Vida
Fill del notari Salvador Dalí i Cusí, amb el qual tingué una relació difícil que influí en la seva trajectòria posterior, ell mateix atribuí la seva personalitat singular a l’existència d’un germà mort tres anys abans del seu naixement a qui els pares havien posat el seu mateix nom. Estudià a l’Escola Municipal de Dibuix de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, on ingressà el 1922 i d’on fou expulsat el 1923 i el 1926. Freqüentà la Residencia de Estudiantes, on s’integrà en el grup que seria conegut més tard com Generació del 27 i entrà en contacte amb el futurisme. Tingué una estreta relació amb Luis Buñuel, García Lorca i Pepín Bello. El 1927 s’inicià a Barcelona amb l’escenografia de Les forces de l’amor i de la màgia (1927), farsa del segle XVII muntada per Adrià Gual. Els anys 1925, 1926 i 1928 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona, i el 1935 a la Llibreria Catalònia, anys en què la seva pintura, el Manifest Groc (1928), els seus articles a L’Amic de les Arts i les conferències (1930) a l’Ateneu Barcelonès i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular provocaren reaccions violentes de signe divers, entre d’altres, per insultar la memòria d’Àngel Guimerà. Tanmateix, en la primera de les conferències, Posició moral del surrealisme, ja emprengué i adoptà definitivament la defensa d’aquest moviment, que adoptà com a base de la seva futura obra artística, basada en el mètode paranoicocrític, una visió objectiva d’imatges detalladament realistes cadascuna de les quals no representa un sol objecte sinó diversos. Instal·lat a París des de la darreria dels anys vint, esdevingué la figura més brillant del surrealisme pictòric, que traslladà també a l’escenografia (ballet Bacanale, 1939, del qual escriví també el llibret), activitat que continuaria en l’etapa americana amb títols com Labyrinth (1941) o Mad Tristan (1944). A París conegué la muller de Paul Éluard, Jelena Diakonova, anomenada Gala, amb qui es casà el 1934. Convertida en la seva musa, consellera i administradora financera, Gala orientà de manera determinant Dalí en la seva trajectòria artística i la seva projecció pública.
En 1940-48 s’establí a Nova York, i consolidà la seva projecció internacional, a la qual contribuí tant o més que la seva pintura el seu histrionisme i l’aptitud per a l’espectacle i la propaganda. Feu nombroses exposicions individuals, la més celebrada de les quals fou la del Museu d’Art Modern de Nova York (1941), i escriví i publicà també obres, com The Secret Life of Salvador Dalí (1942). Situat amb aquestes activitats públiques al marge de l’ortodòxia surrealista, i decantat pel franquisme ja el 1939, fou expulsat del grup, acusat de feixista per André Breton, el qual, amb el seu nom, formà i popularitzà l’anagrama Avida Dollars. Alternà l’estada nord-americana amb sojorns a Portlligat, paisatge esdevingut leitmotiv en la seva obra.
En tornar a Espanya el 1948, seguí, segons ell, la tradició espiritual de Zurbarán, Murillo, Valdés Leal i els grans místics de la literatura castellana. La conferència Por qué fui sacrílego, por qué soy místico a l’Ateneu Barcelonès (1950), tingué un ressò similar, bé que de significació oposada, a la que havia pronunciat el 1930. A través d’aquest i altres textos i pronunciaments públics es declarà místic, feu apologia d’alguns dels valors més enaltits pel franquisme i es decantà públicament en favor d’aquest règim. Trobà així una fórmula artística admesa per l’Estat espanyol, la qual li permeté seguir exercint com a artista des de Catalunya servint-se de la glòria i promoció dels estaments oficials. Tanmateix, la seva actitud i els matisats elogis a Picasso contribuïren a una certa liberalització del concepte oficial de l’art.
