Migracions i mobilitat de la població

Durant cl primer terç del segle XX es produïren profundes transformacions en la població dels Països Catalans, com passava a gran part de les nacions i regions d’Europa. Transformacions que, tot consolidant el procés històric anomenat de transició demogràfica, motivaren un augment importantíssim del nombre d’habitants i de la distribució espacial de la població. Només en trenta anys, els Països Catalans passaven de tenir poc més de quatre milions d’habitants l’any 1900 a superar els cinc milions quatre-cents mil, un augment d’un milió dos-cents mil habitants. Juntament amb el creixement de població, s’experimentà durant aquest període un notable procés de concentració de la població, que es consolidà en algunes ciutats i tot just s’inicià en altres.

El responsable d’aquestes importants transformacions en la població i el poblament fou sobretot un moviment migratori fruit de la nova mobilitat de la població. Més enllà d’augmentar el nombre d’habitants en unes poblacions i disminuir-lo en altres, se’n modificaren les característiques: es van rejovenir les poblacions dels nuclis que havien atret immigració i es van envellir les que en perderen; alhora, la proporció de dones augmentava en algunes poblacions, mentre que d’altres es masculinitzaven. Els moviments migratoris prioritzaven uns territoris enfront d’altres, tot consolidant el procés d’urbanització. Però ho van fer sobretot concentrant la població en unes poques ciutats de la seva rica xarxa urbana. I dins d’aquest procés de concentració destacava clarament Barcelona, que, reafirmant la seva condició de capital, esdevingué la peça clau estructuradora de l’espai nacional dels Països Catalans, si bé en la darrera dècada considerada, 1920-30, la seva influència s’estengué més enllà d’aquest territori.

El procés d’urbanització, doncs, es va produir arreu del territori, malgrat que fou divers i diferent, fins i tot contraposat, segons les zones. Determinades ciutats concentraren cada vegada més habitants, mentre que àmplies àrees de l’interior del país anaren perdent població. Al territori dels Països Catalans, cadascun dels països, de les comarques, es dualitzà: el desenvolupament econòmic accelerà el procés de concentració iniciat, amb timidesa, cent anys abans amb la industrialització. Algunes ciutats s’anaven engrandint a conseqüència de la instal·lació de noves indústries i dels serveis que generaven, mentre que les zones rurals s’anaven buidant progressivament. A mesura que la revolució dels transports i dels mitjans de comunicació avançava, i facilitava així la mobilització de persones, alguns fets de caràcter social i econòmic van començar també a provocarla de manera efectiva. Fets que, si bé alguns es produïren al segle XIX, són ben palesos en els primers censos del segle XX; fets de caràcter agrícola els uns, com ara la fil·loxera, que afectà un territori molt ampli de Catalunya i en determinà la despoblació parcial, o la pèrdua dels mercats colonials, que provocà importants trasbalsos en l’activitat industrial, alhora que molts petits mercats comarcals van veure disminuir de manera notòria la seva importància mercantil en profit d’altres majors, que s’anaven configurant en autèntics mercats supracomarcals.

Els indicadors demogràfics: migracions i creixement natural de la població

Indicadors demogràfics i territorials. 1900-1930.

Els moviments migratoris no són un fet nou en la història dels Països Catalans, però el que sí que és realment nou de les migracions del primer terç del segle XX, continuadores amb renovada força de les que es desenvoluparen al llarg del segle XIX i paral·leles al procés d’industrialització, és el volum que adquiriren, l’origen de part dels nous immigrants i els seus efectes sobre el territori català. Les migracions campciutat van comportar uns nivells molt elevats d’urbanització en la població catalana. Gairebé cinc milions i mig d’habitants constituïen la població dels Països Catalans l’any 1930. Des del començament de segle, el creixement de la població en els tres decennis va ser ràpid, un augment del 30,7% respecte a la població de l’inici del segle, bé que cal considerar-lo semblant al que es produïa en la resta de països mediterranis. Durant els dos primers decennis el creixement fou quasi el mateix —poc més de dos-cents mil habitants—, però en el tercer decenni, 1920-30, s’accelerà notablement d’acord amb l’evolució expansiva de la seva economia, sobretot a partir de la Primera Guerra Mundial. La neutralitat d’Espanya en la contesa afavorí la indústria catalana i “els feliços vint” amb el seu ampli ventall de manifestacions artístiques, arquitectòniques, urbanístiques, entre d’altres, són fites d’aquella bonança econòmica i del tarannà de la classe social que en fruí amb més delit.

Densitat de població. 1900-1930.

Tanmateix, l’evolució que es produí en aquests trenta anys no afectà de la mateixa manera cadascun dels Països Catalans. Només Catalunya augmentà el seu pes relatiu, i, per contra, Andorra i la Franja de Ponent experimentaren fins i tot creixements negatius. Les diferències ja existents entre els diversos països s’accentuaren. Així mateix, l’anàlisi dels components del creixement, el creixement natural o vegetatiu (diferència entre naixements i defuncions) i el creixement migratori mostra diferències importants tant entre els diversos països com en els diversos decennis. D’aquesta manera, a Catalunya es produí un creixement constant degut al ràpid desenvolupament econòmic; en el primer decenni el creixement natural era clarament superior al migratori, però des del segon decenni s’invertí la tendència, essent el migratori netament predominant sobre el creixement vegetatiu. Tot i així, el creixement natural va augmentar en el darrer decenni a causa de l’arribada d’emigrants de la dècada anterior, majoritàriament joves, que activaren positivament el mercat matrimonial i el nombre de naixements. A les Illes Balears, l’evolució del creixement es diferencià per la davallada del decenni 1911-20 i per un creixement migratori negatiu al llarg de tot el període, que va ser contrarestat per un creixement natural moderat. L’evolució del creixement al País Valencià fou més semblant al de les Illes que no pas al de Catalunya; l’alentiment del creixement en el període 1911-20 també va ser notable, però el creixement migratori, tot i ser negatiu en els dos primers decennis, aconseguí canviar de tendència entre els anys 1921-30; el creixement natural mostrà també l’alentida del període intermedi. L’evolució de la població al País Valencià posa de manifest la seva situació més marginal respecte a Catalunya en el procés d’industrialització, amb una forta presència del capital agro-mercantilista. Durant el decenni 1900-10, continuant la tendència dels darrers decennis del segle XIX, es produí una alça demogràfica a conseqüència de l’expansió dels conreus d’exportació, i una davallada notable en la dècada següent a causa dels efectes de la crisi social i econòmica del 1917 i de l’epidèmia de grip del 1918-19, “menys brutal que el còlera, però tan mortífera com aquest”, com es digué en l’època. De fet, al País València, fins al final del 1920, en què desaparegué la mortalitat catastròfica de caràcter epidèmic, no es pot parlar del final de la transició demogràfica.

Taxa de creixement demogràfic anual i evolució de la població absoluta. 1900-1930.

