i Jordi Carbonell i de Ballester | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jordi Carbonell i de Ballester

Jordi Carbonell i de Ballester

filologia filol i ciències polítiques polít
Filòleg i polític.
Barcelona, 23 d’abril de 1924 — Barcelona, Barcelonès, 22 d'agost de 2016

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, fou lector de català a la Universitat de Liverpool (1950-52), i en 1946-56 exercí com a secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Filològica del qual fou nomenat membre adjunt (1972), numerari (1982) i emèrit (1994). Del 1989 al 1995 en fou secretari i, en 1991-96, director de l’Oficina d’Onomàstica. Director de la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-71) i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-72) —d’on fou expulsat per raons polítiques—, fou membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973); del 1976 al 1989 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller (Sardenya) i, aquest mateix any, fundà l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-95). Professor de la Universitat Catalana d’Estiu (1970-75), formà part de l’equip rectoral d’aquesta institució (1990-97).

De la seva aportació acadèmica, cal destacar-ne els estudis sobre Joan Roís de Corella (del qual edità l’Obra profana el 1973) i la cultura catalana del segle XVIII i del començament del XIX al Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX, 1977; i especialment l’obra de Joan Ramis i Ramis, amb un estudi publicat el 1967), sobre la cultura catalana a Sardenya (curador d’Els catalans a Sardenya, 1984) i, en general, la història social de la llengua. Fou, també, crític teatral de Germinabit i de Serra d’Or i autor d’una extensa introducció al teatre de Josep M. de Sagarra.

Políticament mantingué un independentisme inequívoc des dels inicis de la seva trajectòria els anys quaranta com a estudiant universitari, el qual vinculà a un compromís també clar amb la democràcia i, en el terreny socioeconòmic, a posicions esquerranes. Pel seu activisme catalanista (entès des de d’una perspectiva dels Països Catalans en el seu conjunt), demòcrata i antifranquista fou objecte de detencions i maltractaments. Tingué també un paper molt destacat en les grans iniciatives unitàries de l’oposició antifranquista: la Taula Rodona (1966), l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, sobretot, l’Assemblea de Catalunya (1971). El 1979 contribuí a impulsar el moviment de Nacionalistes d’Esquerra, amb el qual s’integrà, el 1984, dins l’Entesa de l’Esquerra Catalana fins el 1992, que deixà aquesta organització per ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual fou president (1996-2004). L’any 2007 publicà el poemari Hortènsia i el 2010 les memòries Entre l’amor i la lluita. Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1984), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2002), la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona (2003), el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat (2014) i el premi Pompeu Fabra de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2016).

Col·laboració: 
JBCC
Data de revisió: 
2018-08-03
Llegir més...