Fill d’un ric marxant, Pietro Bernardone, i d’una dama provençal, Pica, es dedicà de jove a les armes. Presoner dels senyors de Perusa, caigué malalt després d’alliberat. Aquesta malaltia el canvià. Guarit, intentà d’anar a la Pulla a combatre els infidels, però a Spoleto decidí d’emprendre una nova vida. Retirat a l’esglesiola de Sant Damià, segons la tradició, el vell crucifix li parlà. Abandonà la casa paterna (1207) i es reclogué de nou, com a eremita, a Sant Damià. Iniciada la predicació, aplegà aviat un grup de seguidors, els quals reberen, el 1210, l’aprovació d’Innocenci III (franciscà). Clara d’Assís també el seguí i fundà amb ell, el 1212, les clarisses. Francesc visità Espanya a la fi del 1213 (data que alguns avancen al 1211), acompanyat de fra Bernardo da Quintavalle, quan desitjava anar al Marroc a predicar als moros; ací fou atacat d’una gran malaltia i és tradició que s’hostatjà a l’hospital de Sant Nicolau de Barcelona, prop la mar, on fou fundada després la primera casa religiosa franciscana. Abans o després de la seva malaltia visità Sant Jaume de Galícia. Les tradicions sobre la seva estada i predicació a Catalunya són comunes arreu del país i es localitzen en capelles i convents de Perpinyà, Vic, Santpedor, el Lledoner de Cervelló, Sant Joan Despí, Cervera, Lleida, etc. El 1215 assistí al concili IV del Laterà, on el papa aprovà de nou la regla de la fraternitat. Completà l’organització de l’orde i intentà de predicar a França (1217), però, aconsellat pel cardenal Hugolí, futur Gregori IX, restà a Itàlia. El 1219 s’uní a la croada d’Egipte i visità Palestina. De retorn a Itàlia renuncià a dirigir l’obra per ell iniciada i que havia pres unes proporcions insospitades i reprengué la predicació i la vida eremítica. La seva figura és peculiar: cantava a les places, predicava als ocells, apaivagava el llop de Gubbio. Francesc restà sempre diaca sense ésser ordenat sacerdot. Fou el primer a representar el pessebre, en una cova de Greccio. El 1224, al mont Verna, fou marcat amb els estigmes de la passió de Crist. Tornà a Assís malalt i cec. Abans de morir compongué l’himne al germà sol i a la germana aigua. Francesc és una de les figures més belles del cristianisme. És l’esperit cristià sense gairebé cos, sense gaire possibilitat de trobar una regla canònica que l’expressi. Centrà tota la doctrina evangèlica en la pobresa. L’estimació optimista que sentí per la creació (dins la línia de l’humanisme italià precoç), en contrast paradoxal amb el seu total despreniment, fa que s’aparti de l’antiga i més tradicional concepció de la vida monàstica. Fou canonitzat el 1228 per Gregori IX. La seva festa se celebra el 4 d'octubre.