Els oficis artesans

Homes d’ofici

Figures d’un temps
que no deixem de viure, necessari
a cada tombant del dia
perquè tinguin sentit, davant dels nostres ulls,
entre les nostres mans, els gestos i les coses,
les paraules i el pa.
[…]
Hi penso amb veneració?
M’afiguro la gratitud
perquè m’allunyi de l’enveja rancuniosa.

Jordi Sarsanedas

Els anys setanta i vuitanta del segle XX, el neoromanticisme i el corrent hippy van recuperar les artesanies tradicionals gràcies als estudis etnogràfics, al Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars (inaugurat ja el 1943 i que en aquesta època va agafar nova embranzida) i a la primera botiga d’artesania a Barcelona, Populart (1973-97), al carrer de Montcada, amb l’esforç de Maria Antònia Pelauzy al capdavant. Cal esmentar igualment l’activitat d’uns enamorats de la cultura popular, apassionats i erudits dels oficis tradicionals, com foren Bigna Kuoni, Isidre Vallès i Aureli Bisbe. Des dels anys noranta dos fets ben diferents, d’una part el gust imperant en les classes burgeses, que s’anomena minimalisme, fill del moviment modern, i de l’altra, la mecanització de la vida quotidiana, han impedit que obres belles fetes a mà, populars, formin part de les cases, en un moment que la funcionalitat d’aquests objectes ha estat substituïda per la industrial i la seva estètica per formes simples, sense ornaments, més properes a una tradició japonesa que pròpiament mediterrània. La guspira dels oficis artesans i els seus productes es va apagant a poc a poc, o bé dóna pas a altres formes i productes d’un treball més afins a la vida urbana, tot i que encara actualment l’artesania és ben valorada en alguns sectors com els de l’alimentació i els vins de petites sèries.

Per a entendre la importància dels oficis artesans i dels treballs als tallers, és útil el document “Patrimoni cultural immaterial”, aprovat per la UNESCO el 2003, que els defineix com a pràctiques, representacions i expressions, coneixements i tècniques —juntament amb els instruments, objectes, estris de tota mena i espais culturals que els corresponen—, que donen a les comunitats un sentiment d’identitat i continuïtat. Quan es parla d’artesanat, habitualment es vol dir que l’ofici és definit per un sistema de treball determinat i uns productes fets a mà. Més que la producció, que pot ser duradora o efímera, el que defineix el sistema de treball artesà que perviu actualment són els serveis de manteniment o arranjaments, o en professions com la construcció, en què una part molt important de l’execució és manual. De vegades el sistema de treball manual es realitza en tallers subsidiaris de la indústria quan els processos no es poden mecanitzar, però en aquest cas no es considera ofici artesà perquè l’obrer no realitza la totalitat del procés. En transformar-se el món dels oficis i dels hàbits ciutadans, d’una societat preindustrial a la industrial i postindustrial, els oficis han evolucionat cap a altres formes de treball que mantenen la manera de fer del treball artesà.

Al final de l’any 2003, a Catalunya, en el cens del Centre Català d’Artesania de la Generalitat constaven 423 mestres artesans i 163 oficis artesans. Segons el Centre, l’artesania es defineix com una activitat de producció, transformació o reparació de béns artístics i de consum, i de prestació de serveis, realitzada mitjançant processos en els quals la intervenció personal i el coneixement tècnic constitueixen factors predominants, que donen com a resultat l’obtenció d’un producte final individualitzat, que no és susceptible d’una producció industrial totalment mecanitzada o en grans sèries. No es considera artesania aquella activitat en què no s’utilitzen tots els processos propis dels oficis inclosos en el Repertori d’Oficis Artesans. Per tant, s’accepta que en la societat actual un artesà no és tan sols aquell que produeix objectes amb les característiques tradicionals, sinó el qui transforma o arranja productes, és a dir, realitza un servei en les mateixes condicions de treball que abans definien l’ofici artesà, però sense produir un objecte.

Segons Isidre Vallès, especialista en sociologia de l’art i l’artesania: “Amb el treball artesanal, el fet humà apareix amb tota la seva gamma de possibilitats existencials i culturals.” Es caracteritza per la manualitat i l’esforç muscular, el caràcter utilitari, l’especialització. Ha de formar part d’una tradició col·lectiva, no individual, i perseguir la perfecció del producte. El taller i el mercat regulen l’estatus i la producció de l’artesà. Els límits entre la producció artesanal i la industrial no són clars, sobretot durant els segles XVIII i XIX, en què els primers productes industrials eren molt simples i sense la sensualitat estètica dels productes artesanals.

L’etnòleg Ramon Violant i Simorra definia l’art popular el 1948 com “només aquelles produccions de tradició secular i manufacturades per la mà de l’home en les quals no solament no ha entrat cap màquina, sinó que responen a una tècnica d’arrel tradicional que unes generacions han anat heretant de les altres, sense gaires alteracions de forma i d’ornament, seguint, en molts casos, una tradició tècnica familiar”. Aquest seria un grau més del treball menestral, una mirada de l’home ja urbà que el contempla com una obra estètica i alhora funcional. Ja fa vint anys, el crític d’art Daniel Giralt-Miracle, en descriure el treball de Marta Povo, fotògrafa dels oficis artesans a la Barcelona dels anys vuitanta del segle XX, comentava que l’artesania s’ha d’enfocar des de les òptiques social, cultural, etnològica i artística. El que posen en evidència aquelles fotografies és que els oficis invisibles de cotillaires, cistellers, sabaters i pessebristes, per exemple, eren vius en aquell moment. Avui tenen un ressò social i econòmic dèbil, però representen unes activitats secundàries de la ciutat que paradoxalment la defineixen i li donen vida.

La menestralia: els oficis i els gremis

El menestral és el qui professa un ofici o art mecànic que treballa amb màquines simples i que a l’antic règim formava part d’un gremi o una confraria. El terme artesà, que designa el qui exerceix un art manual, és molt sovint utilitzat com a sinònim de menestral però és més ampli, ja que pot referir-se també a un ofici manual que treballa amb màquines simples però sense ser agremiat. Menestralia és l’estament dels menestrals agremiats, dels quals a Barcelona es tenen documents des del segle XIII. Els gremis barcelonins han configurat la vida familiar, social, econòmica i l’estructura de la ciutat durant sis segles, però no existeixen gaires estudis sobre les seves característiques i la seva influència en la Barcelona actual.

El gremi es defineix en qualitat d’associació professional, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment per l’Estat. També s’anomena corporació o confraria, que era el terme originari medieval, carregat de significat religiós. Altres termes similars són comú, corporació, art, col·legi o estament. El gremi és una institució nascuda en medi urbà, en el qual els artesans se senten lliures en comparació del feudalisme rural. Els artesans d’un mateix ofici s’agrupen per proclamar els seus drets i mantenir el prestigi. Les funcions del gremi són protegir la producció local de la competència i dels estrangers, i decidir en comú les necessitats de primeres matèries, organitzar les demandes i divulgar els progressos tècnics entre els agremiats, canalitzar les importacions i exportacions, garantir la qualitat i tenir cura dels magatzems o botigues comuns. El gremi vigila la qualitat dels productes amb els segells que posen els controladors a cada objecte que surt de l’obrador. Els símbols materials d’un gremi són l’escut a la façana i la bandera, així com les imatges del patró que desfilen a les festes de la ciutat. Es regeixen amb unes ordenances escrites, com les dels picapedrers del 1218 i els terrissers, els serrallers i els sabaters del 1257, segons dades del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Els gremis s’estructuren segons una jerarquia d’autoritats i tres categories de treballadors: aprenent, oficial i mestre, que en part encara és vigent en l’organització d’alguns oficis urbans actuals, com els mestres de cases. Per arribar a ser mestre, s’ha de passar una prova que implica la realització d’una obra mestra, veritables filigranes (com les de fuster que es conserven al Museu Etnològic de Barcelona). El treball s’organitza en tallers a les cases dels artesans a peu pla del carrer, al pati i als cellers. També existeix una mutualitat gremial que auxilia vídues i orfes, i fa préstecs als necessitats.

La importància dels oficis i dels gremis no és la mateixa al llarg dels segles, des del segle XIII fins a l’actualitat. Es podria segmentar en quatre períodes. En un primer temps, del segle XIII a l’inici del XVIII, els gremis tenen la seva època daurada. Controlen els oficis de la ciutat i alhora protegeixen els seus agremiats. Participen activament en la política de Barcelona a través dels seus representants al Consell Municipal des del 1386 fins al 1714. Des de la baixa edat mitjana fins al segle XVI tota la producció de la ciutat està regulada pels gremis. La seva decadència s’inicia al segle XVI. Al final del segle XVII, el Govern redacta disposicions estatals per donar empenta a l’economia del país, mentre agafen embranzida el gran comerç i la indústria. Narcís Feliu de la Penya, que va formar la primera Junta de Comerç, defensà la vitalitat dels gremis i de l’economia catalana al final del XVII. El 1681 va escriure El Político discurso, i el 1683, el Fénix de Catalunya, aquesta darrera encarregada pels gremis de teixidors de llana, velers, velluters i capellers per a protegir la indústria de Barcelona i catalana contra l’estrangera, una empresa difícil perquè els artesans no acumulaven diners, a diferència dels mercaders.

El segon període comprèn des del principi del segle XVIII fins al 1840. Els gremis, nascuts com un avenç social i econòmic en els primers temps, pretenen mantenir l’estructura medieval en un món en transformació. Els decrets de Nova Planta del 1714 van fer desaparèixer els gremis dels centres de poder i es produí una davallada de l’activitat econòmica. El 1730 es reactivà l’economia, amb la reforma de les ordenances dels gremis més importants, com els de seders i platers, la qual cosa enfonsà finalment el corporativisme i contribuí a la formació de la societat burgesa sorgida de la indústria i el comerç. L’historiador Pere Molas, en la seva obra Los gremios barceloneses del siglo XVIII, del 1970, assenyala: “El artesanado, que en 1717 constituía el 23,08 por 100 de la población urbana, conservaba sus características sociales, su estructura, sus aspiraciones de totalidad. Pero había perdido su prestigio y su fuerza económica. La historia de los gremios durante el siglo XVII es de una gran decadencia colectiva.” Al segle XVIII van aparèixer a Barcelona nous gremis com els perruquers, cistellers, semolers i fideuers, xocolaters, armers, taloners, cadiraires de boga, cotaires (bates i cobrellits) i sedaires. Entre els gremis hi havia molta competència, també entre comerciants i artesans, i segons els gremis s’establien diferències d’estatus social, des dels qui tenien botiga, que eren els més ben considerats, passant pels artesans i els qui no tenien propietats i que es van excloure del Govern municipal el 1714. Durant el segle XVIII a Barcelona, els gremis es van anar especialitzant i separant, i en l’etapa de decadència es tornaren a agrupar. El centre menestral i comercial de Catalunya era Barcelona. Fora de Barcelona, els gremis mantenien una estructura medieval.

El 1779, Antoni de Capmany parla dels oficis: “L’ofici manté la tradició de treball a desgrat de les pestes i les guerres; dóna seguretat econòmica per la mutualitat gremial; facilita l’obtenció de les primeres matèries que sovint són lluny; dóna continuïtat a l’art i a les pràctiques de l’ofici; fa respectables els menestrals constituïts en categoria ciutadana; crea un esperit àmpliament democràtic per la possibilitat de tots els agremiats de tenir un càrrec; perpetua el treball en les famílies, que el tenen com un honor i dóna, als representants del treball, participació en el Govern de la ciutat.” D’aquí ve, com es descriurà més endavant, l’orgull i la dignitat de l’artesà transmesos de generació en generació, en família i en el gremi, que malgrat les dificultats actuals i la desaparició d’aquest món, són la seva senyera individual i col·lectiva. El mestre artesà del segle XVIII, com l’artesà actual, és un petit empresari amb un modest taller i instruments propis, on treballen aprenents i oficials o fadrins de manera independent i coordinada, però amb una mena d’organització patriarcal.

El més important era posseir el taller o la botiga, i els mestres que en disposaven eren de primera classe, a diferència dels oficis ambulants o dels independents, com ara els paletes. Les corporacions gremials burgeses coexistiren amb les més humils durant cinc segles. Les professions d’origen medieval eren les del tèxtil, calçat, metal·lúrgia, orfebreria, construcció, pell i agricultura. Al segle XVIII, el 24% de la producció corresponia a la indústria tèxtil, el 13% a la pell, l’11% a la construcció i fusta, el 6% a metalls i orfebres, el 30% al comerç i els serveis, el 6% a les professions liberals i el 5,5% al transport.

A la Barcelona preindustrial tenen poder molts oficis i gremis, mentre que en les zones rurals els camperols viuen en un règim gairebé autosuficient: es procuren oli, vi i productes hortícoles directament del camp, es fan les eines i també els teixits i els vestits. En aquesta època es produeix la protoindustrialització, una de les revolucions més importants per a la societat catalana, que va significar passar de la unitat familiar de producció, és a dir treball, i reproducció (parentiu) a un model social i econòmic més especialitzat, concentrat als nuclis urbans i dedicat als serveis i la indústria. De totes maneres, les manufactures s’estableixen en zones rurals, lluny del poder dels gremis.

Aquest procés començà a Catalunya a mitjan segle XVI, quan fora de Barcelona no hi regia el poder dels gremis i s’anà consolidant un procés d’especialització productiva al Principat amb rutes comercials fluides, que van permetre que cada ciutat es dediqués a una sola manufactura i a les relacionades directament, i tot plegat va tenir com a resultat un increment demogràfic important als Pirineus (ramaderia, llana, tèxtil i ferro), al voltant de Vic (tèxtil i cuir), Ripoll (tèxtil), Capellades (paper) i a la costa propera a Barcelona, on es fabricaven barques que utilitzaven els mercaders de Barcelona, i s’elaborava vi i vidre. A Ripoll fou important la farga amb la producció de ferro, claus i armes de foc (Museu de Ripoll). Els nuclis al voltant de Vilafranca treballaven el cuir; a Igualada, el tèxtil i el cuir; a Manresa, cuir, claus i cotó, i al Vallès, el tèxtil fou prioritari. La indústria tèxtil es va potenciar en zones de fàcil accés a Barcelona, i també la pell i el cotó. Aparegueren els primers empresaris o paraires, i una nova classe obrera tèxtil, que coneixia les habilitats tècniques dels oficis manuals i s’adaptava al sistema de treball industrial. Aquesta etapa es clogué cap al 1840, amb les primeres lluites obreres que tenen com a símbol l’incendi de la fàbrica Bonaplata. En aquesta data es crea la Societat de Teixidors de Barcelona.

El tercer període històric comprèn des del principi del segle XIX a la Primera Guerra Mundial. Al final del segle XVIII i principi del XIX s’estableixen a Barcelona i al seu Pla les primeres manufactures d’indianes, teles de cotó estampades amb motlles. Si bé tot el procés encara és manual, el capital necessari per a establir una fàbrica i l’organització del treball ja pertany a la revolució industrial. La indústria d’indianes contracta antics mestres artesans —membres dels gremis que es dissolen— com a treballadors. Sorgeixen nous treballs lligats al comerç o a la indústria. Els nous burgesos procedeixen de famílies artesanes dels gremis tèxtils: sastres, drapaires, corders, fusters, sabaters, barreters. El dels velers, dedicats a la fabricació d’indianes, fou el sector industrial més dinàmic. Però en aquell moment la societat era molt estàtica, a causa del corporativisme dels gremis, i ho va ser fins el 1808. En 1812-23 s’aboliren els gremis i es modernitzà la indústria. Però també es crearen nous gremis com, per exemple, el Col·legi de l’Art Major de la Seda, que encara avui és actiu des del 1834.

Arran de l’Exposició Universal del 1888, en paral·lel amb els avenços industrials, l’estimació per l’obra artesana —arts industrials o indústries artístiques— era molt alta. El moviment artístic i arquitectònic del modernisme de tombant de segle valorà les obres fetes a mà com a belles i contraposades als productes industrials. En aquest període es practicaren amb excel·lència tots els oficis artesans: moblistes, ferrers, joiers, vidriers, terrissaires i teixidors. Apareixen noms importants com el de l’arquitecte Jujol en el món del ferro, i el de Puig i Cadafalch, que projecta tots els ornaments de pedra, ferro, fusta i vidre dels seus edificis. Al principi del segle XX la societat catalana vol protegir els oficis artesans. El 1903 es fundà el Foment de les Arts Decoratives, associació d’arts i oficis, amb l’objectiu de cooperar al desenvolupament i perfeccionament d’aquestes arts i organitzar uns serveis per als associats: biblioteca, museu d’art, conferències, exposicions, cursets i auxili a artistes. Els noucentistes defensaren també els oficis tradicionals, com ho féu Eugeni d’Ors. Antoni Rovira i Virgili afirma que “pocs pobles senten i comprenen com el nostre tot allò que hi ha de lloable i de fort en la menestralia. Els catalans podem tenir ‘l’obra ben feta’ com un ideal de raça”.

Fruit del llegat d’Agustí Massana, col·leccionista i mecenes, nasqué el 1929 l’Escola Massana (Barcelona), dedicada avui a l’ensenyament d’arts visuals, aplicades i disseny.