Tot i les importants diferències internes, el descens de la fecunditat legítima va ser més notable als Països Catalans que no pas a l’Estat espanyol. La davallada de la natalitat començà a l’àrea industrial de Barcelona i s’estengué per tot Catalunya, les Illes Balears i, posteriorment, al País Valencià. L’evolució de la mortalitat només és comparable al descens que es va produir al llarg de la cornisa cantàbrica i Galícia. Aquesta diferenciació de ritme en la disminució de la natalitat i mortalitat, és a dir, en la finalització del procés de transició demogràfica, entre Espanya i els Països Catalans, és un del trets definitoris de la nació catalana en aquest període, alhora que un dels factors explicatius de l’augment, a partir dels anys vint, de les migracions provinents de regions espanyoles, especialment de l’Aragó i Múrcia.

La modernització dels comportaments demogràfics

El pas d’un règim demogràfic antic, escassament dinàmic, amb altes taxes de natalitat i mortalitat, a un règim demogràfic modern, amb la caiguda en primer lloc de la mortalitat i després de la natalitat —a causa, d’una banda, del progrés de les actituds restrictives respecte a la natalitat i, de l’altra, de les millores en el camp de la medicina, la higiene i l’alimentació—, ha estat anomenat per la historiografia com a transició demogràfica. La lògica interna d’aquest procés històric va produir un decalatge que permeté l’augment considerable dels efectius de població en un període de temps relativament curt, dues generacions, per tornar de nou al posterior descens de la natalitat i a uns creixements naturals moderats.

Aquesta precocitat quant a la modernització demogràfica que s’esdevingué a Catalunya, a les Illes Balears i a les comarques castellonenques primer, i a les valencianes i alacantines després (especialment tardanes a les comarques del Baix Segura i el Vinalopó), va tenir el seu motor en la ciutat de Barcelona. Ja des dels temps de la seva primerenca industrialització, Barcelona es convertí en un potent centre d’atracció d’immigrants. Així, la transició demogràfica catalana es produí en un context de forts moviments migratoris interns, primer, i després externs, monopolitzats per una sola ciutat i el seu entorn immediat. Els canvis demogràfics que es produïren a Barcelona —descens de natalitat i mortalitat— van ser la causa i a la vegada l’efecte dels canvis que afectaren una perifèria cada vegada més gran: Catalunya, resta dels Països Catalans i Aragó, per estendre’s finalment per les terres meridionals de la Península Ibèrica, alhora que el municipi de Barcelona deixava de ser l’únic pol d’atracció i els municipis que l’envoltaven eixamplaven l’àrea receptora.

Malgrat l’evolució decreixent de la fecunditat no s’ha d’oblidar l’increment notable de la població catalana, cosa que li va permetre de conservar el seu pes demogràfic a la Península Ibèrica. El responsable d’això, ultra una mortalitat clarament més baixa que la resta de l’Estat espanyol, fou la immigració, tant per l’aportació directa de nous habitants com per la seva participació, sobretot els anys vint, en l’augment del nombre de naixements.

A Catalunya la importància del Barcelonès, i en menor mesura de les comarques que l’encerclen, especialment el Vallès Occidental, i les comarques travessades pels eixos fluvials del Llobregat i Ter-Congost, posen de manifest el pes de la indústria com a factor clau en les tendències de poblament del primer terç del segle XX. Juntament amb el progrés industrial que va seguir la guerra europea de 1914-18, afavorit per l’electrificació, cal destacar la intensificació de les obres públiques, el metro i l’Exposició Universal de Barcelona (1929), que van atreure molts immigrants.

En algunes comarques rurals la construcció de carreteres, una xarxa ferroviària, pantans i canals va contribuir també a crear ocupació i manlenir-hi, provisionalment, els habitants. Representativa d’aquesta evolució va ser la comarca del Pallars Jussà, que va tenir en aquests anys, a causa de la construcció de nombroses centrals hidroelèctriques com la de Cabdella (1914) o el pantà de Sant Antoni de Tremp (1914), un dels pocs períodes en l’època contemporània de creixement demogràfic. Són destacables també els creixements associats a la revifalla de les activitats agrícoles al Segrià i l’Urgell, per l’expansió dels canals de regadiu d’Urgell, Aragó i Catalunya, i de les comarques de les terres de l’Ebre, el Montsià i el Baix Ebre, per la colonització intensiva del delta de l’Ebre. Però en conjunt, la tendència de la població rural, sobretot la de muntanya, va ser la d’emigrar a Barcelona, i als centres fabrils propers a la capital o esglaonats al llarg dels rius.

Al País Valencià destaquen com a comarques amb una dinàmica de població més positiva les que envolten la ciutat de València, l’Horta, la Safor i el Camp de Morvedre, i les comarques del sud amb la seva potent xarxa urbana, sobretot el Baix Segura, el Baix Vinalopó, l’Alacantí i l’Alcoià. La dicotomia entre les comarques litorals, amb creixements, tret del sector costaner del Maestrat, i les interiors, amb pèrdues, funciona al nord i al centre del País Valencià, però no pas al sud. D’altra banda, la potència del creixement i la grandària del procés de concentració que es donà a Barcelona no es va produir en cap ciutat del País Valencià, ja que de fet els tentacles de Barcelona, la seva àrea d’influència, s’allargaren per tot el País Valencià.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial i els immediatament posteriors, es produïren arreu dels Països Catalans nombroses alteracions econòmiques i de costums que tingueren un gran ressò demogràfic. El País Valencià, la zona més tardana quant al procés de modernització demogràfica, va veure davallar els nivells de fecunditat i mortalitat, tot i els grans efectes de la grip cap als anys vint. S’accentuava l’èxode rural i la concentració en unes ciutats determinades: València, Alacant, Alcoi, Oriola. Mentre que els primers quinze anys del segle es produí un important moviment immigratori cap a Amèrica i el nord d’Àfrica, força notori a les comarques alacantines, la resta de comarques immigraren preferentment cap a Catalunya i el sud de França.

A les Illes Balears l’increment de població va seguir un ritme més lent, però alhora sense grans salts. Els efectes del conflicte europeu del 1914 van produir una època de prosperitat en la indústria i l’agricultura illenques. Acabada la guerra es va iniciar la primera etapa del turisme modern, que tingué la importància d’alleugerir els efectes de la crisi mundial del 1929 a Mallorca. Les diferències entre illes eren, però, importants. Mallorca va créixer, en especial durant el darrer decenni, i de manera molt notòria Palma de Mallorca, fruit de l’increment progressiu de les funcions urbanes pròpies de la seva capitalitat. Menorca cresqué en el primer decenni i s’estancà i perdé població en els dos següents. Els majors índexs de creixement van correspondre a Ciutadella, mentre que Maó va romandre estancada. Eivissa i Formentera mostraren un lleuger augment en els dos primers decennis, mentre que en el darrer va ser molt elevat, com d’altra banda —tot i el paper capdavanter de la capital— es va produir arreu de l’illa.

Les Illes, com també Catalunya, mostraven una precocitat en la davallada de la natalitat, i la mortalitat era més baixa que a la resta de l’Estat. L’emigració fou, tant al darrer terç del segle XIX com fins l’any 1925, la característica més important de la dinàmica de la població balear. L’explosió demogràfica originada pels baixos nivells de mortalitat no fou acompanyada per un increment en els llocs de treball, malgrat que és l’època en què s’inicià la industrialització a les Illes. Si al final del segle XIX l’esfondrament del comerç vinícola amb França i l’alentiment de la indústria afectada per l’aturada del comerç amb les Antilles arran de la guerra colonial provocà migracions que es dirigiren cap a l’Argentina, Xile i les Antilles (1890-95), durant el segle XX aquestes s’adreçaren amb preferència cap a Catalunya.

