La Generalitat restaurada

A partir del novembre del 1932 s’obrí a Catalunya una etapa en la qual els governs de la Generalitat s’esforçaren a fer realitat les atribucions definides per l’Estatut. L’avenç autonòmic, però, no fou senzill ni ràpid, perquè el traspàs dels serveis fou lent i molt aviat se’n detectaren els límits, tant competencials com financers, que dificultaven l’assoliment d’una autonomia plena. A més, algunes de les principals mesures de caràcter reformador, com ara la Llei de Contractes de Conreu, trobà l’oposició de les forces més conservadores catalanes i espanyoles i fou un dels elements fonamentals de la crisi de l’octubre del 1934.

D’altra banda, bona part de l’obrerisme català, i molt especialment la CNT, s’entestà a portar a terme iniciatives insurreccionals que desestabilitzaren les relacions socials i qüestionaren el moderat reformisme del govern de la Generalitat, quan aquest començava a assumir competències en matèria de treball i d’ordre públic. A més, els governs de la Generalitat hagueren de fer front a la resistència de les forces antiautonomistes espanyoles, sobretot després de les eleccions del novembre del 1933, quan a Madrid es constituïren governs de centredreta.

Els primers governs estatutaris

Durant els mesos de funcionament real del règim autonòmic (del desembre del 1932 a l’octubre del 1934 i, després, del març al juliol del 1936) hi hagué sis governs diferents, però els canvis foren més el resultat dels problemes interns del partit majoritari, Esquerra Republicana, que no pas de l’acció de l’oposició. L’àmplia majoria parlamentària d’Esquerra —56 diputats sobre 83— feia que les relacions entre la cambra i els governs de la Generalitat fossin fàcils, ja que les minories no podien posar gaires dificultats. Tot i això, el govern disposà sovint del suport d’Unió Socialista, Acció Catalana i, fins i tot, d’Unió Democràtica; l’excepció en fou la Lliga Catalana.

Francesc Macià fou elegit primer president estatutari el 14 de desembre de 1932 per 63 vots a favor, enfront dels 11 obtinguts pel candidat de la Lliga, Raimon d’Abadal i Calderó. Després, presidí tres governs relativament homogenis, formats exclusivament per representants de les diferents tendències que existien dins d’Esquerra Republicana. Fins a la seva mort, Macià delegà sempre les funcions executives en successius consellers en cap —Joan Lluhí, Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló— i es mantingué en un pla que semblava més institucional que no pas partidista, cercant sempre mantenir l’equilibri entre les diferents fraccions d’un partit força heterogeni.

El 20 de desembre de 1932 Macià presentà al Parlament el primer consell de la Generalitat estatutària, amb Joan Lluhí i Vallescà com a cap del consell executiu. Al gabinet destacaven les figures del conseller de Cultura Ventura Gassol i Rovira, molt vinculat a Macià, i de Carles Pi i Sunyer, procedent d’Acció Catalana, que ocupava Hisenda, i una forta presència de la gent del grup de “L’Opinió”, (Antoni Xirau i Palau, Pere Comes i Calvet, a més del mateix Lluhí) i Josep Tarradellas. Aquest govern, però, fou efímer, ja que aviat es produí la dimissió dels consellers del grup de “L’Opinió”, i el 26 de gener es formà un nou govern encapçalat per Carles Pi i Sunyer. Formaven part del consell l’escriptor Pere Coromines i representants del sector més nacionalista (Josep Dencàs, Ventura Gassol) i dels republicans vinculats a Lluís Companys.

Tot i que el govern, des del principi del 1933, començà a disposar de mecanismes reals de poder, estigué sempre pendent dels traspassos. L’avenç de la valoració dels traspassos dels serveis de l’Estat a la Generalitat fou molt lent, tot i que, per tal d’accelerar-los, Esquerra Republicana no es limitava a donar suport al govern Azaña a les Corts, sinó que fins i tot acceptà que un dels seus principals dirigents, Lluís Companys, fos ministre de Marina, el 14 de juny de 1933, la qual cosa l’obligà a dimitir la presidència del Parlament català. El gran problema del govern català era l’estretor de les finances autònomes, que obligava a fer uns pressupostos relativament migrats i a dur una administració rígida. I fins i tot a recórrer a emprèstits per tal de finançar les realitzacions més urgents.

L’Estatut Interior, peça fonamental per al desenvolupament institucional, fou aprovat pel Parlament el 25 de juny de 1933. S’hi ratificava la personalitat nacional catalana i el caràcter democràtic del sistema polític. El Parlament havia de ser l’òrgan bàsic i n’havien de dependre totes les altres institucions. També es produí un important avenç en la definició de la futura organització territorial de Catalunya. La proposta de divisió territorial fou elaborada per una comissió d’experts constituïda el 16 d’octubre de 1931, presidida pel geògraf Pau Vila i Dinarès, que acabà els treballs el 12 d’octubre de 1932, tot i que aquests no foren publicats fins a l’abril del 1933. La proposta introduïa un model comarcalista, enfront del provincial, i definia les capitals de comarca com a centres de serveis d’un conjunt de municipis. La comissió havia fet una enquesta a tots els municipis preguntant a quina comarca pertanyien i a quin mercat principal se sentien vinculats. El resultat es concretà en una proposta d’un total de 38 comarques, més de les que hom pensava inicialment, i, a més, hi hagué força complicacions a l’hora de delimitar-les i de fixar-ne les capitals. De tota manera, el govern català no delegà mai cap funció en les comarques, ja que donà prioritat a l’assumpció dels serveis traspassats. La divisió comarcal no fou legal fins al decret del 27 d’agost de 1936, un cop iniciada la guerra.

Fins a l’octubre del 1934 els traspassos més importants rebuts per la Generalitat foren els referents a legislació civil, règim i hisendes locals, assegurances socials, sanitat interior, beneficència, treball, contribució territorial, administració de justícia, notariat, belles arts, biblioteques, monuments i arxius, aviació civil, telèfons, carreteres i camins, pesos i mesures, cooperatives, pòsits, mutualitats i sindicats i serveis d’ordre públic. La Generalitat tenia la possibilitat de regular aquests serveis, però es va veure obligada a crear els organismes adients. Així, cal destacar l’organització dels serveis d’administració i hisendes locals, la creació de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del Servei d’Estadística, de la Caixa de Dipòsits i Consignacions, de la de Crèdit Agrícola i Cooperatiu, del Consell de Treball i de l’Institut contra l’Atur Forçós. A més, es procedí a l’organització dels tribunals de justícia a tots els nivells —dels quals el Tribunal de Cassació n’era la instància suprema— i a la reestructuració dels serveis d’Inspecció Sanitària i els d’Assistència i Previsió Social. Amb el traspàs dels serveis d’ordre públic, al principi del 1934, es procedí a la reestructuració de la Junta de Seguretat de Catalunya i es creà la Comissaria General d’Ordre Públic. A cultura, malgrat que l’ensenyament no havia estat traspassat, es crearen escoles graduades, instituts-escoles per a l’ensenyament secundari i la Universitat Autònoma de Barcelona.

