Els canvis primers i essencials en la indumentària dels catalans al llarg del segle XIX van ser conseqüència de la revolució industrial, que incidí directament en la indústria tèxtil. Es va tendir a desplaçar les fibres i les manufactures tradicionals, com els llenços i les sedes, en favor dels teixits nous, més barats i assequibles, com els estampats de cotó. L’ús de la màquina de cosir es generalitzà pels volts del 1870, i s’inicià la gran època de la modisteria domèstica. Fou també l’edat d’or de les populars revistes il·lustrades, amb figurins i làmines de moda. I tot plegat, en uns anys en què els contactes internacionals eren cada cop més intensos.
Socis del Cercle del Liceu, s.d.
CL / R.M.
La indumentària dels catalans de la segona meitat del segle XIX s’estructurava, com a mínim, en tres nivells diferents. En primer lloc, les classes benestants seguien —amb diferents intensitats— les tendències de la moda, dictades des del final del segle XVIII per França —i excepcionalment per Espanya— pel que fa a les dones, i per Anglaterra per als homes, tot i que també era a París on aquestes se seleccionaven i propagaven. En segon lloc, les classes populars urbanes, el proletariat industrial, que vestia amb una indumentària senzilla, en molts casos de subsistència. I en tercer lloc, la pagesia, l’únic sector social que conservava, en part, la indumentària tradicional catalana.
Durant el regnat d’Isabel II les classes adinerades imitaven les parisenques en els costums i la moda. La crinolina, o mirinyac, va ser la peça femenina característica del període. Consistia en una carcassa de crin amb cèrcols d’acer, que substituïa els enagos a l’hora de conferir volum a la faldilla. En els primers anys que era moda, provocà un fort impacte social. En canvi, la sobrietat i el pudor que dominaven el vestit anglès de les classes mitjanes, la burgesia, s’apreciava també en les del país.
Al final de la dècada dels setanta arribà als Països Catalans la moda francesa del polissó, que concentrava el volum de la faldilla a la zona posterior, inflada per l’artefacte, i altres adornaments com llaços, etc. Feu furor cap al 1882 i es va mantenir fins el 1889. El vestit es portava cenyit al cos amb la cotilla, que tornava a anar proveïda de barnilles, ja que imperaven les estretíssimes cintures de vespa. També marcaren l’època els vestits folrats amb tafetà formant molts volants, que en caminar feien el característic fru-fru. L’ornamentació dels vestits de carrer consistia en llaços, puntes, volants, llustrins, recamats, brodats, passamaneria, etc. Els colors més habituals eren els foscos, especialment el gris, blau, granat i negre, i es reservaven els tons pastel per als models de ball, que, contràriament als de carrer, eren escotats i sense mànigues.
Al darrer terç del segle, quan a Europa ja havia minvat la moda romàntica, la mantellina i la capa espanyoles quedaren relegades a la classe mitjana. S’usaven la levitilla i el mantellet, mentre que el xal, que havia estat la peça d’abric predominant, fou substituït per mantells i capes. Ombrel·les i ventalls continuaven també sent moda.
La darrera dècada del segle va marcar la desaparició del polissó. Els vestits s’adaptaren ja al perfil anatomic, i començà a aparèixer el vestit esportiu, pràctic, de procedència anglesa.
Les modes masculines, de major constància durant tot el segle, amb camisa, armilla, frac, levita i pantalons, van acabar de quedar definides a partir de mitjan segle, amb la implantació del jaqué i l’americana —jaqueta curta amb coll i mànigues— de tons foscos, que s’imposà definitivament entre els homes. Els pantalons, ja sense cordons, van substituir totalment, encara que en algunes zones rurals molt a poc a poc, els diversos tipus de calçons tradicionals. A partir del 1875 ja s’utilitzaven l’americana com a peça de matí i la levita per a visitar, mentre que el frac o l’esmòquing quedaven relegats per a l’etiqueta. Per a abrigar, s’utilitzaven la capa, el chesterfield, el gavany i el paletó.
La tendència general era la d’augmentar la flexibilitat per a adaptar-se millor a un creixent dinamisme —viatges, esports...—, i una major uniformado, que desembocà primer en el vestit esportiu i finalment en el modern vestit d’americana. Al final de segle la pràctica de l’esport, sobretot el ciclisme, començava a difondre’s i influïa en la manera de vestir. Es posaren de moda pantalons, jerseis i jaquetes, i la brusa va aparèixer amb èxit cap al 1890, tots força apreciats perquè donaven llibertat de moviment al cos. Les grans ciutats, Barcelona i València, seguien més que mai les modes de la fi de segle procedents de París, que es reflectien en els retrats que els artistes modernistes, com Isidre Nonell, Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Pablo Picasso, feien de la burgesia del país, i també en els cartells i les il·lustracions de les revistes. Alguns dels pintors modernistes, preocupats pel tema social, mostraren així mateix la indumentària del proletariat industrial.
Primavera, F.Miralles, c. 1896.