La Catalunya sota administració francesa, la Catalunya del Nord, tingué una evolució diferent a la que es produïa a l’altra banda de la frontera, i mostrà uns ritmes de creixement més lents, sobretot en els dos primers decennis. Tanmateix, el pes de Perpinyà sobre la Catalunya del Nord era comparable, en termes relatius, al que exercia Barcelona al sud dels Pirineus. Dels 36 157 habitants del 1901, Perpinyà passà a 73 962 l’any 1931.

La disminució de població va produir-se a la resta de comarques, el Capcir, l’Alta Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, en gairebé tots els decennis, tot i que viles com Prada de Conflent i Ceret van experimentar creixements importants, i van retenir així part de l’emigració dels petits pobles rurals, emigració que es dirigí cap al Rosselló (de fet Perpinyà) —que cresqué en tot el període— i cap a la resta de França. Junt amb aquesta emigració cap a la resta de França, on destaca el pes dels funcionaris i militars que retornaren amb la jubilació, es va produir en aquest període una immigració estrangera, no gaire voluminosa, entre els anys 1918 i 1929.

Carrer Major, Benasc, J. Soler, 1906.

CEC

La Franja de Ponent i Andorra, com ja s’ha esmentat, foren les dues zones dels Països Catalans que es configuraren com a àrees emigratòries, és a dir, amb uns creixements negatius. L’Alta Ribagorça aragonesa perdé població cens rere cens. La capital, Benasc, tot i concentrar cada cop més la població comarcal, també en perdé. L’absència temporera, que es manifesta en les oscil·lacions censals, bé per la verema al Rosselló, la sega a l’Urgell, o l’arròs al Delta de l’Ebre, a més de mostrar un mercat de treball agrícola d’àmbit nacional, fou el preludi de la degradació demogràfica.

A la Baixa Ribagorça l’evolució fou també decreixent. A les comarques de la Llitera, el Baix Cinca i Matarranya va augmentar la població en els vint anys primers, i en el decenni 1920-30 esdevingueren zones d’expulsió. Tanmateix, les seves capitals, Tamarit de la Llitera i Fraga, augmentaren la població, cosa que a més de demostrar la concentració dels habitants en les capitals comarcals, indicava que el procés immigratori constava de diverses etapes i no era, doncs, directe. Fins a arribar al punt de destinació final, generalment Barcelona i els seus voltants, s’intentà de viure en els nuclis propers més dinàmics. Andorra va ser durant el primer terç del segle l’àrea, en termes relatius, més emigratòria, amb una taxa de creixement anual negativa que reflectia la profunda crisi de la seva economia agrària de muntanya i la forta atracció del nucli barceloní, enlluernador de tants andorrans que hi veieren un mitjà per a millorar les seves condicions de vida.

La puixança demogràfica, doncs, no fou general. Hi havia uns Països Catalans amb una gran capital, unes ciutats que creixien i uns pobles endormiscats o que morien. A més de les aportacions que provenien de la immigració peninsular, l’engrandiment d’una part del país es va produir per l’abandonament de la resta.

Un major dinamisme demogràfic del litoral respecte de l’interior dels Països Catalans queda palès en la distribució de la densitat de la població tant el 1900 com el 1930. Al llarg d’aquests trenta anys la llenca de comarques amb una major densitat de població s’eixamplava, en el cas de Catalunya, per tot el litoral i pre-litoral (destacaven sobretot les que envoltaven el Barcelonès, que dibuixaven, suaument, el futur espai de la gran Barcelona), i les comarques de la depressió central que es van expandir amb els canals de regadiu. A la faixa que abraça els Pirineus i la Franja de Ponent es mantingueren un nivells molt baixos de densitat. Al País Valencià aquesta dualitat territorial es va trencar pel sud a causa del manteniment del dinamisme de les ciutats de les comarques meridionals. Tanmateix, cal remarcar la gran distància que subsistia entre la densitat del Barcelonès (3 638 h/km² l’any 1900 i 7 027 h/km² l’any 1930) i la de les que li anaven al darrere, molt per sota, però: l’Horta (498 h/km² l’any 1900 i 748 h/km² l’any 1930) i el Maresme (180 h/km² l’any 1900 i 244 h/km² l’any 1930).

Les migracions: del camp a les ciutats, de les ciutats a les capitals

Procedència de la població 1920-1930.

Els moviments migratoris van ser, doncs, el principal element demogràfic de les tendències de poblament i de les estructures de població, edats i sexes dels Països Catalans durant el període 1900-30, constant que s’ha mantingut al llarg del període més recent de la història de la població d’aquests territoris. La divisió entre zones emigratòries i zones immigratòries esdevé la clau de volta en l’anàlisi de la societat contemporània catalana. Alhora, a mesura que avançava la industrialització el radi de la immigració s’eixamplava. L’estudi de les migracions és complex per la manca d’un registre complet i acurat del fenomen migratori. L’única manera d’avaluar-les durant aquest període és a partir dels saldos migratoris i de la naturalesa de la població.

La naturalesa, és a dir el lloc de naixement, és una informació censal, que en el cas estudiat es disposa per als anys 1920 i 1930. Tot i que pateix dels defectes d’acumulació —no distingeix els anys d’arribada al municipi o a la província—, és una bona aproximació a les migracions, concretament a la procedència dels immigrants, que en el cas dels Països Catalans té el valor afegit de distingir entre els de l’àmbit cultural català dels de la resta, fet que permet aproximacions més acurades a les situacions lingüístiques del moment. La població nascuda als mateixos Països Catalans superà, tant el 1900 com el 1930, el 90%, percentatge considerable i que indica la importància de les migracions internes dins dels Països Catalans. Tanmateix, l’evolució mostra un descens del pes relatiu de la població catalana enfront de la nascuda a la resta de l’Estat, tot i l’augment de més de quatre-cents mil habitants en xifres absolutes. D’aquesta població destacava com a grup més important l’any 1920 el provinent de l’Aragó, prop del 2% del total de la població i el 31% del total de la immigració. El segon grup era constituït pels emigrants provinents de Múrcia, amb l’1,1% del total de la població dels Països Catalans i el 17,4% del total de la immigració. Fou justament aquest grup el que donà nom en aquell temps als immigrants de llengua castellana: “murcià” fou, en aquella dècada, el malnom assignat a la immigració no catalana. La resta de procedències de la immigració l’any 1920 representava xifres molt menys importants. L’any 1930, el grup provinent de l’Aragó continuava essent el més nombrós, tot i que el seu pes dins el total de la immigració va disminuir a causa de l’augment del nombre de persones provinents d’altres regions espanyoles. Els murcians continuaven essent el segon grup, tot i que el seu percentatge dins el conjunt de la immigració es reduí, i va aparèixer com un grup important el constituït pels immigrants originaris d’Andalusia oriental, l’1,3% de tota la població del 1930 i el 13,7% del total de la immigració. Així, doncs, en el marc general dels Països Catalans l’origen de la població era molt majoritàriament del país, mentre que l’origen dels immigrants d’àmbits culturals no catalans era constituït majoritàriament pels provinents dels territoris limítrofs amb els Països Catalans.

