Els Planas, constructors de turbines i material elèctric

El model d’industrialització a l’anglesa, estrenat amb la fàbrica Bonaplata (1833-35), resultà insostenible a casa nostra. La dependència respecte del carbó forà constituí, per a la indústria catalana, una rèmora excessiva. Del 1860 al 1880, la primera tongada important de fàbriques “de riu” havia representat una rectificació parcial de la pauta energètica. Dels anys 1880 al 1910, consumada la fallida com a “carboners” dels trens de Granollers a Sant Joan de les Abadesses i de Manresa a Berga, la segona tongada de fàbriques hidràuliques, més intensa que la primera, ratificà i accentuà aquella nova aposta per l’aigua (amb més rigor, per l’energia hidromecànica). Som davant d’un dels trets diferencials de la industrialització catalana. Al començament del segle XX, tres quartes parts de les pues de filar i la meitat dels telers de la indústria cotonera, que era la més important de totes, es localitzaven a les conques del Llobregat i del Ter.

A banda la gratuïtat de l’aigua, que és fonamental, un altre factor, de tipus tecnològic, contribuí a aquesta localització. Es tracta de la substitució de la roda hidràulica per la turbina, una innovació fonamental introduïda a partir dels anys 1830. A la roda tradicional, l’aigua incidia sobre un punt donat de la pala i, després d’haver actuat sobre aquest punt, l’abandonava sense més. A la turbina, l’aigua envesteix la pala per un extrem i l’abandona per l’altre, després de recórrer-la en la seva totalitat i d’imprimir-li, d’aquesta manera, una força molt superior. La millora donà nova vida al motor hidràulic. Els països poc carboners s’aferraren a la turbina com un nàufrag a una planxa de salvament. A Catalunya, la fàbrica Quer, de Sallent, va instal·lar-ne la primera, cap a l’any 1847. El triomf del nou motor d’aigua fou, però, una mica posterior. En aquest fet tingué un paper decisiu l’empresa Planas, de Girona.

De fabricants cotoners a constructors de turbines

La família Planas procedia de Santa Maria de Corcó, poble anomenat “l’Esquirol”, a la conca mitjana-alta del Ter. El 1824, Anton Planas X i el seu fill Joan Planas i Fàbrega abandonaren el poble per a establir-se a la ciutat de Girona. Enrere quedaven una petita fàbrica de filats de cotó, algunes peces de terra, un banc amb el seu escambell i tres vasos funeraris a l’església parroquial. A Girona els esperava una altra fàbrica cotonera, que estava muntant un tècnic francès, dins l’edifici de l’antic Molí de Baix. A la seva nova llar, els Planas, d’idees progressistes, havien de constituir l’avantguarda del moviment que, aprofitant els avantatges naturals i el canvi polític, intentà conduir la ciutat pel camí de la industrialització. La supressió dels convents del barri del Mercadal representà, a la meitat de la dècada del 1830, una oportuníssima oferta de sòl útil. La sèquia Monar, nascuda per al reg i alimentada pel Ter, assegurava el cabal d’aigua regular que exigia la maquinària. Joan Planas no deixà passar l’oportunitat. El 1836 arrendà una part de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís amb la finalitat d’ampliar la fàbrica tèxtil. El 1840 es féu soci de Carbó i Cia., creada per a comprar, urbanitzar i parcel·lar la resta de les dependències franciscanes –amb un gran hort–, al voltant de dos eixos viaris que portaven els noms, prou significatius, de Progrés i Indústria. El 1842 llogà el molí paperer del comú. Entre el 1842 i el 1845 aixecà una segona fàbrica de filats per a l’empresa Planas i Fill i Duran, formada per ell mateix, el seu fill Joan Planas Castañer i el seu gendre Fèlix Duran Mató. El 15 d’abril de 1857 constituí la comandita Planas, Junoy, Barné i Cia., de foneria i construccions mecàniques. Al maig del 1861 aportà, juntament amb el seu pare, la meitat del capital de la Societat per a l’Enllumenat per Gas a Girona. El desenvolupament industrial de la petita urbs al llarg del segon terç del segle XIX és indiscutible. La contribució dels Planas no ho és menys.

Quadre 1. Historial de l’empresa Planas, Junoy, Barné i Cia de foneria i construccions mecàniques.

