seglar, fonamentalment de l’Acción Católica Diocesana. El predomini de la FET y de las JONS va ser una garantia de cohesió local, però no pas d’homogeneïtat població a població, si es té en compte que el partit s’havia constituït a Catalunya bàsicament a corre-cuita en acabar-se la guerra.

La Falange de preguerra era un nucli reduït i concentrat a Barcelona, i la resta de grups feixistes preexistents —la Peña Ibérica, el Partido Nacionalista Español— eren insignificants. Tampoc no havien estat numèricament importants els nuclis monàrquics d’extrema dreta que acabaren constituint la Dreta de Catalunya/Renovación Española. Només el tradicionalisme havia tingut una certa implantació, per bé que modesta. Els membres de tots aquests grups sumaven a la pràctica poca gent i, a més, un nombre important de tradicionalistes es resistiren a entrar dins la FET y de las JONS del Principat després del decret d’unificació, a causa del lideratge que hi exercien els falangistes de preguerra. Per tant, la implantació del partit a Catalunya s’assentà sobre la base de l’experiència de la guerra. El gros dels militants foren els excombatents de l’exèrcit franquista i els excaptius de les presons republicanes, juntament amb totes aquelles persones que pogueren demostrar haver format part d’alguna de les xarxes clandestines d’activistes favorables a Franco durant el conflicte. Al costat dels militants figuraren els adheridos, una mena de militants de segona que aplegaven totes les persones genèricament favorables al bàndol vencedor que aconseguiren els avals necessaris de membres amb carnet de militant. Al cap d’alguns anys de figurar com a adherido es podia accedir a la condició de militant.

Per tant, dins de la FET y de las JONS hi van entrar tota mena de persones, genèricament de dretes, amb independència del fet que la seva militància de preguerra hagués estat falangista, tradicionalista, monàrquica, catolicointegrista o regionalista. A la FET y de las JONS figuraren, amb càrrecs de responsabilitat local, persones provinents del Partit Republicà Radical, la Dreta Regional Valenciana (DRV, Dreta Regional Agrària, DRA a Castelló i Alacant), la Lliga Regionalista i, fins i tot, partits fidels a la legalitat republicana durant la guerra com ara Unió Democràtica de Catalunya i Acció Catalana Republicana —encara que aquests darrers fossin una ínfima minoria—. El tret aglutinador dels qui figuraren com a responsables locals del partit, i també dels membres principals de les comissions gestores municipals, fou el seu currículum de guerra. Fos quin fos el propi origen polític, es podia accedir a un càrrec de relleu a través de la condició d’excaptiu Caballero de España o d’excombatent. Només es marginà, temporalment, persones que, havent militat en partits catalanistes de dretes, haguessin ocupat càrrecs de responsabilitat durant la formació d’aquests partits o en l’administració. I no sempre, ja que alguns d’aquests individus, inicialment marginats, van ser utilitzats pel règim els anys cinquanta com a alternativa en algunes alcaldies (a l’Hospitalet el 1952, a Badalona el 1954 i a Arenys de Mar el 1952 i el 1958).