La importància de les migracions internes és un fet a destacar i que augmentà molt considerablement al llarg del darrer decenni.

S’estima en poc més de tres-centes vint-i-cinc mil persones la mobilitat interna dels Països Catalans, xifra que significa gairebé el 7% de la població del 1920. L’any 1930 els migrants interns ja significaven poc més del 8% del total de la població, 437 605 habitants. Estimacions a la baixa, ja que només es consideren aquells habitants dels Països Catalans que es traslladaren de província en canviar de domicili, i no s’inclouen els que de poblacions rurals emigraven cap a ciutats de la mateixa província, però que palesarien la importància de la mobilitat interna en els Països Catalans.

A Catalunya, l’àrea dels Països Catalans més immigratòria, la naturalesa de la població era sensiblement diferent de la del conjunt dels Països Catalans.

Els nascuts i residents a Catalunya (2 011 731 h) representaven l’any 1920 el 87% del total de la població; els nascuts al País Valencià (91 211 h) el 3,9%, els de les Illes Balears (8 248 h) el 0,4% i els nascuts a la resta de l’Estat espanyol el 8,7%. Aquests percentatges variaren significativament en deu anys; així, augmentà considerablement el nombre d’individus provinents de la resta de l’Estat espanyol, per exemple, els quals representaven l’any 1930 el 13,4% del total de la població de Catalunya. L’augment d’aquest col·lectiu, de cultura i llengua espanyola, va ser un fet sense precedents en la història de la societat catalana. El fet que es concentressin en espais concrets del territori català, com ara Barcelona i els municipis del voltant, no afavorí una integració ràpida dins la societat, augmentà l’ús social del castellà i feu possible l’aparició de posicions polítiques clarament espanyolistes que tingueren el seu màxim exponent en el lerrouxisme.

Els saldos migratoris permeten estimar els moviments migratoris que s’han produït durant un període de temps determinat. S’obtenen de la diferència entre el creixement de població, negatiu o positiu, observat en un període i el moviment natural —resta entre naixements i defuncions— del mateix interval de temps. Els saldos migratoris no recullen tots els moviments migratoris que s’han produït, ja que no registren els moviments migratoris d’anada i tornada d’una durada inferior de cinc anys, que és el temps entre les dues operacions censals —cens i padró— a l’Estat espanyol. Així mateix, els saldos migratoris amaguen els fluxos, és a dir, els immigrants i emigrants de l’àrea que es considera (país, província, partit judicial).

L’anàlisi dels saldos migratoris mostra com Catalunya era l’únic dels Països Catalans que mantenia en tots els quinquennis considerats uns saldos positius, és a dir que era una zona immigratòria amb continuïtat:

	Catalunya	Illes Balears	País Valencià
1900-05	15 596	−1 4190	−26 633
1905-10	18 073	557	−18 688
1910-15	21 692	−4 380	−37 593
1915-20	202 608	−2 483	428
1930-25	107 608	2 283	4 707
1925-30	214 726	7 229	9 947

Però aquesta important aportació al creixement de la població catalana es concentrà sobretot en el període 1915-1930 i fou d’unes magnituds sense parangó en la resta de períodes i dels Països Catalans. L’expansió industrial i l’acceleració de l’obra pública foren les causes d’aquest important creixement de la població catalana. Ara bé, aquest fet, com evidencien els saldos migratoris provincials, cal imputar-lo a la província de Barcelona, que va mantenir en tots els quinquennis uns saldos positius: moderats en els dos primers i molt elevats després. Aquest procés de concentració que es produí a la província de Barcelona, es repetí en el seu interior al municipi de Barcelona i els municipis del voltant com a principals nuclis concentradors. Els saldos migratoris per partits judicials il·lustren aquest procés.

Origen dels habitants de Barcelona. 1930.

La resta de províncies de Catalunya mostren una evolució diferent a la barcelonina. La província de Tarragona tingué en els quinquennis 1900-05 i 1905-10 uns saldos negatius: els efectes de la fil·loxera, amb la consegüent crisi agrària, feren de la província de Tarragona una zona emigratòria. Els dos quinquennis següents, amb la recuperació de la crisi agrària, obtingueren uns saldos positius moderats, per tornar a esdevenir zona emigratoria durant el darrer decenni. El gran focus industrial barceloní va atreure en aquests darrers quinquennis la població no solament de les comarques tarragonines sinó també de les gironines i lleidatanes. A la província de Tarragona es passà d’un major dinamisme migratori a la zona del Baix Ebre, a l’inici del segle, a desplaçar-se cap a Tarragona capital, que esdevingué l’àrea més immigratòria de la província al final del període. La província de Lleida segueix en els saldos migratoris una tendència igual que la de la província de Tarragona. Saldos negatius durant la dècada de 1900-10, positius en la següent, a causa de les obres de construcció d’infrastructura hidroelèctrica, i negatius en els dos darrers quinquennis. La província de Girona mostra una evolució, en línies generals, similar a les de Lleida i Tarragona; la zona més dinàmica de les comarques gironines correspon al partit judicial de Girona. El paper de la resta de províncies catalanes com a mantenidores de la barcelonina sembla clar. L’anàlisi per sexes dels saldos migratoris produïts a Catalunya durant els anys 1900-30 mostren una immigració majoritàriament femenina, el 55%. Aquest fet és explicable tant per la importància de l’ocupació femenina en la industrialització catalana —on el tèxtil, que demandava molta mà d’obra femenina, tingué un paper capdavanter—, com per la demanda de dones en el servei domèstic, entre d’altres feines.

A les illes Balears, l’evolució dels saldos migratoris assenyala els quinquennis de 1900-20 com un període emigratori, en oposició als dos darrers, 1920-30, que les configuraren com a zona immigratòria, si bé amb uns nivells molt menors, però, que els que es produïren a Catalunya. Tot i que les Illes van continuar essent un focus d’emigració durant els primers vint anys del segle, canviant la destinació americana de la fi del XIX per la de Barcelona, el detall per illes evidencia que Eivissa i Menorca van mantenir aquesta tendència emigratòria més anys, mentre que Mallorca l’aturà uns anys abans. L’estudi dels saldos migratoris per partits judicials revela l’atracció que Palma de Mallorca exercí sobre la resta de l’illa de Mallorca, que acabà esdevenint la responsable del canvi de signe dels saldos migratoris de totes les Balears. Aquest procés emigratori va produir un envelliment sobre una població que era encara una població jove, un envelliment, però, menys acusat a Palma que a la resta de les illes. Així mateix, l’anàlisi per sexes dels saldos mostra el caràcter netament masculí dels emigrants illencs (el 82% van ser homes), mentre per contra revelen que dels immigrants que rebé Palma durant el període 1900-30 el 54% foren dones. Uns moviments migratoris clarament masculins que, d’una banda, forneixen l’emigració que fuig de les Illes, i uns moviments migratoris majoritàriament femenins que, de l’altra, enforteixen el procés de concentració urbana a les Illes. Aquesta important presència femenina en els saldos migratoris de la capital de les Balears no fou un cas aïllat, ja que es repetí en totes les capitals de província dels Països Catalans, excepte Girona i Castelló. Aquest fet pot indicar la importància del treball de la dona a les ciutats, sensiblement augmentat per la importància del servei domèstic. Per contra, les emigracions de més llarga distància van tenir un component més masculí.