Durant el 1851 la fàbrica tèxtil de Planas i Fill i Duran trencà l’eix de la roda hidràulica, i 140 obrers restaren en atur forçós unes quantes setmanes. No és improbable que l’accident fos a l’origen del pacte subscrit el 30 de juny de 1858 pel qual Fontaine i Brault, associats, transferien a Planas, Barné, Junoy i Cia., per un període de deu anys, el privilegi de data 30 d’octubre de 1857 que els autoritzava a construir a Espanya les turbines de la seva marca. Probablement cap de les parts no sospitava l’abast de l’acord. Pierre-Lucien Fontaine era un constructor de Chartres, especialitzat en aparells de molineria des del 1837. El 1840 havia patentat una turbina de tipus axial, molt adequada per a petits salts, cridada a assolir grans èxits. A l’abril del 1842, Josep Bonaplata, de Bonaplata Hermanos, establerts a Madrid, obtingué la primera llicència d’introducció del motor francès, per un quinquenni. Transcorregut aquest termini, la introducció degué continuar, per tal com el catàleg de l’Exposició Universal de Londres del 1851 esmenta Portilla & White, de Sevilla, i De la Cuétara, de Palència, entre els primers compradors de sengles turbines dobles de Fontaine-Fromont, el model que causava sensació al certamen. Del 1855 al 1867 l’exclusiva de venda estigué en poder dels Planas, els quals, des del 1858, foren capaços de compatibilitzar la simple distribució amb la construcció del giny. A partir del 1867, quan el motor estigué prou acreditat i els tallers gironins hagueren adquirit el desenvolupament necessari, Planas, Junoy i Cia. quedaren com a amos únics del mercat. Insensiblement, sense proposars’ho, els Planas havien ascendit de modestos “cotonaires” a destacats constructors mecànics. Una especialitat que, contra vent i marea, havien de mantenir fins ben entrat el segle XX, amb les vicissituds que veurem a continuació i els canvis de raó social que recull el quadre 1.

Tallers per a la fabricació de turbines de l’empresa Planas, Flaquer i Cia.

ECSA

Per espai de mitja centúria, les turbines Planas no tingueren rival a Espanya. Un catàleg comercial del 1910 proporciona una mesura exacta d’aquest èxit en xifrar en 1.223 el nombre de les construïdes fins llavors, amb una potència global de 86.792,8 CV. El document informa amb tot detall sobre cadascun dels aparells: número de fabricació, força en cavalls, alçada del salt, nom i cognoms del destinatari, indústria a què s’aplica, localitat i província. L’única llacuna de la font és la data de construcció o lliurament, cosa que impedeix l’anàlisi temporal de la sèrie. Per a pal·liar-ho, hem establert un tall únic el 1886, data de la turbina núm. 410, primera de les emprades en la producció d’energia elèctrica i datada sense dificultat mitjançant una referència externa. Organitzades per àmbits territorials i per indústries receptores, les dades corresponents als dos subperíodes resultants (1858-85 i 1886-1910) componen el quadre 2 que omet un petit lot d’11 turbines, sumant 619 CV, vuit de les quals foren col·locades a l’estranger (una en una fàbrica llanera de Montolieu, Aude, França, i set repartides per diverses fàbriques portugueses de paper, energia elèctrica i alcohol), mentre les tres restants estan documentades de manera incompleta. Cap altra casa espanyola no podia presentar unes xifres semblants.

Les turbines Planas en la industrialització espanyola

Quadre 2. Nombre, potència i aplicacions de les turbines Planas instal·lades a Catalunya i a la resta d’Espanya, 1858-1910.

El quadre 2 distingeix les turbines Planas instal·lades a Catalunya i fora de Catalunya, com també els principals rams industrials a què foren aplicades. Malgrat el seu detall, aquesta informació, per ella sola, no pot satisfer-nos. Per a conèixer la contribució del motor hidràulic gironí a la industrialització espanyola cal fer un pas més i referir el nombre i la potència de les turbines catalanes al nombre i la potència dels motors industrials en el conjunt estatal. Es tracta d’una tasca dificultosa per la manca de cap cens de motors, que, amb tot, cal intentar de dur a terme.

Dins de les turbines aplicades al tèxtil, que formen el contingent més important, cal distingir entre les “cotoneres” i les “llaneres”. Les primeres constitueixen la gran majoria, sumant un total de 371 unitats i 35.456,5 CV al llarg del període considerat. D’aquest contingent, 356 turbines i 34.114,5 CV restaren a Catalunya. El valor relatiu de l’última xifra apareix diàfan quan es considera que el 1910 les fàbriques de filats i teixits de cotó catalanes (sense acabats) representaven uns 33.120 CV hidràulics i 15.300 CV de vapor. Entre el 1858 i el 1910 els Planas assortiren la indústria cotonera del Principat amb un potencial en turbines que excedeix lleugerament el que hi havia en actiu al final del període. Aquest excedent (més el que representen les 76 turbines “cotoneres”, amb 10.523 CV, lliurades per La Maquinista Terrestre i Marítima durant el mateix temps) s’explica per les turbines donades de baixa al llarg dels 53 anys considerats. En qualsevol cas, les turbines catalanes, i molt especialment les de Planas, tingueren un paper pràcticament exclusiu en el desenvolupament de les fàbriques “de riu” i decisiu en la mecanització de la primera indústria del país. La manca de carbó barat amb què engegar les màquines de vapor trobà un pal·liatiu eficacíssim en el motor hidràulic gironí. Del 1858 al 1885, els establiments tèxtils es concentraren a la conca mitjana del Llobregat (Manresa, Sallent, Súria, Navarcles). Del 1886 al 1910, l’existència de les línies ferroviàries entre Granollers i Sant Joan de les Abadesses (oberta el 1880) i de Manresa a Berga (el 1887) afavorí la penetració de la manufactura cotonera a les conques altes del Ter (Manlleu, Torelló, Ripoll, Campdevànol) i, en menor grau, del Llobregat.

