La societat romana

En el moment de plantejar-se l’estudi de la societat d’un àmbit tan ampli com el proposat, cal tenir en compte la situació del territori en època romana. Aquest territori s’encavalcava entre dues províncies: la Hispània Citerior, més tard la Tarraconense, i la Gàl·lia Narbonense, a més de la Vall d’Aran, que pertanyia a l’Aquitània. A l’interior de la Citerior cal constatar les subdivisions en conuentus, demarcacions jurídiques peculiars de les Hispànies i d’algunes altres províncies de l’Imperi Romà. Els conuentus que aquest estudi emmarca són el Caesaraugustanus, el Tarraconensis i el Carthaginiensis, al qual es vincularen les illes Balears. No s’entra ja en les divisions tardanes, cada cop més complexes i segmentadores que, per exemple, cap al 385 dC arribaren a fer de les Illes una província dins de la diocesis Hispaniarum.

La relativa uniformitat de la societat a partir del final de la República Romana fa que el propòsit d’aquesta exposició no sigui desesperat malgrat la fragmentació territorial esmentada. D’altra banda, la projecció contínua de la Gàl·lia Narbonense a la Hispània nord-oriental i a la zona costanera del vessant mediterrani de la Península Ibèrica és un fet provat. D’aquí es pot inferir que s’està davant un panorama coherent, tot i tenir-ne en compte l’amplitud i la diversitat organitzativa.

Implantació territorial i caracterització social

Des del punt de vista social, el territori objecte d’estudi presenta una estructura que respon als principis generals de l’organització romana i que es veu reforçada per uns fluxos constants d’intercanvi. Cal distingir d’una banda, com a factor diferenciador, el substrat indígena sobre el qual s’assentaren les diverses comunitats romanes o romanitzades i, de l’altra, una certa oposició entre la franja litoral, amb el seu rosari de ciutats vives i comercials de personalitat molt particular i definida cadascuna d’elles, que contrasta amb les zones d’interior, més enllà del territori controlat de forma directa per aquestes ciutats del litoral.

En un primer moment un factor fonamental de l’estructura social romana fou el tipus de pacte o d’estatut obtingut per part de la població indígena davant els seus dominadors i la cronologia de l’ocupació real d’aquests darrers.

En un segon moment la ciutat fou la que, mitjançant el seu estatut administratiu, va permetre que els seus habitants tinguessin unes possibilitats creixents d’integració i de promoció dintre de les elits municipals i d’allà poguessin assolir un canvi d’estament que els dugués al nivell superior de la societat romana.

Quan hom parla de societat romana fa referència gairebé sempre a la societat urbana. Malgrat la profunda dicotomia entre ciutat i camp, no hi ha documentació en abundància a un nivell equiparable que permeti conèixer el món rural fora del radi dels àmbits urbans o del territori ciutadà. Moltes vegades es pot imaginar que els propietaris Lirbans ho eren també fora de les ciutats, com és el cas de vil·les del Maresme o del Baix Llobregat on sembla que existien possessions pertanyents a famílies arrelades a Bàrcino —Barcelona—. Lluny de les ciutats, només algunes inscripcions funeràries disperses aquí i allà omplen una mica aquest buit en la documentació.

Els primers assentaments

Seguint un criteri cronològic, els primers assentaments romans es feren com a establiments militars a la vora de ciutats ben consolidades i puixants. El primer va ser Empúries, on un centre foceu vinculat a Marsella afavorí la creació del primer nucli romà, triat precisament en funció de l’antiga aliança romano-massaliota. El segon assentament va ser Tàrraco —Tarragona—, ben a prop d’una comunitat indígena agrupada a l’entorn d’una mal coneguda Cese.

A Empúries, s’hi veu un exemple de convivència, d’una banda, amb la població grega concentrada en l’anomenada Neàpolis i, de l’altra, amb un món indígena que va adoptar ben aviat alguns dels usos culturals romans fins i tot en la forma de fixació de l’escriptura. Empúries és el cas precoç i més clar d’integració sòcio-cultural de tres realitats ètniques que compartiren un mateix espai territorial, tot assolint una progressiva cohesió del teixit ciutadà, malgrat la fama de gent indòmita i ferotge que tenien els indigets, els habitants ibèrics de l’Empordà, topònim que no vol dir res més que territori emporità —ager emporitanus—.

En aquests primers assentaments romans l’anàlisi de l’onomàstica, gràcies a l’epigrafia, revela una forta presència de gent itàlica central d’origen osc, i a Tàrraco, a més, hi destaquen antropònims d’ascendència clarament etrusca.

L’adscripció a una tribus —tribu— dels primers ciutadans privilegiats, és a dir, amb un estatut jurídic que els permetia gaudir d’un cert grau de drets civils, suposava la seva consolidació com a ciues romani —ciutadans romans—. La tribu Sèrgia es va perfilant en els estudis recents com aquella que va pertocar als ciutadans privilegiats d’Hispània en els darrers temps de la República.

Les íntimes relacions amb Narbo —Narbona—, cada vegada més evidents, fan pensar en la possibilitat d’un camí indirecte de colonització mitjançant aquesta ciutat que, si bé no d’una manera majoritària però sí significativa, pogué servir de pont per a l’establiment de nous colons romans o ja romanitzats. Les coincidències onomàstiques són, pel que fa a l’àmbit de la societat, força notòries. El que en època imperial s’aniria perfilant com un eix comercial i cultural dels territoris compresos entre Narbo i Bàrcino, en època republicana i protoimperial es pot rastrejar entre Rúscino —Castellrosselló— i Emporiae —Empúries—. Cada vegada se’n tenen més indicis i sembla evident que, per damunt de les fronteres provincials entre la Gàl·lia i Hispània, es van anar perfilant, des d’època romano-republicana, unes afinitats que es reproduïren en unitats polítiques posteriors com la Marca Hispànica o la Catalunya Vella.

Tot seguint el criteri cronològic fixat més amunt, cal esmentar Saguntum —Sagunt—, que tenia una relació prèvia de pacte amb Roma i que en funció d’això fou ràpidament reconstruïda després de ser destruïda pel cap militar cartaginès Anníbal. El seu estatut, però, fou versemblantment de ciuitas foederata —ciutat aliada— fins a esdevenir municipi sota August. La fides, fidelitat i confiança, de Sagunt fou recompensada amb una refundació, i la seva societat mantingué unes característiques especials, clarament arcaïtzants i de caire tradicional i conservador. En són símbol, per exemple, les successives dedicacions a Escipió, sota les instruccions directes del Senat de Roma, en raó de la recuperació i la reconstrucció de Sagunt —ob restitutam Saguntum—, fet atribuït a Publi Corneli Escipió l’Africà l’any 214 aC, que van arribar fins a època augustal.

La llegenda que lligava Arse-Sagunt amb Àrdea-Zacint, actualment qüestionada, responia a aquest mateix corrent de tradicionalisme, reflex d’alguna manera d’un pretès parentiu més amb el món greco-romà que amb el món indígena. En canvi, si el topònim Sàiganta que apareix en un plom jònic d’Empúries del segle V aC correspongués a Sagunt, aleshores es tindria un element més per a valorar el seu caràcter autòcton.