Al País Valencià els saldos migratoris mostren dos estadis clarament diferents durant els anys 1900-30. En els tres primers quinquennis, amb uns saldos negatius considerables, el País Valencià fou una zona clarament immigratòria. Per contra, a partir del període 1915-20 aquesta tendència es capgirà a poc a poc. En els períodes 1920-25 i 1925-30 els saldos migratoris foren cada cop més positius, però no arribaren mai a contrarestar els volums negatius del començament de segle. El País Valencià esdevingué en aquests anys la principal zona emigratòria dels Països Catalans, en dades absolutes. Els valencians van continuar en els primers anys del segle XX les migracions, iniciades des del segon terç del XIX, cap al Magrib, especialment cap a Orà (Algèria) i Tunísia. Migracions protagonitzades, sobretot, per treballadors agrícoles de les comarques alacantines, i també de les províncies de Múrcia i Almeria. Aquestes migracions tingueren una gran importància, ja que significaren la vàlvula d’escapament d’una societat agrària incapaç de sostenir el seu creixement demogràfic. D’altra banda, aquests moviments migratoris reberen el qualificatiu d’orenetes, és a dir, temporeres. La rapidesa i el bon preu del viatge, la facilitat de retorn i una mateixa tradició de treball agrícola foren factors que van permetre durant temps aquests moviments migratoris d’oreneta que esdevingueren d’una complementarietat econòmica cabdal per a aquestes comarques. El segle XX comportà en primer lloc l’expansió dels moviments migratoris cap a Catalunya atrets pel desenvolupament industrial, especialment notoris a les comarques castellonenques, alhora que en el decenni 1910-20 una important migració de pagesos valencians es dirigí cap a França, sobretot a la Provença, conseqüència de la greu crisi agro-mercantilista que es desenvolupà immediatament després de la Primera Guerra Mundial. Als volts dels any vint s’inicià una conjuntura econòmica alcista que permeté el lent retorn d’una part d’aquests emigrants. Tanmateix, l’alt nivell de vida francès i un nivell d’industrialització més elevat mantingueren importants quotes d’emigració valenciana cap al sud de l’Estat francès, juntament amb les que es dirigien a Catalunya.

L’anàlisi de les províncies del País Valencià mostra una gran diversitat interna. D’una banda, la provincia de Castelló tingué en tots els quinquennis uns saldos migratoris negatius i molt elevats, tant còm a valors absoltuts com pel que significà sobre el total de la seva població provincial, la de menor quantia del País Valencià; la destinació principal era Barcelona. Les comarques castellonenques s’incorporaren des del primer moment a la mobilitat laboral generada per la concentració industrial barcelonina. Al llarg dels primers vint anys tots els partits judicials castellonencs presentaven saldos negatius, i només en el darrer decenni el de Castelló, municipi, i el de la costa sud els tingueren positus. L’emigració cap a València ciutat fou més tardana i menys important. La província d’Alacant presentava també uns saldos negatius, a excepció del quinquenni 1915-20, però menors que els castellonencs, alhora que les seves destinacions foren més diverses: el Magrib, Catalunya, València ciutat i França. Els únics partits judicials alacantins que presenten saldos positius són els d’Alacant, en tot el període, i el d’Oriola, en els dos primers decennis. La província de València tingué uns saldos migratoris que seguiren les mateixes pautes que el conjunt del País Valencià: els tres primers quinquennis negatius i els tres següents positius. El fort creixement urbà del municipi de València comportà, com queda reflectit en els saldos migratoris per partits judicials, que en el darrer decenni es produís, si bé tímidament, un major dinamisme de tot el litoral.

L’anàlisi dels saldos migratoris dels partits judicials corresponents als municipis de la Franja de Ponent la situen, juntament amb Andorra, en valors relatius, com les zones més emigratòries. Tots els partits judicials de la Franja, i en tots els períodes, tingueren saldos migratoris negatius, a excepció del de Tamarit de Llitera, que en el decenni 1900-10 fou positiu.

La diversitat dels moviments migratoris en els Països Catalans entre el 1900 i el 1930 fou un fet notori, però la lògica de la concentració urbana els condicionà. Barcelona destacà per sobre de qualsevol nucli urbà i esdevingué el principal factor ordinador del poblament dels Països Catalans. La importància de la concentració de la població en uns punts del territori queda reflectida en els saldos migratoris per partits judicials. Els partits judicials dels Països Catalans amb més immigrants del període 1900-30 foren: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa (és a dir, la metròpoli barcelonina), València, Torrent (els inicis de la gran València), i Palma de Mallorca. La massiva immigració rebuda en aquestes poques zones urbanes dels Països Catalans, induïda per la concentració de les activitats productives i, sobretot, per l’avenç de la industrialització en els anys de la Primera Guerra Mundial, va tenir un important efecte positiu sobre el creixement econòmic, prolongant el període de bonança. El creixement industrial engendrà una explosió d’immigració que alhora n’inicià una altra de construcció d’habitatges i de serveis.

La urbanització de la societat catalana

Al començament del segle XX, el procés d’urbanització de la societat catalana ja estava en una fase prou avançada. Aquest procés, més enllà del creixement espacial de les ciutats i àrees urbanes, implicà un augment de la divisió i l’especialització del treball, ja que la industrialització en fou el motor. Alhora, provocà també l’increment subsegüent d’intercanvis, que donà potència als centres distribuïdors de mercaderies i de comunicacions, i a la diversificació creixent dels serveis, d’una manera més àmplia i matisada com més gran era l’agrupació urbana.

El 42,3% del total de la població dels Països Catalans l’any 1900 residia en municipis de més de 10 000 habitants i en capitals comarcals. Les diferències entre les diverses zones eren, però, manifestes. El pes de les principals ciutats, Barcelona i València, era ja clar. De fet, eren les úniques ciutats que superaven els cent mil habitants. Barcelona, amb més de mig milió d’habitants, era clarament el principal nucli urbà i concentrava el 12,8% de la població dels Països Catalans, i València, amb menys de la meitat de població que Barcelona, en concentrava el 5,2%. Les principals ciutats dels país es distribuïen de manera equilibrada, gairebé amb perfecta equidistància, al llarg del país. Sense oblidar el pes hegemònic del cap i casal barceloní, les principals capitals escampaven els seus radis d’influència esdevenint els graons superiors de la jerarquia de ciutats catalanes: Barcelona, València, Palma de Mallorca, Alacant i Perpinyà. Les diferències entre la sisena ciutat, Alcoi, i la vint-i-cinquena, Villena, no eren espectaculars. Tanmateix destacava la xarxa de ciutats del sud del País Valencià i la localització preferent en el litoral de les ciutats dels Països Catalans: Lleida, Utiel i Requena eren les úniques amb més de 10 000 habitants situades en comarques del rerepaís. L’heterogeneïtat del territori dels Països Catalans al començament de segle era ja clara, i la dualitat manifesta.