En la seva darrera etapa creativa, continuà les múltiples activitats: publicació d’articles en revistes franceses i nord-americanes, col·laboracions escèniques i cinematogràfiques, realització de cartells i gravats (sèrie L’alquímia dels filòsofs, 1976), il·lustració de llibres (edicions de la Divina Comèdia, 1953 i El Quixot, 1957), disseny de joies, escultures i objectes diversos, exposicions arreu d’Europa i Amèrica, disseny, publicitat, etc. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de França, i el 1982 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat, i del rei Joan Carles I el títol de marquès de Púbol. Dissenyà un museu monogràfic propi a Figueres, el Teatre Museu Dalí, inaugurat el 1974. Després de la mort de Gala (1982), visqué retirat i envoltat per un grup reduït de col·laboradors. El 1984 es constituí la Fundació Gala-Salvador Dalí que té cura del seu llegat. El 2009 es constituí a Berlín un museu dedicat al pintor a partir de l’exposició itinerant “Dalí - Die Ausstellung”, que reunia un fons d’unes 400 peces procedents de col·leccions privades, i el gener del 2011 fou inaugurat a la ciutat nord-americana de Saint Petersburg (Florida), el Salvador Dalí Museum.
La pintura de Dalí
L’obra pictòrica de Dalí, d’una originalitat i qualitat innegables, partí del Noucentisme i, després d’una etapa cubistitzant, adoptà el que ell anomenà activitat paranoicocrítica que donà la seva obra més característica: escenes oníriques realitzades amb una extraordinària minuciositat tècnica, influïdes per la pintura metafísica i per l’obra de Feliu Elias: Cistell amb pa (1925), La sang és més dolça que la mel (1927), Retrat de Paul Éluard (1929), El gran masturbador (1929), El joc lúgubre (1929), Persistència de la memòria (Rellotges tous) (1931, al Museum of Modern Art de Nova York), Retrat de Gala (1931), El naixement dels desigs líquids (1932), El desnonament del moble-aliment (1934), Presagi de la Guerra Civil (1936), Autoretrat amb bacó fregit (1941), diverses variacions sobre el tema de L’àngelus de Millet, etc.
El seu gust per les perspectives desolades sembla ésser influència de Modest Urgell, com també del paisatge empordanès. L’estada a Itàlia durant la Guerra Civil de 1936-39 inaugurà una etapa on predominen els temes religiosos, històrics i al·legòrics: Temptació de sant Antoni (1947), Leda atòmica (1949), La Mare de Déu de Portlligat (1950), El Crist de sant Joan de la Creu (1950), Descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom (1959), Batalla de Tetuan (1962) —inspirat en Fortuny—, etc.; és en aquest període que aconseguí els seus jocs visuals més espectaculars: Bust de Voltaire (1941), Retrat del meu germà mort (1936). En etapes successives emprà l’holografia i creà pintures estereoscòpiques com La cadira (1975). Ultra les nombrosíssimes exposicions internacionals i antològiques portà a terme una gran campanya de revaloració de l’art pompier (Meissonier, Fortuny, Gustave Moreau) i contribuí a la difusió del Modernisme català arreu del món.
Dalí, escriptor
La faceta d’escriptor complementa la de pintor i artista. El primer que publicà foren dos textos poètics i unes notes sobre pintors a la revista estudiantil Studium (1919) i l’article “De la Rússia dels soviets” (1921), una defensa del govern revolucionari rus. El 1994 es publicà el dietari juvenil inèdit Un diari: 1919-1920. Les meves i impressions i records íntims, testimoni de la Catalunya d’aquells anys i, especialment, de la ciutat de Figueres, que contrasta amb la mistificació d’ell mateix en escrits posteriors. També daten dels anys vint dues temptatives de novel·la en català, Tardes d’estiu i La immensa Maria. Entre el 1927 i el 1929, a més d’algunes col·laboracions en castellà a La Gaceta Literaria de Madrid, edità els seus textos literaris catalans més importants a L’Amic de les Arts. El 1927 hi publicà “Sant Sebastià”, text en què exposa el seu concepte objectivista de l’art, el qual, com la ciència, ha d’estudiar el món en allò que té d’extern sense parar esment en la interioritat de l’home que el percep, permetent-li copsar amb precisió aspectes aparentment inaprehensibles com el mar o el sofriment. Seguiren altres textos teòrics com “Nous límits de la pintura” o “L’alliberament dels dits”, en què Dalí mostra el seu progressiu acostament al surrealisme.