Fora de Catalunya, les turbines “cotoneres” d’Almeria, Santander i la Corunya, anteriors al 1886, corresponien a les fàbriques de filats de Villalobos y Cía., a Berja, de G. Roiz de la Parra, a La Cavada, i de Mariano Bosombe, a Santa María de Neda. Del 1886 endavant, destaquen les instal·lades a les províncies de Guipúscoa i la Corunya. A la primera foren quatre, amb un total de 388 CV, situades a les fàbriques d’Esteban Alberdi, a Aizcoitia, d’Echaide y Cía., a Bergara, i de Brunet y Cía., a Lasarte (dues turbines). A la segona, quatre més, amb 650 CV, distribuïdes per parelles entre els establiments de Francisco Barcón, a Jubia, i de l’anònima Hilados y Tejidos de Vilasantar. En un cas i l’altre la relació esgota el cens complet de les fàbriques cotoneres, no solament de les províncies indicades sinó també de les regions corresponents (País Basc i Galícia).

El suport proporcionat per les turbines Planas a la indústria llanera espanyola fou infinitament menor. Els 53 motors, amb 1.553,5 CV, de tot el període (1858-1910) parlen per ells mateixos. Una de les raons d’aquestes xifres, tan inferiors a les del cotó, rau en les dimensions de la indústria, molt menor, i la seva concentració a les ciutats de Sabadell i Terrassa, adeptes sense reserves a la màquina de vapor. En la segona meitat del segle XIX, la fidelitat a l’energia hidràulica fou un tret dels centres llaners menys avançats, com Béjar i Alcoi. En aquest context, les turbines “llaneres de Planas” a les províncies de Salamanca (6) i Alacant (5), a què pertanyen les localitats suara esmentades, semblen poques, mentre que les instal·lades a Terol i Saragossa causen sorpresa. Un total de 15 turbines Planas, amb 294,5 CV, s’aplicà en l’intent de modernització de la manufactura llanera tradicional aragonesa. A Alcanyís, Saragossa, Villarluengo, Aliaga, Cantavieja, Laduiñán, Pitarque, Los Fayos i Tarassona, una part dels antics obradors jugà la basa de la turbina –de la turbina Planas exactament– per a fer el salt a la fàbrica. L’intent, centrat en l’etapa 1858-85, tingué un èxit escàs.

Darrere del tèxtil, el segon contingent de turbines Planas fou absorbit pels molins de grans (140 turbines i 2.187,5 CV) i les fàbriques farineres (147 turbines i 4.697 CV). Aquestes xifres són modestíssimes quan es refereixen al conjunt dels establiments espanyols del ram (17.876 contribuents per molins, 357 contribuents per fàbriques amb pedres i 157 contribuents per fàbriques de cilindres el 1900). La farineria castellanolleonesa, baluard de l’espanyola, no rebé més que 29 turbines Planas, amb 733 CV, durant el mig segle llarg de la nostra anàlisi. Això no obstant, la pobresa del balanç general reclama algunes matisacions. En l’etapa 1858-85, els clients de les turbines Planas foren 59 molins, amb 782 CV, i 80 fàbriques farineres amb 91 turbines i 2.245 CV. El 1889, una data poc posterior al final de l’etapa, el nombre de contribuents espanyols pel segon concepte –fabricació de farines– usuaris del motor d’aigua era 312, més 72 que alternaven l’energia hidromecànica amb la del vapor. Fins el 1885, la incidència de la turbina Planas, insignificant en l’esfera dels simples molins, ho fou bastant menys en l’esfera de les fàbriques pròpiament dites. Després, les coses empitjoraren. Entre el 1886 i el 1910, la seva clientela augmentà, sense deixar de ser irrellevant, entre els moliners (81 turbines amb 1.380,5 CV) i disminuí fortament entre els “fariners” (56 turbines i 2.477 CV). Si hem de jutjar per l’única informació de què disposem, les fàbriques de farina s’anaren decantant, al final de segle, cap a la màquina de vapor. Al juliol del 1895 les fàbriques de farina de blat de la província de Salamanca, en nombre de 30, empraven 8 rodes i rodets, amb 120 CV, 10 turbines, amb 190,5 CV, i 25 vapors, amb 302 CV.