Ciutats de més de 10 000 h. 1900.

Si durant el període 1900-1930 la població es multiplicà i es concentrà, l’estructura urbana catalana també es modificà profundament. No totes les ciutats, però, van créixer amb la mateixa intensitat. Barcelona experimentà un creixement molt per sobre de la mitjana del país: l’any 1930 arribà a superar el milió d’habitants, i concentrà el 19% del total de la població dels Països Catalans. Si l’any 1900 la ciutat s’expandia pel pla, i havia incorporat els municipis del voltant (les Corts, Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Martí de Provençals l’any 1887), l’any 1930 el municipi (augmentat per les annexions d’Horta el 1903 i de Sarrià l’any 1921) ja no podia contenir la ciutat entre riu i riu. Aquesta expansió distanciava encara més Barcelona de qualsevol dels altres nuclis urbans del país que mantenien una dinàmica més pausada, a excepció dels nuclis urbans que concentraren activitats industrials (Badalona, Sabadell, Terrassa), que encerclaven Barcelona i que crearen l’anomenada macrocefàlia barcelonina. Les principals ciutats dels Països Catalans del 1930, les que superaven els setanta mil habitants, eren les mateixes sis de l’any 1900. La comparació de les principals ciutats entre el 1900 i el 1930 mostra la importància creixent de ciutats industrials com ara Sabadell (la sisena ciutat el 1930), Badalona (la setena), Terrassa (la vuitena) o l’Hospitalet de Llobregat, que l’any 1900 no arribava als cinc mil habitants i que el 1930 superava els trentaset mil. L’evolució urbana en els primers trenta anys del segle XX no va significar, en el conjunt del territori, un canvi important en el nombre i la localització de ciutats que formaven la xarxa. Els voltants de Barcelona, però, sí que van veure augmentar el nombre de ciutats, fet que assenyalà profunds canvis en la jerarquia urbana. El gran pes d’aquesta macrocefàlia, tan manifest en el cas de Barcelona i els seus voltants, fou molt més moderat en el cas de València, i encara més en el de Palma de Mallorca, Alacant i Perpinyà.

Ciutats de més de 10 000 h. 1930.

Com s’ha assenyalat anteriorment, aquests importants creixements es basen en les migracions massives des de les àrees rurals cap a determinades ciutats i els nuclis industrials, i també en les migracions des d’altres ciutats, el declivi i l’estancament de les quals resten com a testimoni. Aquesta relació entre ciutats recolza en una interdependència que es fonamenta en la mida de les poblacions, i en interaccions de caràcter econòmic i funcional, entre altres. Així, la urbanització no fou simplement un fenomen generat per la suma de ciutats, sinó també per la forma que aquestes ciutats es vincularen.

El procés d’urbanització va singularitzar la transició demogràfica catalana. Diverses dades assenyalen les diferències entre el camp i la ciutat, que en les primeres etapes de la transició, sobretot a Catalunya i les Balears, es van circumscriure en el caràcter insà de les ciutats. Al final del segle XIX a Barcelona la fecunditat era molt més baixa que a la resta de Catalunya, i la mortalitat, molt més alta; l’esperança de vida era de 26 anys, i de 32 anys a la resta dels Països Catalans. A Palma de Mallorca la fecunditat era igualment més baixa i la mortalitat semblant a la resta de l’illa, amb una esperança de vida de 42 anys. Així, el progrés de la població urbana fou possible gràcies al transvasament de població rural, un món moderadament dens i en crisi d’adaptació al nou model econòmic, ja que la sobremortalitat urbana duia a un creixement natural molt feble o fins i tot negatiu. Però també, al seu torn, el gran poder d’atracció d’emigrants rurals des de les principals ciutats feu que el procés d’urbanització es traduís en un descens de la fecunditat, una reducció de la nupcialitat i en una resistència al descens de la mortalitat. I això tant per la desvitalització que comportà l’emigració en el món rural (envelliment, desnupcialitat i desnatalitat) com per la resistència a baixar de la mortalitat urbana i les condicions de vida dels immigrants, poc propenses a la nupcialitat i la fecunditat. En els primers trenta anys del segle XX, tot i que es tendeix a una homogeneïtzació dels comportaments demogràfics, la mortalitat infantil fou la gran responsable de la sobremortalitat urbana.

Al llarg dels primers trenta anys del segle XX la immigració a Barcelona tendí a ser de procedència més llunyana. Malgrat el rejoveniment que implicava la contínua i massiva arribada d’immigrants, les taxes de mortalitat i natalitat no reaccionaren. La naturalesa de les grans ciutats canvià encara que de manera molt diversa en cadascuna. Així, mentre que València, de creixement més moderat, es nodrí principalment d’immigrants provinents del mateix País Valencià, i en segon grau de les províncies limítrofes, Barcelona acollí immigrants provinents d’un radi més ampli. Els Països Catalans apareixen, junt amb Múrcia, com les zones principals de procedència de la Barcelona del 1930, seguides de l’Aragó i la província d’Almeria, d’una importància creixent. Una tercera zona, de traç tènue, assenyala com el nucli de Barcelona començava a atreure cada cop més immigrants de ponent enllà.

Potser com a preludi, les migracions d’aquest període prefiguraren les allaus migratòries posteriors, i si bé el volum de les dels anys cinquanta i seixanta i el context en què es produïren ultrapassaren amb molt aquests inicis, la dinàmica endegada era bàsicament la mateixa. La reflexió entorn al repte que representaven es generà ja en aquest primer període, i el que és més important, el model de creixement econòmic i social català se sistematitzà sobre aquesta experiència.

Les infrastructures de comunicació i transport

En el transcurs dels tres primers decennis del segle XX, les infrastructures de comunicació i transport dels Països Catalans van conèixer una millora notable, afavorida per la concurrència de diverses circumstàncies favorables. D’entre elles, podem assenyalar la conjuntura econòmica favorable; l’actuació més eficaç de l’administració en el camp de les obres públiques; i, finalment, un context de desenvolupament tecnològic caracteritzat per la incorporació de diverses innovacions als processos de producció industrial, als sistemes de comunicació i transport i a la vida quotidiana dels ciutadans.

Efectivament, si el segle XIX fou el del vapor i el telègraf, el XX va començar essent el de l’electricitat, l’automòbil i el telèfon. En aquest sentit, durant els tres primers decennis del segle es va generalitzar l’ús de l’energia elèctrica (en el transport, els processos de producció industrial i l’enllumenat domèstic), el telèfon va sortir del reducte de les petites centrals locals i es van establir xarxes d’abast regional i nacional, i les millores tècniques de l’automòbil van permetre que se’n potenciés progressivament l’ús en el transport terrestre de persones i mercaderies, després de més de mig segle de predomini absolut del ferrocarril. En definitiva, en aquest context general, que ha estat qualificat de segona revolució industrial, les infrastructures de comunicació i transport dels Països Catalans van modernitzar-se d’una manera notable i es va produir un avenç rellevant en el procés d’integració i vertebració territorial.