Els qui pràcticament mai no van pertànyer a la classe política autòctona foren els governadors civils. Aquests, com d’altres quadres de confiança de l’administració provincial, foren sempre nomenats amb la condició que no tinguessin arrels en les faccions i els grups de pressió del territori que passaven a governar. Aquesta norma no fou aplicada tan sols als Països Catalans, sinó que fou un recurs estès en d’altres zones, i no només en cas de conflicte. Per contra, també al Principat hi hagué excepcions: el tradicionalista i salista terrassenc Lluís Ventalló i Vergés, governador de Lleida el 1938, el gironí Paulino Coll i Messeguer, de Girona (1939-42), o Josep Pagès i Costart, nascut a Palamós però alcalde de Tàrrega en la postguerra i procurador a corts (1943-49), governador de Tarragona (1950-51) i de Girona (1951-56). Cal no oblidar, a més, que eren valencians el governador de Barcelona Bartolomé Barba Hernández (1945-47) i el de Tarragona Joan Selva Mergelina (1941-43), i mallorquins el també de Tarragona Mateo Torres Bestard (1939) i el de Barcelona Felipe Acedo Colunga (1951-60). Això sí, excepte L. Ventalló i J. Pagès, tots eren militars i de família militar, per la qual cosa alguns d’ells degueren néixer en terres catalanes per atzars de la carrera dels seus pares. I és que, cal no oblidar-ho, el fet fonamental no era el lloc d’origen, sinó la situació d’independència relativa respecte de les xarxes de relacions locals i provincials, per tal de poder exercir sense compromisos com a agent del govern. És per això que hi hagué també catalans exercint de governadors civils en altres zones de l’Estat, com ara Víctor Hellín i Sol, lleidatà, que ho fou de Zamora (1961-62), Girona (1962-68), Balears (1968-72) i Sevilla (1972-74). De tota manera, s’ha de dir que aquests foren molts pocs casos.

Es pot establir, doncs, que si bé el govern es reservà determinats càrrecs per a individus de confiança sense arrelament al país, la col·laboració d’una classe política autòctona fou imprescindible per al funcionament de l’administració franquista. Aquesta consideració es pot estendre a altres organismes que dominaren la vida pública del règim. Els caps locals del partit foren sempre seleccionats d’entre els militants de cada població —excepte en comptadíssimes excepcions en què calgué un nomenament interí per a resoldre un conflicte—, fins que se’ls feu coincidir amb els alcaldes. També els sub-jefes provinciales eren triats entre la militància autòctona, així com la majoria dels delegats i inspectors locals i provincials del partit i de l’Organización Sindical Española (OSE), tot i que la FET y de las JONS va mantenir una certa carrera de caire funcionaria] per a algunes seccions, com per exemple el Frente de Juventudes. D’aquesta manera van arribar als Països Catalans delegats provinents de les escoles de comandaments del partit per a dirigir seccions locals, i alguns catalans van marxar també cap a altres zones per a ocupar aquesta mena de càrrecs, com el futur alcalde d’Igualada Juan Antonio García Urgelés (1963-71), que va ser delegat del Sindicato Español Universitario (SEU) a Múrcia i delegat provincial de ràdio i cinema del Frente de Juventudes a Salamanca entre la darreria dels anys quaranta i el començament dels cinquanta.

La menor presència relativa de catalans en les files de la classe política del règim en els seus estrats superiors, o la possible menor presència comparativa en càrrecs governatius o de la FET y de las JONS, com ara els descrits, estaria en relació amb dos fenòmens paral·lels. D’una banda, l’escàs arrelament que la FET y de las JONS va tenir a Catalunya. Si bé en la immediata postguerra milers de catalans s’hi afiliaren, a poc a poc es refredà el seu entusiasme i la FET y de las JONS es convertí aviat en una organització introvertida i sense presència social fora dels actes oficials. D’una altra, hi tenia un paper important el fet que la dreta majoritària a Catalunya abans de la guerra havia estat la catalanista Lliga Regionalista. Atès l’ambient ferotgement espanyolista que presidí la zona de Burgos durant la guerra i, en general, l’Espanya de Franco, si bé es va permetre la presència d’industrials, financers i homes de negocis catalans al voltant de les institucions corporatives del règim i, especialment, en el control de les seccions econòmiques dels sindicats verticals, hi hagué fins ben tard una certa desconfiança sobre l’ocupació de càrrecs polítics per part de catalans. Aquesta situació no és aplicable al País Valencià, on els antics membres de la DRV tenien un reconegut pedigrí patriòtic espanyol a través de la seva vinculació a la fundació de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) el 1933. La DRV va poder deixar sentir, sense complexos, la seva presència en la nova administració franquista des del mateix 1939, per exemple, a l’ajuntament de València i a la seva diputació provincial.