El tercer contingent, en quantia, de les turbines Planas correspon al sector elèctric. No obstant això, el fet d’abastar tan sols el segon dels trams temporals distingits aconsella anteposar-los les turbines aplicades a la fabricació del paper, que foren 157, amb una potència de 7.030,5 CV. En aquesta ocasió les xifres parlen per elles soles. Amb això es vol indicar que la utilització d’aigua en abundància com a input de la indústria paperera determinà la localització de factories prop dels rius i, en conseqüència, el recurs preferent, quasi exclusiu, al motor hidràulic. La màquina de vapor, en el cas bastant improbable que n’hi hagués, solia tenir condició d’auxiliar. D’aquesta manera, pel fet de no haver-hi més competència que la que pugui establir-se entre turbines de diferent marca, l’exercici de ponderar la importància dels Planas comença i acaba amb la referència d’aquestes al conjunt de les fàbriques en actiu, en un moment determinat. Aplicat a les fàbriques “modernes” (pel procediment “continu”) de les dues províncies més “papereres” en la data del 1900, l’exercici és concloent. Sis fàbriques gironines, d’un total de vuit, i deu fàbriques guipuscoanes, d’un total de tretze, estaven equipades amb turbines Planas a les acaballes del vuit-cents. Generalitzant, hi ha poc risc en afirmar que entre el 75 i el 80% del paper “continu” fabricat aleshores a Espanya ho era sota l’impuls dels motors gironins.

Mitjançant alguns perfeccionaments, especialment el del dispositiu regulador de la velocitat de rotació, les turbines emprades fins llavors en la producció d’energia hidromecànica podien acoblar-se a un generador i produir hidroelectricitat. El nou ús, iniciat en el penúltim decenni del segle XIX, obrí a la turbina hidràulica una era de prosperitat sense terme de comparació amb la precedent. Al llarg d’uns vint-i-cinc anys, les turbines Planas també l’experimentaren. Del 1886 al 1910 el nombre de construïdes amb finalitats “elèctriques” arribà a 239, superant de 24 el de les “cotoneres” i estenent-se a totes les regions espanyoles (llevat de Canàries) i en una gran majoria de províncies (38 de 49), entre les quals destaquen, per aquest ordre, Girona, València, Guipúscoa, Barcelona, Saragossa, Lleida i Albacete. Cal assenyalar que la potència mitjana de les turbines “elèctriques” Planas era petita (103,45 CV, amb un màxim de 800 CV per a la núm. 1.124, col·locada per Francesc Burés i Borràs a la central d’El Pasteral, sobre el Ter, a la província de Girona), fins i tot menor que la de les “cotoneres” del mateix període (119,6 CV de mitjana), cosa que suggereix que la seva construcció exigí poques innovacions, i es féu sense canvi d’escala ni ruptura tecnològica. Una observació que cal tenir en compte a l’hora d’explicar l’èxit immediat i les dificultats posteriors de la firma constructora.

La dimensió liliputenca i la inestabilitat dels primers productors de fluid elèctric fan molt difícil la tasca de reconèixer una part dels receptors de turbines de “la nostra” marca sota els noms de les empreses elèctriques censades el 1910, fet que dificulta quantificar la incidència de les turbines Planas en la fase inicial de l’electrificació espanyola. A l’espera d’una investigació més profunda, les aproximacions més útils, en les actuals circumstàncies, són les que resulten de referir les 239 turbines lliurades al conjunt de les 1.850 fàbriques espanyoles d’electricitat (les hidràuliques, més les de vapor, més les de gas) actives aquell any, o de relacionar les 162 localitats en què es distribuí el lot esmentat de turbines amb els 1.000 municipis espanyols –ni un de més, ni un de menys– dotats d’algun generador elèctric en la mateixa data. Aquestes dades són insuficients per a sostenir que les turbines “elèctriques” Planas han tingut un paper molt notable en l’època de la microelectricitat.

Aquesta importància encara s’incrementa en la indústria del carbur de calci, una fillola de la indústria elèctrica, que tingué un desenvolupament espectacular a partir del 1900. El carbur és la primera matèria del gas acetilè, emprat amb finalitats energètiques, primer, i metal·lúrgiques (tall i soldadura autògens), poc després. El carbur s’obté mitjançant la cocció d’una mescla de calç i de coc a les altes temperatures del forn elèctric (2.500 graus aproximadament). El consum i el cost de l’electricitat són determinants. Les turbines que mouen els generadors han de ser potents. La fabricació del carbur, introduïda a Espanya per la Companyia Espanyola de Carburs Metàl·lics, amb fàbrica a Berga (Barcelona), s’havia estès a onze factories més el 1910. N’hi havia sis, sense comptar-ne una altra d’inactiva, que eren equipades amb turbines Planas: les barcelonines de Sedó en Cdta., a Esparreguera (tres turbines, amb 2.900 CV), de Juncadella i Cia., a Sant Quirze de Besora (vuit turbines, amb 2.640 CV), i d’Artur Saforcada en Cdta., a Corbera de Llobregat (una turbina, amb 450 CV); la gironina de la Societat General d’Enllumenat per Acetilè (abans Eudald Morell), a Campdevànol (una turbina, 400 CV); la d’Osca de Sánchez y Grau Hnos., a Barbastre (una turbina, 750 CV), i finalment la d’Albacete de Fernández y Gómez, a La Gineta (dues turbines, amb 800 CV). Equipades amb turbines d’altres procedències quedaven la fàbrica degana de Berga, les gallegues d’Arcade, a Pontevedra, i Corcubión, a la Corunya, les aragoneses de Santa María de la Peña, a Osca, i de Sástago, a Saragossa, i la d’Alora, a Màlaga.

