i Joan Brossa i Cuervo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Brossa i Cuervo

teatre teat i poètica poètica
Poeta i dramaturg.
Barcelona, 19 de gener de 1919 — Barcelona, 30 de desembre de 1998

Fill d’un gravador, el 1936 s’allistà a l’exèrcit republicà i lluità en el front de Lleida. D’aquests anys són els primers escrits, en els quals ja apareixen alguns dels elements recurrents de la seva obra posterior, com són la militància d’esquerra i catalanista. Acabada la guerra civil, treballà a Barcelona com a gravador i venedor de llibres, però dedicat bàsicament a la seva obra. Durant un temps visqué en una gran precarietat material. Conegué Arnau Puig, Antoni Tàpies i Joan Ponç, amb els quals formà el 1948 el grup Dau al Set, en la revista del qual publicà, grup que també edità un únic número de la revista Algol. Molts poemes, però, romangueren inèdits durant anys.

El seu esperit de recerca, que concebia com a falses les fronteres entre gèneres, el portà a col·laborar amb artistes de diversos camps. A banda de la col·laboració amb Joan Miró, que conegué el 1941, destaca l’obra conjunta amb A. Tàpies, les afinitats amb el qual donaren lloc a una sovintejada i fèrtil associació. També treballà, entre molts altres, amb l’escultor Moisès Villèlia, el compositor Josep Maria Mestres i Quadreny, el poeta brasiler Joao Cabral de Melo i el cineasta Pere Portabella, per al qual escriví els guions de No compteu amb els dits (1967), Nocturn 29 (1968) i Cua de cuc (1969).

L’activitat creativa de Brossa, inconformista i d’una gran coherència, té com a expressió principal un concepte molt personal de la poesia, que hom pot qualificar d’investigació pràctica sobre el llenguatge o, més generalment, sobre els codis de la comunicació. A través d’un joc irònic que empra la descontextualització, el refús de la distinció entre paraula i objecte —procediment que es resol tant en jocs de paraules de base fonètica com en l’anomenada 'poesia visual ' — i l’associació lliure, Brossa construeix un món personal, d’un materialisme radical, que trastoca la percepció de la realitat, orientació molt relacionada amb la fascinació que Brossa sentí durant tota la seva vida per la màgia i pel transformista Frègoli.

La qualitat rupturista d’aquesta poètica no li impedí utilitzar formes tradicionals i, al costat dels ‘poemes objecte’ i de procediments propers als cal·ligrames del dadaisme, Brossa revelà un domini absolut de l’oda, el sonet i la sextina, formes a les quals recorregué molt sovint. La producció poètica de Brossa és molt abundant i la seva dispersió n'ha dificultat l’inventari. Les recopilacions més extenses són Poesia rasa (1943-59) (1970), Poemes de seny i cabell (1957-63) (1977) i Ball de sang (1941-54) (1982). Altres reculls —alguns inclosos en els anteriors— són Em va fer Joan Brossa (1950), Catalunya i Selva (1954-55), Des d’un got d’aigua fins al petroli (1971), Càntir de càntics (1972), Cappare (1973), La barba del cranc (1974), Maneres (1976), Sextines 76 (1977), Rua de Llibres (1980), Els entra-i-surts del poeta (1983), Ollaó (1989), Passat festes (1995, premi Crítica Serra d’Or), La clau a la boca (1997), Tot Brossa, poesia visual, poemes... (1998), La memòria encesa: mosaic antològic (1998), Alfabet desbaratat (proses 1948-1979) (1998) i Sumari astral (1999). , etc.

Quant al teatre, Joan Brossa el considerà una extensió de la seva poesia —de fet, l’afirmació inversa probablement seria igualment vàlida— i, per aquest motiu, el qualificà genèricament de Poesia escènica. Es tracta, generalment, de peces breus, de vegades properes al teatre de cabaret, que juguen amb la successió de tòpics o banalitats fora de context o utilitzades equívocament. La forma dialogada accentua el grotesc de les situacions, i ha fet que hom relacionés aquestes peces amb l’anomenat ‘teatre de l’absurd’. A El cop desert (1940) seguiren prop d’un centenar de peces, entre les quals destaquen Ahmosis I, Amenofis IV i Tutenkhamon (1947), La pregunta perduda (1952), Or i Sal (1959), Cavall al fons (1962), Calç i rajoles (1963), Suite bufa (1966), Striptease i teatre irregular (1969), etc. Tot i que des dels anys seixanta la seva obra era coneguda internacionalment, el reconeixement institucional no li arribà fins a la fi dels setanta.

En reconeixement a la inestimable aportació a les arts escèniques, el 1997 s’obrí una nova sala teatral que porta el seu nom, Espai escènic Joan Brossa, reconversió de l’antic teatre Tantarantana. A l’octubre de 1999 es constituí la Fundació Joan Brossa en un local del carrer Llúria de Barcelona amb l’objectiu de difondre la seva obra, que al maig de 2006 fou ampliat amb un espai d’exposició permanent que conté una mostra de les obres situades en la intersecció de poesia i art (poemes objecte, poemes visuals, instal·lacions, cartells, pel·lícules, etc.).

Els nombrosos poemes-objecte instal·lats en espais públics i els premis concedits (Ciutat de Barcelona 1978 i 1987, Crítica Serra d’Or 1979, 1980 i 1996, Lletra d’Or 1980, de la Crítica 1986, Medalla Picasso de la UNESCO 1988, Nacional de les Arts Plàstiques 1992, Nacional de la Crítica 1995, Nacional de Teatre 1998, Nacional de Cultura 1998, Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de Madrid 1998) testimonien la projecció de l’obra de Brossa en l’etapa final de la seva trajectòria.

Col·laboració: 
JoMC / LlBG
Llegir més...