Empúries, Tarragona i Sagunt són, doncs, els establiments romans més antics. Un cop examinats, es pot passar, seguint l’ordre de la costa, a les ciutats de cronologia posterior, encara que algunes, com Bètulo —Badalona—, lluro —Mataró—, Valentia —València— o les ciutats de les Illes, són també d’època republicana. Se seguirà primer l’eix costaner nord-sud, sense detenir-se en els tres casos esmentats, i a continuació s’estudiaran les ciutats de l’interior, perquè hi ha veritables mostres d’una dualitat entre l’interior i el litoral i també una tendència de desplaçament de les elits vers la costa per atracció, evidentment, de la capital Tàrraco i per les facilitats de comunicació marítima.

Al que avui és la Catalunya del Nord només hi ha dues ciutats importants que són Rúscino i Illiberis-Castrum Helenae —Elna—, ambdues al Rosselló. De la primera se sap que fou ciutat privilegiada de dret llatí i que tingué el seu bon moment en època republicana tardana i protoimperial, quan es monumentalitzà i honorà el conjunt de la família júlio-clàudia en nombroses dedicatòries al fòrum. D’Il·liberi —Elna—, en les fonts clàssiques se’n recorda la importància prèvia a l’establiment romà. Segurament, la competència de Rúscino fou la causa de la seva decadència i només es recuperà en època romana tardana. El pes de Narbona degué ser massa gran i les seves elits d’Il·liberi s’hi degueren sentir atretes. Narbona degué tenir un paper semblant al que exercí Tarragona per al seu territori.

Poc se’n coneix, de la societat romana, a la ratlla pirinenca. Hom es podria imaginar aglomeracions urbanes a les zones de pas, però la realitat és que només hi ha una ciutat de nom conegut, Iulia Lybica, de la qual només se sap que fou capital dels ceretans i que l’actual Llívia n’és la continuadora. La situació geogràfica de la Vall d’Aran al vessant nord dels Pirineus, que formaven una barrera infranquejable i impedien els intercanvis amb els territoris del sud controlats per Eso —Isona—, feu que socialment i territorialment fos una zona dependent d’Aquitània i no pas d’Hispània. Hi havia una població ramadera i dispersa, ancestral i conservadora fins a l’extrem de mantenir durant molts segles el costum funerari de la incineració, que gent d’altres zones van anar abandonant progressivament a partir de mitjan segle II dC.

L’ocupació de la costa

Baixant per la costa hi havia Blanda —Blanes—, que des del punt de vista social és només un topònim. lluro —Mataró— fou una fundació republicana al pla que aglutinà la població de la ibèrica Ilduro situada potser al turó de Burriac, dins el terme de Cabrera de Mar. Esdevingué municipi en època augustal amb promoció a cavallers dels seus membres destacats i, molt probablement, Luci Marci Optat en fou un dels primers magistrats (Inscripcions romaines de Catalogne— IRC— I 101).

Dins el territori d’Iluro se situa la propietat rural important de Cabrera de Mar, que contenia un nucli sacre on actuaren els magistrats ilurencs fent donacions. En relació amb el santuari de Mitra allà existent cal esmentar els esclaus imperials i els esclaus de procuradors de l’emperador, la qual cosa fa albirar la sospita d’un fundus —finca—, potser de propietat imperial.

D’una cronologia semblant a la d’Iluro és la propera Bètulo —Badalona—, que refongué el poblament d’una indígena Baitolo i que fou segurament la capital de la rica zona de la Laietània fins a la fundació i la competència de Bàrcino. La composició social de la població de Bètulo era clarament paral·lela a la d’Iluro i, com a element diferenciador, només té la vinculació d’una família, la dels Licinis Siluans, que arribà a l’ordre senatorial cap a l’any 100 dC.

Quan es fundà la colònia de Bàrcino, poc abans del canvi d’era, el mapa polític i d’estructuració del territori canvià profundament com a conseqüència de la remodelació del nord i l’est d’Hispània realitzada per August. A la nova ciutat s’instal·là una població de fort arrelament itàlic juntament amb població indígena ja romanitzada. No se sap ben bé la importància que pogué tenir l’element militar en la fundació de Bàrcino com tampoc no es pot fer altra cosa que constatar les nombroses concomitàncies amb Narbona. La societat de Bàrcino es caracteritzà, des de bell començament, per un gran dinamisme derivat de les activitats econòmiques on el paper dels lliberts (esclaus alliberats de l’esclavitud) fou força destacat i no es va interrompre, de manera que al segle II es reflectí en l’onomàstica de les grans famílies senatorials pròximes a l’emperador Trajà — com és el cas dels Pedanis i de Luci Licini Sura— representat a Bàrcino pel seu poderós llibert, Luci Licini Segon. A més, en aquest mateix moment, els senadors Minicis Natals, pare i fill, desenvoluparen una tasca d’evergetisme (finançament d’obres i activitats públiques per tal de promocionar-se) envers la seva ciutat d’origen. L’estructura de la societat de Bàcino continuà sense ruptures fins a època visigòtica.

La fundació de Dertosa —Tortosa— degué tenir precedents indígenes semblants als de Tàrraco, i el seu mateix nom, Hibera Ilercauonia, mostra l’interès estratègic de control de l’Ebre i el component indígena precedent. L’organització municipal es fa palesa, amb famílies com la dels Munnii, i s’ha documentat epigràficament, a mitjan segle I dC, la cooptació d’un patró influent en la figura del qüestor i legat imperial Marc Eli Gràcil (Ephemeris Epigraphica —EE— IX 385). El paper dels lliberts era més o menys rellevant segons la seva potència econòmica.

Pel que fa al que avui és el País Valencià, res no es pot dir de la res publica Leserensis al Forcall (municipi de Ports, Castelló de la Plana). En canvi, Valentia tingué un caire ben diferent perquè fou una fundació militar realitzada en un moment ben concret. Després de la desfeta de Viriat el 138 aC, el cònsol Dècim Juni Brut dit el Galaic establí un oppidum amb els veterans de l’exèrcit que lluità contra aquest cabdill lusità. Al segle I aC esdevingué colònia, potser arran de les guerres mantingudes amb Sertori. Els Valentins mantingueren, ben bé fins al segle III, la diferenciació entre ueterani et ueteres, és a dir, entre veterans de l’exèrcit i vells ciutadans (Inscripciones romanas de Valentia —IRValentia— 12-17, 19, 20), documentada per primera vegada entorn del 211 dC i per última el 274 dC, la qual cosa pot fer dubtar de l’antiguitat de la denominació que pot estar vinculada a l’època dels emperadors Severs.

Seguint més cap al sud, cal esmentar Edeta —Llíria—, els ciutadans de la qual tingueren una notable promoció social, com és el cas dels Corneli Nigrí, tractats en el capítol corresponent. Edeta sembla haver estat el camí de sortida vers la zona més costanera de les elits municipals de l’interior de la Meseta, les quals presenten força concomitàncies amb les elits costaneres.