La nova panoràmica política de la tardor del 1933

Al setembre del 1933 les crítiques del diari “L’Opinió” a la gestió de l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader, al funcionament del Parlament de Catalunya i, de fet, a la direcció del partit, provocà una crisi dins d’Esquerra Republicana. En un congrés extraordinari del partit, celebrat el mes d’octubre, els membres més destacats del grup de “L’Opinió” (Lluhí, Xirau, Casanellas, etc) i també Josep Tarradellas foren expulsats, i tot seguit formaren el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, que passà fins i tot a actuar com a minoria d’oposició dins del Parlament.

Acudit de la revista “D.I.C” en contra de la victòria electoral de F.Macià i les esquerres, Barcelona, 11-11-1933.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Però la crisi també repercutí en el govern Pi i Sunyer, ja que no sols responia a la lluita per l’hegemonia en el si del partit majoritari, sinó també a la necessitat de disposar del suport electoral dels rabassaires en les eleccions generals del novembre. La majoria dels dirigents d’ERC demanaren a Macià un govern “més esquerranista, més catalanista, més obrerista i amb una important representació comarcal”. Així, el 4 d’octubre de 1933 es constituí un nou govern presidit per Miquel Santaló i Parvorell, que era integrat per membres de les diverses tendències, però amb un notable pes del sector rabassaire (Ventosa i Roig) i obrerista (Martí Barrera); Coromines, Gassol i Dencàs continuaren com a consellers.

El govern Santaló, però, tingué una curta vida de tres mesos, a causa de la mort del president Macià. Un altre fet també havia palesat les insuficiències del gabinet: la desfeta electoral de les esquerres en les eleccions generals espanyoles. El panorama polític havia canviat substancialment a causa de la victòria de les candidatures de centre i de dreta en les eleccions del novembre del 1933, en les quals, a Catalunya, l’Esquerra Republicana havia patit la seva primera derrota electoral enfront de la Lliga Catalana.

La desfeta de les esquerres espanyoles palesava l’esgotament de l’experiència azañista socialista. Per a uns sectors les reformes realitzades havien estat massa lentes i insuficients: així ho veien els sindicalistes i l’esquerra més radical; d’altres, en canvi, les qualificaven de provocadores i inacceptables: eren la dreta tradicional i els sectors catòlics oposats a la reforma agrària, a la de l’ensenyament, a les mesures laiques, a les lleis laborals o a la reforma militar. El desgast del govern i l’evident divisió del socialisme (pugna Prieto-Largo) havien provocat la caiguda d’Azaña.

La CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), dirigida pel jove advocat José María Gil-Robles, amb 115 diputats, s’alçava com la principal força parlamentària. Era un nou partit catòlic, conservador, antireformista, l’accidentalisme del qual era palès, ja que no havia fet cap manifestació explícita de fidelitat a la legalitat republicana. La CEDA era partidària d’una política de ràpida i enèrgica “rectificació” de l’obra de govern de les esquerres.

El president Alcalá Zamora, per tal d’evitar una involució massa sobtada, cridà Alexandre Lerroux per a formar govern i el vell líder radical presidí un gabinet de centredreta sense cedistes. Però, de fet, amb el govern Lerroux ja s’inicià la revisió de tota l’obra reformadora anterior: la reforma agrària fou aturada, se suspengué l’aplicació de la llei de congregacions, es retornaren els béns als ordes religiosos, es reformaren els jurats mixtos i es decretà l’amnistia dels militars revoltats l’agost del 1932.

La victòria electoral de les forces de centre i de dreta significà l’entrada al govern republicà de formacions polítiques reticents, i fins i tot hostils, a l’autonomia catalana. I a partir d’aquest moment les esquerres espanyoles, i també les catalanes, divulgaren la imatge que Catalunya, de fet la Generalitat, era el “bastió de la república”, l’encarnació de l’esperit del 14 d’abril, la qual cosa arrelà tant entre les esquerres catalanes com en les espanyoles. La Generalitat fou el centre bàsic de l’opinió esquerrana de tot l’Estat, atesa la reduïda presència parlamentària d’azañistes i socialistes.

Per la seva banda, les dretes catalanes, i en especial la Lliga Catalana, se sentiren reforçades per l’èxit electoral, i passaren a l’ofensiva contra el govern de la Generalitat. Els diaris propers a la Lliga exigien la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades.

La mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal del 1933, obligà Esquerra Republicana a una revisió important de la seva política. Però l’elecció del successor de Macià no fou fàcil, a causa de les rivalitats existents dins d’aquest partit. Finalment, va prevaler l’opinió dels sectors de tradició republicana, obrerista i rabassaire, amb un fort pes a les comarques, que propugnaven la candidatura de Lluís Companys. Aquests, a més, defensaven el retorn a la figura d’un president de la Generalitat que exercís totes les funcions executives que la llei permetia. Companys, a més, tenia també el suport de les minories parlamentàries del PNRE, AC i USC, que defensaven la necessitat d’un govern d’àmplia coalició per a fer front al govern de Madrid. Un altre sector del partit, integrat pels elements més nacionalistes, volia un president a l’estil de Macià, que fes unes funcions més representatives que no pas executives, i que aquestes també les delegués en un conseller primer. Aquests propugnaren inicialment la candidatura de Carles Pi i Sunyer, però en no acceptar aquest, s’inclinaren pel dirigent republicà lleidatà Humbert Torres. Finalment, en sessió secreta dels diputats, Lluís Companys obtingué vint-i-tres vots, mentre que Torres n’obtingué onze, i Pi i Sunyer només un. Hi hagué, però, la significativa absència de vint diputats. La manca d’un ampli suport a Companys reflectia la complexa situació interna del partit després de la desaparició del seu principal dirigent i líder carismàtic. El 31 de desembre de 1933 Lluís Companys i Jover fou elegit segon president de la Generalitat amb 56 vots a favor i sis en blanc. Els diputats de la Lliga Catalana es retiraren del Parlament abans de votar.