Fototeca - Carme Pérez

El quart període comprèn des de la Primera Guerra Mundial fins a l’actualitat. Conscients que els oficis tradicionals tenien una vida curta en el món industrial, el 1915 Tomàs Carreras i Artau creà l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, i el 1919 Tomàs Raguer obria el Museu de Ripoll, per a estudiar i recollir les formes de vida tradicionals. El 1924, l’Escola de Treball formava obrers i contramestres per a les fàbriques, però també fusters i manyans. El 1929 el pastisser Agustí Massana creà l’Escola Massana, centre d’ensenyament i conservatori dels oficis artístics i les arts sumptuàries. El 1942 Agustí Duran i Sanpere del Museu d’Història de la Ciutat, juntament amb els conservadors Ramon Violant i Joan Amades, impulsà el Museo de Industrias y Artes Populares al Poble Espanyol de Barcelona, en un ambiciós projecte que volia mostrar els oficis, en directe, als diferents obradors. En aquesta època el treball es regeix pel Fuero del Trabajo del 1938, que defineix i regula l’artesanat: “…el artesanado –herencia viva de un glorioso pasado gremial– será fomentado y eficazmente protegido por ser proyección completa de la persona humana en su trabajo y suponer una forma de producción igualmente apartada de la concentración capitalista y del gregarismo marxista”. Els anys quaranta i cinquanta els artesans formaven part d’un gremi per obligació, però no hi participaven activament. A la postguerra no hi havia indústria ni comerç, pràcticament, al país, i per aquesta raó no es podien adquirir productes industrials (que les classes altes compraven més enllà de les fronteres). A causa de l’autarquia econòmica des del 1939 fins al 1960, en què es van redactar els primers planes de desarrollo, les classes populars van tornar a revifar oficis ja en decadència, dels quals coneixien les tècniques i sabien obtenir les primeres matèries, per procurar-se els objectes quotidians més immediats. Van ser aquests anys que Ramon Violant recollí dades, eines i objectes sobre algunes indústries domèstiques que perduraven encara el 1949, com per exemple els teixidors, els cistellers o els terrissaires. El teixidor era encara un ofici familiar al Pallars i la Ribagorça. Els terrissaires que va conèixer vivien al Pont de Suert, Gerri de la Sal, Rialb, la Seu d’Urgell, Bellver, Figueres i Quart. Són nombrosos els cistellers dels Pirineus, els de Figueres són més reconeguts pels fusters, que fabriquen eines per al camp. Els basters, els soquers, els boters i els espardenyers es troben en tots els nuclis urbans importants de Catalunya. Des de la transició democràtica, molts museus a Catalunya recullen la saviesa dels oficis com un dels signes d’identitat local.

El saber pràctic: l’aprenentatge de l’ofici

Bruno Martinelli defineix l’aprenentatge com una construcció social i cognitiva estesa a una gran part de la vida professional, i que consisteix en una suma de processos que combinen la transmissió gestual, la comunicació verbal, les operacions mentals, els ritmes i gestos rituals, i els secrets tècnics transmesos de pares a fills, que requereixen atenció selectiva, comprensió i intel·ligència. Tota aquesta suma de sabers implica néixer i familiaritzar-se amb un espai familiar, que és a la vegada un espai social, i amb un ofici fins i tot abans de l’aprenentatge formal. Els qui no han nascut en aquest ambient han d’adquirir l’aprenentatge de manera diferent. Mirant s’aprèn, els detalls tècnics es copsen, no es mostren explícitament ni s’expliquen. S’assimila per una imitació que parteix de l’observació, per analogies que es dupliquen mentalment mitjançant la memorització.

En el món dels oficis, hi ha dues vies possibles per aprendre i treballar-hi: el taller, o l’escola d’oficis i després també el taller. El 1857 la llei Moyano imposa que els municipis paguin l’educació per a tots els infants. El manifest del primer de maig del 1890 dels treballadors (industrials i dels gremis) demana que es compleixi la llei vigent sobre el treball dels infants en què es legisla que els nens de menys de catorze anys no treballin. El 1900 només n’eren escolaritzats el 25%. El 1909 l’ensenyament era obligatori fins els dotze anys, però poques nenes anaven a l’escola, on només aprenien a cosir, sumar i restar i una mica a llegir i escriure. El Fuero del Trabajo del 1938 aprovat de nou el 1967 prohibeix el treball nocturn de les dones i els nens. El 1961 s’aprova la Ley sobre los derechos políticos, profesionales y laborales de la mujer y del niño. Però l’acompliment d’aquests drets no tindrà lloc fins a la segona meitat del segle XX. Testimonis d’artesanes cotillaires –recollits en l’obra Modelar el cos, treball i vida de les cotillaires de Barcelona, del 2001– nascudes els anys vint il·lustren el treball infantil d’abans de la guerra: “Teníem dotze, tretze anys. Anàvem de set a nou a aquest col·legi pagant un duro al mes si podies pagar-lo i si no no. […] A mi m’agradava. Treballava fins a les vuit de la tarda i després l’acadèmia, no tenia gaire temps per veure amigues.”

Molts ciutadans de Barcelona de més de quaranta anys recorden haver començat a treballar als deu, onze anys, de manera més o menys encoberta. Els aprenents són de la família o de l’entorn del barri o coneguts, alguns nens volen estudiar i no els deixen, d’altres l’accepten per fugir del treball de casa, que en alguns casos és pitjor. L’aprenentatge es realitza per l’observació de gestos i la percepció dels processos, però no hi ha explicacions verbals perquè els mestres i les mestresses no hi volen o no poden dedicar-hi temps. Els aprenents de la família no cobren, mentre que els aprenents de fora la família en alguns casos cobren petites retribucions o bé paguen per aprendre perquè es considera que el mestre o l’oficial ha de dedicar-hi un temps i una atenció especial. Malgrat les dures condicions de treball dels aprenents, que fan petites tasques de neteja, d’encàrrecs o de suport als treballadors, s’estableix un lligam de treball i d’afecte entre l’aprenent i el mestre i els oficials, que actuen amb paternalisme respecte als aprenents.

En el cas de les aprenentes, que ara quasi no existeixen, havien de treballar de tres a cinc anys fins que se’ls oferís passar a oficial durant un període de cinc a onze anys en diferents estadis: mitja oficiala, oficiala de tercera, de segona i de primera, que és la que en sabia més. Si l’ofici s’ha après en una acadèmia, es pot començar a treballar com a oficiala sense aprenentatge previ. Així ho explica una mestressa als anys noranta: “…hi havia les oficiales primeres, les segones, les aprenentes, les que feien només arreglos; hi ha tota una escala social, aquí. Lo més baix era l’aprenenta, recados, amunt i avall […]. Les altres, l’oficiala que feia els arreglos, aquella era segona […]. La que preparava i la que acabava, i la que feia els sostens”.

A partir dels anys setanta han canviat les condicions socials i econòmiques de les famílies que obligaven els nens i nenes a treballar als nou o deu anys quasi sense pràcticament retribució durant un llarg període i sense escolarització, amb la promesa d’adquirir els coneixements pràctics d’un ofici que es considerava una inversió de futur, i també la llei que obliga a l’escolarització obligatòria fins els setze anys, que és dels anys noranta.

Els utillatges i les primeres matèries

Les eines, estris, màquines o instruments són necessaris per a efectuar les feines pròpies o d’un ofici. Les eines serveixen per a especialitzar cada una de les accions, connectar la intel·ligència i la mà, que són les dues propietats humanes que ens permeten adaptar-nos al medi. La mà no és en ella mateixa una eina, ja que no és un objecte inert. La mà agafa, aixeca, llença, pinça o deixa les eines. Alguns oficis, sobretot els més antics com el de terrissaire o cisteller, es fan bàsicament i directament amb les mans. El dissenyador Jordi Mañà explica que s’esdevé una acció recíproca mà-cervell: una sèrie d’actes gestuals executen el que el pensament disposa, amb un nombre d’eines molt limitat. Sovint les eines són construïdes pel mateix artesà, com una prolongació de la mà, i la nansa o el mànec s’hi adapten perfectament. Com afirma Dolors Llopart ja el 1986, les mans esdevenen “sàvies per l’experiència. El gest i la paraula conformen el ‘llibre’ en el qual es ‘llegeix’ la ciència necessària per fer l’objecte”.

El món dels oficis preindustrials es caracteritza per les tècniques manuals de producció amb eines simples de vegades fetes pel mateix artesà, amb una inversió econòmica reduïda, però també amb un baix rendiment. Precisa un ús limitat de l’energia humana i animal. Però no sempre es tracta d’eines senzilles com les del fuster o el cisteller, que són alguns dels oficis més antics. Altres artesans empren instruments complicats que no han fet ells, que han fet altres artesans, com per exemple els telers dels teixidors, o també els que són manufacturats industrialment, com la màquina de cosir. Aquesta, com altres màquines, són eines que pertanyen al món artesanal i al món industrial simultàniament.

Les primeres matèries són molt variades, des de les que s’obtenen en l’entorn natural i es fan amb una elaboració senzilla, com les dels cistellers o terrissaires que obtenen directament les fibres vegetals, la fusta o les terres, les semielaborades dels fusters o dels teixidors (fustes, fils de llana o de lli), fins a les que s’han de comprar perquè no es troben directament a la natura i que altres oficis manipulen a mà o industrialment. Per exemple, les pells adobades pels sabaters, els materials variats dels guarnicioners, els teixidors o els sastres.

El dissenyador i etnògraf Josep Mañà proposa la conservació de les eines de treball en els museus com un dels elements més importants de la cultura material. Com bé reconeix la UNESCO, l’artesà produeix la cultura material i immaterial d’una societat tradicional. El que és propi de la mentalitat artesana és que la raó es forma de la mà a l’esperit, de l’útil a la idea, des de l’experiència.

Com s’ha vist, l’ofici s’estructura en tres categories professionals: aprenent, oficial i mestre. L’aprenent es converteix en oficial quan coneix les tècniques i tot el procés. La possessió d’instruments propis demostra que l’oficial pot independitzar-se i arribar a fer-se mestre, amb un taller propi. L’obra mestra és un producte de l’ofici que l’oficial ha de fer com a prova o examen per formar part d’un cos professional o d’un gremi. Existeix un control simbòlic i institucional dels instruments de treball.

El treball artesanal

Actualment, el que defineix l’artesà és que la seva ocupació laboral és l’eix central de tots els altres aspectes de la vida: l’artesà, un cop assolit aquest títol (que d’altra banda no figura enlloc) ho és per sempre, amb taller o sense taller, amb botiga o sense. És un estatus que el diferencia de la resta de la població i només l’acosta a una altra persona “de l’ofici”. El treball artesà és una unitat de producció de béns, consum i reproducció de maneres de viure i de treballar. Les funcions i els espais del taller artesà, la casa i la botiga es confonen. Els membres de la família propietària que hi treballa poden ser nombrosos: el pare, la mare, els fills, que “ajuden” a estones o bé de manera permanent. El cap de família posseeix el local i les eines de producció, i dóna ocupació a aprenents i altres artesans que no han tingut capacitat econòmica per establir-se pel seu compte. És necessari compaginar producció i comercialització, el comerç no pot ser la seva activitat essencial. L’aprenentatge en família és a la vegada una formació social i una formació per al treball.

El tret distintiu del taller és que hi treballen menys de deu persones. Els sous no són alts, malgrat que els assalariats són molt especialitzats gràcies a una llarga formació d’anys i d’experiència. Si són membres de la família, no cobren un sou fins que es casen i formen una família pròpia. Els de fora de la família es conformen amb les baixes retribucions quan estan aprenent l’ofici i després per una mena de sentit de pertinença i confiança extrema: l’aprenent o l’oficial “són com de la família” repeteixen mestres i mestresses. Els assalariats són fidels al patró, els agrada el que fan i es troben bé al taller, i els mestres tenen plena confiança en el treball dels assalariats. Tots els integrants del taller tenen bones relacions entre ells i amb els clients, i estan vivencialment lligats a l’entorn. Els horaris són llargs, es treballa de dia i de nit. Durant el segle XX s’han anat adaptant a la normativa de treball de vuit hores, i descans els diumenges, però molts artesans tenen un doble taller no declarat, a casa i a la botiga.

El treball es reparteix entre les persones de manera no autoritària ni jeràrquica sinó més aviat paternalista. Els empleats tenen responsabilitat pròpia i sovint els clients s’hi adrecen directament. Cada persona fa la totalitat del procés, la qual cosa li permet una certa independència en l’organització de la feina. Aquest és un tret bàsic del treball artesanal que el diferencia de l’industrial, en què cada obrer fa un fragment de la producció i no coneix el procés complet. Quan hi ha més de cinc assalariats, i això no és freqüent, sol haver-hi un encarregat tècnic, diferent del cap de taller. Es tenen assalariats quan falta algun familiar, o el cap de família no pot afrontar tota la producció ell sol: l’assalariat entra com a aprenent o com a empleat qualificat. El cap és un professional amb una gran experiència tècnica, que organitza bé el seu taller, però té sovint una manca de formació en gestió i comerç que li impedeix acumular diners o patrimoni: els resultats econòmics són més aviat modestos. Quant al rendiment concret de les produccions artesanes, és difícil avaluar-lo, ja que la comptabilitat familiar i la professional se superposen.

En la família artesana, l’home sol conèixer les habilitats tècniques i la dona fa tasques de suport en l’administració i el comerç de l’activitat. En els tallers de treball a l’agulla és al revés: la dona és la responsable del taller i la botiga, i l’home fa tasques secundàries com la comptabilitat i relació amb els bancs, la qual cosa permet que se senti important; o bé, en altres casos, té una professió relacionada amb l’activitat principal, com la de representant d’una empresa del mateix sector. Els fills no tenen retribucions específiques quan treballen i viuen en família. En casar-se, s’independitzen i cobren petits sous, als quals s’afegeix una retribució simbòlica: la promesa dels pares que seran futurs caps de taller.

Per a muntar un taller artesà es necessiten experiència i habilitats manuals, desig de ser autònom i dominar tot el procés de producció. En canvi, en la creació d’una empresa industrial, l’objectiu bàsic és el capital i la voluntat d’augmentar-lo i seguir invertint en noves accions. A diferència de les empreses industrials, en els tallers i petits comerços no es pretén acumular capital per a transformar el taller. Si hi ha uns anys més fructífers, els guanys serveixen per a millorar la qualitat de vida de la família i això s’expressa en millores com adquisició d’habitatge, viatges, millor educació dels fills i estalvi per a la jubilació, però no especialment en millores de local o utillatge, que dura molts anys.

La mecanització no és el factor principal, fa que predominen valors com el “saber fer”, les habilitats tècniques, i el tracte personal amb el client. Els processos tècnics són més tradicionals que en altres sectors; el factor que domina és la mà d’obra especialitzada. Els clients són particulars o bé d’altres empreses similars amb les quals s’intercanvia un servei.

L’artesà és un professional amb una identitat atorgada per anys d’experiència en el seu ofici. Aquesta identitat el distingeix de les classes socials establertes i dels altres col·lectius de treballadors. A causa del procés llarg d’aprenentatge, de les seves habilitats tècniques i de les condicions de treball peculiars, creen un món propi de creences, gestos, actuacions, relacions socials i valors que es transmeten de generació en generació.

L’objectiu vital de les seves activitats és la producció de béns i la reproducció de l’ofici per al futur de la família.

A continuació es descriuran alguns dels oficis que al llarg de la història han tingut més importància a Catalunya en ordre de més antics a més recents, tot seguit alguns oficis temporers i ambulants que encara són presents actualment i finalment es descriurà el treball de les dones i en concret alguns dels oficis menys coneguts també d’aquest col·lectiu. Si bé hi ha informació escrita sobre el primer grup, pel segon i el tercer s’han fet entrevistes a persones d’edat que els han conegut directament.

Característiques de l'artesà i de l'ofici

• Identitat i diferència de l’artesà
  • l’ofici atorga identitat i orgull a la persona, s’educa per a la feina
  • es caracteritza per la sacralització del treball ben fet, honestedat, modèstia
  • cura de la pròpia imatge, afabilitat amb els clients
  • el “saber fer” es transmet amb paraules i gestos. L’aprenentatge inclou moral, dignitat i vocació per l’ofici
  • té mentalitat individualista, basada en l’esforç personal, i alhora sentit d’ajuda i servei als altres
  • és rellevant el sentit del deure i de servei públic
  • elabora els seus productes i els ven directament
  • posseeix patrimoni propi: taller, botiga, eines i materials, que es transmeten de pares a fills
  • les relacions socials es limiten a la clientela, els veïns, el barri, la família
  • té tendència a filosofar, en particular sobre el món dels oficis que desapareixen, basada en l’experiència pràctica i en la realitat viscuda. Desconfia dels polítics, dels intel·lectuals i dels qui no tenen un saber a partir de l’experiència pràctica, com ell.
  • exerceix el treball personalment i n’assumeix la direcció

• Posició social
  • tracta amb diferents classes socials, i incorpora valors i gustos de les classes altes
  • s’estableix una relació social amb els iguals: casament entre persones del mateix ofici
  • es considera “treball noble”: el mestre i la mestressa són valorats socialment d’una manera diferent dels obrers i dels burgesos
  • Pertany a corporacions gremials

• Tècnica
  • l’ofici és una mediació entre la matèria i la necessitat social. L’artesà es distingeix per un domini de la matèria amb l’ajuda d’eines.
  • les primeres matèries s’obtenen directament de la natura, són semielaborades o manufacturades industrialment

• Família
  • la família treballa coordinadament
  • l’artesà exerceix el treball personalment i n’assumeix la direcció
  • justifica la seva capacitat professional per un aprenentatge
  • treballen junts membres de la família i alguns aprenents i oficials de fora de la família, màxim deu persones

Cistellers

La cistelleria és una de les artesanies més antigues, abans que la terrissa o els teixits, i consisteix en l’encreuament simple de fibres vegetals flexibles amb les mans, amb molt poques eines, per fer recipients d’aliments o d’altres objectes: nanses de pesca, barrets o cistelles per dur-hi l’aviram. La producció dels cistellers encara és ben vigent i es pot veure en diferents mercats de Catalunya, com ara els de Vic, Puigcerdà o Vilafranca. Les primeres matèries són vegetals i molt humils: palles de blat, civada o sègol, espart i joncs, fulles de blanquet, blat de moro, palma i margalló, canya, bogues, ràfies, canyes de bambú i rotang, fibres d’atzavara, cànem i sisal. Dels arbres, es fan servir escorces de bedoll, tiges dures d’avellaner, castanyer, olivera, roure o cirerer i tiges toves de baladre, bruc, salzes o olivereta.

