i Estats Pontificis | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Estats Pontificis

història hist
Conjunt de territoris d’Itàlia que formaren els dominis temporals dels papes de Roma.

Des del s IV aquests havien posseït un patrimoni extens però sense sobirania. Durant la dominació bizantina d’Itàlia, el ducat de Roma depengué, en teoria, dels emperadors de Constantinoble, però de fet fou independent i els pontífexs anul·laren, amb llur prestigi i autoritat, el poder de la noblesa local. Davant la invasió longobarda, al s VIII, el papa Esteve III demanà auxili a Pipí el Breu, el qual es comprometé (754) a “restituir” al pontífex les terres perdudes, promesa que constitueix la controvertida “donació” de Pipí el Breu damunt la qual basaren els papes llur sobirania. Derrotats, els longobards cediren a Roma la Romanya i un sector de l’Emília (amb Ravenna) i una franja de territori als Apenins, la qual unia aquests territoris amb el Laci, també en poder dels papes. Una nova donació de Carlemany (774) hi afegí la Marca d’Ancona, la Sabina, les ciutats d’Orvieto i Urbino, etc. El domini papal fou precari durant l’alta edat mitjana. Els conflictes d’autoritat amb els emperadors germànics ocasionaren que el papa Gregori VII s’hi enfrontés (lluita de les Investidures). La presència germànica a Itàlia enfrontà reiteradament els partidaris del papa (güelf) amb els de l’emperador (gibel·lí). Els papes empraren sovint llur autoritat espiritual per a dominar els adversaris (especialment amb l’excomunió), fet que explica la supervivència de llurs estats en una lluita desigual. En una segona etapa d’aquesta, Frederic I Barba-roja, derrotat a Legnano, hagué de reconèixer els Estats Pontificis (1176), els quals esdevingueren poderosos sota Innocenci III. Les lluites amb l’Imperi, represes per Gregori IX, acabaren amb la pau de Sant Joan del Laterà (1244). Els Estats Pontificis en sortiren, però, molt debilitats. La presència germànica a Sicília era una amenaça i el papa d’origen francès Urbà IV procurà la substitució dels Hohenstaufen sicilians per la casa d’Anjou: la intervenció de Pere II de Catalunya-Aragó, emparentat amb els Hohenstaufen per la seva muller Constança, frustrà aquests designis i inicià la presència catalana al sud d’Itàlia, malgrat les protestes, excomunions i atacs dels pontífexs. Poc després, el conflicte entre el papa Bonifaci VIII i Felip IV de França provocà la ingerència francesa en l’elecció del seu successor, Climent V, que s’instal·là a Avinyó. D’aquesta crisi del pontificat derivà l’anomenat Cisma d'Occident. Durant el Renaixement els Estats Pontificis, amb la capital, Roma, foren centre d’irradiació cultural i artística. La intervenció dels papes en la política internacional desembocà en la invasió dels Estats Pontificis per l’emperador Carles V i el saqueig de Roma. Des d’aleshores, malgrat l’oposició d’alguns papes, Roma fou sotmesa, com altres estats italians, a l’hegemonia dels Habsburg de Castella. El concili de Trento reforçà l’autoritat papal i donà lloc a reformes administratives importants. La gran crisi de l’Antic Règim trasbalsà els Estats Pontificis; envaïts per França, foren ocupats en gran part (1797); el 1798 fou proclamada la república romana i Pius VI, presoner dels francesos, morí mentre era deportat a França. Restaurada l’autoritat papal (1799) gràcies a Nàpols i a Àustria, els estats aviat passaren a mans de Napoleó (1809). El Congrés de Viena restaurà (1815) els estats papals. L’actitud reaccionària de Lleó XII i Gregori XVI no pogué neutralitzar les idees liberals i patriòtiques; fracassada la idea d’unificar Itàlia sobre la base del pontificat, el poder temporal del papa deixà d’ésser viable. Pius IX inicià un govern més moderat (1846-48); però, exiliat a Gaeta per la revolució de 1848-49, esdevingué reaccionari en recuperar el tron. Aquest se sostenia només per l’ajut francès, però en caure Napoleó III (1870) els Estats Pontificis, únic obstacle que restava a la reunificació italiana, foren ocupats per les forces de Víctor Manuel II de Savoia, en el moment que el concili I del Vaticà acabava de declarar la infal·libilitat pontifícia. Pius IX restà tancat al Vaticà i es negà a admetre el nou estat de coses, que anys després fou resolt amb la creació (1929) d’una sobirania temporal pontifícia limitada al territori reduït de la Ciutat del Vaticà.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...