Poc se sap de Lucèntum —tossal de Manises— i de Diani —Dénia—, tret de la documentació de magistrats municipals i de sevirs augustals. La colònia d’Íl·lici —Elx— i el Portus Ilicitanus —Santa Pola, també al Baix Vinalopó—formen l’extrem meridional de l’àmbit tractat i donen molt escassa documentació, limitada també a magistrats municipals i sevirs. Fins i tot, resulta molt difícil de precisar la relació que pogueren tenir amb la puixant i propera Cartago Nova —Cartagena— que fou, sens dubte, un element substancial per a la definició de la seva estructura social, com ho fou també per a Gandia (Corpus Inscriptionum Latinarum —CIL— II 3602) on s’ha documentat un Quint Api Marcel, ciutadà de Cartagena, en una inscripció funerària que li dedicaren els seus pares, Quint Api Bitinias i Pompeia Gnata.

Els assentaments insulars

Pel que fa a les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa, la societat es presenta de manera ben diversa, d’acord amb la documentació de què es disposa.

Mallorca, l’ insula Maior, rebé les primeres fundacions urbanes del 123 al 122 aC de mans de Quint Cecili Metel Baleàric, que hi fundà Palma —Palma de Mallorca— i Pol·lència —Alcúdia—, ambdues colonitzacions atribuïdes —cas únic fora d’Itàlia— a la tribu Velina. En aquestes ciutats hi ha documentats magistrats locals i flàmens —sacerdots—, a més de la relació directa i constant que tingué amb la capital provincial, Tàrraco, on s’acomplien els processos d’ascens social dels habitants de les Illes.

De Guium, potser a la zona de Santanyí, només se’n sap que pogué pertànyer a la tribu Quirina, segons es desprèn d’un personatge que fou flamen de la província d’Hispània Citerior a Tàrraco (Die römischen Inschriften von Tarraco —RIT— 280). Res no es pot precisar sobre Bócor (es Pedret de Bóquer, prop d’Alcúdia) més enllà del fet que elegí patró un tal Marc Atili Vern l’any 6 dC (Corpus de las inscripciones baleáricas hasta la dominación árabe —CIBal— 22 =CIL II 3695) i que abans, el 10 aC, havia escollit Marc Cras Frugi, cònsol del 14 aC (CIBal 21).

D’Eivissa —Èbusos— ha arribat una informació relativament abundosa que mostra la presència d’individus de l’ordre senatorial i l’eqüestre, a més de magistrats locals i flàmens. En canvi, l’arrel púnica d’aquesta illa es transparenta ben poc en la societat. L’adscripció de la ciutat a la tribu Quirina seria un factor indicador que fou municipi en temps dels Flavis.

De Menorca, l ’insula Minor, i els seus dos centres urbans, Iammó —Ciutadella— i Magó —Maó—, se’n conserven els dos noms, possiblement púnics, però, com a Èbusos, tampoc no se’n veu cap element referit a la societat reflectit en l’epigrafia. En el cas de Magó es coneixen magistrats municipals (CIBal 121-123 i 128), un dels quals arribà a ser flamen de la província d’Hispània Citerior, mentre que els altres s’hagueren de conformar amb el càrrec local de flamen diuorum et augustorum que coronava la seva carrera municipal. De la societat de Iammó no se sap altra cosa que la seva implicació amb la de Magó i se’n coneix l’existència d’un soldat (CIBall 63). L’illa de Menorca és, en canvi, una font preciosa per al coneixement de l’antiguitat tardana, ja que se’n coneix el primer bisbe, Sever, a més de Consenci, corresponsal d’Agustí d’Hipona, i de l’historiador i eclesiàstic, Pau Orosi. La seu episcopal devia trobar-se a Iammó. El conjunt de documents conservats permet veure una potent colònia jueva que dominava el senat —ordo— municipal de Magó i que estava vinculada al mateix governador. Aquestes notícies, conegudes per les cartes de Consenci i una circular de Sever, fan veure la pervivència de les institucions a la Menorca del segle V i mostren un personatge, el pater pateron de la sinagoga, Teodor, que havia estat defensor —defensor—i aleshores era patronus —protector—de Magó. No cal aprofundir la controvèrsia religiosa del moment que dugué a la conversió dels jueus de l’illa ni tampoc la situació del cristianisme, però sí que cal insisitir en el fet que es documenta per primera vegada en els textos literaris un estat de fet de convivència de cultes i religions que només es podien intuir per l’epigrafia de Tàrraco i també de Dertosa.

Els assentaments interiors

Abandonant la costa i seguint un mateix ordre nord-sud, tot seguit s’examinen els nuclis de l’interior i les seves característiques.

De Gerunda —Girona— la informació és relativament minsa, malgrat els seus orígens antics d’època republicana amb una constitució en municipi potser d’època augustal. L’única notícia fiable pel que fa a la societat és la d’un magistrat municipal de la tribu Galèria, Luci Ploci Asprenas (IRC III 3), que arribà a exercir una milícia eqüestre.

El problema de les Aquae Calidae (Caldes) sembla que es pot resoldre a partir d’un pedestal inscrit (IRC III 9), on apareix esmentat un aquicaldensis que ho seria de Caldes de Malavella, a la Selva, comunitat tributària i promocionada a municipi possiblement en època flàvia. Aquesta comunitat s’estructurava entorn d’unes aigües salutíferes, protegides pel déu Apol·lo, que les fonts itineràries anomenen Aquae Voconiae atès que n’era propietària la família dels Voconis. Un altre nucli, també termal, del qual es desconeix el nom i que segurament fou municipi en temps d’August, és Caldes de Montbui (Vallès Oriental), fortament relacionat amb Tàrraco potser com a estació balneària predilecta dels habitants de la capital provincial.

No gaire lluny es trobava Ègara —Terrassa—, municipi flavi segur amb una fase més antiga potser dependent administrativament de Bàrcino. Hi havia gent d’arrels indígenes com Licinius Neitinbeles i també magistrats que arribaren a aconseguir l’ordo equester. Al nord-est d’Ègara se situava la capital dels ausetans, Ausa —l’actual Vic—. Es tractava d’un municipi augustià d’acord amb l’adscripció a la tribu Galèria dels seus ciutadans, entre els quals hi havia dos soldats de la legió IV Macedònica documentats a Germània (CIL XIII 6858).

Més cap a l’interior, hi havia quatre nuclis principals, tots ells municipis i cap colònia: Sigarra —Prats de Rei, Anoia—, Iesso —Guissona, Segarra—, Eso —Isona, Pallars Jussà— i Ilerda —Lleida, Segrià—. De Sigarra, se’n sap la condició de municipi a través dels seus magistrats. Iesso i Eso, amb precedents indígenes ambdós, mantingueren un cert intercanvi de població amb una presència notable de la gens Emília.