La situació al País Valencià i les Illes

Al País Valencià, les eleccions del novembre del 1933 donaren una gran victòria a l’aliança dels blasquistes del PURA amb els radicals, que aconseguiren majories a València ciutat, a la mateixa província, a Castelló, i la meitat dels diputats a Alacant. Els azañistes i els radicalsocialistes patiren una gran desfeta, tot i que la davallada del PSOE no fou tan greu. Llevat dels socialistes, les esquerres no havien reforçat la seva implantació política al país. Tal vegada la raó principal que ho podria explicar és que el PURA i els radicals encara mantenien la imatge d’autèntics dipositaris de l’esperit de l’esquerra. La gran influència que blasquistes i radicals tingueren en la política espanyola durant l’etapa 1933-35 —fins i tot hi hagué dos caps de govern valencians, el radical Ricard Samper i el centrista Joaquim Chapaprieta— explicava el desinterès d’aquestes formacions per l’autonomisme valencià. Per això la reivindicació d’un estatut per al País Valencià estigué cada cop més vinculada a l’esquerra.

Fou també en les eleccions del mes de novembre que es produí l’emergència d’una nova formació conservadora, la Dreta Regional Valenciana (DRV), que aconseguí les minories a València ciutat, a la mateixa província i a Alacant. La DRV va tenir un paper fonamental, pel març del 1933, en la constitució de la CEDA, i així es vinculà a l’estratègia elaborada per Gil-Robles per tal de crear un important partit conservador. I com a resultat del pacte Cambó-Gil-Robles, el grup filo-Lliga que dirigia el financer Ignasi Villalonga s’incorporà a la DRV. Enfront del provincialisme del PURA, la DRV defensà un projecte regionalista basat en la mancomunitat de les tres diputacions provincials, a imitació de l’antiga mancomunitat catalana.

A les Illes, la dinàmica política era molt peculiar i, a més de la insularitat, la caracteritzava la persistència d’influències polítiques de caire clientelar, sobretot a Mallorca i Eivissa, i el clar predomini de les forces conservadores. Joan March i Ordinas fou el primer a impulsar la reorganització de les forces de dreta a Mallorca amb la creació del Partit Republicà de Centre, que aglutinà una gran part del món dels negocis agraris, industrials (calçat) i comercials, les famílies més destacades de les illes i les entitats econòmiques. Era una opció que aplegava antics monàrquics, tradicionalistes catòlics, regionalistes conservadors i republicans moderats, com ara els radicals. Però el 15 juny de 1932 Joan March va anar a parar a la presó, acusat pel ministre d’Hisenda, el català Jaume Carner, de voler desestabilitzar el règim amb operacions financeres perilloses: “O la República le somete a él, o él someterá a la República”, digué Carner a les Corts en un to gairebé profètic. L’illa de Menorca era la més esquerrana, però hi havia una notable divisió entre diferents opcions republicanes, a la qual cosa cal afegir la tradicional oposició a les iniciatives provinents de Mallorca. Mentre que els polítics d’esquerres menorquins privilegiaven els contactes i les relacions amb els catalans, especialment amb Esquerra Republicana i la Generalitat, els sectors més conservadors de Mallorca semblaven més interessats a mantenir i ampliar les xarxes d’influència a Madrid, per mitjà dels bons oficis de Joan March. Eivissa, en canvi, continuava sota el control polític i econòmic d’unes poques famílies, i el financer Pere Matutes, soci polític de March, exercia de “modern cacic” sense gaires entrebancs. Al setembre del 1933 es produí l’espectacular fuga de Joan March de la presó d’Alcalá de Henares. Dos mesos després March era elegit diputat per Mallorca a causa del gran èxit de la coalició de centredreta formada pel seu partit, el Partit Republicà de Centre, els radicals, la CEDA i alguns regionalistes conservadors.

La crisi del 6 d’octubre de 1934

Lluís Companys formà sempre governs de coalició entre Esquerra Republicana, que es reservava la majoria de les conselleries, i altres formacions polítiques d’esquerres. A diferència de Macià, durant l’etapa anterior a la Guerra Civil, Companys mai no delegà les funcions executives en un conseller en cap i maldà per dirigir amb fermesa el govern i el partit. El 3 de gener de 1934 es constituí el primer govern Companys. Era un gabinet de coalició amb presència de gent del PNRE (Lluhí), d’ACR (Martí Esteve) i d’USC (Joan Comorera), i les diferents tendències del partit majoritari: el sector més nacionalista (Dencàs i Gassol), el prorabassaire (Selves) i el proobrerista (Martí Barrera). Amb aquest govern, Companys cercava de renovar les aliances dels partits republicans d’esquerres per tal d’evitar una desfeta en les eleccions municipals catalanes del 14 de gener de 1934. En aquests comicis es produí una clara victòria de les esquerres a totes les grans ciutats, llevat de Girona, Vic i Olot, i Carles Pi i Sunyer fou elegit nou alcalde de Barcelona.

El govern Companys hagué d’afrontar una situació difícil, ja que a les grans tensions internes a Catalunya s’afegien els enfrontaments amb els governs de Madrid, cada cop més dretans i més recelosos de la Generalitat. El màxim grau d’enfrontament s’assolí amb la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Contractes de Conreu del Parlament català, i també amb el polèmic traspàs dels funcionaris de justícia.

El 18 de gener, poc després de les eleccions municipals, el Consell de Govern de la Lliga Catalana va decidir la retirada dels seus diputats del Parlament en senyal de protesta per l’actitud del govern català durant els comicis. Amb aquesta acció, interpretada com l’inici d’una campanya d’hostilitat, la Lliga volia forçar la dissolució del Parlament i provocar la convocatòria d’unes eleccions que estava segura de guanyar. La Lliga se sentia reforçada per l’èxit en les generals del novembre, però s’entestava en una política clarament defensiva i antireformista.

A partir del gener del 1934, les discussions del Parlament avançaren amb gran rapidesa gràcies a l’absència de la Lliga. Però les posicions tendien a radicalitzar-se cada cop més. Així, el Parlament aprovà la llei de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, la de bases de la cooperació i la Llei municipal. Ara bé, l’esca del pecat fou la Llei de Contractes de Conreu. L’Estatut reconeixia la capacitat legislativa de la Generalitat en temes agraris. El projecte de Llei de Contractes de Conreu responia a la pressió de la Unió de Rabassaires en favor d’una reforma de les relacions socials i laborals al camp i de l’accés de parcers i d’arrendataris a la propietat de la terra. La idea responia al desig de facilitar el predomini d’una classe pagesa propietària de terres a Catalunya.