Les tècniques bàsiques, com les del terrissaire, provenen del neolític i són molt senzilles. Les més habituals són el teixit pla, espiral, cordats, trenats i corda cosida. Es comença pel cul, i es van pujant les parets en espiral mentre els feixos es lliguen entre ells i en vertical. Les tipologies distingeixen el cove, els cistells per a l’aviram, els cabassos, les senalles, les sàrries, les caragoleres i la pallussa, que es fa amb palla i amb una tècnica d’espiral. Tots són contenidors no estancs com les bótes o els atuells de terrissa. Si bé els materials i les tècniques de la cistelleria són molt variats, en canvi el cisteller utilitza molt poques eines, i en té prou amb la navalla, el punxó, la maceta i l’esberlador. Quan s’empren branques, vímet o canya, el treball es fa amb teixit pla, que consisteix a preparar uns muntants i entrecreuar-hi unes branquetes flexibles en sentit horitzontal.

Als Pirineus de Lleida i Girona es fa producció de cistelles de castanyer o bedoll, per fer paneres o banastes, amb una mena de prolongació que acaba amb dues nanses. També són molt interessants els cistells per a transportar productes al mercat, amb vímet i canya, que tenen una nansa central. Amb cistells de vímet sense pelar de dues tapes es transporten animals vius al mercat de Vilafranca. N’hi ha d’altres que són grans, amb parets rectes i tapa calada, i una nansa ampla per portar al braç. Les caragoleres tenen forma de panxa que es fa estreta i nansa petita de mà. Les nanses de pescar són enormes cistelles calades que permeten l’entrada del peix i no el deixen sortir, com les de Calella de Palafrugell.

L’ofici de cisteller es manté viu de manera tradicional, però la importació de cistells de Xina, Indònesia, Amèrica del Sud i Àfrica ha saturat els mercats. Cada cisteller utilitza els materials que troba a prop seu: els xinesos i japonesos treballen amb palla d’arròs, els africans amb palla de mill i els americans amb fulles de blat de moro.

Els productes de cistelleria no estan gaire manipulats i no han evolucionat cap al mercat turístic de manera tan espectacular com ho han fet la ceràmica o els teixits populars. Tenen una utilitat limitada a les cases urbanes, on es fan servir per al pa, la roba, les pinces d’estendre o la fruita. Han estat substituïts pels objectes industrials de plàstic que imiten perfectament el trenat, per exemple en les cistelles del pa, o en posició intermèdia les cistelles fetes de tires de plàstic de bosses d’anar a comprar, amb les mateixes tècniques de trenat. També s’ha produït una transformació de les formes tradicionals, juntament amb la importació de cistells, com ja s’ha explicat. Però encara es troben elements fets amb tècniques de cistelleria en moltes cases actuals, des de les estores al cove de la roba bruta o la panera.

Fins abans de la Guerra Civil, els estorers o esparters utilitzaven l’espart que els arribava d’Almeria per fer cabassos per a la construcció i els escombriaires, estores, sarrions de carbó i coves per transportar carbó en carros, pletes per a la sola de les espardenyes i grans espardenyes per anar per les clavegueres que es col·locaven sobre botes de goma, escombres d’espart i de palma. També anaven a les cases a posar i treure persianes i catifes. Els estorers tenien capella pròpia a la catedral de Barcelona, al costat dels sastres i dels forners, amb advocació a Sant Bernardí de Siena.

Terrissaires

En territori català, la terrissa és ben coneguda des del neolític, en què era cuita a l’aire lliure. El forn va ser introduït a Catalunya per púnics i grecs. El perfeccionament tècnic es produí a partir del segle XI, en què està documentada la producció de terrissa amb decoració en verd i groc, i se separa la terrissa popular d’ús quotidià de la ceràmica decorada d’origen morisc de les classes altes. Una altra diferenciació és la terrissa negra i la vermella, de les quals la primera és més duradora. La terrissa negra es continua fent a Quart, Verdú, la Bisbal d’Empordà i Sant Julià de Vilatorta, mentre que els terrissaires de vermell es concentren al nord de Catalunya: Breda, també Quart, la Bisbal i Sant Julià de Vilatorta, Salàs, Pont de Suert, la Seu d’Urgell, Gerri de la Sal, Piera, la Selva del Camp, Blanes, Sabadell i Tortosa. Com també Esparreguera, Piera i Ginestar, i Miravet i la Galera a les terres de l’Ebre.

Mostra de vaixella de taula, feta als tallers de Tortosa al s. XI.

Fototeca - Josep Colomé

A Catalunya, la tradició de la terrissa familiar artesana pràcticament ha desaparegut i els jocs de te o de cafè i les vaixelles vidrades es fan industrialment, en alguns colors tradicionals com els terrosos i grocs, o verds i blaus, i es decoren amb motius florals o mariners. Els materials ja no s’aconsegueixen en la natura sinó que es compren, l’aprenentatge ha trencat el fil conductor, les formes ja no són les tradicionals d’un lloc, els materials, els colors i les formes canvien i es copien d’un poble a un altre de ben llunyà. Els volums es redueixen, ja que els objectes perden utilitat i es converteixen en souvenirs. Malgrat tots aquests canvis, en alguns indrets la terrissa continua essent important perquè diversos productes s’han adaptat a les formes de vida modernes: cassoles, topins i olles per a la cuina, especialment a Breda, Quart i Cardedeu, que en venen a tot Catalunya i n’exporten. També són molt característiques les rajoles vidrades de la Bisbal de dos colors (groc i terrós, blau i verd) dividits per una diagonal, que es posen a cuines i cambres de bany. A Miravet es fan grans gibrells quadrats o rodons per a recollir la mel, i càntirs sense vidriar, com a la Galera. Són coneguts més enllà de les nostres fronteres els càntirs d’aigua amb funció decorativa, els plats de menjar i les gerres de la Bisbal. Altres tipologies no resisteixen el canvi d’hàbits de vida moderna, com el càntir que s’usava per anar al camp i que conservava l’aigua fresca. La casa mecanitzada actual funciona amb electrodomèstics als quals no s’adapten bé els productes tradicionals; les olles de fang, en general, no es poden fer servir amb la vitroceràmica o el microones, i els plats de terrissa no es poden posar al rentaplats.

El Museu de l’Hospitalet de Llobregat classifica la terrissa en les categories següents: atuells d’aigua i altres líquids (càntirs i gerros, i els seus derivats), terrissa per a la preparació i conservació d’aliments (topins, olles, cassoles, gibrells, tenalles), ceràmica per a ús domèstic i vaixella (gibrelleta i escalfapeus), eines per a munyir i preparar la llet, materials de construcció, joguines, terrissa per als infants (fireta, gàbia de grills), els testos i, finalment, instruments musicals com el corn. Aquesta tipologia tan variada indica que la terrissa estava molt arrelada en la nostra vida quotidiana.

Altres oficis propers als terrissaires són el rajoler, el teuler, l’oller, el cantirer o l’escudeller. El terrissaire és el qui fa servir la roda o el torn, que mou amb la mà o amb el peu, per a fabricar recipients rodons. Pel que fa al procés tècnic, s’empra argila vermella o grogosa que es posa en remull. S’agafa un tros de pasta i es posa sobre el plat, que es fa girar fins que l’atuell té la base rodona, i les parets es tallen amb un fil. Les olles es tornegen cap per avall, les grans gerres o tenalles en dues parts. La terra cuita, és a dir, la que es cou al forn, és porosa i sovint s’envernissa per dintre. Les peces negres són d’argila vermella fumada, en un forn amb les sortides tapades. Les decoracions es fan amb els dits, amb un pinzell o amb trepa de paper.

Fusters

L’historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche, en la seva obra Un siglo decisivo Barcelona y Cataluña 1550-1640, explica que es coneix l’exportació de caixes, pintes i mobles que es feien en poblacions properes a Barcelona i que es portaven a vendre a la capital al segle XVII. També hi havia una important producció de pintes de fusta a Vic. Els torners de més anomenada eren de Sant Jaume de Voltregà, i Sant Pere de Torelló era conegut per la fabricació de mobles de qualitat. També fabricaven peces de mobles que després es muntaven a Barcelona, amb desesperació del gremi de fusters. També es treballava la fusta a la comarca d’Igualada.

El ribot, una eina emprada pels fusters.

Fototeca

Al segle XX, en les àrees rurals, els fusters encara elaboraven mobiliari, com ara llits i capçals, taules i bancs, elements d’arquitectura –bigues, balcons, finestres i portes–, joguines, instruments musicals, soles de sabates i molts altres objectes de la vida quotidiana. També treballaven la fusta els pastors, com un entreteniment a les llargues jornades de vigilar el ramat, que decoraven a punta de ganivet garrots, collars o filoses, els fusters de fusta torta, els culleraires, els esclopers i els torners que feien elements de cadires, flabiols i altres instruments musicals. En l’àmbit rural es va seguir una tradició de decoració renaixentista, i a la zona dels Pirineus que toca a França es va adoptar un estil afrancesat. Els mobles més decoratius, els feien ebenistes, i les potes, els torners, amb fustes tropicals de caoba, xicranda o les més resistents del país, com roure, cedre i noguera. El fuster posava els terres de les cases fredes, arreglava les portes, les carretes i les bigues. Anava a treballar amb un cabàs amb les eines i se’l posava a l’espatlla. Les eines eren: banc de fuster, serjant per a subjectar, ribot per a rebaixar o allisar, garlopa, garlopí, perol per a la cola, cartabó, cordills, martell, aixa, serra, gúbia, torn i destral.

Si bé els fusters dedicats a la construcció o restauració de cases i edificis estan més sol·licitats que mai, els ebenistes es dediquen a la restauració com a sortida a la dura competència dels mobles pseudotropicals fets al sud-est asiàtic a preus molt més barats.

El fuster treballava al seu taller o en les obres on es requeria, per encàrrec del mestre d’obres o d’una família. És un dels oficis artesans més vigents avui, ja que amb sistemes de treball tradicionals s’utilitzen nous materials de plàstic i metall i unes eines no gaire modificades. A Catalunya s’han establert àrees comercials que proporcionen els elements bàsics per a la pràctica del bricolatge, activitat relativament nova que consisteix en petits treballs domèstics de restauració o construcció de mobles, o bé arranjaments de qualsevol instal·lació que les famílies realitzen en moments d’oci, caps de setmana o vacances.

Mestres de carros

Carreter és una paraula que designa dos oficis: el qui fabrica carros i el qui s’ocupa del transport amb carros, però aquí es fa referència als primers. Els pagesos van necessitar carros fins a mitjan segle XX, però cap als anys seixanta la mecanització de les feines del camp va fer que l’ofici de carreter s’anés perdent. I aleshores els carreters es van convertir en fusters o carrossers. Com en tots els oficis d’artesans, els bons mestres de carros fabricaven carros nous, mentre que els que no eren tan reconeguts (o els bons també en èpoques de calma) es dedicaven a arreglar-ne de vells o a fer eines agrícoles per als pagesos. La feina es repartia segons la temporada: durant l’hivern es tallava la fusta i es preparava, i quan la feina del camp s’acostava, els carreters havien de treballar de sol a sol per tenir a punt els carros per la collita. Els pagesos anaven a la botiga a opinar sobre els carros i les seves millores. Una família de carreters important, com fou el cas de la família Castellví de Montblanc, podia arribar a fer vint-i-cinc carros l’any. S’emprava fusta d’alzina (per als raigs i les corbes de les rodes) i de faig (per a les vares) que provenien del Montseny. Des de tot Catalunya (i també de fora) els carreters viatjaven fins a Cardedeu, Breda, Sant Celoni o Barcelona per adquirir fusta per a les rodes. S’empraven fustes locals com la de freixe i om a Montblanc per a les altres parts del carro. Les eines bàsiques del carreter són les del fuster: aixes, garlopes, banc, estenalles, compàs i regle, tornavís, serjant, xerracs, maça.

Per a fer els carros, primer es prenia la mida de l’alçada de l’animal que l’havia d’arrossegar. Aquesta mida es convertia en la del diàmetre de la roda. Al llarg del segle XX, les rodes van passar de tenir quatre raigs a setze o divuit. L’escalada era el conjunt de la caixa i els tiradors. Totes les peces es feien a mà fins que, ben entrat el segle XX, es van incorporar algunes màquines com ara serres mecàniques. Les vares se separaven segons l’amplada de l’animal, uns 60 cm, i es corbaven amb aigua calenta i foc d’encenalls. En primer lloc es construïa el quadrat de la caixa i després s’aixecaven les baranes i es col·locaven els contratirants de ferro. Quan l’escalada estava acabada, els carreters i els ferrers feien les rodes. Els basters feien els estalvis, protectors de cuir de les vares i de la màquina de frenar. També cosien les veles dels carros de transport dels traginers.

L. Castellví esmenta diverses menes de carros: diligència, transport col·lectiu tapat amb veles i espais per a equipatges, tartana privada per a sis passatgers i el carro d’escalada, el més senzill i útil per als pagesos, perquè tenien una barana oberta amb pals de fusta i ferro que permetia transportar tota mena de productes sense perdre’ls. Si la barana és de fusta compacta, s’anomena carro de trabuc. El carro de torn servia per a transportar bocois i bidons mitjans, mentre que el de bóta s’ajustava a un recipient de grans mides. També feien carretons tirats per una persona per a petits transports, semblants als carros d’escalada, i carretons de mà o de paleta, amb una roda al davant i dues potes per a descansar.

Boters

A Barcelona, els boters fabricaren bótes per a emmagatzemar el vi des del 1015. El gremi de boters de Barcelona del 1257 fou el més antic d’Europa, i perdurà fins al final del segle XIX. S’instal·laren als afores de la ciutat, perquè empraven foc i això podia provocar incendis. Era un ofici proper als fusters i els mestres d’aixa, que feien embarcacions, ja que fabricaven recipients de fusta per a contenir líquids i gra. Per a ser mestre boter, s’havia de fer un aprenentatge de quatre anys. Treballaven al seu taller i als cellers i cooperatives. A Barcelona tenien com a patrona santa Caterina, i destacaven per la seva participació en el Carnestoltes, com també a Reus en el ball de diables. En aquesta població, els boters van ser molt nombrosos durant la segona meitat del segle XVIII, amb un nombre màxim de 331, a causa de l’exportació de l’aiguardent.

L’ofici de boter requereix una gran perfecció tècnica, perquè no es pot permetre que el líquid o el gra s’escapi de la bóta. Aquesta pot ser de grans dimensions, de fusta amb cèrcols metàl·lics o de cuir, portable. En el primer cas es tracta de convertir un tronc de roure d’una alçada determinada en un recipient estanc. Primer es talla la fusta, es col·loca en paral·lel i amb els cèrcols es va donant la forma característica de gran panxa. Les fustes que s’empren són de roure, cirerer, morera, pi, avet i plàtan. La més apreciada i utilitzada és el roure americà. La fusta de castanyer de Girona i Prades s’usa per a transportar vi, olives, codony i conserves de fruita; la de morera prové del Priorat i serveix per a confeccionar grans bótes; la d’avet s’empra per a fer tines que es necessiten en l’elaboració del vi; la fusta de pi s’utilitza per al transport de productes químics, i la de plàtan amb cèrcols de fusta i vímet és ideal per a la pesca salada i la tonyina.

Les tines eren de fins a 1 000 litres de capacitat, per a instal·lar al celler o a la cooperativa. Les anomenades bótes o tonells de roure transportaven de 500 l a 700 l de vi. Per a transportar aliments són adequades les bótes amb cèrcols de fusta. Segons la capacitat, s’anomenen bocois i bóta portuguesa, jerezana, catalana i bordelesa. De 7 l a 150 l són els barrils, barrica de mig bocoi, la pipa de 200 a 500 l i els bocois. Els recipients portables a mà són la botella i la bóta de cuir. També feien mesures de cereals, embuts, portadores per al raïm i barrals d’oli.

L’ofici de boter ha de menester una gran quantitat d’eines, que són les mateixes que les de fuster: aixa, refilador i martell, torn, tallant ribot. En primer lloc es talla i es prepara la fusta en dogues llargues i primes i la fusta del fons. Les dogues es posen en un cèrcol motllo, i s’hi col·loquen uns sis o vuit cèrcols definitius que es van estrenyent fins la mida definitiva amb l’ajuda de foc que en va corbant la fusta; s’hi posen els dos fons quan la fusta està ben dilatada. Es poleixen els extrems amb dues aixes i un estovador. Finalment es posa aigua calenta per a dilatar la fusta i tapar els porus i defectes, que s’obturen amb paper d’estrassa o puntes de fusta. Les bótes es poleixen amb ribot.

Aquest, com tants altres oficis de la societat tradicional, s’ha mecanitzat, però les grans bótes de vi segueixen essent de fusta de roure.

