i Francisco Goya y Lucientes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francisco Goya y Lucientes

Francisco Goya y Lucientes, Autoretrat (1796-1797)
Museo Nacional del Prado
pintura pint i gravat grav
Pintor i gravador aragonès.
Fuendetodos, Aragó, 30 de març de 1746 — Bordeus, Gascunya, 16 d’abril de 1828

Fill d’un daurador de Saragossa, on es formà, al taller de José Luzán, a setze anys pintà el reliquiari de Fuendetodos. Fracassà als concursos de l’Academia de San Fernando (1763 i 1766) i anà pel seu compte a Roma (1771), on conegué, i practicà, l’art neoclàssic. De nou a Saragossa, pintà al fresc el cor de la capella de la Mare de Déu, al Pilar (1772), i es casà amb la germana de Francisco Bayeu. El seu primer gran cicle fou la decoració de la cartoixa d'Aula Dei.

El 1774 ja residia a Madrid i, protegit pel seu cunyat, fou cridat per A.R. Mengs a treballar al servei de la corona, a fer cartons per a tapissos. Admirador de Velázquez, en gravà diverses obres (1774-79). Féu per compte seu algunes pintures, entre les quals l'Autoretrat a contrallum (~1775-80; Madrid, col·l conde de Villagonzalo).

Manuel Osorio de Zúñiga, de Francisco Goya
© Corel Professional Photos
Acadèmic de San Fernando (1780), hi ingressà amb l’audaç Crucifix (Madrid, Museo del Prado). Temporalment a Saragossa (1780-81), decorà al fresc una de les cúpules del Pilar, obra renovadora que l’enfrontà amb el seu cunyat. Novament a Madrid, executà l’encàrrec de pintar un altar de San Francisco el Grande, i inicià una llarga sèrie de retrats de personatges amb el del comte de Floridablanca (1783; Madrid, Banco Urquijo). El 1785 esdevingué tinent de pintura de San Fernando, i pintà, entre altres, el magnífic retrat de la Duquessa d’Osuna (Palma, col·l. March); l’any següent ja era pintor fix del rei Carles III, bé que els retrats d’aquest fets per ell segurament no són presos del natural. Continuà fent cartons de tapís amb temes castissos madrilenys, com La praderia de sant Isidre i La gallina cega (1788, Prado). Tornà amb intensitat al tema religiós en obres com les dedicades a sant Francesc de Borja a la catedral de València, on apareixen ja els monstres que més endavant esdevingueren tema important en les seves obres. En pujar al poder Carles IV (1789), esdevingué pintor de cambra. Entre els cartons d’aquesta època sobresurt El pelele (1792), i entre els retrats, La família del duc d’Osuna (1790, Prado) i el de l’actriu popular La Tirana (1790-92, Academia de San Fernando).

Maja(1803-1805), obra de Francisco Goya (Museu del Prado, Madrid)
© Corel Professional Photos
La convalescència d’una greu malaltia sobrevinguda a Sevilla (1793), que li provocà una sordesa crònica, li permeté de fer diverses obres on pogué expressar-se amb llibertat (Corral de folls, 1794; Dallas, Virginia Meadows Museum). El 1795 començà l’amistat amb la duquessa d’Alba, que retratà algunes vegades. Paral·lelament conreà el gravat amb els Capritxos (1797-99), l’audàcia temàtica dels quals aconsellà que fossin retirats de la venda per por a la inquisició. Els frescs de l’ermita de San Antonio de la Florida (1798) significaren una síntesi personal de grandiositat barroca, de gràcia rococó i d’expressionisme propi. Compongué l’extraordinari grup de La família de Carles IV (1800, Prado), on la caracterització psicològica arriba gairebé als límits de la sàtira; de la mateixa època són diversos treballs que féu per a Godoy, entre els quals retrats d’ell, l’extraordinari retrat de la seva muller, la Comtessa de Chinchón (1800; Madrid, col·l duc de Sueca), i potser les cèlebres Maja (~1803-05, Prado). Era també l’època que feia temes pintorescs, habituals aleshores, com l'Enterrament de la sardina i La Inquisició (1800, Academia de San Fernando). Entre els retrats d’aquesta etapa també hi ha els de Bayeu (1795, Prado), Jovellanos (1798, Prado), Leandro F.Moratín (1799, Academia de San Fernando) i Isabel Cobos —o Lobode Porcel (1806; Londres, National Gallery). Durant l’ocupació francesa tingué una actitud ambigua: de primer inicià un tímid collaboracionisme —pintà el retrat de Josep I, però els encàrrecs minvaren. Féu diverses obres costumistes i petits quadres inspirats en la guerra i també gravà la segona sèrie d’aiguaforts, Els Els desastres de la guerra. Tanmateix, no pintà els grans quadres sobre la guerra fins a la tornada de Ferran VII (1814): El dos de maig i Els afusellaments de la Moncloa (Prado), on el Romanticisme més vigorós s’ajunta al dramatisme més punyent. Pintà en aquesta època La junta de Filipines (Castres, Musée Goya). Sota Ferran VII continuà de retratista àulic i féu molts altres retrats de personalitats, com el Duc de San Carlos (1815, Museo de Zaragoza), i la tercera sèrie d’aiguaforts: la Tauromàquia. El tema religiós, mai no abandonat del tot, reaparegué amb força en l'Última comunió de Sant Josep de Calassanç (1819; Madrid, San Antón). La convalescència d’una nova malaltia, de la qual resta un autoretrat amb el doctor Arrieta (1820; Minneapolis, Institute of Arts), l’ocupà en la realització de la sèrie de gravats dels Disbarats (1819), d’una accentuada irrealitat. També el 1819 assajà la litografia; però les obres cabdals d’aquesta època foren els murals que pintà per a la propietat que havia adquirit a la rodalia de Madrid, coneguda amb el nom de Quinta del Sordo, que formen l’al·lucinant sèrie de les pintures negres (1821-22). Incomodat per l’absolutisme resultant de l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, s’exilià a França (1824); passà per París, però s’establí a Bordeus, on retratà altres exiliats, com Moratín (1824, Museo de Bellas Artes de Bilbao). Allà féu noves litografies, ara de tema taurí, i, malgrat dos breus viatges a Madrid (1826 i 1827), hi restà fins a la mort, mesos després de pintar La lletera de Bordeus (1827, Prado) i el retrat de José Pío de Molina (1827; Winterthur, col·l Oskar Reinhart).

El cartó de tapís La gallina cega, de Goya (1788) (Museo del Prado, Madrid)
© Corel Professional Photos
La seva extraordinària i potent personalitat, la seva capacitat d’invenció de contingut i de renovació de recursos formals —gran llibertat en el traç, que alguna vegada el porta als límits de la imperfecció—, i el seu perfecte domini del color el fan un pintor difícilment classificable dins els corrents del seu temps, precursor de les principals tendències posteriors —Romanticisme, realisme, impressionisme, expressionisme, surrealisme— i una de les figures cabdals de les arts plàstiques de totes les èpoques. El seu estil, bé que inimitable, fou seguit formalment per alguns pintors posteriors, entre els quals sobresurt Eugenio Lucas, al costat d’altres, com Leonardo Alenza, Felipe Abas Aranda, Antonio Pérez Rubio i, entre els dels originaris dels Països Catalans, Agustí Esteve i Ascensi Ascensi Antoni Julià i Ribes. D’aquest darrer, el 2008 hom demostrà l’autoria de El gegant (també coneguda com El colós) , obra realitzada entre 1810 i 1812 i atribuïda fins aleshores a Goya.

Col·laboració: 
JGud / FFV
Llegir més...