Aquesta llei fou aprovada al Parlament el 21 de març de 1934 per 56 vots a favor i cap en contra —per absència de la Lliga—, i tingué el vot favorable del diputat Pau Romeva, d’Unió Democràtica, que manifestà el seu acord amb els “principis” i el desig que fos una “llei de pacificació”. Però el 28 d’abril de 1934 els diputats de la Lliga, pressionats pels propietaris organitzats en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, impugnaren aquesta llei a les Corts i el nou govern, presidit pel radical Ricard Samper, la portà al Tribunal de Garanties Constitucionals. El 8 de juny, aquest organisme, dominat per gent d’ideologia conservadora, declarà per 13 vots contra 10 improcedent la llei catalana per considerar-la de matèria social, assumpte sobre el qual la Generalitat no tenia competències, segons l’Estatut.

Els diputats catalans d’esquerres es retiraren de les Corts com a senyal de protesta. S’iniciava, així, un greu plet institucional, que acabaria provocant una forta polarització social i política a Catalunya: d’una banda, els contraris a la llei, els “isidres”, la Lliga i altres formacions de dretes, que tenien el suport del govern de Madrid; i d’altra banda els seus defensors, els rabassaires, ERC i els seus aliats d’esquerra, i el govern Companys. Llavors la premsa esquerrana llançà una dura ofensiva contra la Lliga acusant-la d’anar contra la sobirania del Parlament i contra la mateixa autonomia catalana, i de provocar el conflicte entre els governs de Madrid i de Barcelona.

Després d’un debat agitat a la premsa i al carrer sobre el contingut de l’autonomia, sobre la capacitat d’autogovern catalana i sobre el sentit de les apel·lacions externes, el 12 de juny de 1934, el Parlament català tornà a aprovar la Llei de Contractes de Conreu, tot i argumentant que aquesta entrava dins les competències traspassades del dret civil català.

Les tensions entre el govern central i el català encara s’incrementaren al setembre del 1934, a causa del cessament del comissari d’Ordre Públic, el nacionalista Miquel Badia i Capell, per pressions del govern de Madrid. Però l’actuació de Badia no era durament criticada tan sols pels sectors més espanyolistes —els funcionaris de justícia, per exemple— sinó també per l’obrerisme cenatista, molt radicalitzat després de les fallides revoltes. Les relacions entre la CNT i la Generalitat s’havien enrarit d’ençà del traspàs dels serveis d’ordre públic. Les tensions socials prengueren el caire d’un peculiar enfrontament entre els sectors nacionalistes més radicals i la FAI: des del febrer del 1933 fins al setembre del 1934, Miquel Badia portà a terme una especial i persistent persecució de l’obrerisme més revolucionari.

Després d’una reestructuració del govern Companys, el 18 de setembre de 1934 Josep Dencàs i Puigdollers, màxim dirigent d’Estat Català, passà a ocupar la Conselleria de Governació, un lloc clau per a qualsevol acció de força. Companys havia cedit finalment a les pressions dels sectors més nacionalistes del partit. La transcendència d’aquesta decisió quedà clara durant els fets del Sis d’Octubre.

D’altra banda, l’aparició d’un sector proCEDA dins dels “isidres” més intransigents, encapçalat per Josep Cirera i Voltà, nou president de l’Institut Agrícola des del mes de juliol, permeté a la Lliga una actitud més conciliadora i poder participar en les negociacions amb els governs Samper i Companys per tal de trobar una solució a la Llei de Contractes de Conreu. Sobre la base de retocar alguns aspectes del reglament d’aplicació de la llei, s’arribà finalment a una entesa. En aquesta situació, l’1 d’octubre, després de vuit mesos d’absència, els diputats de la Lliga Catalana tornaren al Parlament en un intent, ja massa tardà, de crear un clima de conciliació a Catalunya. La solució acordada havia trobat l’oposició total de la nova directiva dels “isidres”, que el dia 8 de setembre havia portat a Madrid més de 3 000 propietaris catalans per manifestar-se contra els acords Samper-Companys i per demanar que els serveis de justícia i d’ordre públic tornessin a dependre del govern central.

Al principi d’octubre, la CEDA va retirar la seva confiança en el govern Samper precisament a causa de la seva actitud favorable a un compromís sobre la Llei de Contractes de Conreu. Gil-Robles exigia l’entrada del seu partit en el govern com a formació parlamentària més nombrosa. El 4 d’octubre, Alcalá Zamora encomanà el govern a Lerroux, que formà un gabinet amb tres ministres cedistes, un dels quals era el català Oriol Anguera de Sojo, antic militant d’Acció Catalana, que havia estat governador civil de Barcelona a mitjan 1931. La formació d’aquest govern provocà la reacció més hostil de les esquerres espanyoles, que consideraven la presència dels cedistes en el govern com una provocació inacceptable. Els acords secrets establerts entre Azaña, Companys i els socialistes (tant Largo Caballero com Prieto) per tal d’impedir com fos l’accés de la CEDA al govern, començaren a posar-se en pràctica. En una proclama pública, els partits d’esquerra decidiren “trencar amb les institucions i els elements polítics que havien lliurat la República als seus enemics”.

D’altra banda, l’Aliança Obrera, que aplegava forces polítiques d’extrema esquerra no cenatista, des de nacionalistes radicals fins a marxistes, llançà la consigna d’aturar “el feixisme” i es disposà a prendre part en qualsevol acció antigovernamental. Però tota la possible eficàcia de l’obrerisme català estava hipotecada per la previsible inhibició de la CNT. La direcció de la CNT catalana, al·legant la persecució de la policia de la Generalitat, es negà a entrar en contacte amb ERC i amb la mateixa Aliança Obrera. Contràriament, en el camp de l’activisme, la força de la Unió de Rabassaires i els ànims escalfalts per tot el conflicte de la Llei de Contractes de Conreu feien previsible un ampli suport pagès a una acció de força contra el nou govern de Madrid.

Els fets d’Octubre del 1934 a Catalunya.

El 5 d’octubre esclatà la vaga general a Madrid, Astúries i altres grans ciutats espanyoles com a protesta contra el nou govern radicalcedista. Davant del perill de la “desnaturalització” del règim republicà s’exigia la immediata dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions. A Catalunya, l’Aliança Obrera cridà a la vaga, que tingué un relatiu èxit malgrat l’abstenció de la CNT. Grups d’obrers ocuparen els carrers de Barcelona i assaltaren els locals del Foment del Treball Nacional, mentre al camp els rabassaires organitzaren escamots que aviat exigiren al govern català el repartiment d’armes. L’endemà, dia 6, es palesaren les dificultats del govern Companys per a exercir el control de la situació. Dencàs empenyia constantment cap a una solució radical, però els seus plans es basaven en la suposada eficàcia de les seves milícies —els escamots—, integrades pels joves de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català), a més dels mossos d’esquadra.