Ferrers

A l’edat mitjana ferrer volia dir tot aquell ofici que treballava el ferro, mitjançant la tècnica de la forja, per a produir eines i utillatges. A partir del segle XIV es van separar els serrallers, els calderers, els daguers i els ganiveters, i ja al segle XVII els claveters i més tard els llanterners, escopeters, canoners (que feien canons), cuirassers (que produïen cuirasses per protegir el cos), guarders d’espases (que feien proteccions per a la mà al pom de l’espasa), picadors de llimes, rellotgers, argenters i ferrovellers. Tots tenien com a patró sant Eloi, que sembla que havia estat ferrer a Vilassar de Mar, un mestre orgullós del qual diu la llegenda que Déu mateix li va fer baixar els fums. A cada poble hi havia un ferrer, un serraller o un mestre de tall. Al segle XV els ferrers feien un entremès per a distracció de la població.

A Barcelona, els ferrers de tall, al portal de Sant Antoni i al Portal Nou, eren els qui fabricaven les eines agrícoles –aixades, destrals i falçs– per als camperols que venien a mercat a Barcelona des del Baix Llobregat o el Vallès. Com a gremi, es van separar el 1512. Els daguers estaven al carrer de la Dagueria, al carrer de la Palma de Sant Just, i els espasers al carrer de l’Espaseria, a Santa Maria del Mar, però aquests dos oficis van desaparèixer quan dagues i espases van deixar d’utilitzar-se, i va aparèixer un nou ofici, el d’esmolet (que es veurà més endavant), que esmolava ganivets pels carrers i que feia la competència als daguers o fabricants de dagues (espases de fulla curta) que treballaven en obradors. El 1985 Marta Povo registrà divuit ferrers a Barcelona.

Els ferrers són personatges als quals moltes cultures han atorgat poders màgics. Als pobles, els ferrers feien les parts més punxants de les eines agrícoles, com ara les d’aixades, martells, pics, tallants, les parts metàl·liques dels carros, i també les reixes dels balcons, llits de ferro, estris de cuina que anaven al foc —clemàstecs, graelles i olles– o els parallamps i els picaportes de les cases. De la mateixa manera que els mestres de carros, els ferrers es convertiren en mecànics quan es mecanitzaren les feines del camp, és a dir, passaren de la producció al servei de reparació.

Serrallers

Aquest ofici es va separar dels ferrers al segle XIV, el 1380. El serraller transforma el ferro en instruments i objectes útils, una feina que requeria un gran esforç físic i també un perfeccionament tècnic considerable. Escalfaven el ferro al foc, el retiraven i el tornaven a posar a la fornal; després, damunt l’enclusa, el colpejaven per a donar-li la forma precisa, l’estiraven o recargolaven amb les tenalles i el tallaven amb el tallant. Tot seguit el llimaven, mentre el punxaven amb el punxó de pics per fer dibuixos i també amb la serra i la barrina per a tallar i foradar. Els panys de Catalunya eren de reconegut prestigi, i això ha fet que s’hagi conservat la tipologia del pany català. Especialment al Renaixement, s’ornaven artísticament els panys de les esglésies, balcons, picaportes, capfoguers, graelles, llums de ganxo i altres objectes domèstics. Algunes d’aquestes peces, sobretot les dedicades a l’arquitectura, van gaudir d’un gran moment d’esplendor al modernisme, sota el guiatge de l’arquitecte Jujol. Es poden contemplar col·leccions d’objectes de ferro al Cau Ferrat de Sitges, al Museu de Vic i a l’Arxiu-Museu de Ripoll. Les seves eines eren el mall i l’enclusa, i la manxa per revifar el foc.

Els serrallers, com els ferrers, eren respectats en les comunitats, tenien molts rituals i es consideraven sacerdots o bruixots en moltes cultures, i això per la seva saviesa, combinada amb la màgia d’un obrador fosc i ple del foc vermell de carbó. Se’ls atribuïen propietats de curar petites ferides i cremades. La majoria s’agrupaven al carrer de Regomir, tenien ensenyes de mall, enclusa i tenalles al carrer i advocaven sant Cristòfor que, a causa de la brutícia dels ferrers, s’anomenava sant Cristòfor dels negres. Els manyans o serrallers havien de ser honestos, ja que tan aviat feien els panys de les portes com els col·locaven o els obrien si s’havia perdut la clau. Actualment aquest servei encara existeix, però la producció artesanal de panys s’ha perdut. La forja ja ha passat a la història i ara el treball de ferro és de ferro fos o colat, que s’aconsegueix a una alta temperatura.

Vidriers

Procés de fabricació d’un porró en el moment que s’introdueix la pasta de vidre al motlle.

Fototeca

El vidre és un dels materials més antics que es coneixen. S’han trobat gran quantitat de restes de vidre i de peces senceres a les ruïnes gregues d’Empúries i a les romanes, sobretot a Tarragona, Barcelona, Sabadell, Rubí i Vic. Les poblacions de Vidreres i Vallvidrera deuen els seus noms als obradors de vidre. La producció va ser casolana fins al segle XII, moment en què els vidriers de Barcelona es van professionalitzar i van agafar renom fins al segle XVII més enllà de la ciutat. Al segle XIV el vidre de Barcelona ja era molt reconegut, però els tallers eren tan nombrosos que vidriers i ciutadans es barallaven perquè era perillós tenir els obradors dins la ciutat pels focs que podien ocasionar. Els vidriers, però, es van acabar quedant a treballar als carrers del Vidre i de la Vidrieria. Al segle XV existia el gremi d’esparters i vidriers que compartia l’advocació de sant Bernardí de Siena. Tradicionalment, el dia d’Any Nou es muntava la fira del vidre al Born, a la qual assistien molts ciutadans, i això provocava grans trencadisses. El 1659, les noves ordinacions del gremi obliguen a quatre anys d’aprenentatge i dos d’exercici per a obtenir el títol de mestre. El vidre va ser un ofici de gran anomenada a Barcelona fins al segle XIX.

Els vidriers es diferenciaven per dos tipus de productes, un d’artístic amb aplicacions, destinat a les classes altes, i uns contenidors més funcionals de colors blancs, verds i blaus per a les classes populars. A part hi havia els vidriers que feien vidres de finestres, una activitat actualment automatitzada.

Ampolla de vidre bufat conservada al Museu del Vidre de Peralada.

Fototeca - Montserrat Manent

El vidrier de buf era anomenat d’aquesta manera perquè el mestre vidrier bufava una canya i amb l’alè impulsava la formació d’un recipient rodó de color vermell fosc, de broc petit, a partir d’una pasta de vidre. Després feia rodar la canya i amb unes pinces anava fent la forma adequada del coll, el retallava amb les tisores i posava el cul. Els materials bàsics són la sorra silícia, la sosa i la calç que s’escalfaven en uns recipients anomenats gresols afinadors dins el forn a 1 500ºC per a obtenir la pasta que s’anava modelant. Després de donar la forma es tornava a coure a 400ºC durant 48 hores. Les eines eren molt simples: tisores de retallar, pinces per a guiar i compàs. En aquest ofici era molt important la coordinació entre aprenents, oficials i mestres. Els productes obtinguts eren ampolles, porrons, vasos, provetes, garrafes i altres elements esfèrics.

El vidre català es troba molt ben representat en les col·leccions del Museu Etnològic, el Museu de les Arts Decoratives i l’Institut Amatller de Barcelona. Es pot contemplar tot el procés de vidrier de buf al Poble Espanyol de Barcelona.

Teixidors de llana, lli i cotó

En època preindustrial, la producció tèxtil era dispersa i rural per una banda, i per l’altra, urbana i agrupada en gremis. La fàbrica era una agregació d’artesans i màquines. En les ciutats, la producció s’agrupava en tallers i persones que treballaven a casa seva per als tallers, tots supervisats pels inspectors delegats dels gremis. La condició del teixidor era mísera: al camp podia combinar-se amb el rendiment de la terra, però a la ciutat les llargues jornades no es veien recompensades per una alta qualitat de vida. A Barcelona els gremis s’ocupaven de tots els oficis tèxtils i de confecció, menys del de filar, que era una ocupació domèstica de les dones i no es considerava ofici remunerat.

Tots els processos d’industrialització van començar en el sector tèxtil. Catalunya n’ha estat especialment un exemple: en les zones rurals, la producció s’organitzava de manera dispersa per abastar mercats llunyans i internacionals, en una forma de canvi cap a l’estructura capitalista moderna. Durant el segle XVIII, el cotó fou el factor de canvi a Catalunya, mentre que els teixits de lli i cànem eren propis d’una economia d’autosuficiència i aïllada i no es comercialitzava.

La llana que s’utilitzava a Catalunya procedia de l’Alt Urgell, el Pallars i la Cerdanya, i també de l’Aragó. La indústria es concentrava al voltant de Barcelona, especialment a Sabadell i Terrassa, als voltants de Manresa, Igualada, Vic i Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Camprodon. Fora de Barcelona es van formar els gremis de paraires a mitjan segle XVI —que quedaven al marge del control dels gremis de Barcelona— per a organitzar la mobilitat de la mà d’obra i inspeccionar la qualitat amb independència dels de Barcelona, i alhora donaven feina als teixidors de les viles i pobles. Els paraires, que eren d’origen camperol i artesà, organitzaven tot el procés de producció i comerç dels productes tèxtils: compraven llana a Castella i Catalunya, i la feien treballar “a mans”, és a dir, distribuïen la primera matèria als teixidors, que la manufacturaven, i els recollien les peces de teixit per a comercialitzar-les. Van ser els primers capitalistes que al segle XVIII treien la producció de Barcelona per a reduir costos, ja que repartien directament el treball i donaven feina a treballadors no agremiats fora de la ciutat. La indústria llanera havia decaigut a la ciutat de Barcelona durant el segle XVII i, tot i que es va recuperar al llarg del segle XVIII, mantenia una distribució rural, mentre la indústria del cotó es concentrava al pla de Barcelona amb sistemes més mecanitzats de filatures, teixits i decoració d’indianes. La llana es treballava a Osona, el Berguedà, el Vallès i l’Anoia. La seda es concentrava a Barcelona, el Maresme, Berga i Reus. I especialment Manresa, que hi va destacar. El gènere de punt s’identificava amb Olot, i en produccions molt més petites, amb la Seu d’Urgell i Sant Feliu de Guíxols. La indústria tèxtil es va organitzar en zones de fàcil accés a Barcelona, al llarg dels rius, especialment el Llobregat, per aprofitar els salts d’aigua per fer energia.

Francisco de Zamora, al segle XVIII, en la seva obra Diario de los viajes hechos en Cataluña explicava que: “En Barcelona, la industria se halla reunida en Gremios y Cuerpos y fuera, en los pueblos, la poca que hay se halla separada y repartida por las casas.” En aquesta època, la indústria més important de Barcelona era la de les indianes. Sobre el treball de dones i nens, afirma: “Las mujeres en los pueblos […] hilan en rueca, […] y en algunos pueblos hacen encajes, en otros medias, las niñas no se emplean regularmente en otra cosa que […] hilar o hacer encajes y medias. En Barcelona las niñas van a las escuelas de hacer medias, encajes o coser y las mujeres hilan en rueca o en torno, hacen medias y las bordan, redecillas, mitones, cintas o vetas, devanan, tuercen…”

Els gremis tèxtils que hi havia a Barcelona eren els més nombrosos i poderosos de la ciutat. Els més coneguts són el dels sastres (amb advocació a Santa Maria Magdalena), passamaners (sant Andreu), teixidors de llana (santa Trinitat i sant Sever), teixidors de lli (Nostra Senyora dels Àngels), velluters (Nostra Senyora del Roser), tintorers de llana (sant Maurici i sant Llorenç), tintorers de seda (santa Catalina), torcedors de seda (els Sants Tres Reis), abaixadors (sant Isidre i sant Cristòfol) i velers. La tradició diu que sant Sever, bisbe de Barcelona, era teixidor i és el patró dels teixidors de llana i dels paraires, “que obraven llana, des que sortia tosa fins que podia anar al teler”, i era igualment teixidor sant Antoni Maria Claret. Sant Lleonard també és patró dels teixidors de Barcelona, i sant Martí, dels cotoners. Avui hi ha el Gremi Artesà Tèxtil, al Poble Espanyol.

Barretinaires

Els anys trenta només quedaven alguns homes grans amb barretina a les zones de muntanya de Catalunya. La barretina prové d’una tradició estesa per tota la Mediterrània. La barretina més antiga representada a Catalunya és del segle XV, en un retaule gòtic de Lluís Borrassà a Sant Pere de Terrassa; i documents del segle XVII en donen constància, com ara un que descriu un cavaller “ab sa barretina de traginer” que anava a les festes de la Reina de Catai. D’altra banda, cal assenyalar que ha estat considerada un signe d’identitat dels catalans, juntament amb les espardenyes. La tradició de fer i portar barretines es va extingir, doncs, durant el primer terç del segle XX.

Els productes són molt variats, segons l’ofici del portador i el seu estatus social, i també segons l’edat, si era per cada dia o per una cerimònia, per estar a casa o a l’aire lliure. Existien les barretines de dol, de folre de color negre que es girava, però la majoria eren de colors vius com el morat, vermell i verd. La que ha perviscut fins avui és la de sac vermell amb la gira negra. La manera de portar-la, de posar-hi flors, eren signes comunicatius que ara es desconeixen. Les barretines de llana eren destinades als homes, mentre que les dones portaven caputxes gruixudes de llana o gandalles fines de seda. No se sap amb certesa l’origen de l’ofici del barretinaire, és possible que per la seva primera matèria, la llana, tingués un origen comú amb el caputxer (ofici medieval que té el seu carrer al davant de Santa Maria del Mar) que feia caputxes per a dones o bé els capellers, que feien barrets. Es troben moltes referències a les diferents barretines que caracteritzen els diversos oficis: l’esmolet, el traginer, el mariner, els camàlics, els captaires, els drapaires, els paraires i els velers. Però no hi ha dades sobre l’ofici de barretinaire, i per aquesta raó s’ha suposat que les confeccionaven homes i dones a casa amb dues agulles de fer punt de mitja, vora la llar, en les llargues vetllades d’hivern, com també feien mitjons i mitges, guants i samarretes. Es feien amb llana que s’havia sotmès a un procés d’escalfor per fer-les més espesses i per tant impermeables i calentes. Tenen renom les barretines d’Olot, població on el 1803 funcionaven mil telers rodons de punt de mitja dedicats a la producció de mitges, guants i barretines.

L’ofici de mariner era el que més s’associava amb l’ús de la barretina. Els oficis representats amb aquesta peça de vestir en les imatges populars i les rajoles d’oficis no apareixen abans del final del segle XVIII. Avui, ja pràcticament ningú no porta barretina, tret de les festes populars. Només la figura del caganer, present a tots els pessebres catalans i que es renova cada any, porta sempre barretina. Actualment la Confraria Barretinaire “promou l’ús cívic de la barretina”.

Sastres

Antigament, els sastres s’agrupaven al voltant de Santa Maria del Mar, i als carrers d’En Gignàs i dels Canvis, on alguns d’ells venien vestits fets per als mariners, pagesos o petits menestrals. Abans de la màquina de cosir, els sastres treballaven a terra o sobre una tarima baixa, per poder estendre la roba i tallar-la, en botigues al carrer o en pisos, i tenien fama de tafaners. Anaven a les cases dels senyors a portar-los robes i a prendre mides, i després treballaven als seus obradors. Fins a mitjan segle XIX no es va vendre roba confeccionada, de manera que les classes populars se la feien ells mateixos i els membres de les classes altes l’encarregaven a sastres i modistes, que seguien un llarg procés fins a l’acabament d’un vestit: tria de figurins i de robes, emprova i costura final.

El segle XIX és el gran segle de la sastreria a Barcelona. El 1805 s’obre la casa gremial dels sastres a la plaça de l’Àngel, on s’impartien classes de dibuix i de tall i confecció. El 1814 el Gremi de Mestres Sastres reglamentà que només podien tenir botiga els qui tenien llicència. Quan s’obriren els carrers de Ferran, Jaume I, Princesa i Unió, els sastres s’hi establiren en pisos. El 1836, Magí Pers va escriure Arte de sastrería o Método Práctico para aprender a cortar con facilidad a partir dels cursos del mestre Roig (F. Curet i L. Anglada ho assenyalen en l’obra La vida a la llar, II. Botigues, obradors i cases de menjar i beure), i van aparèixer a Barcelona revistes il·lustrades com El Agente de los Sastres, El Elegante i La moda española ilustrada. El 1850 treballaven a Barcelona 150 sastres, deu anys després 187 i el 1885 n’hi havia 220, situats en la seva major part al voltant de la Rambla, als carrers de la Unió, Nou de la Rambla i Hospital. El 1809, Ramon Bosch obrí el primer establiment de robes confeccionades, el basar, a la Rambla, la qual cosa representà una petita revolució en el món del vestir, perquè introduí el concepte modern de botiga que ja era habitual a la resta d’Europa. Els clients eren forasters, persones amb pressa, menestrals, petits rendistes que volien anar a la moda però no es fixaven en el refinament de la costura personalitzada. En paraules d’aquest sastre emprenedor que descriu la botiga:

“En ella, no solamente trabajarán todas las piezas de vestidos que se pidan, según el gusto ó moda que cada uno deseare, sí que también se hallarán ya trabajados con las mismas condiciones de varias modas y gustos del día, y de diversos tamaños proporcionados á estatura de cada uno, á fin de que quantos quieran valerse de esta comodidad, puedan hallar en un momento la satisfacción de su deseo.” Els sastres guanyaven temps ja que no s’havien de sotmetre als capritxos del client, el preu era fix i més baix que el de la roba a mida, ja que es comprava la roba a l’engròs i es pagava poc als confeccionistes. Aquest nou sistema de treball va crear altres oficis com els de pantaloneres i armilleres i sastresses, que tenien uns sous molt baixos i unes dures condicions de vida, com es veurà més endavant en la descripció de l’ofici de les cosidores.

