i Convergència Democràtica de Catalunya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Convergència Democràtica de Catalunya

Sigla de CDC
Celebració del 16è congrés de Convergència Democràtica de Catalunya a Reus (2012)
© Convergència Democràtica de Catalunya
ciències polítiques polít
Partit polític d’àmbit català format el 1976, i vigent fins el 2016.

Sorgí al novembre del 1974 com una federació d’Unió Democràtica de Catalunya —que se’n desvinculà el 1976—, els seguidors de Jordi Pujol i Soley (Grup d’Acció al Servei de Catalunya), el Grup d’Independents de Miquel Roca i Junyent i el grup cristià Acció Obrera, els quals es fusionaren pel març del 1976 i convertiren CDC en un partit unificat, del qual J. Pujol esdevingué secretari general. Nacionalista, partidari d’un sistema federal a l’Estat espanyol i a Europa, fou membre de l’Assemblea de Catalunya i impulsor del Consell de Forces Polítiques; adoptà inicialment un programa de centreesquerra d’inspiració socialdemòcrata, i formà part del Pacte Democràtic per Catalunya.

El 1978 absorbí Esquerra Democràtica de Catalunya i, amb Unió Democràtica de Catalunya, formà la coalició Convergència i Unió, amb la qual ha concorregut a tots els comicis posteriors. Opció de centre reformista, catalanista i populista, arrelada a les comarques i a les classes mitjanes urbanes, la seva victòria en les eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 portà Jordi Pujol i Soley a la presidència de la Generalitat de Catalunya, càrrec en el qual fou reelegit.

El 1986, CDC, i especialment Miquel Roca, impulsaren el Partido Reformista Democrático, d’àmbit estatal, que obtingué escàs suport fora de Catalunya en les eleccions d’aquest any. El 1989 Jordi Pujol fou nomenat president del partit en substitució de Ramon Trias i Fargas, que ho havia estat des del 1978, i Miquel Roca ocupà la secretaria general. El 1993 Esquerra Catalana, escissió d’ERC, s’integrà a CDC. Pel gener del 1996 Pere Esteve i Abad substituí Miquel Roca en la secretaria general. El 1998 el partit subscriví, amb altres partits nacionalistes (BNG, PNB i UDC), l’anomenada Declaració de Barcelona, que advocava per un ple reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol i perquè se'n reformulés el concepte en un sentit menys unitarista.

A partir del 2001 inicià un a profunda i complexa renovació interna, amb vista a la retirada de Jordi Pujol, el seu líder carismàtic, de la primera línia política. Aquest procés estigué determinat per un context difícil a causa de la seva minoria al Parlament i per la polèmica entesa parlamentària amb el PP, i també per l’objectiu de configurar una federació política amb Unió. El 2001 Artur Mas i Gavarró substituí en la secretaria general Pere Esteve, el qual el 2002 abandonà el partit. La nova direcció es consolidà en un congrés, al juliol del 2004, en què Pujol fou elegit president, i Mas, secretari general, si bé el partit restà a l’oposició arran del pacte tripartit que instaurà una coalició de govern PSC-ERC-IC.

Arran d’un segon pacte del govern tripartit CiU tornà a restar a l’oposició després de les eleccions del 2006 fins les del novembre del 2010, en les quals aconseguí una victòria que permeté a Artur Mas i Gavarró ocupar la presidència de la Generalitat de Catalunya. En el 16è Congrés celebrat al març del 2012 tingué lloc una reorganització de la cúpula del partit: el líder històric i president de CDC Jordi Pujol passà a ocupar la presidència d’honor, mentre que Artur Mas en fou elegit president i Oriol Pujol i Ferrusola secretari general, entre altres canvis. Al setembre d’aquest any tingué lloc un viratge determinant del partit en assumir plenament la independència com a objectiu, després del rebuig del govern espanyol a la proposta de pacte fiscal de la Generalitat de Catalunya.