Les actituds socials: de l’adhesió al refús

La implantació del règim franquista va ser per a amplis sectors de la societat dels Països Catalans el corol·lari d’una derrota. Havia resultat derrotat el complex equilibri polític dels anys trenta al Principat, definit per la pugna entre el nacionalisme conservador de la Lliga Regionalista i el nacionalisme populista d’Esquerra Republicana de Catalunya. No hi havia espai per a cap mena de catalanisme polític en l’Espanya de Franco. També els amplis nuclis socialistes i republicans autonomistes i d’esquerra del País Valencià foren absolutament escombrats per la victòria franquista. Igualment l’espectre de moviments socials populars havia resultat derrotat, ni el sindicalisme obrerista anarcosindicalista o comunista ni el sindicalisme agrari de classe dels rabassaires podien conviure amb l’excloent organització corporativa de l’OSE i la seva versió rural, les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos (HSLG). També restaren enterrats per la derrota el laïcisme, el feminisme, totes les confessions religioses excepte la catòlica i la major part del teixit associatiu vinculat al lleure, al foment de la instrucció pública, a l’activisme artisticocultural i a d’altres àmbits. Tots passaren per la inevitable purga sota la sospita de desafecció i no gaires la van sobreviure. No mancaven, doncs, motius dins la societat catalana per a veure el nou règim amb hostilitat, tot i que es podia haver rebut el final de la guerra com un autèntic alliberament a causa dels molts patiments soferts.

Però això no significa que aquesta hostilitat fos unànime. Hi hagué una proporció important de resignació i d’abdicació a causa de l’acció conjunta de la repressió i de les males condicions de vida. I també, cal subratllar-ho, es manifestaren actituds de suport per part de sectors de notable importància social, perquè ni tota la població s’havia sentit identificada amb la República i amb el que havia significat, ni tota la que els anys trenta s’hi adherí mantenia encara la mateixa actitud els quaranta. El fracàs de les dretes als Països Catalans per a assolir la victòria electoral el 1936 després de la remuntada del 1933, la incapacitat de la Lliga per a controlar les institucions autònomes del Principat en democràcia —mentre els era arrabassada la bandera de l’autonomisme per part d’ERC— i l’experiència traumàtica de la guerra havien fet canviar moltes coses.

A part els aliats que es podrien catalogar de naturals del franquisme —monàrquics, tradicionalistes, falangistes i tota la diversitat de nuclis filofeixistes—, el règim va poder disposar, com ja s’ha esmentat, del suport majoritari de l’antiga Lliga Regionalista i la DRV. Alguns dels principals líders de la Lliga, com Francesc Cambó, Joan Ventosa i Calvell, Josep Bertran i Musitu i Ferran Valls i Taberner, col·laboraren intensament a la victòria de Franco, i només el peculiar equilibri polític del conjunt dels vencedors els impedí de fer-ho rendible com a grup en termes polítics. Que el catalanisme no fos ben vist pel règim no significà que molts antics catalanistes deixessin d’ocupar càrrecs en l’administració local o en els sindicats de la postguerra.

En política, doncs, s’assistí a una intensa reconversió pública de molts antics catalanistes i de determinats regionalistes valencianistes de dretes —una altra cosa serien les conviccions privades— en col·laboradors del franquisme. Tot i que no sempre fos de la manera radical i entusiasta amb què es donà al nou règim Ferran Valls i Taberner quan denuncià el catalanisme com una falsa ruta política en les pàgines de “La Vanguardia Española” el 15 de febrer de 1939.

Reafirmación espiritual de España, F. Valls i Taberner, Ed. Juventud, Barcelona, 1939.

Col·l. part. / G.S.

