La capital és Gaza. Situada en una petita franja planera al litoral mediterrani, de clima mediterrani, els musulmans hi són majoritaris. La ciutat de Gaza fou un centre comercial i, sobretot, estratègic cananeu. Constituïa el terme de la ruta militar que la lligava amb Egipte a través de Rafah i era la porta d’entrada a Palestina, raó per la qual els faraons la mantingueren sota llur domini des del segle XV aC fins al XIII aC. Ocupada pels filisteus (segle XII aC), esdevingué una ciutat de la pentàpolis filistea. Fou conquerida per Tiglath-Pileser III, pel faraó Nekao (608 a 605 aC), per Cambises (529 aC) i per Alexandre el Gran (322 aC). Des del 40 aC fins al 4 aC formà part del regne d’Herodes i, més tard, fou ciutat independent. Presa als bizantins pels àrabs (632), esdevingué plaça forta dels templers (1152). Posteriorment passà als otomans, i el 1917, als britànics dins del mandat de Palestina. En declarar-se la independència d’Israel (1948), fou ocupada per Egipte, el qual emparà un govern panpalestí reconegut per la Lliga Àrab. Gaza esdevingué aleshores un focus d’incursions contra Israel. Durant la crisi de Suez (1956-57), l’ONU hi desplegà forces d’interposició. El 1959 Egipte establí a la franja un control de fet sense annexar-la formalment. Des del 1948 fins al 1968 s’establiren a Gaza uns 200.000 palestins refugiats arran de les expulsions que tingueren lloc després de la primera guerra àraboisraeliana, cosa que repercutí molt negativament en les condicions de vida de la població. Després de l’anomenada guerra dels Sis Dies, es convertí des del 1967 en un dels territoris ocupats, conjuntament amb Cisjordània. Israel hi construí assentaments, tot i que continuà com un nucli antiisraelià. Des del 1987 fou un dels principals focus de la intifada.
Dels acords d’Oslo a l’establiment d’un autogovern palestí
Pels acords de pau d’Oslo signats entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (com a representant dels palestins) el setembre del 1993, que atorgaven l’autogovern als territoris ocupats, Gaza fou, després de Jericó, el primer d’aquests territoris on entrà en vigor l’autonomia palestina (18 de maig de 1994). En desencadenar-se la segona intifada, Gaza fou objecte de les represàlies de l’exèrcit israelià després dels atemptats palestins perpetrats entre la població civil d’Israel. Amb la finalitat d’evitar l’abastiment de material militar i el trànsit de militants, el govern israelià, amb la col·laboració d’Egipte, clausurà total o parcialment i de manera discontínua el pas de Rafah, a la frontera del territori entre ambdós estats. Per tal d’evitar els atemptats Israel clausurà també els passos fronterers entre el seu territori i la franja (Erez, Karni i Kerem Shalom), tancaments que empitjoraren encara més les condicions de vida de la població. Israel dugué a terme també assassinats selectius sobre destacats líders de Hamàs, organització amb una gran implantació a la franja.
El 2004 el primer ministre d’Israel Ariel Sharon ordenà la retirada unilateral de Gaza. El pla, que comportava la destrucció dels 21 assentaments israelians i l’evacuació de prop de 8.000 colons, despertà una gran polèmica però el setembre del 2005 fou completat, i l’administració del territori passà oficialment a l’Autoritat Nacional Palestina. Malgrat no cessar del tot els episodis de violència, al novembre, amb mediació nord-americana, el govern israelià i l’ANP acordaren la reobertura dels passos fronterers de Rafah, vitals per a la reactivació econòmica de Gaza.
Gaza sota el domini de Hamàs
En les eleccions del gener del 2006, Hamàs (contrari als acords de pau d’Oslo i al dret de l’Estat d’Israel a existir) fou la força més votada a Gaza, resultat que assenyalà una nova escalada de la tensió. Al llançament de míssils contra Israel des de la franja (i les consegüents represàlies), s’hi afegí l’espiral d’enfrontaments intrapalestins entre Hamàs i Al-Fatah, que tingué un punt culminant el juny del 2007, quan Hamàs finalment prengué el control de Gaza i hi imposà un govern altament repressiu i regit en gran part per la xària. El territori restà aïllat quan la UE i els EUA renunciaren a tractar amb el govern de Hamàs (classificat per ambdós com a organització terrorista) i Israel endurí els controls a les fronteres dels territoris. Sotmesa a un blocatge d’intensitat variable, Gaza fou exclosa de la major part dels ajuts internacionals, concentrats a Cisjordània, on l’Autoritat Nacional Palestina controlada per Al-Fatah és reconeguda com a únic interlocutor dels palestins.
No obstant, el llançament de míssils des de Gaza continuà (uns 3.000 el 2008) i, en represàlia, Israel llançà el 2008, el 2012 i el 2014 tres campanyes militars de gran duresa sobre Gaza (amb un total de víctimes mortals estimades entre 1.000 i 1.500) que disminuïren en gran manera la capacitat ofensiva de Hamàs. El 2010, 2012 i 2015 vaixells de l’anomenada Flotilla de la Llibertat tripulats per activistes propalestins intentaren trencar per mar el bloqueig a Gaza. Interceptats per Israel, aquests intents i els incidents subsegüents foren motiu de tensions internacionals, especialment entre Israel i Turquia.
Els efectes devastadors de les diverses ofensives israelianes portades a terme entre el 2008 i el 2014 sobre els habitatges i les infraestructures propiciaren la convocatòria d’una conferència de donants per a la reconstrucció a el Caire. Tanmateix, el govern de Hamas fou acusat de desviar amb finalitats bèl·liques part dels fons aconseguits.