Tot i que els caps militars de les forces d’ordre públic, el comandat Enric Pérez i Farràs i el capità Frederic Escofet, eren fidels al govern català, hi havia dificultats per a assegurar l’obediència total de l’oficialitat dels cossos dels guàrdies de seguretat i d’assalt, que eren uns 2 000 homes. La Guàrdia Civil —més de 2 500 homes al conjunt de Catalunya— va obeir inicialment la Conselleria de Governació, però des de les 10 de la nit tan sols acceptà ordres del govern de Madrid. L’actitud de l’exèrcit, comandat pel general Domènec Batet, esdevingué fonamental per al possible èxit d’un cop de força antigovernamental.

Sotmès a tota mena de pressions, a les vuit del vespre del dia 6 d’octubre, Lluís Companys, amb el suport unànime del seu govern, proclamà des del palau de la Generalitat “l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola”. No era un acte de separació sinó de protesta per l’intent “de les forces monarquitzants i feixistes” d’assolir el govern de la república. La proclama també volia ser un acte de “solidaritat amb els germans de les terres hispanes que lluiten perla llibertat”.

El general Domènec Batet, cap de la divisió orgànica de Catalunya, a qui Companys havia exigit obediència, s’hi negà, i a les 10 de la nit, d’acord amb el govern Lerroux, declarà l’estat de guerra. Sense gaire resistència, per la manca de suport significatiu al carrer, l’exèrcit ocupà fàcilment els carrers de Barcelona. A la matinada del dia 7, la Generalitat fou ocupada i el govern es rendí. També ho va fer l’Ajuntament de Barcelona, que s’havia solidaritzat amb la Generalitat.

Companys, els consellers, i també Pi i Sunyer i els regidors d’esquerres, foren detinguts i traslladats als vaixells Uruguay i Ciudad de Cádiz, que foren habilitats com a presó. La fugida del conseller de Governació Josep Dencàs, per les clavegueres, fou interpretada com un acte d’insolidaritat, ja que significava negar-se a assumir la responsabilitat política d’uns actes en els quals ell havia tingut un paper cabdal.

La resistència dels sindicalistes durà unes quantes hores. Als locals del CAD-CI, a la Rambla de Barcelona, alguns militants de l’Aliança Obrera trobaren la mort davant les tropes, entre ells Jaume Compte i Manuel Gonzàlez i Alba, dirigents del Partit Català Proletari. En total, a la Ciutat Comtal hi hagué uns 40 morts entre militars i civils. Els escamots organitzats per la JEREC, sense preparació ni gaires armes, gairebé no actuaren en la lluita al carrer. A la resta de Catalunya també es produïren nombrosos incidents, com ara l’ocupació d’alguns ajuntaments, l’establiment de controls a les carreteres per escamots armats, els enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Manresa, Lleida, Balaguer i Badalona la resistència a l’exèrcit es prolongà durant un dia.

Però si l’Estat català només havia durat deu hores, la revolta arreu de l’Estat encara durà menys, llevat del cas d’Astúries. A Madrid, Andalusia i a altres grans ciutats la vaga general havia tingut poc impacte: només havia estat efectiva als ferrocarrils. La proclamació de l’estat d’excepció havia permès a les forces d’ordre públic controlar la situació, malgrat alguns incidents, i fer centenars de detencions. Molt més greu havia estat el caràcter de la vaga a Astúries, on l’Aliança Obrera, que allà sí que tenia el suport de la CNT, havia encapçalat una autèntica rebel·lió social. Després de dues setmanes de resistència, l’exèrcit, amb la destacada participació de tropes vingudes del Marroc, pogué controlar tota la conca minera i portà a terme una repressió generalitzada dels revolucionaris asturians.

Al País Valencià, les repercussions del Sis d’Octubre foren més aviat reduïdes. La vaga general impulsada per l’Aliança Obrera tan sols fou efectiva als ferrocarrils i a les ciutats de València —tres dies—, Alacant, Elx i Alcoi. Es produïren incidents violents a l’Alcúdia de Carlet i a Villena. A les Illes, fou remarcable una manifestació de solidaritat amb la Generalitat a Maó.

La Generalitat intervinguda

Després de la desfeta del govern de la Generalitat, el mateix 7 d’octubre l’autoritat militar es feu càrrec interinament de tots els serveis i les funcions governatives. Les institucions de la Catalunya autònoma ja no podien actuar, tot i que no havien estat dissoltes. El coronel Francisco Jiménez Arenas fou nomenat governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat. El dia 13, per un decret del govern de Madrid, foren destituïts el president Companys i tots els consellers.

El govern Lerroux, de coalició radicalcedista, aprofità la situació per procedir al desmantellament de l’esquerra política i obrera a Catalunya i Astúries. S’havia obert el camí per a prendre acords antiautonomistes amb l’excusa del manteniment de l’ordre. A més hi havia la pressió de l’extrema dreta, tant al carrer com al Congrés dels Diputats, que exigia al govern Lerroux la derogació de l’estatut català. Es pot dir que fou llavors que es produí la reaparició pública de l’extrema dreta agressiva, antirepublicana, vehementment espanyolista i antiautonomista, que fins llavors només havia manifestat la seva existència durant el debat parlamentari de l’Estatut català, el 1932.

Al final del 1934, a les Corts hi hagué un debat molt agitat sobre els fets d’Octubre. Francesc Cambó, en nom de la Lliga, s’enfrontà a molts diputats d’extrema dreta —Antonio Goicoechea, Honorio Maura, Antonio Royo Villanova o José Antonio Primo de Rivera— que proposaven la supressió de l’Estatut. Cambó argumentà que era un greu error polític responsabilitzar tot Catalunya dels fets d’Octubre quan aquella rebel·lió s’havia fet a iniciativa del govern Companys, d’Esquerra Republicana i dels seus aliats. El 13 de desembre, i en aquest ambient d’hostilitat anticatalana, Cambó, adreçant-se als polítics de la dreta espanyolista, digué: “Pasará este parlamento, desaparecerán todos los partidos que están aquí representados, caerán regímenes y el hecho vivo de Cataluña subsistirá”. La posició de la Lliga era clara: no s’havia de castigar tot Catalunya pels errors dels seus governants. L’Estatut s’havia de mantenir íntegrament i per això els diputats de la Lliga s’oposaren a la llei del 2 de gener de 1935 i, fins i tot, la impugnaren davant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

Portada de la revista “Gracia y Justicia” després dels fets d’Octubre, Madrid, 20-10-1934.

Col·l. part. / G.S.