L’actitud dels líders fou acompanyada per la de quadres locals i simpatitzants en general, que amb major o menor escepticisme es prestaren a situar-se al més còmodament possible respecte del règim. Més senzilla fou la reconversió al País Valencià o a les Illes, ja que les dretes illenques i valencianes no van haver de fer cap mena de renúncia a plantejaments autonomistes sostinguts durant dècades. Cal tenir present, a més, que existien dins dels Països Catalans situacions específiques com la mallorquina: les relacions familiars entre la burgesia mallorquina i l’estament militar no eren precisament una raresa, cosa que facilitava la integració d’aquestes capes socials illenques dins del règim.

Les actituds socials es desenvoluparen en correspondència amb les actituds polítiques. L’empresariat, tan se val si era industrial, agrícola o de serveis, s’alineà agraït en les files de qui havia posat fi a un període de col·lectivitzacions i d’altres experiències d’economia socialitzada. L’empresariat mallorquí, que no les hagué de patir, s’acontentà amb haver-ho experimentat en testa aliena. Els uns i els altres es plegaren ales exigències de la intervenció i d’haver de passar per l’OSE a canvi del propi benestar i de l’ordre social retrobat. El món dels petits comerciants i menestrals i el magma de les classes mitjanes en general es van veure lliuren de la marea proletaritzadora dels anys d’exaltació revolucionària de guerra i van gaudir d’un benestar relatiu per contrast amb la mitjana de les condicions de vida populars. Podia no estar satisfeta amb la pèrdua d’uns espais de sociabilitat concebuts en llibertat —en funció de cada opció personal—, però tenia motius per a respectar el nou poder. La comunitat catòlica, i en especial la militant, col·laborà no poc a generar actituds de simpatia —major o menor— envers el règim que reconstruïa esglésies i reforçava la legislació favorable al paper del clergat.

Sumant unes coses i altres, no tothom se sentia contrari al règim, per més que aquest no demostrés trobar-se a l’altura de les seves promeses en la gestió dels afers públics. Molts no opositors, que el règim anomenava indiferents, acabaren sovint blasmant unes autoritats que es complaïen en l’ostentació i en la retòrica mentre deixaven els problemes sense solució, però no es plantejaren qüestionar seriosament el conjunt. Es pot dir, per tant, que el règim, percebut en bloc, tingué, ja de bon començament, més partidaris que no pas les autoritats locals; actitud aquesta que es consolidaria amb el pas dels anys i que, amb les seves ambigüitats calculades, proporcionaria, a llarg termini, la coartada política de no haver-se identificat amb l’ortodòxia del règim quan aquest fou àmpliament qüestionat. Era el “Franco sí, però…”.

Enquadrament, adoctrinament i control de la població

Un règim bastit sobre una base política estreta, unes actituds socials en bona mesura hostils més enllà de les no poques fidelitats i d’uns suports que tenien les reticències que s’han esmentat, no podia confiar gaire en la població que governava. De fet, era un règim que propugnava com a principi constitutiu la necessitat de disciplinar la població en sentit ampli. Amb la doctrina maniquea de les dues Espanyes es configurà un conjunt de condicions que havien de complir els bons espanyols, i això calia implantar-ho bé de grat, bé per força. Es pretenia la plena identificació entre l’Estat i els seus governants i el conjunt dels governats, inculcant a aquests els valors dels vencedors de la guerra. Calia, per tant, espanyolitzar cada racó d’Espanya en el sentit d’oferir una única identitat col·lectiva, basada en el respecte i l’obediència submisa envers les autoritats, la catolicitat i la unitat nacional. Per als catalans, com a comunitat cultural diferenciada, això significava, de fet, la descatalanització, per bé que determinats trets folklòrics —les sardanes, les peces teatrals de l’imaginari catòlic com els pastorets o les passions i algunes altres— es preservessin, bé que malament, com l’aportació catalana específica a la identitat comuna.