En sintonia amb aquest canvi, l’any 2014 CDC signà un acord d’associació amb Reagrupament.cat de Joan Carretero i Grau, pel qual ambdues formacions es comprometien a actuar coordinadament per l’assoliment de la independència de Catalunya i, en el pla estratègic, a concórrer junts a totes les eleccions de caràcter general. Tingué també un fort impacte en el partit la confessió pública que el seu líder històric i carismàtic Jordi Pujol i Soley féu al juliol del 2016 sobre una herència no declarada a hisenda, així com també les investigacions sobre presumptes irregularitats fiscals als seus fills. El mateix mes, Josep Rull substituí Oriol Pujol a la secretaria general. Al juny del 2015, arran de les creixents diferències entre CDC i UDC sobre la independència de Catalunya, CDC declarà dissolta Convergència i Unió, ruptura que es formalitzà poc després. En les eleccions del 27 de setembre de 2015 CDC formà part de la coalició electoral Junts pel Sí, juntament amb ERC, Reagrupament, Demòcrates de Catalunya i independents, que aconseguí ser la força més votada (62 escons, 30 dels quals de CDC), tot i que condicionada per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per a la formació de govern, que finalment imposà Carles Puigdemont com a president de la Generalitat en detriment d’Artur Mas.

La formació es presentà a les eleccions generals espanyoles del 20 de desembre de 2015 en la coalició Democràcia i Llibertat, que incloïa Demòcrates de Catalunya, Reagrupament i independents, i obtingué 8 diputats al Congrés, i 6 senadors. Novament amb el nom de CDC es presentà a les eleccions espanyoles del 26 de juny de 2016 i obtingué el mateix nombre de diputats i 2 senadors. En ambdues votacions Francesc Homs fou el portaveu al Congrés. Des de mitjan 2015 CDC afrontà un procés de renovació sota el lideratge d’Artur Mas. Al maig del 2016 la militància aprovà per àmplia majoria la creació d’un nou partit, descartant la refundació de CDC. Els dies 8, 9 i 10 de juliol de 2016 se celebrà un doble congrés de clausura de CDC i de fundació del nou partit polític hereu d’aquesta, el Partit Demòcrata Català (a partir de l’octubre, Partit Demòcrata Europeu Català), nom elegit per la majoria dels associats inscrits al congrés. El nou partit intentà d'aquesta manera distanciar-se de les acusacions de finançament il·legal de CDC, de què havia estat objecte des del 2005. Al gener del 2018, dins la sentència del cas Palau, la formació fou condemnada al pagament de 6,6 milions d'euros, quantitat que hauria obtingut a canvi de concessions d'obra pública a determinades empreses. L'ex tresorer del partit entre 2005 i 2010, Daniel Osàcar, també fou condemnat a presó.   

En l’àmbit europeu, des dels inicis concorregué a les eleccions al Parlament Europeu amb Unió Democràtica de Catalunya (tot i no compartir grup parlamentari), i al 2005 s’integrà al Partit Liberal Demòcrata i Reformista d’Europa. Els principals òrgans de premsa del partit foren CDC Informacions (1976-77) i, des del 1977, Convergència Democràtica.

Fora de la comunitat autònoma de Catalunya, el partit donà suport explícit a formacions de la resta dels Països Catalans no vinculades a partits d’àmbit estatal amb les quals compartia ideari. A la Catalunya del Nord, el 2006, a partir de l’aproximació al Bloc Català fou constituïda Convergència Democràtica de Catalunya/Convergence Démocratique de Catalogne com a federació autònoma de CDC. El 2011 incorporà una escissió del Mouvement Démocratique del centrista François Bayrou. Liderat des dels inicis per Jordi Vera, CDC de la Catalunya del Nord es dissolgué a l’octubre del 2016, poc després de la reforma territorial francesa que fusionà el Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus en una sola regió anomenada Occitània, i donà lloc a una nova formació regionalista, Oui au Pays Catalan, desvinculada de la successora de CDC a l’Estat espanyol, el Partit Demòcrata Europeu Català. A la Franja de Ponent, l’any 2009 fou creada Convergència Democràtica de la Franja, amb l’objectiu principal d’incidir en la defensa del català.

Col·laboració: 
JBCC
Llegir més...