La situació política espanyola era, però, força inestable a causa de la feblesa dels governs: n’hi hagueren sis de diferents al llarg del 1935, un fet que palesava les relacions cada cop més difícils entre els radicals i els cedistes. Gil-Robles, enfortit políticament després del Sis d’Octubre, demanà la reforma de la constitució i pressionà per aconseguir el desmantellament d’algunes lleis anteriors: es produí la devolució d’una part de terres confiscades per reforma agrària, es feu una nova llei d’arrendaments rústics, es reduí el pressupost d’ensenyament, s’amplià la jornada laboral de 44 a 48 hores…

Al maig del 1935, les diferències entre els radicals i els cedistes en matèria de política repressiva provocaren la reestructuració del govern Lerroux. El dia 6 es formà un nou gabinet amb cinc ministres de la CEDA, entre els quals hi havia el mateix Gil-Robles, que es feu càrrec del Ministeri de la Guerra. Una de les primeres mesures d’aquest polític fou el nomenament del general Francisco Franco, que tant s’havia destacat en la repressió de la revolta asturiana, com a nou cap de l’estat major de l’exèrcit. Al setembre del 1935, l’esclat de l’escàndol de l’estraperlo provocà el gran desprestigi dels radicals i la caiguda de Lerroux. Gil-Robles continuà al nou govern, presidit pel centrista alacantí Joaquim Chapaprieta y Torregrosa, i es produí l’entrada de la Lliga Catalana, amb Pere Rahola i Molinas com a ministre de Marina.

Però la situació política es bloquejà al final d’any. Gil-Robles continuava exigint la presidència del govern, i el president Alcalá Zamora s’hi negava, perquè en aquelles circumstàncies temia les conseqüències d’un procés de reforma de la constitució tal com proposaven fer els cedistes. Alcalá Zamora intentà reconstruir l’opció centrista amb el govern de Manuel Portela Valladares, però aquest no tenia prou suport parlamentari, i així, al desembre del 1935, el president decidí la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions generals, per a les quals es fixà la data del 16 de febrer de 1936.

Al llarg dels setze mesos que van de l’octubre del 1934 al febrer del 1936 la situació a Catalunya fou del tot anormal. El govern destituït i empresonat fou jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, que el 6 de juny de 1935 condemnà els seus membres a trenta anys de presó. Companys i els consellers, llevat del fugat Dencàs, foren traslladats als penals d’El Puerto de Santa María i Cartagena. Els militars que havien participat en la rebel·lió catalana, Enric Pérez i Farràs i Frederic Escofet, foren condemnats a mort per un consell de guerra, però la pena fou commutada pel president Alcalá Zamora, en contra de l’opinió de Lerroux i de Gil-Robles. A més, com a conseqüència dels fets d’Octubre, s’havien produït a Catalunya unes 3 000 detencions de dirigents polítics i sindicals d’esquerres. Alguns, com ara l’alcalde de Barcelona Pi i Sunyer i molts altres diputats, alcaldes i regidors, no començaren a ser alliberats fins al febrer del 1935.

La repressió política fou àmplia i generalitzada. A molts dels detinguts se’ls embargaren els béns, i molts funcionaris i empleats públics foren sancionats. Es prohibiren les activitats dels partits i els sindicats d’esquerres, els seus locals foren clausurats i les seves publicacions prohibides. De fet, es desmantellà una bona part de la xarxa associativa de les esquerres (ateneus, cases de cultura, centres excursionistes, etc.). Fins i tot es produïren fets especialment colpidors, que recordaven la repressió anticatalanista de la Dictadura de Primo de Rivera, com ara la dissolució del patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, o el fet que el castellà passés a ser la llengua oficial de la Generalitat durant els mesos que fou president accidental el coronel Jiménez Arenas, o que el mateix edifici del Parlament de Catalunya fos habilitat com a caserna, primer de la Legió i després de la Guàrdia d’Assalt. La panoràmica repressiva es completava amb l’existència, fins a l’abril del 1935, de l’estat de guerra i amb la censura de premsa.

A més, 129 ajuntaments dominats per les esquerres foren dissolts, i es procedí al nomenament de comissions gestores municipals, integrades per lliguers, radicals i cedistes. Al camp, la reacció dels propietaris provocà nombroses denúncies i detencions de dirigents camperols, sobretot rabassaires, i el ràpid, i sovint violent, desnonament d’uns 1 300 pagesos arrendataris i parcers.

L’Estatut fou suspès per la llei de 2 de gener de 1935, i a partir d’aquest moment es produí un cert canvi de la situació política. El 10 de gener de 1935, un civil, Manuel Portela Valladares, fou nomenat governador general de Catalunya, substituint les autoritats militars. La situació començà a prendre un altre caire a partir de l’abril següent. El dia 23, Portela Valladares passà al Ministeri de la Governació, i el govern Lerroux designà el radical Joan Pich i Pon nou governador general de Catalunya i president de la Generalitat. Pich constituí un govern de coalició format per gent de la Lliga Catalana, radicals, cedistes i personalitats independents de dreta. Dies després es decretà la fi de l’estat de guerra i s’inicià el retorn parcial dels serveis que ja havien estat traspassats abans, a excepció dels d’ordre públic.

Però l’escàndol de l’estraperlo enfonsà el Partit Radical i el mateix Pich i Pon, molt implicat personalment en tot l’afer. El 19 de novembre, el govern Chapaprieta nomenà el financer valencianista Ignasi Villalonga, antic col·laborador polític de Cambó i ara militant de la DRV, nou governador general i president de la Generalitat. Villalonga configurà un govern tripartit integrat també per radicals, cedistes i lliguers. La crisi del govern central, que conduí a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions, provocà la dimissió de Villalonga. El nou govern Portela Valladares nomenà el regionalista Fèlix Escalas i Chamení, que des del 18 de desembre de 1935 presidí l’ultim govern de la Generalitat d’aquesta etapa d’interinitat, integrat tan sols per membres de la Lliga.

Tots aquests governs no foren constituïts d’acord amb l’Estatut ni responien davant el Parlament, que no funcionava. Un cop suspesa l’autonomia estatutària, qui en realitat dirigia la política catalana eren els governs de Madrid, que nomenaven els presidents de la Generalitat intervinguda. Per això l’accés de lliguers, radicals i cedistes a les institucions —Generalitat i ajuntaments— no era el resultat del suport popular, sinó de la voluntat del govern central. A més, la Lliga Catalana havia d’afrontar el llast d’uns aliats políticament impopulars, com la CEDA, o força desprestigiats, com els radicals. Per això la situació fou aprofitada per les esquerres per començar a divulgar, a mesura que la censura de premsa ho anava permetent, un missatge en el qual s’identificava Lluís Companys i els “homes del 6 d’Octubre” com els autèntics representants de la tradició catalanista, mentre que s’acusava la Lliga Catalana de complicitat amb la repressió governamental i d’aprofitar-se de la situació per a ocupar de “forma il·legítima” la Generalitat i els ajuntaments.