Les polítiques d’infrastructures aplicades als Països Catalans van tenir orientacions molt diferents, que responen als diversos canvis tècnics (introducció ràpida d’innovacions en els sistemes de comunicació i transport) i polítics (monarquia constitucional, dictadura i república) que es van succeir durant aquest període. Cal tenir en compte, a més, el cas particular de Catalunya, que tingué institucions regionals que van gestionar, totalment o parcialment, les infrastructures de comunicació i transport: la Mancomunitat, des del 1914 fins al 1924 —en què fou suprimida per Primo de Rivera—, i la Generalitat del període republicà (1932-39).

Autocar Vallvidrera-Barcelona, A. Merletti, 1925.

IEFC

Pel que fa a la xarxa viària, tant les iniciatives legislatives com les realitzacions es van succeir amb rapidesa, un fet que també fou conseqüència del protagonisme adquirit per l’automòbil. Respecte a la planificació, amb l’entrada al segle XX es va intentar rectificar la política anterior, amb la supressió del pla general de carreteres del 1877 i la promulgació d’un pla nou, el 1914, que va ser modificat lleugerament el 1916 i es va mantenir vigent fins al 1939. Això va ser degut a la desvirtuadó que havia conegut el pla antic, amb l’addició d’un gran nombre de carreteres que van rebre el malnom de carreteres parlamentàries, perquè van ser incloses en aquest pla mitjançant l’aprovació de projectes de llei, que sovint responien més a interessos dels cacics que no pas a l’interès general. Cal afegir, però, que això resolia, en alguns casos, el problema del finançament de les vies locals, ja que les carreteres aprovades passaven a formar part de la xarxa general, com a carreteres de tercer ordre, i, per tant, eren finançades per l’Estat. Aquest procediment, però, havia donat lloc a arbitrarietats de tota mena, ja que, en certa mesura, el fet que un poble disposés de carretera depenia, en última instància, de si tenia prou influència per fer aprovar una llei a Madrid. En cas contrari, havia de construir i conservar la carretera amb els seus propis mitjans.

Paral·lelament a la supressió del pla del 1877, es van promulgar diverses lleis d’ajut a la xarxa local, que intentaven afrontar el problema històric del finançament. Es tracta dels plans de camins veïnals del 1904 i el 1909, que consistien en concursos en els quals es donava preferència als ajuntaments o les diputacions que més rebaixaven el percentatge de la subvenció estatal. Aquesta subvenció fou variable en cada cas, però va oscil·lar entre el 40 i el 70% del cost d’aquestes carreteres. Cal afegir, des del punt de vista tècnic, que la construcció d’aquests vials es va plantejar amb una gran economia de mitjans, motiu pel qual es va primar la longitud en detriment de la qualitat. Es tractava, en general, de carreteres estretes, sinuoses i amb poques obres de fàbrica (adaptades al terreny), de les quals queden molts exemples avui dia (les de Viladrau a Seva i de Vic a Vilanova de Sau, per exemple). La Mancomunitat de Catalunya, capdavantera en molts sentits, va impulsar la xarxa viària local acollint-se a aquests concursos, que van tenir menys incidència a la resta dels Països Catalans.

Cal afegir, finalment, que la ràpida divulgació de l’automòbil i l’increment de circulació va plantejar problemes desconeguts fins aquell moment, com l’adaptació dels vials als nous vehicles, la seva conservació (els paviments tradicionals no resistien bé el trànsit continuat d’automòbils) i la necessitat d’ordenar una circulació cada vegada més perillosa (limitar la velocitat i reglamentar les travessies de les poblacions). Això va motivar la promulgació d’un gran nombre de lleis i reglaments, mitjançant els quals s’intentava afrontar aquests problemes i d’altres com la crisi en què van entrar els ferrocarrils a conseqüència de l’increment del transport per carretera, tant de persones com de mercaderies. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que a la primeria del segon decenni ja hi havia nombroses línies regulars de transport de viatgers servides per automòbils (entre moltes d’altres, de Calaf a la Seu d’Urgell, de Tàrrega a Tremp i de Tortosa a Alcanyís, per exemple).

En general —i a part de l’acció de la Mancomunitat al Principat—, les actuacions més significatives del primer terç de segle es relacionen amb les disposicions decretades durant la Dictadura de Primo de Rivera, tant pel que fa a la xarxa local com a la general. Respecte a la primera, les fites més remarcables queden contingudes en l’Estatut provincial, del 1925, que preveia, entre d’altres disposicions, que les diputacions es fessin càrrec de la construcció dels camins veïnals de tots els nuclis de població amb més de 75 habitants. A aquest efecte, les diputacions es veien obligades a disposar d’una secció de vies i obres, encarregada d’elaborar els respectius plans provincials de camins veïnals (la majoria es van aprovar entre el 1926 i el 1930). Això representava, de fet, generalitzar al conjunt de l’Estat espanyol una bona part de les mesures que uns anys abans ja havia pres la Mancomunitat (creació de cossos tècnics, redacció de plans, etc.).

Respecte a la xarxa viària general, la fita més significativa fou l’aprovació del programa del Circuito Nacional de Firmes Especiales, el 1926. Aquest pla pretenia assolir dos objectius bàsics: el primer, fomentar el turisme i, el segon, estendre una xarxa de carreteres capaç de donar resposta als nous requeriments del trànsit amb automòbil. Per aquests motius les carreteres incloses en el pla tenien uns requeriments tècnics elevats (peralts, radi dels revolts, pendents, etc.), alhora que es preveia d’evitar les travessies de les poblacions i els passos a nivell.

El Circuito calculava de construir, amb aquestes característiques, sis carreteres radials, que partien de Madrid, i dues carreteres més, de les quals una seguia la franja mediterrània, des de Barcelona fins a Alacant i Gibraltar, i l’altra la façana cantàbrica, de Sant Sebastià a la Corunya. Respecte als Països Catalans i malgrat el plantejament centralista, van quedar-hi inclosos els principals eixos històrics: la carretera de Madrid a França, per Lleida, Barcelona i Girona; la de Barcelona a València i Alacant (amb la modificació del tram de València a Alacant, que es va construir per la costa, quan tradicionalment transcorria per l’interior), i la de València a Madrid (l’antiga carretera, anomenada de “las Cabrillas”, per Requena i Utiel). La gestió i construcció d’aquestes carreteres va ser portada a terme per un organisme especial, creat a aquest efecte, i fou finançada amb l’aportació de l’Estat i amb recàrrecs sobre diversos productes i serveis. Les que afectaven els Països Catalans van ser construïdes amb força rapidesa i, en aquells moments, eren equiparables a les millors carreteres d’Europa.

En línies generals, aquesta política va continuar durant el període republicà, en què es van incloure sis nous itineraris en el Circuito, la major part dels quals ja havien estat catalogats com a carreteres de primer ordre en plans anteriors. D’aquests itineraris tres afectaven els Països Catalans: el d’Alcolea del Pinar a Tarragona, per Alcanyís, Gandesa, Móra d’Ebre i Reus; el de València (Sagunt) a Terol i Saragossa; i el d’Alacant a Albacete, per Almansa. Tanmateix, la plena construcció va quedar interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil de 1936. Es pot dir el mateix d’altres projectes d’aquest període, com el Pla d’Obres Públiques de la Generalitat de l’any 1935, que preveia propostes tan avançades com la construcció d’una autopista de Barcelona a Terrassa i Manresa, que rebia el nom, certament avançat pel seu temps, de via metropolitana.