El 2017 prop del 70% de la població de Gaza depenia dels ajuts humanitaris i l’atur entre la població juvenil se situava al voltant del 60%. Des del 2019 s’intensificà el llançament de míssils a Israel des de la franja (més de 5.000 en els tres anys següents), la majoria dels quals interceptats per l’escut antimíssils israelià. L’agost del 2021 tingué lloc una incursió aèria israeliana de gran abast.
La massacre del 7 d’octubre de 2023 i la guerra de Gaza
El 7 d’octubre de 2023 militants de Hamàs i la Gihad Islàmica Palestina atacaren des de Gaza diversos kibbutzim al sud d’Israel i un festival de música a l’aire lliure i assassinaren uns 1.200 civils. Uns 250 jueus més foren segrestats i retinguts com a ostatges. Els atemptats desencadenaren una represàlia sense precedents per part d’Israel. Amb l’objectiu declarat d’eliminar Hamàs de soca-rel, el primer ministre Benjamin Netanyahu ordenà una ofensiva sobre Gaza que, iniciada el 27 d’octubre, arrasà indiscriminadament habitatges i infraestructures civils adduint que Hamàs les utilitzava per emmagatzemar armament i llançar atacs contra Israel. A més dels milers de víctimes (dels quals resultava difícil destriar els civils dels milicians gihadistes), milers dels habitants foren evacuats i desplaçats cap al S del territori. La mediació de Qatar (estat que acollia part de la cúpula de Hamàs i principal mitjancer en el conflicte) aconseguí una treva el novembre del 2023, tanmateix poc respectada per ambdues parts, durant la qual s’alliberaren alguns ostatges en canvi de presoners palestins.
Malgrat les crides a la contenció dels Estats Units i l’advertiment del Tribunal Penal Internacional a Israel d’un possible crim de genocidi, les massacres perpetrades per l’exèrcit israelià, la destrucció sistemàtica d’infraestructures i habitatges i els obstacles a l’accés a l’ajut humanitari (del qual Israel acusà Hamàs) no s’aturaren. Els atacs de l’exèrcit israelià no es limitaren a Gaza, sinó que atenyeren també objectius de l’Iran, estat que donava suport militar a Hamàs a través de la milícia Ḥizb Allāh, implantada al Líban, que al seu torn atacà Israel donant lloc a un conflicte de resultes del qual la cúpula d’aquesta organització fou greument delmada en la represàlia israeliana sobre aquest país (setembre del 2024). Israel atacà també l’ambaixada iraniana de Damasc, on matà membres de la Guàrdia Revolucionària, i, en atacs aeris durant 13 dies del juny de 2025 sobre Teheran, abaté quatre alts comandaments de l’exèrcit iranià, a més d’un nombre indeterminat de càrrecs polítics i científics nuclears. En tots aquests bombardeigs moriren també nombrosos civils.
Des de l’inici de la guerra el govern israelià bloquejà de manera intermitent l’ajuda humanitària adduint que era desviada i apropiada per Hamàs. El resultat d’aquesta política fou l’extensió de la fam i les malalties a la franja, a més de diversos atacs israelians en punts de distribució. El febrer del 2025 Israel i els Estats Units establiren la Gaza Humanitarian Foundation, que monopolitzava el subministrament i l’ajuda, iniciativa que no contribuí a millorar la situació.
La devastació i la negativa persistent de Hamàs a negociar amb Israel donaren lloc a algunes protestes a la franja que, tanmateix, el govern islamista silencià amb la repressió.
L’escalada de la destrucció i les repetides massacres dels habitants de Gaza donaren lloc a nombroses protestes i condemnes internacionals contra Israel, secundades en una mesura variable per la majoria dels membres de les Nacions Unides. De fet, el desembre del 2023 Sud-àfrica fou el primer estat a acusar Israel de cometre genocidi a Gaza davant el Tribunal Internacional de Justícia, al qual posteriorment s’afegiren altres estats. El novembre del 2024 el Tribunal Penal Internacional dictà una ordre d’arrest contra el primer ministre i el cap de l’exèrcit israelians i dos líders de Hamàs (que moriren poc després en atacs israelians) per crims de guerra i contra la humanitat.
La creixent pressió internacional (i també a l’interior d’Israel, exigint concessions que permetessin l’alliberament dels ostatges) no feu canviar d’estratègia el govern israelià. El setembre del 2025 l’exèrcit israelià inicià l’ofensiva sobre la capital de la franja i el 9 de setembre dugué a terme una incursió aèria a Doha, capital de Qatar, en el qual matà diversos membres de la delegació de Hamàs que havia de negociar una proposta d’alto el foc avalada pels EUA.
A finals d’aquest mes, s’estimava que a conseqüència dels atacs israelians més de 65.000 palestins de Gaza havien mort i la pràctica totalitat de la població (uns dos milions) havia estat desplaçada, i la major part dels nuclis urbans i habitatges estaven en ruïnes.
El 29 de setembre de 2025 el president dels Estats Units anuncià un pla de pau per a Gaza de vint punts que preveia l’alliberament de tots els ostatges, el desarmament de Hamàs i la prohibició d’exercir a aquesta organització cap mena de responsabilitat de govern; una desmilitarització completa per a impedir que la franja representi cap mena d’amenaça per a Israel; el retorn dels gazians i impulsar un pla de reconstrucció i desenvolupament tutelat internacionalment. El pla fou acceptat immediatament per Israel, mentre que en paral·lel Trump pressionà Hamàs a acceptar-lo amb l’amenaça de donar via lliure a l’ofensiva israeliana d’aniquilació total.