També a L’Amic de les Arts publicà proses poètiques, com Poema de les cosetes o Peix perseguit per un raïm, en les quals es dona una visió original del món a partir de les relacions que s’estableixen entre diverses imatges canviants. El 1928 signà amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà el Manifest antiartístic català, conegut com Manifest Groc, un sorollós atac contra la tradició cultural autòctona. El 1930 publicà el seu primer llibre, La femme visible, recull d’assaigs i textos literaris. Durant el període nord-americà (1930-40) publicà en traducció anglesa les seves dues obres literàries de més volada, escrites originàriament en francès: la recreació autobiogràfica The Secret Life of Salvador Dalí (1942) i la novel·la Hidden Faces (1944), a més dels dos exemplars de la publicació Dalí News (1945-47) i Fifty Secrets of Magic Craftsmanship (1948), entre d’altres. El 1948 retornà a Europa amb textos i conferències en castellà i francès, com Por qué fui sacrílego, por qué soy místico (1950), Manifeste mystique (1951) i Picasso y yo (1951), i publicà els llibres Journal d’un génie (1954) i Le mythe tragique de l’Angelus de Millet (1963). En la seva darrera etapa creativa, les seves múltiples activitats en el camp de les arts plàstiques deixaren força de banda el vessant literari. Ja pòstumament es recollí la seva obra catalana al volum L’alliberament dels dits (1995). El 2003 s’inicià la publicació de la seva obra escrita completa, traduïda al català i al castellà.
Dalí i el cinema
Al costat del vessant pictòric i literari, Salvador Dalí tingué una relació especialment fructífera amb el cinema: fou un dels pocs artistes de les primeres avantguardes del segle XX, al costat de Marcel Duchamp o de Fernand Léger, que s’interessà pel nou art. Entre el 1927 i el 1929 el cinema prengué una rellevància cabdal en la seva incipient teoria artística, que entenia l’objectivitat de l’aparell cinematogràfic com una nova mirada envers la realitat, que permetia instaurar unes noves concepcions antiartístiques, idees que expressà en articles com ara “La fotografia, pura creació de l’esperit” (1927) i “Cinema” (1928), publicats a L’Amic de les Arts, o “Film-arte, film-antiartístico” (La Gaceta Literaria, 1927), textos en què identifica cinema i modernitat. El 1929 col·laborà amb Luis Buñuel en el guió i el rodatge d’Un chien andalou, que Dalí qualificà de “documental de l’inconscient”, esdevingut una de les màximes expressions del surrealisme cinematogràfic, sobre el qual, amb motiu de la presentació del film a Barcelona (1929) publicà un article a Mirador. El 1930 tornà a col·laborar amb Buñuel en el guió i en algunes idees per a L’âge d’or, de la qual restà decebut per l’anticlericalisme explícit, i que el portà a trencar amb Buñuel. El 1932 publicà a París Babaouo (C’est un film surrealiste!), un guió precedit d’una peculiar visió de la història del cinema.
Ja als Estats Units treballà en diverses idees per a ser portades a la pantalla: The Surrealist Mistery of New York (1935); Giraffes on Horseback Salad (1937), un guió per als germans Marx a partir de l’amistat amb Harpo Marx; La carretilla de carne (1949), o El alma (1951). El 1945 col·laborà també amb Alfred Hitchcock en la seqüència onírica d’Spellbound, i posteriorment amb Luchino Visconti (Rosalinda o As you like it, 1949) i amb Luis Escobar (Don Juan Tenorio, 1949). El 1954 rodà amb Robert Descharnes L’aventure prodigieuse de la dentellière et du rhinocéros (inacabada). A mitjan anys quaranta conegué Walt Disney, per al qual el 1946 treballà en el curt d’animació Destiny, que no acabà. Completat el 2001 a partir dels 17 segons originals, el curt es recuperà amb el títol de Destino, i s’estrenà el 2003; fou premiat als festivals de Melbourne i Rhode Island i nominat als Oscar (2004). Codirigí també Chaos and Creation (1960, amb Philippe Halsman) i Impressions de la Haute Mongolie (Hommage à Raymond Roussel) (1975, amb José Montes-Baquer). A partir del 1969 aparegué en anuncis per a la televisió i fou objecte de múltiples documentals, reportatges televisius i entrevistes i el seu personatge fou protagonista d’alguns films de ficció, entre els quals cal destacar Dalí (1990), d’Antoni Ribas i Babaouo (1997-98), de Manuel Cussó-Ferrer, sobre el guió homònim del 1932, Buñuel y la mesa del rey Salomón (2001), de Carlos Saura.