La societat d’Eso, gràcies a la notable documentació epigràfica, presentava un aspecte peculiar condicionat per tres elements fonamentals. En primer lloc, el nucli de població celtibera romanitzada procedent, possiblement, de les deportacions que succeïren les guerres numantines. En segon lloc, el paper preponderant del servei militar com a via de promoció social. En tercer i darrer lloc, el paper molt lluït de la dona en l’àmbit familiar i el ciutadà, tot substituint els membres masculins de les elits municipals, absents segurament per causa del servei militar abans esmentat, deixant a part el paper que els elements cèltics pogueren tenir en la societat. Com a pinzellada curiosa, es podria fer notar l’especial devoció dels gendres envers les seves sogres. Tots aquests factors es tradueixen en una societat que no només estava tancada geogràficament al peu dels Pirineus en un indret, malgrat tot, privilegiat amb un microclima favorable, sinó que socialment estava tancada en ella mateixa amb la presència únicament d’aristocràcies influents i un paper nul dels lliberts. L’onomàstica dels habitants d’Eso, típicament cèltica, reflecteix aquesta situació amb abundància de cognomina —que vindrien a ser cognoms o sobrenoms— de parentiu com Matern, Patern, Fratern que han perviscut avui en la forma Madern.

El nucli d’Ilerda (Lleida), punt de pas important del riu Segre, aglutinava l’antiga Iltirta i presenta una llarga pervivència fins al segle V dC. Pel que sembla, fou un municipi augustià del qual es coneix el nom d’alguns magistrats.

Com a últim nucli d’interior, si bé més proper al mar, cal esmentar Sètabis —Xàtiva—, d’on es tenen referències de la qualitat d’alguns dels productes, com els mocadors. Es devia tractar, sens dubte, d’un municipi augustià segons que es desprèn del títol d’augustani que portaven els seus habitants. Hi ha documentades carreres municipals completes coronades pel càrrec de flamen i fins i tot l’ascens a l’ordre eqüestre passant pel flaminat de la província d’Hispània Citerior, condició que assolí un dels seus habitants, Quint Fabi (RIT 273).

Aquesta breu repassada general del territori ha permès de veure algunes de les característiques definitòries que marquen la societat arrelada en els seus diversos nuclis.

El procés de constitució d’una societat romana privilegiada

A continuació s’intenta presentar un panorama de l’escalafó social que es dibuixa en l’àmbit estudiat. Es pot suposar molt fàcilment la situació inicial de la conquesta romana, que anà precedida de contactes comercials indirectes i, de tant en tant, de directes.

L’enfrontament de Roma a la població indígena aportà a terres itàliques un gran nombre d’esclaus, condició a què quedaren reduïts els vençuts captius. Paral·lelament, s’inicià també un període d’assimilació dels pobles aliats i, ensems, una primera presència de romans com a colonitzadors estables. Tant si tenien origen civil com militar, el que és evident és que en aquell moment s’instal·là una notable massa de població que encara no ha estat ben avaluada.

Els diversos pactes de les forces d’ocupació romanes amb la població autòctona atorgaven a aquesta darrera diversos graus d’autonomia i de drets davant de l’Estat romà. La fixació d’aquesta població en territoris definits fou un dels objectius primordials i el que després, mitjançant establiments rurals —les vil·les denominades romano-republicanes serviren de model—, va anar definint tota una forma d’assimilació dels paràmetres i costums de vida romans, no sense resistència però també amb una progressió contínua.

Les ciutats romanes inicials es multiplicaren i anaren articulant al seu entorn el que abans havien estat organitzacions de tribus o pobles indígenes. Segurament, l’organització viària de l’últim quart del segle II aC marcà l’inici d’una nova concepció del domini territorial romà i, per tant, d’integració de les comunitats indígenes. No és estrany, doncs, que a l’entorn del 90 aC un decret del general Gneu Pompeu Estrabó —l’anomenat bronze d’Àscul (Ascoli Piceno) trobat a Roma— concedís la ciutadania romana als trenta equites hispans que formaven la turma salluitana, entre els quals els originaris d’Ilerda tenien ja noms romans malgrat tenir una filiació indígena i, per aquesta raó, destaquen entre tots els altres individus procedents d’altres pobles.

Això marca les línies d’avanç del procés d’integració en la societat romana dels habitants de la zona d’Hispània objecte d’aquesta anàlisi, que condugué, només uns quants decennis després, a les primeres comunitats urbanes privilegiades per Cèsar en un programa que es va dur fins a les últimes conseqüències. La tribu Galèria, duta pels ciutadans d’aquests nuclis en els seus noms, és una mostra d’aquest procés continuat sota August que no només va fundar noves ciutats sinó que n’organitzà de preexistents, com és el cas d’Iluro, Bètulo o Iesso, per no donar més que tres exemples.

Amb els emperadors de la dinastia flàvia es va donar l’impuls final al procés d’integració de la major part de la població amb la concessió a les ciutats d’Hispània del ius latii —dret llatí— per part de Vespasià. Quan les ciutats presenten com a tribu pròpia la Quirina solen reflectir aquesta promoció, com és el cas d’Ègara.

El procés continuà fins a Domicià, com mostren les lleis municipals de la Bètica. La Constitutio Antoniniana que concedia sota Caracal·la (el 212 dC) la ciutadania a tots els habitants lliures de l’Imperi degué de tenir un impacte molt limitat a la Península Ibèrica en funció dels drets atorgats durant el segle I dC. De fet, Plini el Vell en donar les llistes i els estatuts jurídics de les ciutats reflecteix de forma anacrònica, segurament perquè usà fonts d’informació desfasades, l’estat de coses previ als temps flavis, malgrat dedicar la seva obra a Vespasià.

Magistrats municipals i encarregats del culte a les ciutats

Segons Plini el Vell, dins del teixit social hi havia ciutadans romans, tributaris i ciutadans de dret llatí. La condició de colonia immunis —colònia exempta de càrregues— de què gaudien Íl·lici i Bàrcino degué marcar també la vida dels seus habitants. L’estatut de la pròpia comunitat interferia, doncs, de forma flagrant les possibilitats d’obtenció de drets dels seus ciutadans que, evidentment, podrien promocionar-se més fàcilment des de les comunitats que eren més privilegiades.

En totes aquestes comunitats privilegiades, però, l’exercici de les magistratures municipals representava per a qui ho feia i els seus ascendents i descendents l’obtenció de la ciutadania romana si no la tenien prèviament. Això justificava en part l’exclusió dels lliberts de les magistratures reservades als homes nascuts lliures —ingenui—. El camí de promoció social dels antics esclaus passà, des d’època d’August, gairebé per un sacerdoci, el sevirat augustal, col·legi de sis personatges o sevirs encarregats del culte de l’emperador, o bé pel càrrec de magister (o mestre de cerimònies) dels lars augustals en les ciutats on existia. El sevirat o càrrec de sevir, però, no fou un fenomen comú a totes les ciutats i, en el cas de Catalunya, només se’n té documentació a les ciutats costaneres, a excepció de Sagunt. Aquesta mancança, interpretada com a carència, es pot relacionar en canvi amb el conservadorisme social de la ciutat que impedia, així, la promoció dels lliberts.

