i Nicolau Eimeric | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nicolau Eimeric

SinònimNicolau Aymerich
SinònimNicolau Aymerich
lingüística ling
Escripturista, biògraf i canonista.
Girona, Gironès, 1320 — Girona, Gironès, 1399

Ingressà (1334) al convent de dominicans de Girona, on estudià sota la direcció de Dalmau Moner (de qui escriví una biografia, publicada per Diago el 1599), es doctorà en teologia a París (1352) i tornà a Barcelona. Nomenat inquisidor general de la corona catalanoaragonesa (1356), fou deposat el 1360 pel capítol general de Perpinyà per la seva implicació en el procés contra el beguí Nicolau de Calàbria. Vicari general de l’orde (1362) i elegit provincial, aquesta darrera elecció fou invalidada per Urbà V per irregularitats. De nou inquisidor general (1366), afrontà obertament els lul·listes, actitud que li valgué l’exili per part de Pere III de Catalunya-Aragó; es retirà a Avinyó al servei dels papes Climent VII i Benet XIII i esdevingué el teòleg oficial de la cúria i defensor de la concepció teocràtica del poder eclesiàstic, tan cara als pontífexs avinyonesos. Atacà amb energia astròlegs, nigromàntics i alquimistes, com també els joaquimistes i espirituals. De retorn a Catalunya, féu cara de nou als lul·listes, sobretot arran del seu famós tractat Directorium inquisitorum (escrit a Avinyó el 1376 i editat cinc vegades al s XVI), exposició estructurada de la doctrina i del procediment de l’ofici inquisitorial, al qual inclogué un índex de vint obres de Ramon Llull denunciades per ell com a herètiques i contra les quals aconseguí una butlla condemnatòria, considerada pels lul·listes com a falsa ( lul·lisme ). El 1388 deixà d’ésser inquisidor general del Regne de València. Expulsat de nou per Joan I el 1393, es refugià a Avinyó fins el 1397, que retornà definitivament a Girona. Deixà escrits més de trenta tractats.

Col·laboració: 
AOl / EDG
Llegir més...