El sentiment d’identitat nacional.
La creació de l’“Estat de les autonomies” atribuïa una suposada voluntat d’autogovern a totes les regions espanyoles i, per tant, la potestat per a constituir-se en comunitats autònomes. Aquesta voluntat va perfilar els contorns de l’actual mapa autonòmic, el qual ha reflectit, des del seu primer esbós, les disparitats existents entre les aspiracions autonomistes de les comunitats que es van arribar a constituir, i també entre les identitats territorials i col·lectives que les sostenien. Malgrat que el funcionament de les institucions autonòmiques ha generat una tendència cap a la immobilitat social de les comunitats autònomes, aquesta evolució no ha posat remei al contrast que roman entre les autonomies. Els Països Catalans representen una mostra d’aquesta disparitat, tant en el seu conjunt com entre les seves parts, la qual cosa apunta a les arrels socials dels seus autogoverns i, en definitiva, a la profunditat i al sentit de la comunitat política.
Quan, el 1977, es va ordenar el sistema preautonòmic a Espanya, un de cada dos espanyols preferia la forma d’Estat centralista que havia imperat fins aleshores. Va ser l’època en què les llibertats recobrades van impulsar la realització dels primers estudis d’opinió pública a Espanya, els quals no foren aliens al debat social sobre la forma d’organització territorial de l’Estat. D’aquesta manera es coneix que aquell any Catalunya, les Illes i el País Valencià eren entre les vuit preautonomies partidàries d’una profunda descentralització política —que anava des de l’autonomia fins a la independència—, opció que aplegava a cada autonomia un suport social del 77%, el 49% i el 58%, respectivament.
L’establiment de l’Estat de les autonomies va significar la construcció d’institucions representatives de govern, la consolidació i el funcionament de les quals durant aquests anys han induït canvis en les identitats i les preferències de la societat. Aquesta és una de les explicacions de l’espectacular ascens de la legitimitat de l’Estat autonòmic que es constata en els estudis d’opinió realitzats fins avui. En concret, segons dades del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), el 1986 tan sols el 13% dels espanyols eren partidaris d’un Estat amb un únic govern central sense autonomies, enfront del 69% dels ciutadans favorables a un Estat amb comunitats autònomes com l’actual, o bé un model en el qual les autonomies tinguessin un grau d’autonomia més elevat. Aquest canvi de preferències significa que la legitimitat de l’Estat autonòmic ha assolit el grau de legitimitat del sistema democràtic a Espanya.
Cartell de l’exposició en commemoració dels 15 anys de l’Estatut d’Autonomia, 1995.
Image
Una tendència similar s’observa en l’evolució de la preferència autonomista als Països Catalans. L’opció autonomista s’ha anat estenent i consolidant en la societat catalana, encara que amb un percentatge lleugerament menor que a la resta de l’Estat, amb un suport del 58% a Catalunya, el 64% a les Balears i el 63% al País Valencià, segons dades del CIS del 1992. En aquestes comunitats hi conviuen les dues distribucions oposades de les preferències per la forma territorial de l’Estat: l’autonomista amb una important tendència cap al centralisme, representada per l’autonomia valenciana (el 22% dels ciutadans sostenen aquesta opinió), i l’autonomista amb tendència cap a la independència, que representa Catalunya (amb un suport social també del 22%).
Aquest contrast s’observa també en altres indicadors d’opinió com ara el grau d’autonomia desitjada. Interrogats els ciutadans sobre si el grau d’autonomia de què disposa la seva comunitat és més gran, menor o igual al que personalment desitjarien, s’obté un mapa de les aspiracions autonomistes que situa el País Valencià en una posició més centralista que Catalunya i les Balears. El 1992, el 45% de la població balear desitjava un grau d’autonomia més elevat i el 31% preferia deixar-lo igual. A la Comunitat Valenciana, el desig d’un grau d’autonomia més alt es limitava al 28%, essent major la proporció de satisfets amb el grau d’autonomia existent, el 38%. Contrastant amb això, el 49% dels catalans desitjava més autonomia per a la seva comunitat, mentre que el 36% estava satisfet amb l’autonomia assolida. A aquesta última dada s’ha d’afegir que a Catalunya no ha parat d’augmentar l’aspiració d’una autonomia més àmplia, ja que les dades disponibles de l’any 1984 mostren que el desig d’un grau d’autonomia més elevat era aleshores del 38%, onze punts menys que el 1992.