Els antics esclaus que, esdevinguts lliberts, assolien el sevirat augustal garantien una promoció social dels seus descendents i, fins i tot, dels seus propis lliberts, més si es té en compte que el sevirat anava vinculat, com els mateixos càrrecs municipals, a una fortuna considerable que permetia assumir les funcions i les despeses en raó de la possessió d’un patrimoni prefixat que podia variar d’una ciutat a l’altra. De rics, doncs, en podien arribar a ser tots a la societat romana, però de polítics i militars destacats només aquells qui tenien pares que eren lliures, ja fos per naixement o per manumissió (atorgament de la llibertat). Entre els homes lliures, el grau de fortuna assenyalava la pertinença a una classe o l’altra.

D’aquesta manera, per damunt dels lliberts, el nivell següent en l’escala social el constituïen els ciutadans nascuts lliures encara que no tinguessin cap tipus de càrrec.

Les magistratures locals, primer vehicle per als indígenes romanitzats per a arribar al dret de ciutadania, es transformaven, un cop assolit aquest objectiu, en el vehicle de l’ascens social i de la constitució d’unes elits municipals riques i influents, una oligarquia que destinava alguns dels seus membres a fites més altes, com es veurà a continuació. Tant pel que fa als municipis —municipia— com pel que fa a les colònies —coloniae—, les magistratures locals, exercides —a imitació dels cònsols de Roma— per sengles parelles de magistrats elegits cada any, comportaven dues categories essencials. Aquestes categories eren l’edilitat i el duumvirat aplegades de manera col·legial sota la denominació de quattuoruiri, terme que només era emprat generalment per als edils, és a dir, els magistrats del primer grau de l’escalafó.

Els duouiri —duumvirs— de l’any es denominaven cada cinc quinquennales i tenien la funció de confegir el cens. Això representava un honor i era reservat moltes vegades a magistrats amb experiència que repetien càrrec. També cal fer notar que eren especialment importants els primers duumvirs quinquennals d’una ciutat atès que havien d’elaborar el primer cens dels seus habitants. Són coneguts Gai Celi i Quint Salvi, que acompliren aquesta missió a la Bàrcino d’època augustal, i també Luci Marci Optat, que fou el primer duumvir quinquennal del municipi d’Iluro en temps també de l’emperador August.

Sembla que el flaminat municipal, tot i tractar-se d’un càrrec de caràcter religiós per al manteniment del culte imperial, coronava les carreres d’aquells qui aconseguien tots els honors a casa seva. La fórmula o mnibus honoribus in re publica sua functus —que ha exercit tots els honors a la seva ciutat—era la que consagrava una carrera d’èxit en l’àmbit local i que solia utilitzar-se com a element de reassumpció o bé quan es volia encetar l’enumeració d’una carrera posterior de projecció més àmplia que la simplement municipal, fent saber, per exemple, la promoció social d’un magistrat a la categoria de cavaller o al flaminat provincial. Els sacerdocis municipals, de tota manera, podien revestir altres formes que no pas solament el flaminat i, de vegades, es fa palesa una certa diferenciació de caire tradicional. L’exemple més clar és Sagunt, on a més dels flàmens habituals hi havia pontifices —pontífexs, membres del col·legi de sacerdots de Roma, autoritat suprema en tots els afers religiosos— i, fins i tot, augures —àugurs, endevins—. Hi ha un fet inusitat fora d’Itàlia, i només explicable per la seva gloriosa i vetusta tradició, que és l’existència de salii, sacerdots dedicats al culte de Mart —déu de la guerra—, explicables per l’actuació heroica de Sagunt davant d’Anníbal. Cal afegir també a la conservadora i tradicional Sagunt la presència de cultores Dianae, que devien tenir la seva seu al mateix fòrum de la ciutat i que, més que una associació de caire convencional semblant a un collegium, molt possiblement fos també una agrupació de tipus religiós unida a un culte molt antic, en la línia del que han proposat alguns autors. De tota manera, el que Sagunt fa evident és la multiplicitat de formes que podia revestir l’activitat sacerdotal —generalment intercalada en la carrera de les magistratures— atorgadora, també, de promoció i prestigi social.

Els notables locals tenien una via oberta mitjançant el culte imperial —que cada vegada s’evidencia més clarament com l’element clau de mobilitat entre classes socials— per a projectar-se en l’àmbit provincial i assolir, així, l’ordre eqüestre, bé fos a través de l’exercici de comandaments militars o per concessió imperial. Per a algunes famílies, a més, la promoció podia continuar unes generacions després amb l’ingrés a l’ordre senatorial.

Pel fet d’exercir les magistratures no es cobrava cap sou. Eren considerades honorífiques —honores— i, a més, obligaven a una sèrie de despeses en benefici de la ciutat. Arribar a ser magistrat era també una bona via per a la integració d’estrangers i de forasters que escollien com a lloc de residència una ciutat que no era la seva d’origen. En la zona aquí estudiada en resten força testimonis.

Els magistrats i els ex-magistrats formaven part del senat local —l’ordo decurionum—, encara que també es podia ser decurió per adlectio, és a dir, per cooptació directa sense exercici previ de cap magistratura. Això acostumava a succeir tant en els moments fundacionals o de canvi d’estatut jurídic de la ciutat com en el cas de necessitats econòmiques, de manera que es vinculava la pertinença a l’ordo amb una contribució substanciosa que aquells individus desitjosos d’una promoció social acceptaven de bon grat, si més no en època alt-imperial.

En cas que els magistrats locals fossin absents podien ser substituïts per un praefectus, que era el subterfugi utilitzat per a elegir notables com a magistrats de la ciutat o, fins i tot, prínceps de la família imperial. De tota manera, les nombroses repeticions del duumvirat poden ser un indicador de les dificultats de reclutament social per més que, de vegades, pogués ser degut, també, al reconeixement de la vàlua d’un ciutadà.

Paral·lelament, a les ciutats que encunyaven moneda (Emporiae, Tàrraco, Dertosa, Saguntum, Valentia, Íl·lici —Alcúdia d’Elx—) la responsabilitat dels magistrats era més gran, i en el cas d’Emporiae, Saguntum, Valentia i Íl·lici s’esmentaven els noms i de vegades els càrrecs dels magistrats, abreujats en les emissions monetàries.

Algunes ciutats tenien a més una mena de magistratura menor: la quaestura. El càrrec de qüestor, que, en l’ordre de les magistratures de la ciutat de Roma, era el grau inicial del cursus honorum, a les ciutats de l’àrea estudiada que el tenien, com Saguntum, Tàrraco, Emporiae i, molt probablement, Edeta, era un càrrec que semblava coronar la carrera d’un home d’experiència política, potser en funció de les responsabilitats econòmiques que representava. Aquest fet s’ha volgut vincular fins i tot amb 1’ encunyació de moneda. Per al cas de Saguntum, s’ha proposat la possibilitat que els qüestors tinguessin les funcions censuals que en d’altres ciutats eren pròpies dels quinquennals.

L’organització política de les colònies i els municipis quedava explicitada en el text d’una llei que la ciutat rebia en el moment de la seva fundació.

