i Fons Monetari Internacional | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Fons Monetari Internacional

Sigla de FMI
Sigla de FMI
economia econ
Organisme econòmic creat el 1944 pels acords de Bretton Woods, amb seu administrativa a Washington.

Objectius

La seva finalitat és afavorir el desenvolupament econòmic en el context de la globalització i la intensificació dels intercanvis comercials. Amb aquest objectiu general, assessora els governs i les seves institucions econòmiques a partir d’estudis, anàlisis i estadístiques. Proporciona també assistència tècnica i formació per al millor aprofitament dels recursos i concedeix crèdits als estats per a combatre situacions de pobresa o dificultats econòmiques excepcionals, ajut condicionat sempre a l’aplicació de les mesures que proposa.

D’acord amb l’experiència dels anys trenta, una altra de les prioritats fou també la creació d’un marc econòmic global que evités la repetició de crisis d’aquesta magnitud o, si més no, amortir-ne les conseqüències sobre les economies. Al mateix temps, l’èmfasi en els intercanvis globals d’abast mundial i la realitat econòmica interdependent que n'hauria de resultar es consideraven essencials per a evitar les tendències autàrquiques i proteccionistes del període d’entreguerres que finalment entrarien en conflicte a la Segona Guerra Mundial.

Per a assolir aquests dos objectius, actua com a àrbitre d’un codi de conducta financera internacional basat en el manteniment per a tots els estats d’un tipus de canvi estable i en la convertibilitat entre les diferents monedes. Assisteix els estats membres en les dificultats de pagaments exteriors (préstecs en divises, assessorament tècnic, etc.).

Història

El pes decisori dels EUA en la institució, que en principi havia de ser de caràcter multilateral, derivava, d’una banda, de l’ensorrament de les economies europees després de la Segona Guerra Mundial i de la configuració del bloc soviètic durant la guerra freda, el qual, fora de col·laboracions puntuals, actuava des d’uns pressupòsits econòmics diferents i sovint antagònics. Tanmateix, hi hagué excepcions, com la de Iugoslàvia (un dels quaranta membres originals), Romania (que hi ingressà el 1972), Vietnam (que hi continuà malgrat esdevenir un estat comunista arran de la unificació de l’any 1975), la República Popular de la Xina (que ocupà el lloc de Taiwan l’any 1980), a més d’alguns satèl·lits de l’URSS al final dels anys vuitanta. Malgrat l’augment progressiu de membres amb trasfons cultural molt divers, l’enfocament, les qüestions i les estratègies han estat molt predominantment les del pensament econòmic anglosaxó.

Durant la postguerra la influència de l’FMI s’exercí sobretot a Europa Occidental tant de forma directa, amb el Pla Marshall, com indirecta, amb la creació de la Comunitat Econòmica Europea i altres institucions i organismes d’àmbit transfronterer. Poc després, l’inici de la descolonització i l’aparició de nous estats africans, la gran majoria dels quals ingressaren a l’FMI, posà de manifest les dificultats de la política de crèdits a unes societats amb uns nivells de pobresa i endarreriment inèdits sotmeses sovint, a més, a una inestabilitat crònica i uns graus de corrupció que dificultaven extraordinàriament l’assistència.

D’altra banda, la inestabilitat monetària internacional a partir dels anys seixanta impedí que les normes establertes pel conveni constitutiu de l’FMI fossin respectades. Per això, l’FMI establí el 1968 els drets especials de gir per tal de substituir el dòlar nord-americà de la seva funció de moneda internacional i creà nous mecanismes d’ajust de les paritats entre monedes per a evitar les devaluacions i les revaluacions contínues.

Els drets especials de gir són valorats des del 1976 segons la mitjana de les monedes dels països econòmicament més importants, per tal d’evitar-ne la distorsió pel canvi constant del preu de l’or —privat de la seva funció monetària per la II Esmena al Conveni de l’FMI del 1978— o de les principals monedes. La valoració dels drets especials de gir es basà des del 1981 en el dòlar, la lliura esterlina, el marc alemany, el franc francès i el ien japonès. El Fons Monetari Internacional permeté des del 1978 la possibilitat de flotació de les monedes dels països membres, car en la realitat el tipus de canvi fix establert a Bretton Woods no s’acomplia.

El 1982, l’empitjorament de les condicions del deute d’alguns països amb creditors privats amenaçà convertir-se en una crisi global, i l’FMI actuà aleshores com a àrbitre, rellançant el seu protagonisme coordinant i garantint l’actuació d’entitats privades, amb les quals actuà concertadament.

Arran del període de liberalització iniciat cap a la meitat dels anys vuitanta, l’URSS ingressà a l’FMI. En desaparèixer l’Estat soviètic (1991), Rússia i la resta de nous estats sorgits de l’antic bloc comunista passaren a ser-ne membres. Juntament amb la negociació del deute extern dels països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, la reestructuració de les economies dels antics països socialistes envers un sistema de mercat lliure esdevingué la principal tasca de l’ FMI a la darrera dècada del segle XX.

L’any 1997, la crisi econòmica dels mercats financers asiàtics comportà el replantejament de les seves posicions en la liberalització del sector financer, que en part aplicà a la crisi financera mundial desencadenada l’any 2007, la més greu des de la dels anys trenta del segle XX, actuant com a prestador d’estats en situació d’emergència però també per a estimular les economies que havien adoptat mesures amb bons resultats.

El 2011 l’FMI tenia 187 membres, gairebé la totalitat dels estats sobirans.

Organització

És organitzat com a societat anònima en què cada Estat membre té un dret de vot proporcional a la quota que hi aporta, fixada d’acord amb la seva importància econòmica. L’any 2011 el membre que contribuïa amb una major quantitat eren els EUA (17,7% del total que es traduïa en una ponderació del seu vot del 16,7%). Els següents estats, per ordre de contribució, eren el Japó (6,5%), Alemanya (6,1%), França i la Gran Bretanya (4,5% cadascun), la Xina (4%), Itàlia (3,3%), l’Aràbia Saudita (2,9%), el Canadà (2,6%), Rússia i l’Índia (2,5% cadascun), els Països Baixos (2,1%), Bèlgica (1,9%), el Brasil (1,7%), Espanya (1,6%) i Mèxic (1,5%).

El càrrec de director general té una durada de cinc anys amb opció a reelecció. Des dels inicis de la institució és ocupat per un europeu en virtut d’un pacte tàcit amb els EUA que reserva la direcció del Banc Mundial a un nord-americà. Des de la dècada final del s. XX, els estats amb economies emergents que han anat assolit una importància relativa creixent en el PIB mundial (molt especialment la Xina, però també l’Índia i el Brasil) han reclamat una major presència a la direcció d’aquestes institucions.

Fins el 2011 dirigiren el FMI Camille Gutt (Bèlgica) del 1946 al 1951; Ivar Rooth (Suècia) del 1951 al 1956; Per Jacobsson (Suècia) del 1956 al 1961; Pierre-Paul Schweitzer (França) del 1961 al 1973; Hendrikus Johannes Witteveen (Països Baixos) del 1973 al 1978; Jacques de Larosière (França) del 1978 al 1987; Michel Camdessus (França) del 1987 al 2000; Horst Köhler (Alemanya) del 2000 al 2004; Rodrigo Rato (Espanya) del 2004 al 2007 i Dominique Strauss-Kahn (França) del 2007 al 2011. Arran de l’escàndol que forçà aquest a dimitir anticipadament, el substituí en el càrrec la també francesa Christine Lagarde.

 

 

 

Col·laboració: 
FGr
Llegir més...