Pel que fa als grans comerços de roba confeccionada, el 1843 Domènec Taberner va fundar el primer establiment a Barcelona, anomenat Santa Eulàlia en honor a la patrona de la ciutat, per a la confecció de roba masculina i infantil, i alta costura a partir del 1900. El Águila, “basar de robes fetes”, obrí les portes el 1857 a la Plaça Reial i després al carrer de Pelai. Els germans italians Pantaleoni venien vestits i uniformes per a nois i empleats de corporacions. El 1879 Almacenes el Siglo s’instal·là a la rambla dels Estudis, i el 1892 obria les portes els Grandes Almacenes de Colón. Les botigues més importants de l’època es trobaven al carrer de Ferran, com eren les anomenades Peix, Valls i Casa Joana. Joaquim Beleta instal·là la botiga El Dique Flotante al barri de la Ribera el 1899, amb referència al primer dic del port de Barcelona. Al passeig de Gràcia ho va fer Gonzalo Comella el 1870, Furest el 1898 i altres establiments coneguts avui com Carlos Torrents, Llenceria Ràfols, Cotilleria Santacana i Gales al final del segle XIX.

Pel que fa al sastre en la pagesia cal fer esment d’un dels últims sastres ambulants, el reconegut etnòleg Ramon Violant, al Pallars, que recorria la comarca amb un ase i vivia a les cases durant els dies que confeccionava els vestits. D’aquesta manera va conèixer a fons les unitats familiars en les quals, més endavant, quan va arribar a Barcelona, va basar la seva investigació etnogràfica.

Sabaters

Els gremis de sabaters van ser molt importants en el conjunt de la societat catalana a partir del segle XV. El 1203 es va fundar la confraria de Sant Marc i des del 1257 tenien un representant al Consell de Cent. Les seves ordinacions es van redactar el 1375. El 1405 reberen noves ordinacions els sabaters i els tapiners. Els tapiners treballaven al carrer de la Tapineria, nom que prové dels tapins, sandàlies altes de sola de suro i pell o pell recoberta de vellut usades al Renaixement. El sistema gremial dels sabaters arribà al segle XX i encara actualment se’n celebra el dia del patró a l’altar de Sant Marc a la catedral de Barcelona. El gremi té la seu en una casa del segle XVI instal·lada a la plaça de Sant Felip Neri després de la Guerra Civil en què es va refer la plaça. Aquesta casa acull el Museu del Calçat, que depèn del Gremi de Sabaters.

Fins al final del segle XIX, les sabates es reservaven a les classes altes, i els pagesos i els obrers portaven espardenyes o esclops en les zones fredes. A partir de la industrialització es va estendre l’ús de les sabates manufacturades a totes les classes socials, i l’ofici de sabater artesà es va anar especialitzant en el calçat ortopèdic. La sabata està formada per la puntera, l’empenya, la llengüeta i la talonera de pell amb la sola de cuir cosit a mà des de l’edat mitjana. Les sabates de Barcelona eren ben apreciades pels forasters, que aprofitaven la visita a la ciutat per comprar-ne un parell, com ara passa a Menorca amb les avarques.

A diferència dels sabaters de nou (que fabricaven sabates), els sabaters de vell, amb sant Crispí i santa Crispina com a patrons, arreglaven el calçat i el revenien als encants. Antigament estaven instal·lats al davant de Santa Maria del Mar, al carrer de l’Espaseria o de la Sabateria Vella. Els ataconadors, adobadors de sabates velles, tenien fama de pobres i poc treballadors. Ara, d’aquests establiments, se’n diuen “rápidos”, es troben a tots els barris de la ciutat i tenen renom els que provenen de Galícia. El nom més bonic d’un d’aquests establiments de Barcelona és el “Rápido Paz”.

El calçat artesanal més vigent és l’espardenya. Les espardenyes són una derivació de les sandàlies dels romans. Representen l’única pervivència del vestit popular que té vitalitat avui. Persones d’àmbits rurals i de la ciutat les utilitzen habitualment, sobretot a l’estiu, i fins i tot estan immerses en els corrents actuals de la moda.

Espardenyes.

Fototeca - Gabriel Serra

Les espardenyes ja apareixen ressenyades en els documents del segle XIII. Per les seves característiques de lleugeresa a l’exèrcit en portaven les tropes d’infanteria de la Corona d’Aragó, i el 1694 les adoptaren la infanteria hispànica i posteriorment els soldats de les tropes carlines. Era el calçat dels voluntaris catalans a la guerra d’Àfrica. Durant la guerra civil de 1936-39, les espardenyes portades per l’exèrcit republicà es van utilitzar com a símbol gràfic contra el feixisme i el caciquisme. Actualment formen part imprescindible i identitària del vestit dels mossos d’esquadra de la Generalitat de Catalunya. En general, es fan servir especialment en zones seques i càlides, i a l’estiu en totes les contrades. Descripcions del principi del segle XX a Barcelona en parlen com a calçat d’home ric, mentre que les dones portaven sabates. Els anys quaranta en duien els homes dels Pirineus amb el vestit de gala. També eren molt esteses com a calçat de classes obreres a Barcelona.

La primera matèria de la sola és l’espart o cànem (a vegades de jute com a Manresa), i tela de cotó a la puntera i al taló, amb vetes de cotó. Són sabates obertes pels costats amb unes extraordinàries propietats de frescor, adaptació a les condicions climàtiques i que permeten la transpiració. Com passava amb les faixes i les barretines, a cada localitat es portaven unes espardenyes diferents, que també marcaven l’estat civil de la persona que les usava, per exemple: “…las mujeres casadas y ancianas llevaban, no hace mucho, unas alpargatas negras, en forma de zapato bajo, llamadas sabatines (Pallars) o ‘alpargatas de viuda’ en otros sitios. Eran populares en toda Cataluña; pero en la Garrotxa se usaban de color marrón” (R. Violant, El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece, Barcelona, 1985). Sobre les tipologies d’espardenyes, vegeu en aquesta mateixa obra el volum 1.

Les espardenyes es confeccionen en petits obradors familiars d’espardenyers, on l’home fa la sola i la dona la prepara en trenes i la cus a la tela del taló i la punta. Són tasques que es fan a l’entrada de les cases, ja que la forta olor del cànem impedeix treballar en llocs tancats. Utilitza les mateixes matèries que els corders que treballen el cànem per fer cordes i els esparters, dels quals la primera matèria és l’espart per fer estores, coves i cistells.

Els espardenyers treballaven en totes les poblacions del Principat i del País Valencià, on encara hi ha els principals focus de manufactura semiindustrial a la Vall d’Uixó, Elda i Elx, que han modificat els seus models cap a altres sabates lleugeres d’estiu, i en altres comarques com el Vallespir i la Ribagorça. Algunes poblacions catalanes (a la Garrotxa, al Solsonès, etc.), mantenen aquesta activitat en botigues especialitzades. A Barcelona, la casa La Manual Alpargatera del carrer d’Avinyó segueix cosint a mà les espardenyes tradicionals.

Les espardenyes, les portaven menestrals, carreters, paletes, camperols i obrers. És un calçat que és símbol de Catalunya, raó per la qual personatges il·lustres com ara el doctor Fleming, Salvador Dalí o Pablo Picasso n’adquirien quan venien a Barcelona.

Actualment, la pervivència del calçat artesà es concreta en els espardenyers i els sabaters a mida. Una casa artesana de Banyoles dedicada a la fabricació d’espardenyes s’ha situat dins el món de la moda, participa en les desfilades de moda i treu models nous cada temporada.

Perruquers i barbers

Els perruquers i barbers es dedicaven a afaitar i tallar els cabells als homes, així com a aplicar tintures i cremes suaus amb massatges, però eren de caràcter més popular. Els perruquers tenien més renom, ja que provenien dels antics artesans que feien perruques per als aristòcrates. A Barcelona, el gremi dels cabellaires tenia com a patró sant Onofre, un anacoreta que s’havia deixat créixer els cabells fins als genolls. Els barbers, com els metges i els cirurgians, estaven sota l’advocació de sant Cosme i sant Damià, ja que els oficis de cirurgià i barber es confongueren fins el 1826. Els barbers només afaitaven a domicili i a les barberies. Tenien navalles particulars i a les cases reclamaven draps i tovalloles nets. A les barberies, el mestre o l’oficial tocaven la guitarra. Les barberies podien ser fixes o barraques que s’instal·laven a la Rambla, el Port o a la Ciutadella. Ja aleshores com ara existien les acadèmies de barber, on es tallaven els cabells de franc, o gairebé.

Els perruquers estiraven els cabells, tant dels homes com de les dones, l’arrissaven, el tenyien i el perfumaven. Al segle XVII, les perruques a la cort francesa eren de grans proporcions, amb forma de cap de lleó, però a Barcelona no es van fer servir abans del segle XVIII, i eren planes a la part del damunt del cap, amb tirabuixons sobre les orelles i una cua curta i ampla amb un llaç, i s’enfarinaven de color blanc o bé eren rosses. Els mestres perruquers anaven a casa dels senyors a pentinar-los, ja que aquests no volien ser servits per un aprenent, i feien d’intermediaris en negocis i afers amorosos, segons el Baró de Maldà, que els descriu així: “Los tals, en dias de festa, en las tardas, si han acabat la feyna de pentinar a Senyors, y majorment à Señores, vesteixen molt a lo petímetre los més jovenets, bonas casacas, y xupas, mitjas de seda, sibellas a la xartre, ben blanchs de camisa i ben pentinats.” El 1800 van desaparèixer les perruques i es va témer pel futur dels perruquers, però amb els cabells naturals i amb la barba, el bigoti i les patilles també es podia treballar. Del 1830 al 1840 es van obrir fastuosos “salons” a l’estil francès a tota la ciutat, i els perruquers es barallaven fent publicitat als diaris, exhibien grans rètols als balcons i instal·laven reclams lluminosos. I durant els segles XVIII i XIX oferien els seus serveis tant en l’àmbit masculí com en el femení. Les cases Cebado i Josep Tomàs es van establir la segona meitat del segle XIX i encara tenen establiments oberts al públic.

Actualment, a pobles i ciutats es troben perruquers i barbers a tots els barris i quasi a tots els carrers. Els barbers es distingeixen d’altres establiments pel fet que, al voltant de la porta d’entrada, té pintades unes ratlles diagonals vermelles, blaves i blanques, i de vegades es conserva una ensenya cilíndrica de vidre penjada amb els mateixos colors. Com a les perruqueries per a les dones, la barberia és un establiment al qual els homes van a passar l’estona i a xafardejar sobre les novetats socials, el futbol o la premsa rosa. Actualment, l’aparença de les barberies ha canviat, ja no tenen aquelles butaques que pujaven i baixaven, han perdut el seu caràcter i el disseny interior s’ha modernitzat, de vegades pel disseny semblen un bar, i s’ha perdut en bona part aquell sabor d’anar a perdre el temps i xerrar tota una tarda; ara s’organitzen amb cita prèvia acordada per telèfon perquè el client hi estigui just el temps necessari.

Forners

A l’àrea de la Mediterrània, l’aliment bàsic és i ha estat el pa de blat. A Catalunya hi ha hagut sempre mancança de blat, la producció pròpia es consumia a la ruralia i el blat de les ciutats provenia de l’estranger, d’on arribava per via marítima. A causa d’aquesta mancança, els poders públics reglamentaven la producció i el consum de pa, perquè tota la població en pogués tenir. Abans del 1448 els forners i els flequers eren dos oficis diferents: els primers només posaven a coure el pa que els habitants feien a casa seva i els flequers elaboraven tot el procés. Ara ja no es pasta el pa a les cases, de manera que només queden els flequers.

La venda i fabricació de pa va deixar de ser lliure amb els decrets de Nova Planta, que regulaven el subministrament que se’n feia a la població. Barcelona tenia un sistema de dipòsits i producció de pa que es deia Pastim, a la duana vella, i després a prop del convent de Sant Agustí Vell. Al final del segle XVIII es va construir el Sitjar a prop del carrer de Tallers, amb vint-i-cinc forns i magatzems de blat i farina al carrer de les Sitges. L’Ajuntament regulava la venda de pa a les parades de tota la ciutat. A part d’aquest pa, podien coure’n algunes organitzacions religioses i les fondes per a consum propi. El pa de les fleques era blanc, mitjà i morè. Hi van haver moments que no arribava el blat, i la farina que hi havia es barrejava amb llegums, sègol, ordi, moresc i patates. El 1802 els forners aconseguiren fer pa sense el control de l’Ajuntament, i es van obrir moltes fleques noves. Els pans eren rodons, i pesaven tres, sis i nou lliures, i fins i tot se’n feien de més grossos per a les excursions durant el segle XIX. El pa de crostons era torrat per fora i de molla blanca, i el de pagès era més durador. Es distingien el pa de Valls, de Reus, el pa francès baguette, els llonguets i els pans amb mantega. El 1829 Jaume Vasal patentà una màquina per a pastar farina i fer pa, l’anomenat “pa de màquina”. Els pans es repartien a domicili en coves, i la torna era un llonguet o un tros de coca que completava el pes. Hi havia una gran varietat de pastes en ordre d’antiguitat: coques i borregos, coques bambes (pasta d’ou), de llardons, de pinyons, ensucrades amb oli i també tortells farcits, rosquilles, melindros, bescuits, pa de pessic, ensaïmades, fullats, secalls, trenes, carquinyolis, etc., com també panellets per Tots Sants, que es feien a les pastisseries. Un dels forns que encara existeix des del 1808 és el de Sant Jaume al carrer de la Llibreteria, que ha mantingut moltes varietats de pastes antigues com tortells, encasades, mones, torrons, peixos de pasta, medallons de Sant Jordi i encara avui, com fa dos-cents anys, s’hi fa cua de compradors, perquè l’establiment és molt petit.

Diferents tipus de pa.

Fototeca - Martin

Malgrat la progressiva electrificació dels forns, des del 1900, molts d’aquests establiments són encara obradors artesanals que pasten a mà i fan els seus productes un per un amb una gran vitalitat, que es reconeix quan manca el pa per una vaga o per un dia festiu. La competència de supermercats, pastisseries i altres botigues obertes vint-i-quatre hores no els treu protagonisme i qualitat en la Catalunya actual, a diferència d’altres comunitats de l’estat espanyol, en què s’ha industrialitzat gairebé arreu. El pa artesà, com altres menges (formatge, mel o fruita seca) i el vi són els productes artesans més apreciats pels catalans.

Picapedrers

Els canters medievals constituïen un ofici de la construcció que, actualment, s’ha mecanitzat del tot. El picapedrer treballa la pedra, en talla per fer cases i objectes com ara morters o aigüeres, però aquesta feina ha estat substituïda pel treball mecànic. Les condicions de treball a l’aire lliure són dures, però l’artesà les accepta de bon grat. Treballa de sol a sol, hivern i estiu. Descansen a l’hivern quan fa mal temps i les mans es fereixen i sagnen, però consideren que s’ha de tenir contacte directe amb la pedra: “…el martell vol la carn, no vol guants”.

Una variant artesana és el paredador que, tot fent parets de pedra seca, defineix i limita el paisatge amb parets que s’integren tan harmònicament que sembla que hi siguin des de temps immemorials. En realitat són del segle XX i XXI, i es continuen reformant segons les necessitats dels camperols o dels nous propietaris forans. Les funcions d’aquests murs són molt variades: protegir conreus i ramats del fort vent, netejar els camps de pedres i preparar-los per al conreu, tancar espais i impedir que els animals domèstics s’escapin i es mengin els arbres fruiters, frenar l’erosió de la terra i envoltar les cases pageses.

Un exemple viu és el de Demetrio Portella, de Ciutadella, Menorca, que va aprendre l’ofici de paredador del seu avi i del seu pare, amb qui va treballar durant anys juntament amb els seus germans. En casar-se i tenir fills, va formar una colla amb ells. Les paraules d’aquest artesà palesen les característiques de l’ofici: “Per fer les parets de pedra seca no són necessaris ni tallers ni eines: cal gust per l’ofici, habilitat manual, força i algunes eines simples com martell, maça, aixada, carretó i una gran varietat de fustes i cistelles.”

Les pedres són calcàries i es trien al camp, a prop d’on es fa la paret, o bé s’empren les pedres d’una paret vella que s’ha de refer perquè s’amplien camins i carreteres. Per a fer un mur s’ha d’aplanar la terra i treure’n les pedres. El sistema de construcció consisteix a realitzar murs de forma trapezoïdal, més estret a dalt que a la base. Per tenir una idea del volum de treball i de l’esforç humà, un metre lineal de paret representa un metre cúbic de pedres, i l’equip sol consolidar uns vint metres lineals al dia. S’han de fer encaixar les pedres, és a dir, si hi ha un forat, s’ha de cercar la pedra que faci de clau, perquè quedi subjecta per sempre. Els costats de la paret es construeixen amb pedres més grans sense desbastar i s’emplena l’interior amb pedretes sense ciment, però ben travades perquè no cedeixi. Ha de ser “pedra sola, perquè l’aire pugui filtrar, entrar i sortir”.

Per encàrrec es construeixen diferents variants de parets. Hi ha la paret de pedres anomenades cobertores, en què les pedres superiors es col·loquen de cantó; la paret de lloses o de llosa del toro; la paret de tàpia, arrodonida a la part de dalt i emblanquinada. A més, aquests artesans també elaboren altres elements constructius: menjadores per a animals, forats per a deixar passar l’aigua sota la paret, espais de pas d’animals i de persones. Alguns paredadors construeixen unes barraques que són com una mena de piràmide esglaonada de falsa volta. Fins els anys cinquanta del segle XX es van utilitzar per a protegir els ramats del mal temps. A les cases de nova construcció, hi feien parets estructurals, cellers, forns i xemeneies.