La vida pública era regida per un consell vitalici de notables (ordo decurionum), actualitzat cada cinc anys a partir de la cerimònia del cens, que distribuïa la població en classes segons la seva capacitat econòmica.

Els magistrats urbans, duumvirs i edils, eren elegits anualment per votació del conjunt de la població (populus).

Patrons i clienteles

L’ordo o senat local podia elegir també un patró, que era un valedor davant l’Estat romà. Així, Emporiae tingué com a patrons els lloctinents de Juli Cèsar primer (IRC III 25-29, 31-32), Marc Agripa després (IRC III 24), més endavant un príncep de la casa imperial (IRC III 19) i, finalment, al començament del segle III, un desconegut uir militaris eqüestre. Íl·lici tingué com a patró Titus Estatili Taure (CIL II 3556), i Bètulo, Quint Licini Silvà Granià, de qui es conserva fins i tot la tabula patronatus del 8 de juny de l’any 98 dC (IRC I 139); de Tàrraco es coneixen, per exemple, patrons del segle III (RIT 129, 151, 156), encara que potser també ho pogué ser Tiberi abans d’arribar a emperador (RIT 362). A Valentia fou patró Marc Numi Seneció Albí, governador de la Hispània Citerior entorn del 210 dC. Saguntum nomenà patró Paullus Aemilius Regillus (Epigrafía latina de Saguntum—ELSaguntum— 38), parent de Marc Emili Lèpid, que fou cònsol el 6 dC i governador d’Hispània Citerior entre els anys 10/12 i 14.

La intervenció d’aquests patrons en la vida pública de la ciutat devia ser força important, atès que s’establiren unes relacions de clientela (és a dir, de persones lliures sota la protecció del patró, a qui estaven jurídicament lligades) amb els ciutadans, i l’honor del patronatge era sovint correspost amb donacions i altres actes d’evergetisme.

De tota manera, s’és lluny de les relacions de clientela de l’origen de la romanització, que condicionaven fins i tot la denominació dels indígenes, els quals prengueren el nom dels governadors i magistrats que els acceptaren sota la seva protecció. Així, els Gracs foren causants dels nombrosos Sempronis o, en l’exemple més clar, es pot destacar la proliferació de Pompeus, clientela més aviat de Gneu Pompeu Magne que no pas del seu pare Gneu Pompeu Estrabó, que ja hem esmentat. L’actuació de Pompeu a les guerres sertorianes li proporcionà una nombrosa clientela que s’instal·là, per exemple, a la comarca de la Safor i que també deixà la seva petja a Empúries, Sagunt i València.

En el mateix sentit es pot establir la filiació de clientela de bon nombre d’altres individus pertanyents a la família dels Cornelis pels Escipions, o bé a la dels Porcis per Marc Porci Cató, que es remunten als inicis de la conquesta. Un cas interessant és el de Sagunt, on els noms Valeri i Bebi semblen versemblantment derivar de Publi Valeri Flac i de Quint Bebi Tàmpil, que foren els legats romans enviats a Anníbal durant el setge de Sagunt l’any 219 aC per tal de fer-lo desistir dels seus propòsits.

Evidentment no es pot fer altra cosa que vincular amb Cèsar, August i la dinastia júlio-clàudia els nombrosos Julis i amb la dinastia flàvia aquells personatges que duien el nomen de Flavi.

Les relacions de patronatge es donaven, evidentment, entre antic amo i llibert, però depassaven aquest àmbit i abraçaven en el cas de famílies importants tota una sèrie de ciutadans lliures que quedaven vinculats per una relació de clientela. Així, a Bàrcino està documentat un Luci Semproni Carpió que es declara client del senador Luci Minici Natal Quadroni Ver i li erigeix una estàtua.

Esclaus i lliberts imperials

Lligat a aquest problema onomàstic es pot introduir un altre aspecte essencial de l’expansió dels noms dinàstics a la societat provincial; es tracta dels esclaus i dels lliberts imperials —en el fons, una forma dependent de funcionariat— que tenien uns drets ben diferents dels esclaus i lliberts comuns i que acomplien tasques relativament subalternes però importants per a l’administració. També n’hi havia de vinculats a les ciutats arrendatàries.

A la zona dels Països Catalans n’hi havia relativament pocs, d’aquests personatges. Un tal Euhangelus (CIL XII 5362) a Tesà (Rosselló) que era un esclau vinculat a la quadragessima socii, arrendatari de l’impost fronterer entre la Gàl·lia Narbonesa i la Hispània Citerior. A Bàrcino hi ha documentat un tabularius ludi Gallici et Hispani (Inscripciones romanas de Barcelona —IRB— 44), de nom Dió, llibert dels dos Augusts, és a dir, de Marc Aureli i Luci Ver (161-169 dC). Com és natural a Tàrraco, la capital provincial, eren especialment abundosos els esclaus i lliberts imperials, els quals s’ocupaven des de la uigessima —vintena part— de les herències fins a exercir de tabularii —comptables— de la prouincia Hispaniae Citerioris. Fins i tot tenien, com els magistrats i els sevirs augustals, seients reservats a l’amfiteatre.

Com a exemple de llibert d’una ciutat es podria esmentar potser Gai Publici Melís de Bàrcino, el nom del qual fa prou transparent el seu origen públic, que assolí el sevirat augustal i simptomàticament erigí un pedestal a la Fides Publica (IRB 12). Aconseguí un ascens social per al seu fill, que arribà a magistrat municipal. Però aquest fill, que morí molt jove, ja no dugué el nomen Publici sinó que es digué Juli potser gràcies a un procés d’adopció o potser pres d’un dels títols de Bàrcino (IRB 57).

Militars

Resulta evident que, després de l’establiment de contingents de veterans des de Mari, Cèsar o Pompeu per a la fundació o la refundació amb privilegis de diverses ciutats, la presència de militars es limità als veterans d’arreu que es retiraven a la costa després d’haver acomplert el seu servei. S’ha de pensar en la importància en època d’August de les legions IV, VI i X, que van construir el pont de Martorell i que amb els seus veterans fundaren Cesaraugusta —Saragossa— i, potser, Bàrcino.

Es coneix poc del reclutament romà a la zona, que és clar que existí, com ho demostren per exemple els soldats ausetans destinats a Germània i les mencions de soldats de diferents unitats en inscripcions sobretot funeràries. No existiren, en canvi, unitats militars fora de les que s’encarregaven de la vigilància de la costa, ora maritima, amb seu central potser a Tàrraco. La capital, però, va tenir un contingent vinculat al governador de la província dependent de la legió VII amb campament a Lleó.