L’exèrcit tingué un paper bàsic a través del servei militar. L’exèrcit del franquisme no era l’exèrcit espanyol d’abans de la guerra, amb la seva pluralitat d’opcions i d’opinions reflectida el 18 de juliol de 1936 davant del cop d’estat. Era un exèrcit depurat que podia ser utilitzat en l’adoctrinament de la població masculina i així s’aplicà a fer-ho durant dècades. L’arrencada d’aquest procés va ser especialment dramàtica atès el context de postguerra. Tots els mobilitzats per la República van ser de nou incorporats a files pel nou règim, la qual cosa va convertir el servei en una represàlia que es va prolongar durant uns quants anys, sovint en batallons explícitament anomenats de càstig.

La Falange va fer la seva part a través de la intervenció en l’ensenyament, gràcies a la promoció de militants a places de professor, amb la constitució del SEU com a únic sindicat universitari, a través de l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional i de l’enquadrament dels joves al Frente de Juventudes. Els joves foren el segment de la població sobre el qual la Falange actuà més activament, ja que els primers anys fins i tot s’hi afiliaren fills de ciutadans desafectes, com una fórmula d’escapar de la repressió fent mèrits davant les autoritats. No obstant això, per a oferir la imatge d’una Organización Juvenil Española (OJE) —com se la va anomenar— vigorosa i numèricament significativa, també es va utilitzar la fórmula de l’afiliació collectiva de l’alumnat de les escoles públiques i d’algunes de privades que s’hi prestaren de bon grat. La FET y de las JONS intervingué, també, molt directament en el manteniment d’una rígida ortodòxia en la vida pública a través del control d’espectacles, publicacions i tota mena d’actes culturals mitjançant les delegacions provincials de premsa i propaganda. La Sección Femenina de la FET y de las JONS acomplí un paper similar respecte de les dones, amb la particularitat que tingué accés a sectors de dones adultes a través del Servicio Social, obligatori per a aquelles que volien, per exemple, accedir a l’ensenyament superior o aconseguir el passaport.

La població adulta masculina i la majoria de la femenina quedaren fora d’aquest marc d’adoctrinament, però la FET y de las JONS col·laborà en la seva vigilància a través dels seus serveis d’informació i investigació, on s’elaboraren expedients de les persones desafectes o sospitoses de ser-ho fins a completar el fitxatge massiu de la població en molts pobles i ciutats. Aquesta actuació de la FET y de las JONS, però, mai no fou completa a causa de la manca d’efectius tècnics i humans.

Paral·lelament a la FET, el complex diocesà de l’Església catòlica contribuí a adoctrinar els joves en termes molt similars, encara que amb un missatge particularitzat que aviat entraria en competència respecte del partit únic. Eren encara lluny els temps en què el catolicisme aixoplugaria sectors oposats al conjunt del règim. Igualment, la pressió per a convertir tot ciutadà en un catòlic practicant ompliria les esglésies, on, des del púlpit, s’insistia en les virtuts de l’obediència al nou estat de coses.

No acabà aquí, però, el bombardeig ideològic que es llançà sobre el conjunt dels ciutadans. L’OSE actuà sobre la població laboral difonent la submissió a l’empresari. Els mitjans de comunicació de masses, com la premsa i la ràdio, convenientment intervinguts, ja fos directament a través de la seva titularitat estatal, ja per la via de la imposició del personal directiu, la depuració dels professionals i la censura prèvia, repetiren consignes, difongueren idees i informaren de manera esbiaixada. Algunes autoritats locals i provincials instrumentalitzaren polítiques localistes que actuessin com a reforç de la identitat espanyola comuna i contrarestessin, d’alguna manera, el nacionalisme català proscrit. Així es pogué assistir als discursos sobre el “sano villanovismo”, el “patriótico leridanismo” i tants d’altres, amb recursos paral·lels, per exemple, als estímuls que les autoritats feixistes de Florència els anys trenta donaren a la població de la ciutat, que designaven com la capitale dell’intelligenza italiana. I encara caldria comptabilitzar l’actuació, més o menys autònoma, de funcionaris i jerarquies locals que difongueren consignes i actituds ja no anticatalanistes sinó anticatalanes. Situacions aquestes que provocaven el desànim dels sectors de la FET y de las JONS embarcats en el tímid projecte de reconvertir la identitat construïda pel nacionalisme català en un particularisme espanyol afecte al règim. Creien aquests falangistes catalans, amb bones raons, que aquestes actituds extremes, dins de la ja intolerant actitud del règim, només generaven rebuig i resultaven obertament contraproduents.