Matalassers

Propaganda d’un magatzem de llanes i matalassos del final del s. XIX. Tot i l’existència d’aquests establiments, a mitjan s. XX encara quedaven matalassers que treballaven a domicili.

Fototeca

Els matalassers de Barcelona són coneguts des del segle XIV, sota l’advocació de santa Llúcia, prengueren importància durant el XVI i adoptaren noves ordinacions al segle XVIII. A mitjan segle XX, el matalasser encara anava per les cases a esponjar i esventar la llana de dins els matalassos, després de rentar la llana i la funda, cosa que feia als terrats amb dos pals llargs de freixe que batien la llana en l’aire. La llana s’havia de picar bé per extreure’n impureses i fer-la ben flonja. Aquesta operació es fa amb vares de freixe corbades, amb uns extrems més prims. Llavors s’introdueix al sac, es reparteix i es cusen l’obertura i els cantons amb vora a l’anglesa amb agulles saqueres. L’embastat consisteix a passar vetes de trenta a quaranta centímetres pels ullets amb una llarga agulla de matalasser, i a fer una llaçada forta estrenyent els dos costats de la roba, i amb un ritme i uns cops característics, tot plegat amb una certa delicadesa per no malmetre les fibres de llana. Amb l’aparició de matalassos d’espuma i altres materials sintètics i vegetals, aquesta professió ha anat desapareixent, però queda viva, en la memòria de les persones d’edat, el soroll i l’activitat del matalasser al terrat de casa. Avui quasi no se sent parlar dels tradicionals matalassos de llana, i aquesta feina ambulant ha desaparegut. Els matalassers s’han establert en petits tallers botigues a tots els barris i es dediquen més a la venda que a l’elaboració pròpia.

El matalàs es confeccionava amb un sac de cànem o roba de cotó i s’omplia de palla, cotó, miraguà o llana. Les teles de matalàs eren de cotó anomenat fustany, de ratlles blanques i blaves o vermelles i blanques i també estampades de flors. El matalàs tradicional s’ajusta a les mides del llit, i fa d’alt entre deu i vint centímetres. Consta de sac o tela, el farcit és de llana sense filar i les bastes, vetes que subjecten la llana. Un matalàs de matrimoni porta divuit quilos de llana, catorze en un de mitjà i dotze en un d’individual. Es deia que aquesta llana havia de ser tosa i rentada mentre hi hagués lluna vella perquè no s’arnés.

Els noms dels oficis als cognoms i als carrers

Entre els catalans són corrents els cognoms d’oficis com ara Forner, Fuster, Ferrer, Ferrater, Mercader, Manyà o Sabater i a Barcelona els carrers dels oficis s’agrupen a l’antic call jueu del barri de la Ribera, al voltant de Santa Maria del Mar: els carrers del Sabateret, Boters, el Rec (on s’agrupaven els oficis que precisaven aigua com ara tintorers i adobers), Flassaders, Assaonadors, Carders, Corders, Caputxes, Argenteria, Agullers i Cotoners, entre molts d’altres. A l’actual Barri Gòtic hi ha els carrers de Dagueria, Obradors, Brocaters, Tapineria; a Ciutat Vella, Escudellers, Vidre, Boqueria, i, al Poble-sec, la Creu dels Molers. I també a les viles que tenen nuclis d’origen medieval es troben els noms dels carrers que corresponen a oficis.

Oficis temporers i ambulants

Els oficis ambulants es caracteritzen per no tenir un obrador o un local estable; l’activitat té lloc al carrer, i els materials i les eines es transporten a mà, en carros i ara fins i tot en moto, en el cas dels esmolets.

Un ofici temporer era el dels gitanos, que feien cistelleria de vímet, que recollien a la primavera als Pirineus per fer cistellets de textura molt fina per a costura i petits objectes domèstics que venien als mercats de les ciutats a l’estiu.

L’artesania de les palmes era un altre ofici temporer. Els estorers rentaven les palmes als safareigs de la ciutat i després les ensofraven per donar-hi el color groc característic. Algunes famílies de Barcelona que sabien treballar les palmes els les anaven a buscar per trenar-les.

La confecció de palmes i palmons prové de la tradició catòlica de celebrar l’arribada de Jesucrist a Jerusalem el diumenge abans de la Crucifixió. Se suposa que cap a l’any 1860 es va implantar al pla del Llobregat, i el gremi de cistellers va començar a vendre aquestes petites obres d’art popular. Les fulles vénen de l’hort de palmeres d’Elx, on es tallen i es conserven ben humides per a mantenir-ne la flexibilitat, fins uns vint dies abans del Diumenge de Rams. És una artesania temporal que requereix, però, diverses persones que treballin a la vegada, un bon magatzem i un espai estanc per a blanquejar-les un cop fetes. Es venen durant dos dies i s’exhibeixen el Diumenge de Rams, quan es porten a beneir a l’església. El lloc de producció més important és Barcelona, i des d’aquí s’envien a altres mercats. El mercat de Rams s’instal·la cada any a la rambla de Catalunya, amb una varietat infinita de palmes que, temps enrere, i ara encara es fa, es penjaven als balcons de les cases després que havien estat beneïdes. A partir del tronc central, es fan diversos trenats per a confeccionar els infinits ornaments, als quals s’afegeixen estrelles, cordonets o trenes sempre diferents. Els cistellers també fan palmetes de 20 o 30 cm de llargada, d’una extrema delicadesa. Els palmons, molt més llargs que les palmes, són destinats als nens, són simples fulles de palma pentinades i blanquejades, que de vegades també es trenen i s’ornamenten.

Aquest ofici té tendència a desaparèixer a causa del canvi del gust i els hàbits dels ciutadans, ja que la devoció popular ha perdut força.

Un ofici que va perdurar fins al principi del segle XX era el de tintorer ambulant, que tenyia barretines i després vestits usats: anaven pel carrer amb uns cubells i un forn muntat sobre rodes, i alhora servia per a transportar el “taller”. Es té notícia dels patrons dels tintorers que havien fet miracles tot tenyint: sant Miquel Arcàngel, sant Anastasi, sant Maurici Pruneta, sant Antoni de Pàdua, santa Caterina i santa Biduina. Es va anar acabant quan els droguers van començar a vendre capsetes de tints industrials perquè cada família tenyís la seva roba a casa. Altres oficis ambulants que encara existeixen són els esmolets i els drapaires però, dels estanyapaelles, no n’hi ha notícies recents. Els matalassers van a les cases, però de fet tenen botiga pròpia, i per això són un cas especial.

L’estanyet o estanyapaelles adobava olles i paelles. Treballava a casa seva, i al carrer, anava a les festes majors dels pobles amb les eines damunt d’un burro, i hi anava avisat per l’algutzir. Feia un foc en un racó de la plaça, i estenia les eines: un ferro on picava, una petita perola on es posava el salfumant per a netejar les peces que s’havien d’estanyar o soldar, i un perol pla per a netejar les peces. Les mestresses de casa guardaven les llaunes grans d’oli o d’altres productes perquè l’estanyet els soldava una nansa i les convertia en un pot. També donava un bany d’estany a culleres i forquilles. Amb el soldador, tapava els forats i posava nanses i culs a les cassoles.

Esmolets

L’esmolet és un ofici ambulant des del segle XVII, que encara existeix a pobles i viles de Catalunya. Tenen fama els esmolets gallecs però antigament eren francesos. Allí anaven als pobles i després a les ciutats establien petits obradors a prop dels mercats. Amb el coneixement de l’ofici, de Galícia emigraren cap a diferents punts de la Península. Aquest ofici consisteix a esmolar o afinar la fulla de tota mena d’instruments domèstics tallants com tisores, navalles i ganivets. Els esmolets es distingeixen per un xiulet que des del carrer atrau la gent del barri perquè els porti aquestes eines per esmolar. El seu utillatge bàsic és una pedra d’esmolar, que antigament subjectaven a un carret i feien girar amb un pedal, i ara gira amb un motor independent o amb el motor d’una motocicleta, amb la qual es desplacen. També utilitzen alicates de tall, cargol de banc, cargol de mà, clau anglesa, escairador, femelles, llima, martell, pedra d’afinar, punxó i rebló. Antigament portaven un davantal llarg de cuir, com els ferrers i els daguers, per protegir-se de les eines tallants i també de l’aigua de la mola que portaven en un petit carretó.

La historiadora Núria Casas explica que a l’obrador de la Barceloneta la família de l’esmolet provenia de França. Era una tasca pròpia dels homes de la família, mentre que les dones estaven al taulell de cara al client per agafar els encàrrecs. Cada dia esmolaven els ganivets dels peixaters del mercat i més de tant en tant totes les eines tallants dels botiguers del mercat i de les cases. L’ofici sempre ha tingut unes condicions laborals i de salut dures i guanys modestos. Per a diversificar la seva activitat, també reparaven paraigües i venien alguns atuells domèstics.

Les labors i els oficis tradicionals de les dones

El treball femení sempre ha estat infravalorat si no ignorat, raó per la qual n’hi ha poques dades al llarg de la història. Hi ha dos tipus de treballs associats a les dones, que no estan censats i que per tant són invisibles: el treball a domicili i el treball domèstic, que aparentment poden designar la mateixa activitat. El treball domèstic consisteix en la cura de la família i de la llar: netejar, cuinar, comprar, cosir, educar els fills, ocupar-se dels malalts i de la gent gran. Aquestes tasques, que no necessiten eines especials o aprenentatge, es poden fer amb relació a la pròpia família, sense remuneració o per a d’altres, i quan la dona es desplaça a altres cases unes hores o durant tot el dia i rep una remuneració pel seu treball, llavors s’anomena servei domèstic. En canvi es denomina treball a domicili el que fan les dones a casa seva per encàrrec amb les seves pròpies eines, i que solen ser de costura, però també poden formar part d’un procés industrial, per exemple, d’acoblament de peces de petits electrodomèstics. Els treballs a domicili impliquen moltes hores de feina, solitud, retribucions molt baixes i manca de possibilitat d’associar-se i lluitar per una millora de les seves condicions ja que no formen part d’un sindicat. Els avantatges que presenten és que es combinen en temps i espai amb les tasques domèstiques, la cura de nens petits i persones grans.

El treball reproductiu de la casa i la família

Durant segles, el model femení, segons la societat tradicional, era que les dones s’ocupessin de la casa i la família. Les dones es trobaven excloses del mercat laboral perquè tenien una feina: mantenir la família com a unitat funcional de la reproducció humana. Aquestes feines femenines no s’agrupen en gremis ni sindicats, i més que oficis artesans solen ser serveis a persones. No existien gremis de dones al segle XVIII. Alguns gremis tradicionals com els de pentiners o sastres, al llarg del segle XIX es converteixen en perruquers i perruqueres, i sastres i modistes. Durant el segle XIX es feminitzà el treball de l’agulla, i no s’agruparen fins el Patronat d’Obreres de l’Agulla que creà Dolors Monserdà al principi del segle XX. L’Instituto de Reformas Sociales el 1918 fa un informe i prepara un projecte de llei sobre el treball a domicili. El 1926 apareix el Real Decreto-Ley sobre les condicions del treball a domicili, però no va tenir una gran repercussió.

A la primera meitat del segle XX, les noies, de ben jovenetes, emigraven a Barcelona i només podien treballar al servei domèstic o a les fàbriques. Al servei domèstic treballaven en condicions molt dures, sense temps de descans o esbarjo. Els amos les controlaven, es trobaven soles i no tenien la possibilitat d’anar a escola o aprendre a llegir i escriure. Coneixien poca gent, la seva il·lusió era casar-se i formar una família per escapar d’aquesta vida d’esclavatge. De vegades troben un xicot del barri, amb qui es casen. Si la família ho necessita, van a treballar a la fàbrica o cusen a casa seva per encàrrec de modistes o de fàbriques.

A mitjan segle XX es donen unes circumstàncies socials i polítiques perquè es comenci a sentir la veu de les dones fora de l’àmbit de la llar. És el canvi social més revolucionari del segle XX. Les condicions de vida milloren, la natalitat baixa (i la dona té més temps lliure), l’escolaritat de nens i nenes es fa més universal. Els anys seixanta la societat dóna importància a l’individu i al seu desenvolupament, i per primera vegada a la història això inclou les dones, gràcies als primers corrents feministes. Una de les transformacions socials més notables és que el treball domèstic fet per dones passà a ser considerat una alienació i un sotmetiment a la societat organitzada per homes. Aquests canvis, sens dubte beneficiosos per al conjunt de la societat, també creen greus disfuncions en la unitat familiar, des de separacions fins a la violència domèstica envers les dones. Els anys setanta, les dones van passar massivament a treballar fora de casa, i a casa també, en dobles jornades extenuants. El treball de la dona fora de casa sovint és vist com un ajut a l’economia familiar. Llocs de treball típicament adscrits a la condició femenina han estat els de mestres, cosidores, assistents socials, cuineres, infermeres, és a dir, treballs de dedicació als altres, feines que són considerades com una prolongació de les que se’ls assigna com a mestresses de casa. La feina a casa no és remunerada, té horaris llargs, la societat les considera de caràcter obligatori, i es reparteix poc entre els membres de la família. Les activitats domèstiques són necessàries, invisibles, rutinàries, solitàries i repetitives. Consisteixen a comprar els aliments i cuinar-los, fer neteja de la casa i de la roba, procurar el manteniment d’espais, ordenar objectes i tenir cura de les criatures i de les persones grans. Per tal que reprodueixin els rols tradicionals d’home i dona, als nens i les nenes se’ls regalen de ben petits les joguines adequades: els nens juguen amb cotxes, trens i avions (que representen la vida pública), mentre que les nenes ho fan amb nines (futurs fills), juguen a cuinetes o a fireta (que signifiquen la vida privada a la llar i les compres al mercat). Fins i tot existeixen jocs de cosir a màquina, planxar o estendre roba. Les mestresses de casa es representen amb davantal, típica peça de roba feinera que s’havia portat sempre a casa i també a fora fins ben entrat el segle XX.

Anar a costura

En la societat tradicional catalana, la imatge social de les nenes i les dones s’associava a la de la dona casada, que al camp sabia filar la llana, el lli i el cànem —del seu aixovar i dels teixits de la família—, i a la ciutat sabia cosir, brodar, llegir i escriure. L’única font d’educació és una mena d’ensenyament primari anomenat “anar a costura”, obligatori fins als dotze anys el 1909, però amb un índex d’absentisme escolar força elevat. Les nenes aprenien a cosir al costat de les seves mares o als tallers, tot fent el seu aixovar, o bé a l’escola, on feien un conjunt de roba per a nadó. I això es va fer fins als anys setanta del segle XX: aquesta era la seva aportació tangible al matrimoni, les seves habilitats manuals i les de la cuina, mentre que a les classes altes sabien tocar el piano i parlaven francès.

A més, durant la primera meitat del segle XX, algunes noies van començar a tenir la possibilitat de formació especialitzada orientada al comerç, secretariat, o modisteria en acadèmies privades, però per necessitats econòmiques sovint havien de fer-se càrrec de la família i posar-se a treballar com a aprenentes, pels volts dels deu anys, en un mercat, al servei domèstic o en un taller de costura fins que es casaven, moment en què socialment havien de deixar de treballar fora de casa. En molts casos seguien cosint per a veïnes o clientes del barri des de casa o s’havien de reincorporar al món laboral en cas de desgràcies i penalitats familiars.

F. Maspons descriu a Jocs d’infants les cançons que cantaven les nenes en “anar a costura” i les de les noies en sortir d’escola. Una de les cançons per acompanyar la feina de costura era:

“Les ninetes quan van a costura,
fan puntetes amb un coixinet;
coixinet, si tu sabies
les penes que em fas passar,
prou diries a la mestra
que em deixés anar a jugar,
amb aquelles minyonetes
que són dalt del campanar.”

Les noies feien mostraris i brodaven les lletres de l’abecedari a punt de creu, uns treballs anomenats dechados o tachados (potser amb referència a la frase dechado de virtud) fins molt recentment. Aquests models de lletres s’utilitzaven per a marcar la roba de casa amb les inicials tot copiant un model imprès, senzilles de fer, a diferència d’altres brodats, que requereixen un llarg aprenentatge i molt de temps, i per tant eren característics de les noies de classes altes. L’aixovar es començava a cosir als tretze anys, amb l’arribada de l’adolescència, i s’acabava cap als quinze. Els brodats populars eren escapularis, reliquiaris i sants evangelis, cosits amb fils de colors, fils metàl·lics, lluentons, coixinets de clavar agulles, i exvots de roba per a les diferents mares de Déu amb motius religiosos i florals. També decoraven amb vidrets i lluentons els mocadors de seda al segle XVIII i al començament del XIX per a cobrir les espatlles, i feien brodats amb fils de seda de colors sobre paper. Si bé no es va conservar el vestit popular després del XIX, les labors d’aixovar de les cases catalanes —brodats als jocs de llit, tovalles, camises de dormir, tovalloles o tovalles d’altar— indiquen un gust popular amb una profusió limitada de punts (en el passat: punt enrere, punt de creu, calats), que es diferencia del brodat culte destinat a la noblesa i a l’Església. Les labors populars es feien sobre un groller teixit de cànem, i el canemàs amb fils de llana de colors, perquè no es tenia a l’abast cotó ni seda.