D’altra banda, estan documentats a Tarragona tota mena de càrrecs administratius, militars o nombrosos beneficiarii —soldats exempts de les obligacions comunes i assignats a un cap— i frumentarii —proveïdors de blat—, clau de la informació, la intendència i la coordinació militar. Alguns van tenir càrrecs de control de fronteres provincials, com el cas que es coneix a Figueres (Alt Empordà). A Empúries i al Montgó (prop de Dénia, Marina Alta), es coneix la presència esporàdica d’agrupacions militars, uexillationes. Cal pensar també en l’existència de forces de marina als ports, com en el cas de Dertosa, on no solament es coneix el nom del mariner sinó també el de la seva nau: Mart (CIL II 4063). Eren nombrosos els oficials des del nivell de centurió, i es coneixen força oficials superiors, ja dins dels ordres eqüestre i senatorial, com els prefectes, els tribuns militars i els legats, ja que els càrrecs militars anaven vinculats al canvi de classe social. El càrrec de primer centurió de la legió —el primipilus—, per exemple, fou la clau de la promoció dels cavallers d’Eso —Isona— que participaren amb Trajà a les guerres dàcies.

Promoció a les classes superiors. L’ordo equester

El procés de promoció podia tenir dos camins: la carrera militar o la municipal. Ambdues confluïen en l’exercici de les anomenades milícies eqüestres, que conferien l’estatut de cavaller. Un indici segur d’èxit en l’assoliment d’aquest objectiu era el càrrec de flamen provincial, que per als habitants d’Hispània Citerior tenia el seu centre de culte a Tàrraco i per als de la Gàl·lia Narbonesa a Narbo —Narbona—, on es coneix àdhuc una lex de flamonio provinciae Narbonensis —llei sobre el flamen de la província Narbonesa—. Un dels fòrums de Tarragona era, segons que sembla, reservat a les estàtues d’aquests flàmens, coincidint amb l’escalinata que donava pas al recinte del temple (on és avui la catedral) i situat sobre el circ mitjançant un terraplè parcial. En les inscripcions dels pedestals que servien de base a aquestes estàtues s’han trobat personatges procedents de tots els racons de la província. Els monuments, els dedicava la mateixa província d’Hispània Citerior.

Les dones no podien arribar a desenvolupar cap càrrec públic, però sí que podien arribar a flamen provincial, càrrec civil però amb connotacions religioses, que podia estar vinculat directament al flaminat masculí exercit pel marit. Que els flàmens locals i provincials es van mantenir ho demostra una disposició del concili d’Elvira que al començament del segle IV va prohibir que les dones cristianes es casessin amb flàmens: la vinculació de la promoció social a magistratures i sacerdocis havia resistit el cristianisme. Bisbes com Pacià de Barcelona, pare del prefecte d’Itàlia Numi Emilià Dextre, mostraren cap a l’any 380 com els notables locals es van integrar en la jerarquia eclesiàstica en el moment en què va cobrar una rellevància social lligada no només a la força espiritual sinó també a l’administrativa i política.

L’ordo equester fou, fins a la seva desaparició al segle IV, la classe més dinàmica del món romà tant en l’àmbit mercantil com en el dels funcionaris i representà moltes vegades, com s’ha comentat, el pas següent a una carrera municipal reeixida, acabada amb el càrrec de flamen. A la zona estudiada aquest procés es va produir amb freqüència i des d’època republicana tardana, amb una probable acceleració sota la dinastia júlio-clàudia que dugué vers una eclosió en temps dels emperadors flavis, tot donant pas a força promocions a l’ordo senatorius, especialment per a famílies de Tàrraco, Saguntum, Bàrcino i Edeta.

D’aquesta manera, a Sagunt hi hagué cavallers de la família dels Bebi des d’August i senadors des de Domicià, com també passà a Llíria. Això es produí en el marc d’una política que semblava haver reservat per a cavallers hispans prefectures sense un contingut militar específic, limitades a funcions administratives, per tal de facilitar aquesta promoció.

Fora inútil establir aquí llistes feixugues dels individus que accediren al grau de cavaller, però potser caldria destacar el saguntí Marc Acili Ruf, a més a més dels Bebi suara esmentats, i el cas de Gai Voconi Romà, amic de Plini el Jove, que demanà a Trajà la seva promoció a l’ordre senatorial sense que hi hagi constància del resultat de la gestió, la qual cosa ha provocat la consegüent divisió d’opinions entre els especialistes actuals.

Els senadors o membres de l’ordo senatorius

A la classe social més elevada del món romà s’hi arribava bé per naixement dins d’una família senatorial, bé per promoció des de la categoria de cavaller quan s’havia aconseguit un prestigi i una fortuna adients. Aquest darrer cas corresponia als homines noui, els homes nous, acabats d’arribar al cim de la societat romana. Les dones seguien la condició social del pare i del marit. Així, pot esmentar-se una dona de l’ordo senatorius a Empúries (IRC III 30) com a membre de la família dels Paulus Emili, governadors d’Hispània, documentats també a Sagunt.

Ciutadans que arribaren a ser senadors de Roma als segles I-III dC.

En la zona estudiada es coneixen personatges d’aquesta dignitat, la qual cosa paradoxalment no sempre era beneficiosa per a la terra d’origen, ja que un senador havia d’acomplir la seva carrera arreu de l’Imperi i a més tenir terres a Itàlia, de manera que el seu patrimoni era invertit fora del lloc de naixement. No fou aquest el cas dels dos Minicis Natals, senadors de Bàrcino, que no oblidaren mai casa seva, i així feren donacions d’infraestructures (unes termes públiques) i de diners. És especialment eloqüent el testimoni de Minici Natal fill, que fou campió olímpic i que es va declarar, amb orgull, nat a Bàrcino. L’epigrafia permet conèixer senadors tant sortits de les elits locals com provinents d’altres parts de l’Imperi, els quals per motiu de la seva carrera o dels seus interessos particulars es desplaçaren fins aquí. Però moltes vegades els senadors eren representats a les ciutats no per la seva mateixa presència física, sinó mitjançant esclaus i lliberts de la seva confiança, com en els exemples descrits a continuació. A València, s’hi troben esclaus de Publi Herenni Sever, un erudit amic de Plini el Jove. A Bàrcino, els nombrosos lliberts de la gens Pedània han dut a plantejar la seva possible dependència dels influents senadors de Roma, els Pedans Salinàtors. Es podrien esmentar altres noms, però potser el més important sigui Luci Licini Sura, general i confident de Trajà, que molt probablement fou originari de Tàrraco, ja que sembla que l’arc de Berà fou construït en època augustal per un dels seus avantpassats amb el mateix nom. A Licini Sura, que fou tres vegades cònsol, no hi ha cap testimoni als Països Catalans que li pugui ser atribuït sense cap mena de dubtes, però en canvi surt reiterativament esmentat en la llarga sèrie de pedestals de Bàrcino que homenatgen el seu ric llibert, Luci Licini Segon, ben certament home de la seva confiança per a controlar i mantenir els seus interessos als centres de la costa.

Els ciutadans i el món laboral

Més amunt s’ha fet referència a les activitats corporatives i resulta indispensable parlar una mica dels collegia —collegis—. Aquestes associacions podien tenir dos caires principals: o bé eren professionals o bé el que es coneix com a collegia tenuiorum, col·legis dedicats al mutu auxili i a un servei funerari per tal d’assegurar-se un sepeli digne. Fins i tot els esclaus arribaven, amb el consentiment del seu amo, a formar associacions d’aquest tipus i finalitat.