Bibliografia
Altaió, Vicenç (dir.) (2004): Dalí, una vida de llibre. Barcelona, Destino.
Balaguer, Josep Maria (1989): “Dalí-Gasch: bona cuina. Art i mercat a la Catalunya de les avantguardes”. Lletra de Canvi, 13, p. 26-30.
Diversos autors (1990):“Archivos de la Filmoteca”, núm. 8, desembre del 1990 - febrer del 1991, p. 78-133.
Diversos autors (1990): Dalí escriptor. Barcelona, Fundació Caixa de Pensions.
Fanés, Fèlix (1990): “Mig secret, mig ocult. Salvador Dalí, escriptor”. Els Marges, 42, p. 3-17.
Fanés, Fèlix (1991): “Salvador Dalí, cineasta sin films”, Surrealistas, surrealismo y cinema. Fundació la Caixa, Barcelona, p. 169-184.
Fanés, Fèlix (1995): “Chaos and Creation, un film inédito de Salvador Dalí”, De Dalí a Hitchcock. Los caminos en el cine. AEHC / CGAI, Madrid / Lugo, p. 19-25.
Fanés, Fèlix (1998): “Dalí y Harpo Marx. Un guión inédito”, Cuadernos de la Academia, núm. 2, p. 175-186.
Fanés, Fèlix (2003): “Pròleg”, dins Salvador Dalí: Obra completa. Vol. I: Textos autobiogràfics 1. Barcelona, Destino / Fundació Gala-Salvador Dalí, p. 9-39.
Fanés, Fèlix (ed.) (2004): Dalí. Cultura de masses. Fundació la Caixa, Barcelona.
Fernández Puertas, Víctor (1996): “Sobre una amistat: Dalí i Buñuel”. Revista de Catalunya, 112, p. 85-112.
Frisach, Montse (2001): “Els Dalí de Walt Disney”, Avui, 25-26 12., p. 31.
Gibson, Ian (1998): La vida excessiva de Salvador Dalí. Barcelona, Empúries.
Gubern, Romà (1999): “Salvador Dalí: lo putrefacto y lo antiartístico”, Proyector de luna. La generación del 27 y el cine. Barcelona, Anagrama, p. 43-65.
Minguet Batllori, Josep Maria (ed.) (1991): Salvador Dalí i el cinema, Filmoteca de la Generalitat, Barcelona; Salvador Dalí, cine y surrealismo(s). Parsifal Ediciones
Minguet Batllori, Josep Maria (2004): El Manifest Groc. Dalí, Gasch, Montanyà i l’antiart. Barcelona, Generalitat de Catalunya / Galaxia Gutenberg / Fundació Joan Miró.
Pas, Annemieke Van De (1989): Salvador Dalí. L’obra literària. Una visió de conjunt. Barcelona, Mediterrània.
Pérez Perucha, Julio (1983): “Dalí y el cinema: una relación frustrada”. Contracampo, núm. 33, p. 18-41.
Sánchez Vidal, Agustín (2004): “Introducció”, dins Dalí, Salvador: Obra completa. Vol. III: Poesia, prosa, teatre i cinema. Barcelona, Destino / Fundació Gala-Salvador Dalí.
Sánchez Vidal, Agustín (1988): Buñuel, Lorca, Dalí: el enigma sin fin. Barcelona, Planeta.
Santamaria de Mingo, Vicent (1999): “Foix, Dalí i les imatges hipnagògiques”. Els Marges, 63, p. 7-19.
Santamaria de Mingo, Vicent (2005): “Dalí i el materialisme dialèctic com a teoria del coneixement”. Revista de Catalunya, 202, p. 61-84.
Santamaria de Mingo, Vicent (2005): El pensament de Salvador Dalí en el llindar dels anys 30. Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.
Santamaria de Mingo, Vicent (2005): “Huysmans, una referència fonamental per a Dalí”. Els Marges, 75, p. 46-61.
Santos Torroella, Rafael (1988): “La primera polèmica entorn de Dalí. La mel és més dolça que la sang o la sang és més dolça que la mel?”. Revista de Catalunya, 21, p. 91-110.