Després del franquisme, el sistema escolar considerà igualitària l’educació de nenes i nens, i tots aquests preceptes deixaren d’aplicar-se.

Anar a corte

A partir del 1860 sorgí la moderna confecció de costura, gràcies als models i figurins dels couturiers francesos, les revistes, les nines maniquí, i posteriorment a imitació del cinema americà. L’Escola Professional per a la Dona, durant la República, ja proporcionava formació professional a les dones. Quan s’anava a acadèmies de corte y confección, es rebia un llibre de patronatge que indicava al títol qui eren els creadors dels diferents mètodes, com per exemple el Sistema Martí, Sistema Carbonell o Sistema Feli. El procés que proposava l’acadèmia era el d’un taller. La futura modista prenia mides sobre la persona i ajustava el patró a les mides preses, tallava la roba, la cosia amb repunt llarg, l’emprovava a la clienta, potser la desfeia i la tornava a cosir i emprovar tantes vegades com calia, i la cosia definitivament. L’única diferència amb el taller és que l’acadèmia proporcionava el patronatge bàsic segons un mètode concret, i ensenyava les tècniques de cosir a les estudiants d’una manera formalitzada.

Figurins del final del s. XIX, publicats en targetes de L’Espanya Industrial.

Fototeca

L’any 1909 Francesca Bonnemaison fundà la Biblioteca Popular per a la Dona a Barcelona, que va ser la primera biblioteca per a dones d’Europa. El 1910 va crear l’Institut de Cultura Popular per oferir un ensenyament professional per a les dones. Aquest objectiu en certa manera es manté amb la Biblioteca Popular Francesca Bonnemaison, especialitzada en la dona i l’Escola de la Dona que es troben en el mateix edifici original, juntament amb el Centre de Cultura de Dones.

Cosidores

Des de l’edat mitjana al segle XVIII els sastres són els únics que poden cosir roba nova, mentre que les dones sargeixen o arreglen roba usada, fan roba interior o de la llar. Segons l’antropòloga Sílvia Puertas, al llarg del XVIII es liberalitzà la feina d’agulla per a dones. A les dones, se’ls va permetre treballar i tenir taller i botiga, i la costura s’associà a les dones. Abans d’aquesta època, l’assumien els artesans agremiats. Al principi del segle XIX, es permetia el treball femení a domicili, una feina que solia consistir en la costura de roba femenina a casa de la cosidora o del client, i s’anomenava “treball a l’agulla”, perquè les seves eines principals eren l’agulla i el fil, i després la màquina de cosir a partir del 1830. Més endavant, les mestresses de casa acceptaren encàrrecs de sastres, de cosidores o de la indústria de la confecció (que aprofitava la mà d’obra barata, sense assegurar i que no creava conflictes). Al segle XX, la feina a casa per encàrrec d’altres, tot i que no era ben vista, almenys sí que era tolerada per la societat i l’Església, perquè permetia que la dona s’ocupés simultàniament de la família i de la casa, confeccionés els vestits i resolgués les necessitats econòmiques més elementals. I això amb llargues jornades en l’àmbit privat, solitàries, allunyades de l’espai públic. Aquest treball, que en èpoques de dificultats del marit pot ser la font principal d’ingressos familiars, és considerat secundari i sense valor, transitori i complementari al de l’home, sense horari ni remuneració fixa. La dona que treballava a casa cobrava la meitat que una obrera a la fàbrica, a tant la peça en comptes d’un sou, amb l’estrès que això representa. Aquesta economia submergida, avui molt estesa, permet l’explotació patronal sense controls sindicals ni companys. Els treballs a domicili més habituals són encara treballs a l’agulla, com ara la confecció d’indumentària i els complements. Alguns d’aquests oficis domèstics són els de modista, sastressa, llencera, cotillaire, cosidora de blanc, corbatera, puntaire, blondista i brodadora.

Des de mitjan segle XIX, la dona va haver d’adquirir les pròpies eines, que en general són molt senzilles i es troben a totes les cases: agulles, fils, tisores i màquina de cosir, indispensable des de la seva invenció el 1830 i que representa, aquesta sí, una gran despesa per a l’economia familiar. El 1862 Miquel Escuder creà la primera fàbrica de màquines de cosir a Barcelona amb una producció de 6 000 màquines per any, fet que indica la demanda que hi havia. La invenció i difusió de la màquina de cosir a mitjan segle XIX impulsà nous oficis artesans lligats a les dones, com ara les cotillaires. A vegades es requerien màquines especials per funcions concretes, però la màquina de cosir ha variat essencialment poc des de la seva invenció. La màquina de cosir uneix dos o més teixits mitjançant repunts. Algunes màquines també sobrefilen els teixits, és a dir, els acaben, perquè no es desfilin amb l’ús i les rentades, amb ziga-zagues. Una variant del segle XX és l’overloc, màquina que cus la roba al mateix temps que talla, fa ziga-zaga i hi fa el repunt alhora. Els sistemes de cosir són molt similars en un petit taller o en un gran taller i no han variat històricament.

Durant el segle XX, la costura a domicili (de la cosidora) era una tasca atractiva —permesa i potenciada socialment— per a les dones que tenien ja una formació de l’ofici en tallers de sastres i modistes, o que havien après a cosir des de petites. Aquesta activitat quan ja eren casades els permetia al mateix temps confeccionar roba per a elles i la seva família i podien treballar a casa mateix, amb uns petits guanys que ella administrava. També hi pesaven les consideracions ideològiques masculines envers el treball femení fora de casa (d’obertura al món), dificultats a compaginar el treball domèstic i el treball fora de la llar, i una certa recança a posar en evidència les dificultats econòmiques de la família.

Les dones que treballaven fora de casa en tallers de modistes, cotillaires o sastres eren criticades a la postguerra com a dones frívoles. Eren dones joves que sabien fer-se vestits, coneixien les tendències, copiaven els patrons i disposaven de retalls dels tallers, vestien a la moda i gràcies al seu sou eren dones relativament independents. Aquest treball fora de casa s’interrompia quan es casaven, perquè no era ben vist socialment que treballessin fora de casa, i aleshores havien de seguir treballant a casa per arrodonir el migrat sou de l’obrer amb qui s’acostumaven a casar.

El procés d’aprenentatge de l’ofici era llarg. Les aprenentes s’estaven dos o tres anys al taller fent petits encàrrecs. Més endavant començaven amb feines bàsiques, com ara sobrefilar, i al cap d’uns anys passaven a oficiales. Les oficiales podien ser de primera, segona i tercera. En els grans tallers hi havia la talladora i la mestressa. Els secrets de l’ofici de cosidora són tallar i emprovar, això ho feia la mestressa. Al taller, les mestresses no volien de vegades que les treballadores coneguessin tot el procés, perquè tenien por que també cosissin a casa. D’altra banda, el taller els proporcionava una formació integral: l’ofici i altres pautes de comportament afegides com la postura del cos, saber escoltar, somriure, en definitiva “saber estar” —encara que en la realitat l’ofici sigui mal pagat i explotat—. La modista sense taller treballa a casa i emprova a casa seva i a casa de les clientes, que són veïnes o gent més acomodada.

Ser cosidora ha estat treball de dona i per a dones, vist com una prolongació de les tasques domèstiques, ja que l’activitat concreta és visualment la mateixa, cosir, tant si és per a la família com per altri, i sovint es fa a casa. La doble jornada laboral, si a més s’hi suma una situació econòmica delicada, no permet fer gaires vacances, i, en aquest cas, es prefereix treballar fora de casa, a la botiga, que a casa fent les tasques domèstiques.

Santa Llúcia, el 13 de desembre, és la patrona de les modistes, protectora dels ulls, necessaris per a cosir. El dia de la patrona feien festa i es deia que els estudiants les empaitaven per a enamorar-les o fer-les enrabiar. Barcelona estava plena de grups de noies guarnides que passejaven o anaven a berenar, la qual cosa sens dubte era motiu d’atracció per als nois joves. Les treballadores dels tallers i les empreses familiars que no sortien, aquell dia tampoc no treballaven.

També hi havia cosidores que anaven a les cases que ho podien pagar, un o dos cops per setmana, per a repassar la roba de la casa i de la família, posar botons, fer vores, sargir llençols i posar-los peces si s’estripaven, sargir mitjons i mitges, i confeccionaven també vestits senzills i bates per a les dones de la família, amb la màquina de cosir de les cases on anaven. Una cosidora que treballés en una casa de nou del matí a set de la tarda cobrava onze pessetes, poc abans de la Guerra Civil. Els vestits de festa o de sortir, els feien les modistes.

Cotillaires

“Jo sóc cotillaire i prou!
[El notari] —Usted, sus labores.
—No, jo cotillaire,
i es queden tots…

“La senyora és cotillaire. El cotilleo és una altra cosa, és castellà, ir a cotillear no existeix. És la cotillaire. En castellà és una corsetera, no una cotilla.”

En aquesta citació d’una entrevista a una cotillaire a mitjan 1990 es palesa l’orgull i la identitat d’un ofici que existeix avui però que va perdent el seu caràcter. Aquest és un ofici relativament nou. El sector artesanal urbà del segle XVIII, en concret la cotilleria i els seus aspectes de vida quotidiana i treball, no és tradicional en el sentit dels oficis artesans vigents a l’edat mitjana. La cotilla o corset és la peça més antiga de roba interior que cobreix el tronc de les dones des dels malucs fins a sota els pits. D’aquesta prenen el seu nom d’ofici les cotillaires. La confecció de roba interior per les cotillaires té una història de vida curta, i és contemporània a l’època industrial, en concret està lligada a la invenció de la màquina de cosir. Abans les feien els sastres. Durant els segles XVIII i XIX, les dones porten cotilles rígides amb balenes que les obliguen a una vida sedentària. Al principi del segle XX són substituïdes per faixes, calces i sostenidors que progressivament es fan més còmodes i elàstics. Actualment, les cotillaires cusen a mà faixes o sostenidors a mida per persones de cos fora de mides estàndard o adapten els productes industrials a les necessitats individuals.

Actualment fa cent anys de l’ús i la fabricació de roba interior al món occidental tal com es coneix actualment: cent anys del sostenidor, i cinquanta anys del biquini. També es compleix el centenari de la primera indústria de roba interior a Espanya, instal·lada a Barcelona. Els tallers i les botigues que avui es coneixen tenen un màxim de cent anys, i van ser creats per les àvies o les mares de les cotillaires que encara estan en actiu.

El que defineix el sector de la roba interior és l’alt grau de complexitat tècnica, una gran precisió en la confecció, una alta varietat de materials i tècniques (adquirides amb un aprenentatge llarg) i una gran quantitat de peces de roba molt petites que s’han de compondre conjuntament, la qual cosa explica l’alt component d’habilitat manual de la producció, fins i tot en el sector industrial més modernitzat: les peces de més qualitat tenen un procés de fabricació en què el coneixement i l’experiència de l’ofici de les confeccionistes són components centrals.

Fins fa poc, les dones grans preferien anar a comprar roba interior a petites botigues especialitzades –avui com fa cinquanta anys–, que les coneixen com a clientes, més que recórrer a les noves fórmules comercials com hipermercats o grans magatzems, i, d’una altra, els empresaris més modernitzats d’aquest sector reconeixen que les cotilleries són avui punts de venda importants dels productes de roba interior. Però el sistema de producció artesanal és ja pràcticament inexistent i forma part d’un passat proper.

Puntaires

Des del segle XVII, a Catalunya la tradició de les puntes al coixí ha perviscut i crescut especialment a la costa del Maresme, Barcelona, el Penedès i Tordera, Argentona i Sant Celoni. Però els centres més importants són Arenys i l’Arboç.

Les puntaires pertanyien al gremi de passamaners i mai no van tenir un gremi propi, malgrat el volum considerable de producció i d’exportació. Els randers, com els paraires de llana, controlaven tota la producció: des dels dibuixants, els qui picaven els patrons, les merceres, les puntaires i les muntadores. El 1755 un sol rander donava feina a 150 puntaires. Els randers s’encarregaven de les primeres matèries, del picatge dels patrons i de vendre les puntes. Encarregaven el treball als dibuixants i a les puntaires, que treballaven a casa seva. Les nenes aprenien a fer puntes als tres o quatre anys a casa seva o amb una puntaire, que els ensenyava fins que es podien establir pel seu compte, per a obtenir remuneració econòmica.

L’ofici de puntaire va tenir el seu màxim apogeu entre el segle XVII i el primer terç del segle XX, en què les puntes artesanals van ser substituïdes per les puntes mecàniques, i les puntaires es van convertir en obreres de les fàbriques tèxtils i de confecció. La seva utilitat es va limitar a les aplicacions per a robes litúrgiques, vestits de casament o bateig, punyetes i colls per a jutges…

Les eines bàsiques són el coixí, les agulles de cap i les de guarniment (amb el cap de vidre representen animals, vaixells o flors), els boixets, el fil, els patrons, les tisores, que es poden transportar fins al carrer per fer puntes al sol en companyia d’altres puntaires. Alguns punts s’anomenen “volta i creu”, “aranya”, “punt mig”, “punt de vió”, “punt sencer”, “trenes”, “punts de fons”, “guipur”, “tul”, “blonda”, “ret fi català” i “punta de Barcelona”, inventada el 1952 per les germanes Raventós. Les puntes es distingeixen amb noms bonics del segle XVII al segle XIX, com la “flor de la monja petita” o “la serpeta”, i a partir d’aquesta data reben números per diferenciar-les. Les puntes s’han emprat en la indumentària: gorgueres, punys i punyetes de jutge, ombrel·les, mocadors, mantellines, gorres i colls. També es feien tovalles, cortines, llençols i tovalloles amb treball de punta, i algunes d’aquestes peces encara són utilitzades i apreciades.

Puntaires fent puntes de coixí a Arenys de Munt, una activitat ja documentada a la segona meitat del s. XVIII en aquesta població. Actualment, recollint la tradició, es fa la celebració anual de la Diada de la Puntaire.

Fototeca - Ramon Manent

A Barcelona es troba una important col·lecció de patrons, recollida per Adelaida Ferré-Narváez al Museu Etnològic. L’antic Museu de la Punta de la Virreina ha passat al Museu Tèxtil i d’Indumentària, que en conserva una col·lecció important. Altres museus especialitzats en puntes són el Museu de les Puntes d’Arenys de Mar, que Frederic Marès va crear el 1915 –i que es tornà a obrir el 1983–, per a mostrar el procés de treball i els productes de les puntaires del Maresme. El Museu de les Puntes al Coixí de l’Arboç, obert el 1994, ha recollit més de 250 productes gràcies a les donacions dels habitants d’aquesta població del Penedès. Actualment l’ofici de puntaire és el que té més vitalitat. L’Associació Catalana de Puntaires organitza grans trobades en què les puntaires treballen a l’aire lliure en els carrers, especialment per les festes majors. Proliferen les escoles, sorgides a partir dels alumnes de l’Escola de Puntaires de Barcelona que van fundar les germanes Antònia i Montserrat Raventós.

A continuació s’esmentaran oficis de dones que han tingut lloc en àmbits domèstics de les famílies burgeses.

Llevadores i dides

Totes les famílies catalanes recorden que fins els anys cinquanta les criatures naixien a casa amb l’ajuda de les llevadores i només en casos greus s’avisava el metge. La casa es preparava amb higiene, es bullia aigua i roba per fer la neteja de la mare, de la criatura, del llit i de les cambres. A partir d’aquest moment, les famílies podien escollir si volien seguir la tradició, és a dir, portar els fills al món en l’àmbit familiar o bé fer-ho en una clínica o hospital, amb l’assistència del metge, que substituïa la llevadora i assegurava un part amb més garanties. Les llevadores eren molt ben considerades per les famílies, assistien al bateig de les criatures i les portaven en braços com un signe de privilegi.

Un cop nascut el nadó, en les classes burgeses, apareixia un nou personatge de servei en les famílies: la dida. Les dides eren les persones que donaven el pit als nadons de les classes altes, deixant de fer-ho amb el seu o bé perquè l’havien perdut, per tal que la mare es pogués recuperar ràpidament i d’aquesta manera tornar a les activitats socials que l’ocupaven sense haver de dependre del nou nascut i sense perdre atributs de joventut com ara el pit alt o la cintura estreta, o bé quan la mare no podia ocupar-se, per alguna altra raó, de la criatura. Les dides ocupaven un lloc especial en les famílies i en la memòria de les persones que hi han estat alletades i educades, uns llaços d’afecte especial amb ella i els seus fills naturals, que s’anomenen germans de llet. Les famílies burgeses pagaven els estudis dels germans de llet. Solien ser solteres i després de dides es quedaven a les cases com a “dides seques”, que prenien cura dels nens però ja no els donaven de mamar, o com a majordomes. Quan marxaven de les cases, se’ls regalava una medalla i el matalàs. Una persona entrevistada recorda fins a tres dides a la vegada en la mateixa família. Les dides eren molt mimades per la família i les altres minyones, no feien res més i havien de menjar molt, i cobraven també el doble que les altres minyones. Això queda reflectit en la dita “la llet és molt senyora”, que vol dir que la dona que alleta no pot fer esforços.

Era una imatge extraordinària la que oferien les dides que es reunien al passeig de Gràcia, que venien de Galícia, solteres de famílies de rendes baixes que s’havien quedat embarassades, per poder treballar com a dides a Barcelona. L’expressió popular era ben irònica: “…el cunyat els ha fet un favor”. Deixaven el nadó amb l’àvia i viatjaven a Barcelona, on es convertien en dones grasses, amb moltes faldilles i impecablement vestides de blanc, amb arracades de filigrana, que sortien a passejar amb els nadons i a conversar entre elles. De vegades, a Catalunya, els nens eren enviats a casa de les dides, on vivien durant un any.