La convocatòria de noves eleccions generals dinamitzà la panoràmica política. Les esquerres, després de l’experiència del que havia passat al novembre del 1933 i força tocades per la política dretana de l’anomenat Bienni Negre, decidiren formar una candidatura d’àmplia coalició: el Front Popular. De fet, però, el Front Popular ja havia començat a configurar-se durant la tardor del 1935 al voltant de la figura d’Azaña. La idea era fer un bloc electoral de totes les esquerres, des dels radicalsocialistes fins als comunistes, del qual, però, havien de ser-ne eix els azañistes i els socialistes. El seu programa era relativament senzill: l’amnistia —hi havia uns 25 000 presos polítics—, la recuperació de l’esperit del 14 d’abril i de les obres reformadores del primer bienni, l’obstaculització de l’avanç de la dreta feixisitzant i el restabliment de l’autonomia catalana.

A Catalunya, Esquerra Republicana, malgrat la repressió, era el centre de l’opinió i de l’actuació esquerrana, i per això fou l’eix de l’aliança Front d’Esquerres de Catalunya. El seu programa, molt similar al del Front Popular, defensava, a més, el restabliment de la Llei de Contractes de Conreu i l’acceleració dels traspassos pendents. Lluís Companys, presentat com a símbol del Sis d’Octubre, encapçalava la coalició, dins la qual s’integraren a més d’Esquerra Republicana, el PNRE, ACR i tots els partits de l’Aliança Obrera.

La Lliga Catalana configurà una àmplia aliança electoral conservadora, el Front Català d’Ordre, que aplegava des dels radicals i els cedistes fins als carlins i els monàrquics alfonsins (Dreta de Catalunya). La coalició, que defensava el model social conservador, no tenia de fet cap altre programa polític que no fos evitar el triomf de les esquerres. Per això, durant tota la campanya electoral posà èmfasi en els perills que amenaçaven els interessos morals i materials de la Catalunya catòlica i tradicional, si el Front d’Esquerres guanyava les eleccions.

És important tenir present que durant la campanya electoral la imatge defensiva i ultracatòlica de les dretes catalanes s’accentuà notablement, en gran mesura a causa del to antirevolucionari que impregnà el seu discurs polític. Contràriament, les esquerres utilitzaren hàbilment la propaganda en un sentit més positiu —amnistia, restabliment de l’Estatut—.

Els resultats de les eleccions, si bé donaven la majoria parlamentària a les esquerres, no reflectien la real influència de les opcions. El Front Popular, amb el 36% dels vots, tenia 257 dels 457 diputats, mentre que la coalició de dretes, amb el 33%, estava clarament infrarepresentada. La gran derrotada fou l’opció centrista, que tot i obtenir el 29% dels sufragis, tenia una presència parlamentària insignificant.

La vida política al País Valencià i les Illes

Durant l’etapa 1934-35 al País Valencià es produí l’evolució dels blasquistes, el PURA, cap a posicions cada cop més conservadores, que el Sis d’Octubre culminaren en el total suport al govern Lerroux i a la repressió contra les esquerres i contra els autonomistes. La dretanització del PURA acabà provocant una escissió. Així, al juliol del 1934 es formà Esquerra Valenciana, partit liderat per Vicent Marco Miranda. A més, el PURA i el mateix Sigfrid Blasco-Ibáñez es veieren força implicats en tot l’escàndol de l’estraperlo, quedant-ne notablement desprestigiats. I mentre això passava, en l’espai polític més moderat es produïa la consolidació de la DRV, que augmentava la seva influència al camp al mateix temps que creixia l’activisme de les seves joventuts, cada cop més properes a actituds filofeixistes.

Però les eleccions del febrer del 1936 donaren un clar triomf del-Front Popular a tot el País Valencià. La majoria dels diputats electes, gent d’Izquierda Republicana i del PSOE, representaven tota una nova generació de dirigents polítics que reemplaçava els vells republicans històrics blasquistes i radicals. Les eleccions havien mostrat a més la gran implantació del PSOE, sobretot de l’ala més radical, els largocaballeristes, com a conseqüència del creixement de la UGT en els sectors agraris, on competia durament amb el sindicalisme catòlic vinculat a la DRV, i entre els obrers i menestrals de la ciutat de València, on els ugetistes aspiraven a desplaçar la CNT.

La victòria del Front Popular al País Valencià, dins del qual hi havia Esquerra Valencianista i el Partit Valencianista d’Esquerra, també estimulà un interès renovat per l’autonomia. Per primer cop un valencianista, Vicent Marco Miranda, havia estat elegit diputat. Així, les esquerres potenciaren una campanya pro Estatut que tingué el suport dels ajuntaments i de les diputacions controlades pels partits del Front Popular.

A les Illes, en canvi, des del novembre del 1933, les minoritàries esquerres, cada cop més influïdes pel que passava a Catalunya, tornaren a plantejar la necessitat d’elaborar un projecte d’estatut. El suport de les esquerres de les Illes al Sis d’Octubre català fou, però, més moral que no pas efectiu. Perquè les eleccions del novembre del 1933 havien demostrat l’aclaparador domini de les dretes a totes les Illes i, per tant, la persistència d’un marc polític molt continuista. Durant l’etapa 1934-35 tornà a evidenciar-se que les dretes tradicionals privilegiaven la política d’influència a Madrid gràcies a la mediació de personatges com Joan March, l’home que ambicionava el paper d’únic interlocutor entre les Illes i el govern.

En les eleccions generals del febrer del 1936 a les Illes, la victòria de la candidatura de les dretes, encapçalada per Joan March i Pere Matutes, fou absoluta, ja que aconseguí tant els escons de les majories com els de les minories.

La primavera del 1936

La victòria de les esquerres va posar fi al parèntesi de la suspensió de l’Estatut català, que havia durat prop d’un any i mig. El dia 20 de febrer es constituí un nou govern presidit per Azaña, que l’endemà decretava una amnistia general per a tots els presos polítics. El dia 26 de febrer, un decret del govern autoritzava el Parlament de Catalunya a reprendre les seves funcions per tal de poder designar el govern de la Generalitat. Tres dies després, el 29 de febrer, tingué lloc una sessió extraordinària del Parlament on es ratificà per una àmplia majoria, i tan sols amb l’abstenció de la Lliga, la confiança en Lluís Companys per a la presidència de la Generalitat. El dia 1 de març, Companys i els consellers amnistiats tornaven triomfalment a Barcelona. I el 26 de març, el Parlament ratificà el nomenament dels antics consellers, llevat de Josep Dencàs, que fou substituït com a conseller de Governació per Josep Maria Espanya i Sirat.