Una conseqüència important de la instauració dels autogoverns regionals a Espanya ha estat l’emergència i el desenvolupament de noves identitats col·lectives, enteses com el sentiment de pertinença a una comunitat política. En els estudis d’opinió pública aquest fenomen es considera en l’exploració de la identitat nacional subjectiva, que, a més, aporta informació sobre el grau del conflicte nacionalista. Els estudis del CIS del 1996 confirmen l’evolució d’aquest indicador en la línia de predomini de les identitats compartides; en concret, un de cada dos espanyols manifesta sentir-se tant espanyol com de la seva comunitat autònoma. Aquest predomini dual (el sentiment de pertinença tant a la comunitat com a l’Estat espanyol) és concomitant a l’evolució experimentada en les preferències socials per la forma d’organització territorial de l’Estat, afavorint ambdós, d’acord amb les teories de la democràcia, la governabilitat del sistema polític autonòmic.
A la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Balears es reprodueix la distribució d’identitats ja observada en el conjunt de l’Estat, però amb diferències remarcables. L’exemple més obvi el constitueix Catalunya, el nacionalisme històric de la qual la va convertir en un dels motors del procés autonòmic i la va revestir d’una identitat nacional subjectiva predominantment moderada i catalanista. No obstant això, l’evolució d’aquest indicador durant el període 1984-95 demostra que Catalunya ha progressat cap a la polarització de les identitats excloents (espanyolista versus catalanista) fins a una data propera en què sembla trencar-se aquesta tendència i l’estrat de població que comparteix una identitat dual torna a prendre pes. Aquesta dinàmica pròpiament catalana es podria interpretar segons les claus del debat social obert per la política lingüística duta a terme per la Generalitat de Catalunya. De fet, el principal extrem nacionalista que persistia el 1995 corresponia a un espanyolisme excloent que podria haver assolit la seva cota màxima d’aproximadament el 16%.
El País Valencià presenta la fracció de població més gran que comparteix una identitat dual, ja que més del 50% declara sentir-se tant valencià com espanyol, alhora que s’observa una identitat valenciana molt minsa i un nivell d’identitat espanyolista excloent molt elevat, que gairebé supera la mitjana espanyola del 1996 (22,5%). Aquesta distribució de la identitat nacional subjectiva és congruent amb les preferències autonomistes abocades cap al centralisme que caracteritzen la Comunitat Valenciana. Finalment, les Balears representen, al si dels Països Catalans, un exemple de moderació i convivència de les identitats nacionals, ja que al voltant del 76% de la població es distribueix en categories d’identitats compartides i eludeix els extrems.
Manifestació realitzada durant la II Diada per la Llengua i l’Autogovern, Palma de Mallorca, 18-5-1996.
AVUI
La manera com el ciutadà espanyol defineix la comunitat política de pertinença i en funció de quins atributs la identifica constitueixen un fenomen sociopolític complex, i a vegades paradoxal, que demostra l’existència i la fortalesa d’unes creences col·lectives, una cultura política heretada que transcendeix la simple conjuntura històrica i es resisteix a l’enginyeria política. Malgrat la unitat històrica, cultural i lingüística que representen Catalunya, el País Valencià i les Balears, cadascuna d’aquestes autonomies manifesta una comprensió única del sentit de la seva comunitat. El tret fonamental que diferencia la població de Catalunya de la valenciana i la balear és la preferència nacionalista que caracteritza la primera: si el 39% dels catalans opta pel terme nació per a referir-se a Catalunya (enfront del 53% que opta pel terme regió), tan sols el 6% dels valencians i el 8% de la ciutadania balear comparteixen aquesta opinió. Les xifres presentades, que provenen del principal estudi realitzat pel CIS sobre la qüestió, van ser recollides en una data, al novembre del 1992, que demostra que la dècada de funcionament del sistema polític autonòmic que havia transcorregut pràcticament no havia alterat les identitats col·lectives. Prestant atenció als atributs col·lectius assenyalats per aquells qui creuen que la seva comunitat és una nació, destaca en els tres casos el factor de la llengua catalana (el 20% a Catalunya, el 5% a les Balears i el 3% al País Valencià la mencionen com el primer factor que fa de la seva comunitat una nació). No obstant això, el segon factor més assenyalat il·lumina el que podria ser la clau que diferencia el nacionalisme català del regionalisme valencià i balear: la consciència i la voluntat de la gent per a constituir-se en nació a Catalunya, enfront de la simple diferència cultural representada pels costums i les tradicions singulars que es destaca a les Illes Balears i la Comunitat Valenciana.