En general, doncs, s’adoctrinà i es controlà, més que no pas s’enquadrà. El règim fou sempre reaci a les àmplies mobilitzacions de masses que implicà l’enquadrament fet pels nazis a Alemanya o pels feixistes a Itàlia. No es buscava tant el consens com la submissió, per un raonament elemental: la guerra no s’havia fet per convèncer l’enemic sinó per derrotar-lo, i tota la resta serien concessions als vençuts. Concessions que, a més a més de sortir molt cares a l’erari públic, podien permetre la formació de coartades per a l’actuació d’emboscats. En la societat catalana de la postguerra —com a tot Espanya— per damunt de qualsevol consideració passava la rasa divisòria entre vencedors i vençuts, divisió que no operava ni a l’Alemanya de Hitler ni a la Itàlia de Mussolini, on la imposició feixista no havia necessitat la brutal ruptura d’una guerra civil.

Camins d’institucionalització i canvis en la conjuntura internacional

A mesura que passava el temps, el règim reforçava la seva coherència a través de la institucionalització dels diversos organismes i de les lleis que havien de donar-los vida. Així, el 1942 naixien les corts de la democràcia orgànica, cambra de ressonància de les lleis del règim i, sobretot, pati d’operacions a Madrid d’una munió de representants dels més variats interessos lligats al règim (grups corporatius, xarxes locals de poder, cossos professionals de l’administració, entre d’altres). Hi formaren part en les dues primeres legislatures (1943-46 i 1946-49) tota mena de notables polítics designats directament per Franco —Antoni Sala i Amat (fill d’Alfons Sala i Argemí) o Joan Ventosa i Calvell—, consellers nacionals de la FET y de las JONS —Mariano Calviño, Josep Maria Fontana i Tarrats, Aureli Joaniquet i Extremo—, membres de l’estructura sindical —Joan Torra-Balari i Llavallol (tèxtil), Lluís Figueras-Dotti i Valls (banca), Enric García-Ramal i Cellalbo (metall)—, representants de l’administració local —Miquel Mateu i Pla (Barcelona), com tots els alcaldes de capital de província i d’altres poblacions, com Josep Maria Marcet i Coll (Sabadell), Joan Bonaterra i Matas (Figueres), Josep Maria Fàbregas i Cisteré (Valls)—, i d’altres.

El 1945 es va aprovar la nova Llei de bases de règim local i el Fuero de los Españoles, i el 1947 s’aprovà i ratificà en referèndum la Llei de successió. Curiosament, la darrera qüestió afrontada havia estat la del caràcter de l’Estat, fins i tot després d’haver-se decidit sobre el funcionament de l’administració local, en una seqüència legislativa poc habitual en la instauració d’un nou règim. Era el producte, en una bona part, de la canviant conjuntura internacional i dels símptomes d’inquietud sorgits a l’interior del conglomerat franquista.