L’antropòloga Josefina Roma ha descrit el paper de la dida com una institució ambivalent de millora de la funció d’alletament o de renúncia al fill (tant la mare com la dida). La dida és tractada com a servent però amb miraments especials d’alimentació i sou, perquè de la seva pròpia salut i cura depèn la vida del nadó. Tota una institució que les famílies recordaven al cap de molts anys. La dida, en el seu ambient, té una consideració doble, d’enveja pels avantatges que li comporta de l’ocupació i de crítica per haver deixat el seu propi fill.

Aquesta activitat es va acabar amb la Guerra Civil i al final de la dècada dels cinquanta amb l’aparició de les llets preparades com el Pelargón de Nestlé fins als anys vuitanta. Llavors nous corrents ideològics sobre vida saludable aconsellaren un retorn a l’alimentació natural del pit de la mare. Actualment, per a la recuperació física després del part i l’alletament, es recorre a l’esport i fins i tot a la cirurgia estètica. Alletar avui els propis fills s’ha convertit en un orgull per a les mares, ja que s’ha demostrat científicament que per al nadó la llet materna és més sana que cap altra. En l’acte d’alletar, les dones no acostumen a mostrar-se en públic, però tampoc no se n’amaguen.

Pentinadores i perruqueres

A partir de la Revolució Industrial del final del segle XVIII i començament del XIX, en què la població europea s’instal·là a les ciutats, aparegueren nous oficis lligats a la burgesia en l’àmbit urbà. Com ja s’ha comentat, els pentinadors i pentinadores són uns assistents imprescindibles de l’aparença femenina. Les pentinadores, fins a mitjan segle XX, eren dones que anaven cada dia a diferents cases per pentinar la mestressa de la casa: sovint els feien uns complicats monyos, a les dones grans de les famílies, i tenien cura de les seves ungles. Començaven a les set del matí i durant algunes hores recorrien les cases de les seves clientes fixes. Aquestes tenien un abonament mensual. Les pentinadores, com altres oficis ambulants que ja s’han comentat (esmolets, matalassers) quan tenien diners estalviats obrien un establiment de perruqueria propi. Abans dels anys cinquanta del segle XX, portaven unes maletes amb estris com les tenalles que s’escalfaven al foc, fins que van sortir els primers assecadors de cabells elèctrics. A Barcelona, a final de la dècada del 1950 apareixen els primers cascs elèctrics que van permetre que, les ajudants de perruquera, s’establissin pel seu compte en una habitació del pis on vivien i hi atenguessin modestament les veïnes. La difusió d’aquests petits establiments posà fi a les pentinadores a casa. Després de l’aparició dels cascs, van sortir al mercat els assecadors personals, com a petits electrodomèstics presents en totes les cases, i a partir d’aquest moment els cabells ja no s’assequen al sol. Molt sovint, ser perruqueres és el somni de les nenes, com ser bombers és el dels nois. És una professió feminitzada, és a dir, que la societat considera com a feina de dones.

Moltes dones van un cop per setmana a la perruqueria per tenir cura de la seva pròpia imatge, que també és clau en la vida laboral. De pas, es debaten temes d’actualitat, s’exposen problemes personals propis i aliens i es crea un ambient de complicitat i familiaritat que crea “addicció”. Les perruqueries per a dones, i les barberies per als homes, són centres socials, on es contempla l’aspecte propi i es fa xafarderia del veïnat, dels famosos, de política o de futbol. Els perruquers i les perruqueres, com les cotillaires, saben moltes més intimitats de com una dona es troba amb el seu cos que qualsevol membre de la família o amigues, perquè actuen sobre aquest, i solen mantenir-ne els secrets. Es creen relacions especials amb les perruqueres, que són unes conselleres sobre l’estil de tenir cura del propi cos i molts altres temes. Com en tots aquests petits negocis artesans aïllats els uns dels altres, els representants de productes comercials que els visiten fan de font d’informació entre persones del mateix ofici.

Certes dones grans no poden viure sense aquesta visita setmanal a la perruqueria; no es poden rentar el cap a casa a causa de la quantitat de productes químics que s’utilitzen en aquests establiments: tints, allisadors o arrissadors, fixadors o condicionadors, que creen un hàbit del qual és impossible prescindir.

Les perruqueres exerceixen un ofici que té el seu propi espai. En els casos de malaltia o edat avançada d’una dona, o qualsevol altre factor que li impedeixi sortir de casa, les pentinadores encara van al domicili de la clienta. Si bé és veritat que les dones joves i de mitjana edat ja no solen anar cada setmana a la perruqueria, sí que tenen un pressupost bastant alt per a tenyir-se els cabells i tallar-se’ls. Recentment, algunes dones amb actitud independent (que desafien la tirania dels cànons de bellesa dominants de l’eterna joventut), en sortir els primers cabells blancs decideixen mostrar-los, però la majoria de dones al nostre país prefereixen més aviat tenyir-se, amb una tendència cap al ros o el vermellós, i també segueixen la moda de pentinats que es mostren a les revistes del cor, que es troben a consultes mèdiques i a les perruqueries, per reproduir la necessitat de consumir aquest servei. Curiosament, les dones joves de les classes altes mostren cabells rossos i allisats, i això sembla que les col·loca en el món de l’èxit social a imitació de les models, juntament amb el vestit, el cos esportiu i un aspecte saludable.

Tot aquest món s’ha transformat, a les perruqueries es pentinen homes i dones, i es demana hora amb cita prèvia, per tant no és tan llarga l’estona a la perruqueria de conversa, i els clients i clientes ja no es coneixen. Igualment van desapareixent els signes externs d’aquests establiments i també els seus mobiliaris i interiors tan peculiars, fins al punt que no es pot distingir una perruqueria d’un bar de moda.

Bugaderes

Abans de la Guerra Civil, la majoria de dones anaven al safareig públic a rentar la roba familiar que després estenien al terrat. També hi havia l’ofici de bugaderes que passaven per les cases burgeses, de menestrals i botiguers, a buscar la roba bruta i portar-la al safareig, per tornar-la a la setmana següent. Encara existeixen alguns d’aquests establiments a Barcelona i als pobles catalans, avui ja en desús. Com altres espais de socialització, els safareigs reunien les dones i feien córrer els comentaris sobre el veïnatge i tots els temes d’actualitat. Els safareigs eren públics o privats, i en aquest cas les bugaderes pagaven uns diners al safareiger per a utilitzar-los. Al centre de Barcelona eren molt grans i coneguts els safareigs del carrer de Montalegre, l’últim del carrer del Carme, i també els de la Barceloneta i d’Horta, que ara es poden visitar. Tenien fama les bugaderes d’Horta, com l’última que J.M. Huertas va entrevistar l’any 1982, i que es recull al llibre Cent anys de vida quotidiana a Catalunya, del 1993. A la riera de Sant Miquel, fins el 1981 hi hagué uns safareigs en ús, i algun a la Barceloneta fins el 1992. El procediment era molt senzill, es posava la roba amb sabó a estovar fins l’endemà, en què s’aclaria i s’esbandia. En el cas de la roba blanca es feia un lleixiu amb cendra de fusta i es colava l’aigua calenta per aquesta cendra, però també s’utilitzaven lleixius industrials com era el cas de la Lejía Conejo, de gran anomenada.

Un altre sistema és que les famílies contractaven bugaderes que anaven a les cases si no hi havia rentadora amb freqüència setmanal, com les planxadores i les cosidores. Rentaven la roba a mà amb sabó fet amb sosa càustica, com l’anomenat Lagarto. Després de la Guerra Civil, el sabó es feia a les cases amb sosa i greixos animals. Fins a mitjan segle XX, el concepte d’higiene personal i de cura de la roba era molt diferent del d’ara. Tant la roba per vestir-se com la roba de casa es rentaven menys sovint que després de l’aparició de les màquines de rentar.

Les primeres màquines manuals van aparèixer durant els primers anys del segle XX, i eren de fusta, amb pales agitadores de roba. Però la roba se seguia rentant a mà encara el 1950, i després als safareigs casolans se’ls aplicaren aspes amb motoret per agitar l’aigua i la roba. El mateix concepte existia encara els anys setanta amb la rentadora de la marca Jata, que només removia la roba i l’estovava, però no estalviava tot el procés de rentar. Les rentadores Teddy es llogaven a hores a les cases, com ho assenyalen J. Fabre i J.M. Huertas en l’obra ja esmentada. El 1955 es presentaren rentadores fabricades a Espanya i des de llavors es començaren a incorporar a totes les cases, la qual cosa significà un gran estalvi d’esforç físic de les mestresses de casa, encara que les feines associades a la roba de la família seguien essent nombroses: separar la roba blanca de la de color, la roba de llana i seda, penjar la roba per evitar planxar-la, plegar-la i desar-la, planxar-la, emmidonar o repassar la roba. Totes aquestes habilitats es transmeten dins de cada unitat familiar de mares a filles i no es comparteixen socialment. La freqüència creixent de canviar-se de roba i posar diàriament roba a rentar després de qualsevol ocasió social o esportiva fa que aquestes tasques ocupin un volum considerable dins el treball domèstic.

Actualment, la majoria de les cases tenen rentadora de roba elèctrica. A part existeixen dos tipus d’establiments comercials per a rentar roba fora de casa: les bugaderies, en què cadascú porta la seva roba i ocupa una màquina, amb el seu propi sabó, i les tintoreries que renten peces de roba de teixits que no es poden rentar a casa, així com catifes o cobrellits, guarden catifes i pells durant l’estiu i tenyeixen (per exemple en cas de dol) amb sistemes semiindustrials que tracten les peces una a una amb un cost alt per al client.

Planxadores

Antigament, les planxes s’escalfaven amb aigua bullent o carbó, amb gas o alcohol, i era un procés casolà molt feixuc.

L’ús de les planxes elèctriques es féu conegut a les llars a partir de l’electrificació de les cases, al principi del segle XX, i són els primers aparells elèctrics que s’adquireixen arreu. El 1913 apareix el primer model de planxa elèctrica que té aplicació industrial, obren les botigues de planxadores i les planxes es modernitzen. Durant la Guerra Civil, eren habituals les que funcionaven amb gas i també després de la Guerra, a causa de les restriccions elèctriques, algunes planxadores les feien servir. A casa, però, s’empraven més aviat les de carbó. Cap a la dècada dels seixanta les llars disposaven de planxa elèctrica. En el moment de planxar roba blanca es desfeia una pastilla de midó que es comprava a la drogueria i s’aplicava a les parts blanques dels vestits que es volien fer rígides i duradores, com els colls de les camises d’homes o els enagos de les noies i els vestits de comunió. El midó era antigament fècula de blat o arròs. Planxar sempre ha estat un ofici dur per la calor i la força física i també complex per la varietat de prisats, puntes i brodats que hi havia a les robes, elements que tenien les seves particularitats a l’hora de planxar-se.

Encara hi ha alguns establiments de planxadores a les ciutats i pobles de Catalunya que provenen del principi del segle XX. Se les contracta per a preparar l’aixovar i els vestits d’ocasions especials, com ara bateigs, comunions o casaments.

El servei domèstic

Poder contractar servei domèstic és un privilegi de les classes altes i mitjanes. Les dones contractades s’anomenaven minyones, amb un diminutiu que indica proteccionisme. En realitat, minyona vol dir “noia; personal del sexe femení que no passa de l’adolescència… criada, serventa fixa d’una casa” (segons la definició que se’n fa al Diccionari català-valencià-balear, 2000) i això significa que les noies entraven a servir en les cases riques quan eren molt joves i s’hi quedaven a viure. Enviaven periòdicament un petit sou a les seves famílies, però ja formaven part d’un altre món. Acostumaven a deixar les cases per casar-se, però sovint no es casaven i s’hi quedaven per sempre. El seu grau de submissió era tal, que es deia: “És com de la família”, i aquesta frase condensa un sou misèrrim, una gran familiaritat i manca de secrets per a unes dones pràcticament invisibles, submises, amb una gran capacitat de treball i que tenien poques estones d’oci o de vida pròpia. Treballar en una casa representava assumir una certa submissió, ja que eren joves i no coneixien la vida a la ciutat, i allà tenien un llit i el menjar. Elles esperaven casar-se per sortir d’aquesta vida tancada i esclava. Des del final de la Primera Guerra Mundial, algunes minyones es queixaven de les actituds paternalistes amb què eren tractades.

El servei domèstic era i és considerat una tasca femenina perquè resulta poc atractiu per als homes, per les característiques que presenta i la baixa remuneració. A més es realitza en un àmbit privat, l’atorgat socialment a les dones. Els homes contractats a les cases riques feien de xofer, majordom o masover, que es consideraven feines més prestigioses, sobretot les dues primeres ja que requerien una formació prèvia. A part, puntualment anaven a les cases les cosidores o les planxadores. L’emigració de les dones a les grans ciutats les portava a treballar de minyones o d’obreres, o bé al convent. Abans de la Guerra, moltes nenes arribaven a les grans ciutats i passaven una temporada a “El Servicio Doméstico”, convents de monges a Barcelona on dormien i rebien una mena de classes de tasques de la llar. Les dones de les classes mitjanes, en aparèixer una gran varietat d’electrodomèstics que simplificaven les feines, per una banda, i l’alt cost del servei domèstic per l’altra, van començar a assumir elles mateixes les tasques de la llar.

Des dels anys cinquanta és freqüent que el treball domèstic remunerat es faci a hores a diferents cases, la qual cosa ha modificat les relacions entre els patrons i les treballadores. Altres factors de canvi es relacionen amb el fet que actualment moltes treballadores de la llar són immigrants que, amb el seu sou, mantenen la família aquí o al seu país d’origen. Els anys vint les immigrants venien de València o de l’Aragó, els anys cinquanta i seixanta eren andaluses o castellanes i a partir dels anys vuitanta són extraeuropees. Les relacions de treball han canviat, ja que no és el mateix que les dones treballin i visquin a la casa des de nenes que ara que arriben com a dones i viuen en la seva pròpia casa. També s’han transformat les tasques de la llar, que s’han mecanitzat amb aparells com rentavaixelles, robots a la cuina o aspiradores d’última generació, però les funcions de la treballadora de la llar són les mateixes: tenir cura de nens i gent gran, netejar, cuinar i planxar. Potser aquests aparells fan la feina menys feixuga però és igualment repetitiva i les exigències pel que fa a la higiene, el servei de cuina i taula i d’altres han augmentat considerablement.

L’actualitat dels oficis

Tot aquest món dels oficis i serveis s’ha transformat radicalment els últims anys. Els oficis artesans urbans van perdent el seu concepte primigeni d’utilitat i s’incrementa la seva funció decorativa. Els objectes artesans útils persisteixen vius en diferents parts del món quan el seu preu és significativament inferior al del mateix objecte fabricat industrialment. Les perspectives de futur dels oficis artesans en el marc de la societat occidental s’orienten a la realització de petits treballs en sectors que no interessen a les grans empreses, amb activitats que s’adrecen a necessitats individuals i específiques, que no han d’ajustar els preus a la competència industrial, amb una demanda dispersa o local, i que demanen poc progrés tècnic o mecanització, amb un alt percentatge de mà d’obra i equipaments reduïts. En el futur es veuran subcontractats els serveis dels artesans quan la complexitat tècnica sigui alta, el treball lent i laboriós (com és en el cas de les brodadores i les cotillaires) i també en serveis de venda i postvenda, el “servei permanent”. Les reparacions, els “arreglos” demanen molta mà d’obra i poc material, i a la vegada és un treball autònom, “a mida”, que hauria d’estar ben remunerat. Moltes activitats artesanes tenen ara la forma d’economia submergida per adaptar-se al sistema capitalista, ja que no poden competir amb altres activitats comercials i es realitzen de nou a les cases, sense declarar.

Aparador de la botiga d’ A. Aquil·li Maggi, al Carrer Ample de Barcelona, un comerç centenari que destaca l’artesania dels seus productes.

Fototeca - Pepe Encinas

Els oficis urbans han tingut vigència des de la Revolució Industrial fins a la meitat del segle XX. Quan els anys seixanta l’Estat obligà a pagar les prestacions socials dels aprenents i aplicà una certa pressió fiscal a aquestes activitats, la vitalitat dels oficis a Catalunya començà a declinar. Especialment, la lenta desaparició del món menestral a la ciutat de Barcelona, que ha marcat el tarannà dels barcelonins, té relació amb una desvalorització de l’artesanat o del treball manual davant del treball intel·lectual o administratiu. Pel que fa a productes com els de la cistelleria, costura o terrissa, s’aprecia una manca d’innovació i de connexió amb els actuals corrents de moda, d’art i de cultura. Per altra banda es fa difícil una adaptació dels horaris dels establiments artesans i dels serveis a noves formes de vida i de treball dels habitants de les ciutats. També es palesa una dispersió i escassa comunicació entre petits comerços tradicionals i artesanals, així com l’ocupació per la indústria globalitzada de tots els espais de producció i comercialització. Les petites empreses artesanals perceben una alta pressió fiscal i una manca de suport de les administracions, com també un canvi en els sistemes de vida que els obliga a tancar els negocis.

De manera paral·lela al disseny industrial del nostre país, i com a paradoxa, l’únic que farà sobreviure l’artesà és la diferenciació del producte per la seva alta qualitat, quan l’objecte tradicional sigui incorporat a l’entorn quotidià i domèstic de les societats occidentals i es valori com únic i extraordinari, i quan en les societats menys industrials persisteixi pel seu valor utilitari i pel seu preu just.