De les turbines al material elèctric

Al començament, el desenvolupament de l’electricitat comercial estigué limitat per la gran quantitat de coure emprat en la distribució del corrent continu. Perquè el negoci fos rendible, les àrees a servir havien de situar-se al voltant de les centrals generadores, ser reduïdes i tenir una densitat de consum relativament elevada. El cost del coure, les petites dimensions de les centrals i el seu emplaçament en llocs habitats encarien sobremanera el fluid elèctric. Hagueren de passar uns quants anys perquè el sistema de corrent altern permetés una rebaixa substancial dels costos. El nou sistema féu possible augmentar les dimensions de les centrals i instal·lar-les fora dels nuclis habitats, en terrenys barats i més propers a l’aigua o al combustible. La reducció de la despesa en coure tingué com a complement l’accés a àrees de baixa densitat de consum. El recurs a l’electricitat es pogué estendre com una taca d’oli.

El pas del corrent continu al corrent altern, de tanta importància, exigí transformar el fluid primari, d’alta tensió i poca intensitat, en corrent secundari, de baixa tensió i alta intensitat. Pel fet d’haver permès el transport del corrent a considerable distància, el transformador fou decisiu en l’adopció generalitzada de l’energia elèctrica. La seva posada a punt se situa entorn del 1885, any en què els enginyers Zipernowsky, Déri i Blathy (ZDB), de la firma Ganz i Cia., de Budapest, adoptaren l’anomenat sistema de transformadors en paral·lel, que s’havia d’imposar sobre els altres. Els hongaresos han estat els grans pioners en l’adopció del corrent altern. La casa Ganz realitzà una bona part de les primeres instal·lacions d’enllumenat elèctric urbà a Europa.

Un primer transformador ZDB fou instal·lat, com a prova, al recinte de l’Exposició Nacional de Budapest, el 1885. El seu èxit li obrí les portes del món. El 1886, després d’Anvers, Londres, Ehrenfeld-Colònia, Lucerna, Berlín, Roma, Milà i Torí, la petita ciutat de Girona inaugurà la llista de les espanyoles adscrites a l’invent. Fins el 1889 s’hi afegiren, per aquest ordre, Valladolid, Burgos (enllumenat del Casino), Barcelona (enllumenat de l’Exposició Universal del 1888), València i Terol. Els anys successius, fins el 1896, els arribà el torn, també correlativament, a Guadalajara, Talavera de la Reina (Toledo), Ripoll (Girona), Albaida i Alcira (València), El Barco de Ávila, Olot (Girona), Xàtiva (València), Baeza (Jaén), Almansa (Albacete), Ciudad Rodrigo (Salamanca), Brihuega (Guadalajara), Novelda-Asp (Alacant), l’Escala i Tordera (Girona), Còrdova i Malgrat (Barcelona). En conjunt, 36 transformadors ZDB (incloses les ampliacions i duplicacions) instal·lats a Espanya, d’un total de 340 instal·lats a Europa (més 16 a l’Amèrica del Sud, 2 a Àfrica i 11 a Austràlia).

En la seva ràpida penetració a Espanya, el transformador d’origen hongarès estigué acompanyat d’un altre material elèctric del mateix origen. Al final del 1893 o principi del 1894, 156 de les 1.169 instal·lacions d’enllumenat elèctric realitzades pels Ganz arreu del món (955 a la resta d’Europa i 58 en altres continents) corresponien al nostre país. La xifra, de les més altes, s’explica per l’actuació dels Planas com a agents de Ganz i Cia. A partir del muntatge de la central elèctrica gironina –el 1886, com ja s’ha dit–, Planas, Flaquer i Cia. decidiren completar les instal·lacions hidràuliques amb les instal·lacions elèctriques. Per això es convertiren en representants exclusius de la firma de Budapest. Al principi, la casa estrangera posava el material elèctric pròpiament dit, mentre els constructors gironins s’encarregaven d’instal·lar-lo i de subministrar les turbines, en el cas que la font d’energia fos l’aigua. Molt aviat les coses canviaren. El 1887 i el 1894, respectivament, la construcció del primer alternador i del primer transformador –amb patents ZDB– als tallers Planas donà origen a un prometedor procés de substitució d’importacions. El 1894, Planas, Flaquer i Cia. ja pogueren anunciar que les dinamos construïdes per ells sumaven una potència de 3.750.000 watts. El 1903, el desenvolupament de la divisió “elèctrica” de l’empresa la portà a ubicar-se en uns locals de nova planta, al barri barceloní de can Tunis. No cal dir que aquesta deriva cap al material elèctric no fou improvisada. Antoni Planas i Escubós, enginyer industrial, havia treballat amb Narcís Xifra, el pioner de les instal·lacions elèctriques a la Península, abans de succeir al seu pare (juntament amb Alfons Flaquer) al capdavant de la firma familiar. El seu germà Joan, més jove que ell, era enginyer elèctric per Lieja (Bèlgica) des del 1894.