No era cap secret que Franco havia estat considerat pels qui l’elevaren al poder, i pel conjunt de la dreta política, com un governant provisional per al període de guerra. Després, les coses havien anat d’una altra manera i Franco s’havia consolidat com a cap de l’Estat. Però després de Stalingrad (1942) i del desembarcament dels aliats a Itàlia (1943), la situació havia començat a canviar. Efectivament, ja al juny del 1943 una trentena de procuradors a corts havia adreçat a Franco una carta col·lectiva, tot demanant la restauració monàrquica davant del gir que s’havia produït en la marxa de la Segona Guerra Mundial. Entre els signants hi havia tres procuradors catalans: l’exministre regionalista Joan Ventosa i Calvell, Antoni Sala i Amat, fill del comte d’Ègara Alfons Sala i Argemí, i Aureli Joaniquet i Extremo, també vinculat en el passat a Alfons Sala com a secretari. Tots ells van ser expulsats de les corts i sancionats de diverses formes sense que se’ls obrís formalment un expedient. Situacions similars viurien els generals que el 3 de setembre insistiren per carta sobre la mateixa qüestió: Alfredo Kindelán, Luis Orgaz, Dávila, Varela, José Solchaga, entre d’altres.

Destitucions, confinaments, canvis de destinació i/o càrrec eren les fórmules típiques de la indignació militar esgrimides per Franco, encara convençut de la victòria de l’Eix, per a significar que només per la força seria possible el seu abandó. A la llarga, però, quedà clar que l’opció monàrquica era —tota sola— tan dèbil per a conspirar contra Franco com ho havia estat per a conspirar contra la República; i ara, a més, no estava disposada a jugar-s’ho tot una altra vegada.

Franco, assessorat per Luis Carrero Blanco i no per Ramón Serrano Suñer, seguí amb el desenvolupament institucional sense que ni per un moment es rectifiqués l’orientació general del règim, tot i certes concessions fetes per a la galeria. La Llei de bases de règim local resultà paral·lela a la llei municipal italiana del 1934, per més que preveiés diverses fórmules electorals per al nomenament de regidors. L’entrada en el govern, el mateix 1945, dels catòlics de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) comportà una renovació de càrrecs important quant a la imatge interior i exterior del règim, però, sobretot, eliminà una possible base social per al projecte monàrquic. La compensació als alfonsins —ara ja joanistes— fou la llarga gestació de la Llei de successió, que garantia una sortida monàrquica l’endemà del dia que Franco deixés el càrrec, encara que ni tan sols s’especificava l’ordre de preferència de la dita successió, per no parlar de la indicació d’una data aproximada.

En aquest període entre el 1943 i el 1947, quan semblà —sobretot durant el bienni 1944-46— que Franco podia deixar el poder o fins i tot ser-ne expulsat per una hipotètica intervenció dels aliats, es revifaren a Catalunya, per tornar a decaure després, les antigues fidelitats i els compromisos vers la monarquia per part d’importants sectors de notables, fins aleshores inquebrantablemente adheridos a la causa de Franco. Personatges com els esmentats procuradors Joan Ventosa i Aureli Joaniquet recordaren, de sobte, un monarquisme amagat mentre l’un es promocionava per les altes esferes del règim gràcies al seu pes en matèria financera i l’altre jugava la carta de la Falange. La inquietud política a Catalunya fou intensa a tots els nivells, perquè no es pot oblidar que Kindelán tenia la seva base a Barcelona. Antics membres de la Lliga —com Ventosa— iniciaren un llarg anar i venir de conspiracions que podrien anomenar-se de saló o de passadís. Així es pot comprovar en les dures crítiques del document Report sobre la situació actual (1943), signat pels membres de la Lliga Lluís Duran i Ventosa i Joan Llonch i Salas —exsenador i exvicepresident de la Mancomunitat l’un, i jove promesa sabadellenca l’altre, encarregat de l’oficina de premsa profranquista finançada per Francesc Cambó a París durant la guerra—, contra l’actuació de les autoritats franquistes locals i provincials. Aquesta situació també és palesa en les descripcions de l’alcalde de Sabadell, Marcet i Coll, sobre l’audàcia d’alguns opositors, que arribaren a amenaçar-lo telefònicament, i d’alguns xantatgistes, que obtingueren diners d’industrials vallesans a canvi de garanties quan s’esdevingués el canvi polític anunciat. Tanmateix, la realitat no es correspongué amb totes aquelles perspectives i, políticament, Franco resistí fins a l’èxit del referèndum del 1947, impensable sense un tancament previ de files al voltant del dictador.

