El més actiu és el de Palestina, que sorgí als territoris ocupats per Israel amb l’esclat de la primera intifada, durant la qual aconseguí un gran protagonisme. Té com a objectiu la destrucció de l’Estat d’Israel i l’establiment d’un règim islàmic. Contrari als acords de pau d’Oslo signats per Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) el 1993, amb l’objectiu d’impedir-ne el desenvolupament ha dut a terme atemptats contra objectius civils israelians, i a partir del 1996 començà a posar en pràctica els atemptats suïcides, que convertí en una pràctica habitual a partir de la segona intifada, iniciada l’any 2000. Foren atemptats perpetrats sobretot mitjançant les Brigades d’Al-Qasām, braç armat de Hamàs, i que comportaren represàlies israelianes en forma d’assassinats selectius (sovint amb un elevat nombre de víctimes civils) de líders de Hamàs, entre d’altres, el del fundador de l’organització i líder espiritual Aḥmad Yāsīn (març) de 2004) i, a l’abril, el del seu successor ‘Abd al-'Aziz al-Rantīsī.
Aquests anys, Hamàs assolí un protagonisme creixent, fins al punt de rivalitzar amb l’OAP i l’Autoritat Nacional Palestina en capacitat de mobilització i d’influència. Hi contribuí en bona part la xarxa assistencial de l’organització en forma d’hospitals, escoles i altres centres. Amb la mort d’Arafat (novembre del 2004), el nou president palestí, Mahmūd ‘Abbās (d’Al-Fatah, la principal organització de totes les que integraven l’OAP), el gener del 2005 aconseguí un ambigu compromís de treva de Hamàs, però a l’octubre el grup es negà explícitament a renunciar a la lluita armada. En les eleccions del gener del 2006 al Consell Palestí, la cambra legislativa, Hamàs obtingué majoria absoluta. Dos mesos després fou aprovat el govern de Hamàs amb Īsmāʿīl Haniyya com a primer ministre, però la continuació dels atemptats i els atacs contra Israel comportaren represàlies i la imposició d’un boicot econòmic internacional a Palestina, sancionat per la inclusió de Hamàs en les llistes d'organitzacions terroristes dels Estats Units, la Unió Europea i altres Estats. El creixent clima de tensió amb Al-Fatah (ara a l’oposició) precipitaren una crisi que al juny de 2007 desembocà en la presa de Gaza per Hamàs i en l’expulsió d'Al-Fatah. Es produí d’aquesta manera la ruptura efectiva dels palestins, amb Gaza sota domini de Hamàs i Cisjordània del d’Al-Fatah. En 2014-2015 tingué lloc un intent de reconciliació amb la formació d’un govern d’unitat.
Els anys successius, Israel respongué al continu llançament de míssils des de Gaza amb tres operacions de càstig successives (“Plom Fos”, desembre de 2008; “Pilar de Defensa”, novembre de 2012, i “Marge Protector”, novembre de 2014) que deixaren l’organització malmesa però amb el suport reforçat de la població Palestina. En el món arabomusulmà Hamàs és perseguit per alguns estats àrabs, com ara Jordània, i rep el suport d’altres, com ara Síria, bé que amb motiu de la guerra civil que hi esclatà el 2011, Hamàs ha criticat accions del règim d’Al-Assad. A Egipte, l’elecció de Muḥammad Mursī com a resultat de la Primavera Àrab representà un efímer apropament a Hamàs, sufocat tanmateix pel cop d’estat del juliol del 2013. El febrer del 2017 Jahia Sinwar, fundador de les Brigades d’Al-Qasām, succeí Haniyya com a líder de Hamàs i màxima autoritat de Gaza.