De manera que, mantenint la vella especialització en turbines i impulsant-ne una altra de nova en material elèctric, Construccions Mecàniques i Elèctriques, la raó social que havia pres el relleu de Planas, Flaquer i Cia. el 1906, semblava afermada i amb bones perspectives de futur en acabar la primera dècada del segle XX. Una falsa imatge. Aquells auguris no es compliren. En lloc de continuar endavant, la societat encetà una etapa de dificultats insuperables, que havien de portar-la a la liquidació el 1918. Per què aquest fracàs sobtat i inesperat? A manca d’altres dades, les xifres de lliurament de turbines semblen suficients per a intentar donar-ne una explicació global. Després d’uns màxims de 40 i 35 unitats, assolits el 1904 i el 1908 respectivament, la construcció de motors hidràulics es desplomà a partir del 1912, i se situà sempre per sota de les 10 unitats els anys successius. Molt probablement, el problema fou de manca de demanda o, millor, d’incapacitat per a respondre a un altre tipus de demanda.

L’ús de l’energia hidromecànica arribà al seu límit superior cap al 1910. La producció d’energia hidroelèctrica, que en prengué el relleu, canvià d’escala per les mateixes dates. Els grans embassaments i les grans centrals exigien unes turbines, uns alternadors i uns transformadors de dimensions insòlites, que repercutiren molt fortament sobre els recursos financers i tecnològics i sobre les estratègies de les cases constructores. El pas del minifundi al latifundi elèctric, característic de la segona i tercera dècades del segle XX, tingué el seu paral·lelisme en el camp de les construccions electromecàniques. A Europa, Ganz i Cia. hagueren d’inclinar-se davant els gegants alemanys encapçalats per Siemens-Schuckert i AEG. A Espanya, els Planas i alguns altres, moltíssim més fràgils que els hongaresos, sucumbiren davant d’alemanys i suïssos, que, sovint, tenien interessos en les companyies elèctriques compradores dels equips.

Les grans centrals elèctriques espanyoles han estat equipades amb turbines estrangeres i, molt especialment, de les marques Escher Wyss (EW), suïssa, i Voith, alemanya. L’una i l’altra, que ja havien destacat en temps de l’energia hidromecànica, accentuaren el seu lideratge en temps de la hidroelectricitat. Els seus tallers, instal·lats a Zuric (més tard, també a Ravensburg, Württemberg, Alemanya) i a Heidenheim (des del 1903, també a Sankt Pölten, Àustria), respectivament, han equipat la part més important de les macrocentrals del món, començant per la de Niagara Falls, el 1902 (tres turbines EW de 10.000 CV de potència cadascuna) i el 1904 (12 turbines Voith, amb 12.000 CV de potència global). Gràcies a aquesta demanda, el nombre de turbines hidràuliques lliurades per EW passà de 2.995, amb 323.138 CV, el 1900, a 7.369, amb 5.306.959 CV, al final del 1924, i el de les Voith assolí les cotes 6.000 el 1917 i 10.000 el 1927. No sembla que hi hagi altres firmes que puguin presentar uns resultats tan brillants.

A Espanya, la penetració d’Escher Wyss, l’única possible de conèixer, iniciada el 1879, adquirí rivets de gran intensitat al començament del segle XX. L’any 1905, La Indústria Elèctrica, de Barcelona, rival de Planas, Flaquer i Cia., i la Sociedad Española Oerlikon, de Madrid, donaren el tret de sortida amb la instal·lació d’una i tres turbines Escher Wyss, tipus Pelton, de 1.000 i 1.500 CV cadascuna, a Colmenar Viejo (Madrid) i Gaucín (Màlaga), respectivament. Del 1901 al 1924, les turbines EW dels tipus Francis i Pelton instal·lades a Espanya foren 269, amb una força global de 494.641 CV i una potència mitjana de 1.838,81. En nombre, només Alemanya anava per davant; en potència, únicament el Japó i Suïssa la superaven.