Efectivament, la preparació d’aquell referèndum va constituir un esforç considerable de la maquinària estatal, amb la col·laboració de l’empresariat, de l’Església i de tot el conjunt franquista, de nou cohesionat amb la desmobilització monàrquica. Els resultats, tot i les manipulacions que s’hi van poder constatar, van ser un èxit per al règim, perquè no es van deixar sentir les veus crítiques internes i perquè l’oposició va ser completament silenciada. Era el moment culminant de la postguerra, i el reconeixement internacional de Franco, tot i que trigaria encara a produir-se, començà a entreveure’s a mesura que s’afeblien els boicots internacionals i creixia la tensió de la guerra freda.

Arribar a la consolidació del consens franquista a Catalunya no va ser senzill, però. En la conjuntura del 1945, fou necessari obrir la política provincial amb la destitució del governador civil de Barcelona, Antonio Federico de Correa Véglison, prototipus del militar falangista, i la seva substitució pel veterà conspirador i dirigent de la Unión Militar Española (UME) Bartolomé Barba Hernández. Aquest relleu va gaudir d’un gran predicament i va ser considerat com una etapa en el camí cap a la desfalangització, tot i que en realitat no va ser així. Evidentment, s’eliminaren els símbols exteriors més lligats al feixisme —com la salutació a la romana—, però el mateix José Luis de Aírese també estava preocupat en aquells dies per oferir una imatge més amable del falangisme en la seva obra El estado totalitario en el pensamiento de José Antonio (1945) i, òbviament, no estava interessat precisament en desfalangitzar. El més substancial de la tasca de Barba Hernández fou la neteja del personal que tenia ancorada la FET y de las JONS de Barcelona en un mar d’intrigues i personalismes, i la seva obertura cap a sectors susceptibles d’oferir una base al monarquisme. Per això no aplicà cap mena de rigor metòdic en la desfalangització real, de portes endins, encara que obrí la formació a catòlics i exregionalistes de provada fidelitat. La seva estada a Barcelona es va cloure amb els sorollosos incidents de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947: una prova més dels estrets límits de l’obertura en la postguerra mundial.

Paral·lelament, en aquests anys, l’oposició clandestina a l’interior s’abocà al col·lapse, sense que pogués donar l’oportuna resposta al referèndum del 1947 i sense que gosés intervenir —gairebé ni per declarar-se en contra— en el primer procés electoral obert pel franquisme: les eleccions municipals del 1948. En aquestes, de fet, res no s’elegí, car constituïren la mera renovació en el càrrec de regidor de la majoria dels que l’exercien ja en aquell moment, si més no a les ciutats de major rellevància. Reservada la condició de candidats per a uns pocs fidels, els ajuntaments que prengueren possessió al febrer del 1949 traspuaven un aclaparador continuisme. El 1951, en la segona convocatòria, hi hagué una renovació de personal molt més real, ja que el 50% dels regidors fou efectivament cessat sense dret a la reelecció, encara que els que entraren tampoc no eren tan diferents dels que sortien. La política interior del règim inculcà als governadors civils que era imprescindible renovar el personal polític local per tal d’evitar l’enquistament de persones en les corporacions municipals, fora d’excepcions molt comptades. Els alcaldes, però, formaven part d’un altre nivell en la política de provisió de càrrecs públics i mantingueren el seu caràcter de nomenaments discrecionals.

La normalitat assolida en el desplegament institucional, la desactivació dels nuclis conspiratius a l’interior del règim i la desarticulació de l’oposició clandestina —en repetides accions policíaques— deixaven clar, en tancar la dècada, no solament qui eren els qui manaven, sinó també que ho serien per molts anys.