En l’aspecte polític, durant la primavera del 1936 hi hagué intents d’aproximació entre Esquerra Republicana i la Lliga Catalana, facilitats per la voluntat mútua de superar les tensions de la campanya electoral i d’evitar una polarització política perillosa. La Lliga intentà un viratge cap a posicions centristes amb la pretensió d’oferir una imatge més liberal i oberta del partit. Així, a Madrid, els diputats de la Lliga s’oposaren a l’actitud d’hostilitat antigovernamental de Calvo Sotelo i Gil-Robles, i insistiren en el principi del respecte a la legalitat, tant per part del govern com de l’oposició. D’altra banda, els articles del canonge Carles Cardó a “La Veu de Catalunya” constituïen una lúcida autocrítica, des de posicions conservadores, a l’actitud de la Lliga per haver comès l’error de deixar en mans de les esquerres —que en feren bandera electoral— les qüestions socials, la mateixa causa del catalanisme, l’amnistia i la defensa de la forma de govern republicana, totes elles aspiracions molt populars a Catalunya.

Dins d’Esquerra Republicana s’havia produït el retorn dels escindits del PNRE al partit, però al final de l’abril del 1936, gairebé coincidint amb l’assassinat dels germans Miquel i Josep Badia per un escamot cenatista, també es produí la sortida d’una part dels elements més nacionalistes. Aquests crearen un nou partit, amb el nom històric d’Estat Català, amb Josep Dencàs com a cap, al qual s’incorporaren altres grups separatistes, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català.

Mentrestant, el 7 d’abril, a Madrid es produïa la destitució del president Alcalá Zamora, i Azaña fou elegit nou president el 10 de maig. El republicà gallec Santiago Casares Quiroga formà un gabinet integrat tan sols per republicans d’esquerres, com el català Joan Lluhí, a causa de la negativa dels socialistes a participar-hi. Però a Madrid i a gran part d’Espanya, la premsa ultradretana ja estava creant un clima enrarit, cridant a no reconèixer els resultats de les eleccions, acusant el govern de manca d’autoritat i incitant els militars a donar un cop per tal de restablir l’ordre. José Calvo Sotelo, líder dels monàrquics antirepublicans, imposava els seus plantejaments catastrofistes i apassionats al més ponderat Gil-Robles. A més, l’activisme armat de l’extrema dreta, especialment dels falangistes, creava el clima d’inseguretat i de por que servia per a justificar l’intervencionisme militar.

Pel que fa a les esquerres, la situació tampoc no era tranquil·la. Dins el PSOE es vivia un enfrontament molt agut entre el sector revolucionari encapçalat per Francisco Largo Caballero i el més moderat liderat per Indalecio Prieto. Mentre el primer, amb el suport de la UGT i de les Joventuts Socialistes, cridava a la mobilització popular contra el perill “feixista”, el segon era partidari de constituir un govern d’àmplia coalició de republicans d’esquerres i socialistes per a poder consolidar la victòria electoral del febrer.

A Catalunya, tot i que la conflictivitat laboral era notable i que hi hagué alguns excessos, com revenges contra els propietaris i les dretes vençudes, no es vivien les tensions polítiques de la mateixa forma. No hi havia una influent premsa d’ultradreta capaç de crear un ambient procolpista, ni existia l’activisme violent dels escamots falangistes, ni, sobretot, tampoc no hi havia un desbordament tan clar de la dreta democràtica pels sectors més extremistes. Ni tan sols els actes de violència política o els incidents de caràcter antireligiós i anticlerical foren, durant aquells mesos, tants ni tan greus com ara a Madrid o Andalusia. L’actitud més prudent del govern Companys, que controlava la situació, tal vegada amb més seguretat que el govern Casares Quiroga, evitava l’existència de sectors de les forces d’ordre públic amb capacitat d’actuar al marge dels seus caps superiors. I, sobretot, a Catalunya no hi havia cap grup social de real importància que encoratgés i financés la conspiració militar antidemocràtica. La Lliga Catalana havia acceptat la derrota i no obstaculitzava la tasca de govern de la Generalitat.

Hi havia un clima de relativa entesa entre les esquerres i les dretes catalanes, i al juny del 1936, en el curs d’unes converses entre Companys i Cambó s’acordà que, després de l’estiu, el Parlament votaria la nova llei electoral, més proporcional que la vigent, i que les eleccions catalanes, previstes per al desembre del 1936, s’avançarien un parell de mesos.

A les Illes també s’imposà, com a Catalunya, la tendència a la moderació política, i fins i tot es produí un cert avenç en l’acció conjunta de caire cultural, amb l’intercanvi de manifestos d’intel·lectuals mallorquins i catalans, entre gent de l’Esquerra Republicana Balear i els regionalistes moderats, com ara Joan Estelrich.

Així, els conspiradors de l’UME no tingueren a Catalunya gaires simpaties polítiques. No gosaren ni apropar-se a la gent de la Lliga Catalana, perquè tampoc els dirigents d’aquest partit no haurien estat disposats a donar el seu suport a un cop militar. Només algunes forces polítiques molt minoritàries, com els carlins, els monàrquics alfonsins i els falangistes estaven dins la trama civil que donava suport a la intervenció militar. El mateix editorial de “La Veu de Catalunya” del 18 de juliol, titulat, “El respecte a la llei”, condemnava explícitament la rebel·lió militar ja iniciada al Marroc i a Canàries i assenyalava que els catalanistes conservadors no tenien cap responsabilitat ni complicitat en la revolta. L’endemà al mateix diari, el dirigent de la Lliga Lluís Duran i Ventosa proclamava que “de la nostra fidelitat a la República, com a règim que han volgut donar-se els pobles espanyols, ningú no té cap dret a dubtar-ne”.

Però aquell diumenge 19 de juliol de 1936, malauradament, una cosa eren els editorials dels diaris cridant a la calma i a respectar la legalitat i una altra de ben diferent la realitat del que s’esdevenia al carrer. A Barcelona, les tropes alçades havien començat a sortir de les seves casernes a les 5 de la matinada.

Al País Valencià, la trama civil que donava suport a la revolta militar no era tant feble, ja que una part de la direcció de la DRV i les seves joventuts estaven implicades en la conspiració. Nogensmenys, i després de moltes vacil·lacions, Lluís Llúcia s’oposà al pronunciament militar, com ho palesà el telegrama que redactà a Benicàssim el mateix 18 de juliol, on manifestava la seva voluntat de “ponerme al lado de la autoridad, que es frente a la violencia y la rebeldía la encarnación de la República y de la Patria”.

A les Illes, la rebel·lió militar encapçalada pel general Goded tenia el suport de les forces més dretanes i les simpaties, i després els diners, del financer Joan March.