El fil del present estudi porta a puntualitzar que la posició eminent d’Espanya en el mercat d’Escher Wyss es nodreix sobretot de l’aportació catalana (84 turbines i 264.845 CV), i que dins d’aquesta la part majoritària correspon a les turbines “elèctriques” (35 amb 242.923 CV), i més especialment a les del grup conegut per La Canadenca. Al final del 1924, EW havia lliurat 18 turbines Francis, de cambra tancada, amb una força global de 155.200 CV, a Ebro Irrigation and Power Co., i 8 turbines Pelton, amb 59.600 CV, a la seva germana la Companyia Barcelonesa d’Electricitat. La suma d’aquestes xifres suggereix la posició de força en què degué trobar-se el comprador. Aquesta idea es confirma quan s’afegeix que el grup elèctric aglutinat entorn de l’enginyer Frederick Stark Pearson estenia les seves activitats a Mèxic i al Brasil. Incloses aquestes extensions, La Canadenca adquirí un total de 44 turbines, amb una força conjunta de 372.130 CV, a la constructora suïssoalemanya. Cal assenyalar que la segona xifra representa el 8,84% de la potència de totes les turbines produïdes en el període per EW. Amb l’aparició de les grans centrals i de les grans companyies elèctriques, el mercat de material elèctric adoptà formes oligopolístiques, amb escassíssims constructors i pocs clients. En aquest context no quedava espai per als Planas i els seus continuadors.

Crisi i epigonisme

Anunci de Construccions Mecàniques i Elèctriques, SA.

ECSA

Construccions Mecàniques i Elèctriques, SA, que segons l’escriptura constitutiva devia haver actuat fins el 24 de juliol de 1934, fou declarada dissolta per la Junta General d’Accionistes el 17 d’abril de 1918. El seu actiu social restà adjudicat als creditors de la companyia, representats per Francesc Pons i Pla, Lluís Pons i Tusquets i Antoni Planas i Escubós. Aquest darrer no es donà per vençut i tingué coratge per a tornar a començar. La raó social Antoni Planas i Escubós, amb tallers al barceloní carrer de Calàbria, prolongà la seva existència fins a la mort del seu titular, el 1931. Sabem poc de la seva activitat. El registre de les turbines construïdes n’enumera un total de 218 per al període 1919-31, amb una mitjana anual de 16,7, cosa que representa una sensible millora respecte de l’etapa immediatament anterior (mitjana anual de 9,5 en 1911-18). Cal advertir, amb tot, que 19 de les 218 turbines esmentades no corresponen a turbines noves, sinó a reforma o canvi de rodet de turbines preexistents: la immersió permanent de les turbines acaba produint la corrosió de l’aparell, especialment del rotor. Pel que fa al material elèctric, l’única xifra d’aquest període és la que conté un informe dels comandaments de la IV Regió Militar sobre les indústries d’interès estratègic, datat el 1921, que relega A. Planas i Escubós (49 obrers i 2.500 kW de potència dels aparells construïts anualment) al cinquè lloc dels productors catalans, darrere de Siemens-Schuckert (Cornellà), La Electricidad (Sabadell), La Electra Industrial (Terrassa) i Vivó Torras i Cia. (Barcelona).

Arran de la defunció d’Antoni Planas, el seu fill i sucessor canvià el nom de l’empresa pel de Tallers Planas, SA. La nova societat, que fou registrada el 9 de novembre de 1931, tenia un capital de 300.000 pessetes aportat entre Joan Planas i Regordosa, enginyer industrial, Salvador Ventosa i Pina, advocat de Tarragona, i Josep Vázquez i Cuevas, mecànic barceloní. Li correspongueren els anys de la depressió i la Guerra Civil, per la qual cosa no pogué evitar ni una doble operació de reducció i ampliació successiva de capital –amb entrada de nous socis– al final del 1933, ni la col·lectivització, del 5 d’abril de 1937 al febrer del 1939, ni l’atonia, per no dir-ne pràctica inactivitat, de la immediata postguerra. El nombre de turbines baixà a 67 en 1932-42, amb una mitjana anual de sis –a partir del 1939, hi hagué algun any en què no se’n col·locà cap ni una–. Menys afectades per la crisi, les de Metalurgia y Maquinaria Aragonesa, SA, existent des del 1907, sumaren 138 durant el decenni 1931-40. L’hegemonia de les turbines catalanes havia passat a la història.