MNAC-MAMB / J.Cal.-J.S. © MNAC
Certament, la pertinença a una classe social es traslluïa en el tipus d’indumentària de la població. El comentari de Joaquim Salarien i Verdaguer a Higiene del Tejedor (Vic, 1858) és significatiu de l’opinió conservadora: “Todas las clases deben ir vestidas según su jerarquía y orden social; los obreros deben ir arreglados, pero nada debe denotar en ellos el lujo y la coquetería; la decencia y la limpieza deben ser sus adornos, los que llamarán a su favor el aprecio y las simpatías de sus amos y de la gente honrada; al paso que el descuido y el despilfarro les acarrearán su aversión, porque denotan un carácter poco amigo del trabajo, el orden y las economías”. Afirmà que els dies festius, a primera vista es podia confondre una part dels obrers i les obreres catalans amb la classe ciutadana, especialment les solteres, “cuyo lujo puede competir con el de las hijas de nuestros menestrales más acomodados”, i va dir que “jamás se puede consentir que para seguir las modas y variar de vestidos, gasten cuanto tienen y más aún, debiendo pagar a la tienda sus caprichos con pagas semanales”. De fet, en la immensa majoria dels obrers, la migradesa del salari era un factor suficient i definitiu per a impedir la subversió d’aquesta jerarquia i ordre social en l’aspecte del vestuari.
Només un nucli reduït de joventut obrera, en paraules d’Ildefons Cerdà i Sunyer a Teoría general de la Urbanización (Barcelona, 1859), “por su porte y por su traje se distinguen de sus demás compañeros”, i lluïen en les festes “vestidos con lujo y alo caballero, sin faltarles más que el frac o levita, que nunca han querido adoptar”. Però aquests eren uns pocs joves “mientras que la inmensa mayoría de sus compañeros se ven precisados a ocultar sus escaseces y miseria en oscura soledad”. Així ho corroborà el testimoni del dirigent sindical Ramon Simó i Badia, a Memoria sobre el desacuerdo entre dueños de taller y jornaleros (Madrid, 1855), que va evidenciar també la importància de la pròpia imatge en la valoració social: “los obreros llegados a la edad viril y vestidos pobremente, pues sus recursos no les permiten más, se presentan ante las demás clases en un estado casi vegonzante. De aquí esta tendencia general en desairar y abandonar, no sólo a los jornaleros, sinó a los oficios y artes mecánicas”.
L’obrer català disposava normalment de dos parells de sabates, dos calçotets, tres camises de cotó o dues de lli, dos pantalons, una armilla, una jaqueta de pana o de cordellats i una d’elàstica o de tricot per al taller, dues bruses, —la peça més popular—, dos mocadors per al coll i dos per a mocar-se, una manta d’abric i una gorra, que representaven una despesa anual de 218 rals. Ceferí Tresserra i Ventosa escriví a El poder negro (Barcelona, 1863) que el vestit dels obrers era de cotó o paño de borras, camisa de cotó, espardenyes i una gorra de paño. Els teixits més populars eren de llana, de cotó i de cànem, i únicament en alguns casos de lli, seda, pèl i pell.
Els barrets masculins més usuals eren els de copa alta, de formes canviants, que compartiren l’èxit amb el bolet o bombí, i en els darrers anys de segle amb el barret de palla per a l’estiu, el canotier, envoltats tots amb una llaçada. Entre les classes populars triomfaven la gorra i la boina, i entre els pagesos la barretina.
>
Propaganda de la temporada d’estiu de la botiga Suñer y Brosa, Barcelona, 1877.
AC / G.S.
La lligadura femenina era força variada i se succeïren èpoques de diferents pentinats —cabells aixecats, aplanats, amb bucles i rínxols, recollits al darrere, etc.—, igual que passà amb els barrets, els capells, les capotes i les toques, amb adorns de plomes, flors i cintes.
Respecte al calçat, les sabates, les botes i les botines eren quasi exclusives de les classes benestants, mentre que les classes populars continuaven utilitzant bàsicament les espardenyes de cànem, ja sobre el peu o sobre el mitjó (peça que es va estendre paral·lelament als pantalons), tot i que cada cop s’utilitzaven més les sabates. L’assortiment de complements augmentà, i alguns han perdurat fins a l’actualitat, com el bastó, el portamonedes, la bufanda, la corbata, els elàstics, els guants i els mocadors.
Superposant-se a aquestes indumentàries, persistien les restes de la vestimenta tradicional pagesa, d’una originalitat i personalitat que la distingien de la resta de la indumentària hispànica: a Catalunya, amb influències nordeuropees —l’ajustament al cos— i de tradició mediterrània —la subtilitat en el color i en els teixits—; i a València i les illes Balears també amb la influència àrab, folgada i de ressò oriental.
Del segle XVIII a mitjan segle XIX, que va començar un procés de degeneració, fins que s’extingí totalment, als primers anys del segle XX, el vestit tradicional masculí es componia bàsicament de calça curta, de teixit de lli, cànem o cotó, camisa de lli o de cotó, armilla de vellut o de seda, de coll dret, gec de coll dret i de vellut com la calça, gorra llarga, faixa, calcules i calçons i espardenyes envetades. Algunes vegades el gec era substituït per una brusa de pisana o teixit de cotó o bé de caixmir, i la gorra per un mocador de cotó, enrotllat al cap i nuat a un costat o al darrere. La dona pagesa i la menestrala de ciutat, abans d’adoptar la bata o vestit d’una sola peça, vestien gipó negre ajustat, o bé un cos més folgat anomenat sac, i faldilles amples. Una o dues faldilletes interiors, mitges, mocador al coll i al cap, caputxa o mantellina quan feia falta, i espardenyes envetades, per a cada dia, i sabates negres per a mudar-se, n’eren els principals elements. L’ús del davantal no va desaparèixer entre el poble al llarg de tot el segle, tot i que es menystingué a l’hora de mudar-se.