Els col·legis, sota l’advocació d’alguna divinitat, tenien les seves estructures i els seus càrrecs i nomenaven també patrons que, en el cas dels esclaus, era normalment l’amo. Es coneixen col·legis de caire professional a Bàrcino, on hi havia un collegium fabrum sota la protecció de Minerva, i a Tàrraco se sap d’un d e fabri (RIT 435) i un altre de centonarii (RIT 436). A Íl·lici sembla que va haver-hi també un collegium centonariorum (EE IX, 350). Els centonarii teòricament fabricaven mantells o teixits de retalls i pedaços, però a més tenien encarregada l’extinció d’incendis, i els fabri eren, en general, els obrers de la construcció. Es tenen notícies d’un col·legi que es reunia als idus (primer dia de la tercera i darrera de les parts en què es dividia el mes) i un altre a les calendes (primer dia del mes) a Eso, on els membres del col·legi donaven públicament les gràcies a un tal Luci Valeri Faventí que va ajudar la plebs en època de manca de gra (IRC II 32). Es tractava segurament d’un collegium tenuiorum, com també ho devien ser, i potser de caràcter mixt funerari i cultual, els sodales Herculanei de Dertosa (CIL II 4064), que s’encarregaven de la sepultura d’un company mort lluny de casa seva —peregre defunctus—. Un col·legi d’esclaus va ser el sodalicium uernarum colentes Isidem, és a dir, l’associació d’esclaus urbans o domèstics —més que nascuts a casa com indicaria uerna— que honoraven a València la deessa Isis, indicant l’atractiu que per a les classes humils tenien les religions mistèriques orientals de caràcter soteriològic, que es basaven en doctrines de salvació (IR Valentia 8= CIL II 3730 i 6004).

En tractar de les diverses classes socials i de les funcions que li estaven reservades a cadascuna s’ha parlat del món de la funció pública. Seguidament es comenta el treball que se sap que realitzaven els individus que, o bé pertanyien a la massa dels ciutadans, o bé a les classes no privilegiades que podien, tanmateix, gaudir de diners, de prestigi i d’una bona qualitat de vida.

La dona tenia un lloc en l’àmbit de la producció artesana i del negoci familiar. Cal recordar, però, que l’activitat artesana principal de la dona era el teixit, fonamentalment de llana i lli. A Tarragona precisament hi ha una inscripció bilingüe ibèrico-llatina dedicada a una Fúlvia lintearia, és a dir, una teixidora de lli (RIT 9).

L’estudi del món del treball té com a clau principal, més que la documentació escrita, la cultura material que il·lustra sobre l’àmplia gamma d’oficis i d’especialitzacions necessaris en tots els aspectes de la vida. Moltes vegades es conserven fins i tot representacions, eines, traces i restes de treballs.

La documentació epigràfica és també molt rica en aquest tema, ja que permet conèixer tant una dida de Bàrcino (IRB 150) com diversos mestres. Per exemple, el uerna —esclau— de Sagunt (CIL II 3872) que era magister artis grammaticae, i també el llibert grec de Tàrraco que es presentava com a educator (RIT 393). A més es poden citar oculistes i metges com els documentats a Tarragona, Eivissa o Dénia. Es podrien dir dues paraules dels mestres i metges que solien dur noms grecs. Efectivament, en el món romà, tant uns com altres eren esclaus, cars i considerats, que moltes vegades gràcies als propis ingressos arribaven a comprar la seva llibertat, però conservaven com a cognomen el seu antic nom d’esclau.

En general, el problema de la mà d’obra i del treball servil té una clau onomàstica encara no ben delimitada: els noms grecs que no indiquen indefectiblement un origen hel·lènic o oriental i que, si bé no és una equació exacta, acostumen a coincidir amb individus esclaus o lliberts. De tota manera, cal evitar un automatisme en la correlació de nom grec amb esclau o llibert atès que, per exemple, la presència de teònims (noms derivats de divinitats gregues) pot ser un indicador religiós i no pas de status social.

En un món evolucionat com el romà, on l’especialització del treball era un fet, no és estranya la presència de tota mena d’oficis. Per exemple, es coneixen els flequers d’Iluro o d’Almoines (Safor); se sap d’un comerciant d’alls, l’únic conegut fins ara: l’aller de Mataró (IRC I 85); de joiers, com l’ aurifex de Tàrraco o l’ argentarius uasclarius —argenter fabricant de vaixelles— de València; d’altres oficis artístics, com l’escultor també de València, o bé d’oficis més vinculats a la construcció, com l’encarregat de la ratio tegularia, l’administració d’una fàbrica de teules a la mateixa València, els tectores —guixaires— de Tarragona o els plumbarii, dedicats a la fabricació i el manteniment de les canonades de plom.

Els terrissers i les seves officinae —tallers— eren especialment nombrosos i coneguts pels segells amb què marcaven les seves produccions. S’han localitzat abundosos forns de fabricació ceràmica i centres de producció fins i tot a indrets allunyats com a Abella de la Conca (Pallars Jussà).

Es coneixen pictores a Tàrraco o oficis ben poc comuns com el mimographus de Tarragona (RIT 53), lligat al món de l’espectacle i potser cap de colla de mims.

Dintre d’aquest món de l’espectacle públic, a la capital de la província es té constància de gladiadors per a l’amfiteatre i d’aurigues —conductors— per a les curses de carros del circ.

El món de les activitats mercantils era un horitzó bigarrat on es barrejaven totes les classes socials, des del treball esclau o lliure fins a la laboriositat dels lliberts, en mans dels quals hi havia el comerç i la intermediació.

Els financers no són tampoc desconeguts, com és el cas del nummularius —canvista, banquer— d’Onda (Plana Baixa) (CIL II 4034) i cal pensar en l’abundant negoci bancari del món romà, en el qual es movien les classes més elevades, especialment els cavallers i els senadors, aquests darrers sovint mitjançant els seus lliberts.

A part els testimonis directes que han arribat i que, naturalment, només recullen una part molt minsa de tot l’univers laboral la pluralitat del qual ens permet, tanmateix, d’entreveure, hom pot imaginar-se les autèntiques cadenes de producció que devien suposar la monumentalització de les ciutats i els programes decoratius públics i privats, els quals devien fer circular una mà d’obra itinerant, a més de la fixa, que assegurava uns pressupostos més ajustats a l’economia de cada ciutat.

Igualment, l’explotació dels recursos naturals devia moure masses de treballadors que, fins i tot en feines dures com a les pedreres, havien de tenir un cert grau d’especialització i per tant d’estimació dels resultats. El fet, per exemple, que fins a Calígula (i a partir d’ell només Eivissa) moltes ciutats encunyessin moneda, significa forçosament un ambient laboral especialitzat i una organització financera complexa.

Es coneixen, doncs, els resultats del treball que mostra l’arqueologia, element director d’una recerca d’aquesta mena, però les fonts de què es disposa per a apropar-se de manera directa a la societat antiga de la nostra zona no permeten respondre completament els interrogants, encara que s’extrapolin i es comparin les dades disponibles per a d’altres zones de l’Imperi Romà.