Els resultats d’aquestes polítiques queden palesos per les dades, ja que entre el 1910 i el 1935 la xarxa viària dels Països Catalans va quedar pràcticament configurada, i al mateix temps s’inicià el seu procés de millora qualitativa, amb la construcció de les primeres vies asfaltades, adaptades a la circulació d’automòbils. Cal destacar també l’obra capdavantera de la Mancomunitat de Catalunya, que va asfaltar les carreteres amb més trànsit, tot i que són més característics d’aquella època els paviments de llambordes (la carretera de Barcelona a Sabadell i Terrassa tenia aquest tipus d’empedrat). Com ja s’ha dit, però, el salt qualitatiu més important, des d’aquest punt de vista tècnic, es deu a la realització de les carreteres incloses dins el programa del Circuito Nacional de Firmes Especiales.

Carretera del port de la Bonaigua, Lérida y el Valle de Arán, 1924, AC.

G.S.

Respecte a l’extensió de la xarxa, l’increment més significatiu es va produir a Catalunya, que va duplicar amb escreix les seves carreteres (dels 4 016 km del 1909 va passar als 8 651 km de l’any 1935); aquestes millores es van iniciar amb l’impuls que es va donar a la xarxa local durant l’etapa de la Mancomunitat. Durant aquests anys, d’altra banda, es van acabar diverses carreteres intercomarcals que s’havien començat a construir a mitjan segle XIX. Aquest és el cas d’algunes de les carreteres més significatives dels Pirineus, com, per exemple, la que travessa el port de la Bonaigua, inaugurada el 1923, que va permetre comunicar la Vall d’Aran amb la resta del país; i la que salva la collada de Tosses, inaugurada el 1929, a més d’altres com les de la Seu d’Urgell a Andorra i Puigcerdà. Cal remarcar, finalment, que l’impuls definitiu de les carreteres pirinenques s’ha d’associar, en molts casos, amb l’inici de les grans obres hidroelèctriques, a partir de l’any 1910. Un exemple destacable d’això és la carretera que travessa el pas de Terradets, que fou construïda per La Canadenca, i, així mateix, la de la Vall Fosca, que es va construir en iniciar-se les obres de la central de Cabdella.

Pel que fa al País Valencià, el període del 1909 al 1930 —segons els estudis de Carmen Sanchís—, també assenyala el moment de màximes realitzacions i de major ritme constructiu (45,2 km/any), amb un increment de gairebé el 50% dels quilòmetres construïts (es va passar dels 2 368 km del 1909 als 3 422 km del 1930); no obstant això, les xarxes locals i provincials van millorar molt més lentament que a Catalunya i només a les províncies de València i Alacant tenien alguna significació. Com a fites destacades d’aquest període es poden esmentar l’acabament de les carreteres intercomarcals pendents, moltes de les quals ja apareixien en els plans de mitjan segle XIX, tal com succeïa a Catalunya. Entre aquestes carreteres destaquen les d’Alcoi a la costa (a Altea i la Vila-joiosa, per exemple), la de Requena a Almansa, l’acabament definitiu de l’itinerari costaner, des de Gandia a Alacant (on restava pendent el tram del Mascarat) i un gran nombre de vies de menor significació (de Llíria i Xelva a Ademús, per exemple).

Pel que fa a la resta d’àmbits dels Països Catalans, s’ha de remarcar la construcció, durant aquest període, de gairebé tota la xarxa viària d’Andorra, que va romandre aïllada, per carretera, fins al segon decenni del segle XX. En aquest sentit, la carretera d’Andorra a la Seu d’Urgell es va obrir el 1914 i la d’Andorra al pas de la Casa, pel port d’Envalira, l’any 1933. Anteriorment, el 1914, s’havia construït la carretera de Bourg-Madame (la Guingueta) a Foix, que salva el port del Pimorent, que era una de les escasses carreteres pendents de la Catalunya del Nord. Respecte a la xarxa andorrana, cal esmentar que va associada a la realització de grans obres hidroelèctriques. Finalment, respecte a les Balears, les actuacions també van ser significatives, especialment a Mallorca, on es construïren diverses carreteres d’interconnexió entre els principals nuclis urbans, que mitigaven el radialisme inicial de la xarxa viària.

Estació de Girona, J. Pons Martí, s.d.

Col·l. part. / R.M.

Finalment, a més dels avenços relacionats amb les carreteres, també s’ha de fer esment de la millora substancial dels ferrocarrils i les comunicacions. Pel que fa al ferrocarril, cal remarcar la importància de l’electrificació, que va obrir noves possibilitats d’explotació per a aquest mitjà de transport. Aquestes possibilitats van quedar materialitzades amb la construcció de la primera línia del ferrocarril metropolità de Barcelona i l’electrificació de la xarxa de tramvies de diverses poblacions. Pel que fa a les comunicacions, la millora més significativa va ser la de la xarxa telefònica. També en aquest cas, fou capdavantera l’acció de la Mancomunitat de Catalunya, que va impulsar l’extensió de la xarxa al conjunt del territori i la interconnexió de les nombroses centrals telefòniques que, des del final del segle XIX, s’havien anat instal·lant aïlladament. Posteriorment, amb l’establiment del Directori militar, es va crear la Compañía Telefónica Nacional de España (1926), que va assumir el control de tota la xarxa telefònica; a partir d’aquesta època, d’altra banda, es van començar a instal·lar les primeres centrals automàtiques (la primera va funcionar a Balaguer). Finalment, també cal fer esment de l’inici de la navegació aèria comercial i la construcció dels primers aeroports dels Països Catalans.

Es pot establir, en definitiva, que l’etapa analitzada va ser una de les més fructíferes pel que fa al procés de construcció de les infrastructures dels Països Catalans, malgrat que molts projectes van quedar pendents (el túnel de Salau, per exemple) i que algunes obres, iniciades en aquells anys, encara no s’han acabat (l’actual N-141, de Cervera a Girona, antecedent immediat de l’Eix Transversal, per exemple). Com a fites significatives d’aquella època cal esmentar, en conclusió, l’impuls que es va donar a la xarxa local (amb les lleis de 1904 i 1911), l’actuació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-24) i la política d’obres públiques que es va emprendre durant la Dictadura de Primo de Rivera. Cal tenir en compte, a més, que amb l’aparició dels automòbils, la carretera va guanyar el seu protagonisme com a infrastructura de transport. Dissortadament, però, aquest procés de modernització va quedar estroncat per la crisi econòmica i política del començament del quart decenni, amb l’esclat de la guerra de 1936 i l’entrada en l’etapa posterior de postguerra i dictadura franquista. En certa mesura, la xarxa viària dels Països Catalans no va començar a recuperar els nivells assolits als anys trenta fins que no es va entrar en el període de fort creixement econòmic dels anys seixanta.