A Tallers Planas, SA li succeí la Societat Aplicacions i Construccions Electromecàniques, l’1 d’octubre de 1942. SACEM es mantingué fins el 19 d’octubre de 1949, en què una participació del 25% (màxim autoritzat a l’època) en el capital ampliat de la firma (a 5.000.000 de pessetes) per part de la francesa Établissements Neyrpic la convertí en Neyrpic Española, SA. Ateliers Neyret-Beylier et Piccard Pictet havia nascut a Grenoble el 1867. El 1918 havia introduït la seva primera turbina en el mercat espanyol. Deu anys més tard cedí diverses llicències a Antoni Planas i Escubós. El 1948 aprofità una reestructuració per a anomenar-se simplement Établissements Neyrpic. El 1954, la seva filial barcelonina inicià una estreta col·laboració amb Victorio Luzuriaga, SA, de Pasajes (Guipúscoa), dotada de potents instal·lacions de foneria i caldereria. El 1959, la nova política liberalitzadora permeté augmentar la part de Neyrpic, SA dins de Neyrpic Española, del 25 al 50%. El 1960, la darrera traslladà els seus tallers a uns locals de nova planta, molt més amplis, a Cornellà de Llobregat. Posteriorment el capital de la firma es repartí entre la Neyrpic francesa (50%), pertanyent al seu torn al grup Alsthom, la família Luzuriaga (48%) i un reduidíssim nucli d’accionistes catalans (2%). D’aquesta manera ja no hi havia cap relació entre els Planas i l’empresa.

Raons d’un èxit i d’un fracàs

Fins el 1910 l’empresa de construccions mecàniques creada pels Planas havia seguit una marxa ascendent que li proporcionà una posició privilegiada dins del ram. A partir del 1911 entrà en una fase de dificultats que la relegaren a una posició subordinada, primer, i la condemnaren a l’absorció, després. Quines són les raons d’aquestes dues trajectòries antagòniques?

En l’època de la hidromecànica i de la hidroelectricitat incipient, l’èxit de les turbines Planas s’havia basat en la simplicitat de construcció de l’aparell i en la proximitat respecte dels clients. Des del punt de vista tècnic, construir una turbina era senzill, no requeria gaire més que uns treballs de foneria. El problema consistia a adaptar l’aparell a la singularitat del corrent d’aigua que l’havia d’impulsar. L’alçada del salt, el cabal d’aigua, la seva velocitat, les seves variacions al llarg de l’any, etc., eren específics en cada cas. Les turbines es feien per encàrrec. El constructor havia de conèixer l’emplaçament i les característiques precises de la instal·lació. El constructor nadiu tenia tots o gairebé tots els avantatges al seu favor. En condicions semblants de qualitat, el client estava disposat, si calia, a pagar un sobrepreu en benefici del proveïdor autòcton. El 1907, els responsables de Construccions Mecàniques i Elèctriques reconegueren que “el renombre que en la construcción de turbinas hemos alcanzado es debido muy particularmente al estudio detenido que hacemos de cada instalación a fin de colocar el tipo de turbina que especialmente le corresponda”.

Aquests avantatges desaparegueren o foren anul·lats en l’època de les grans turbines per a les grans centrals elèctriques. D’una banda, la magnitud inusitada dels aparells i la brevetat dels terminis de lliurament exigiren noves solucions tècniques i el canvi d’escala dels tallers. De l’altra, l’envergadura financera i la complexitat dels encàrrecs justificaren el desplaçament als llocs d’instal·lació dels equips tècnics de les cases estrangeres. Construccions Mecàniques i Elèctriques, SA, la firma espanyola que destacava dins l’especialitat, hagué de rendir-se davant Escher Wyss & Cie. i alguns més. Desgraciadament, això no fou tot. La nòmina espanyola dels clients de la firma suïssa no s’exhaurí amb els grans productors d’electricitat per al mercat, sinó que anà incloent un nombre creixent de productors d’energia hidromecànica o d’energia hidroelèctrica per a ús propi. A través de la portella oberta per les grans centrals elèctriques, Escher Wyss i els seus acòlits acabaren penetrant en l’esfera més modesta de les fàbriques “de riu”, abans reservades als motors catalans. Són nombrosos els casos de fabricants cotoners que, després del 1910, canviaren la seva turbina Planas per una altra comprada a l’exterior.

Pel que fa al material elèctric pròpiament dit, la història és similar, amb alguns matisos originals. El procés de concentració a escala mundial, que deixà a l’avantguarda i gairebé sols els constructors alemanys i americans, no podia deixar d’incidir al nostre país. Els dos constructors catalans d’alguna entitat acabaren malament, si bé de manera diferent. La Indústria Elèctrica de Lluís Muntadas optà per l’absorció per part de Siemens-Schuckert, el 1910. El ram “elèctric” de Construccions Mecàniques i Elèctriques, SA desaparegué arrossegat per les turbines i per unes mancances específiques compartides amb la resta dels constructors nacionals. L’informe, ja esmentat, dels comandaments de la IV Regió Militar destaca, per sobre de tot, la falta de producció a Espanya de coure electrolític i de xapa dolça d’acer (malgrat que les primeres matèries amb què els fabricaven els estrangers eren de procedència hispànica), com també de mà d’obra especialitzada. Però tampoc no oblida la condició d’estrangeres de moltes de les principals companyies productores d’electricitat, i d’algunes de les més importants empreses consumidores, especialment en l’esfera dels tramvies, que les inclinava a afavorir les marques del mateix origen, amb les quals sovint estaven lligades per interessos financers.