Eric John Hobsbawm

(Alexandria, Egipte, 9 de juny de 1917 — Londres, 1 d’octubre de 2012)

Historiador britànic.

Procedent d’una família jueva de pare britànic i mare austríaca que s’establí a la Gran Bretanya el 1933, estudià a la Universitat de Cambridge i des del 1947 fins a la jubilació (1982) fou professor del Birkbeck College de la Universitat de Londres, del qual fou nomenat posteriorment professor emèrit i president. El 1978 fou elegit membre de la British Academy.

El 1936 s’afilià al Partit Comunista i donà suport públicament a l’URSS, bé que des de les revoltes d’Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968) fou cada cop més crític envers els sistema soviètic, i als anys setanta donà suport a l’eurocomunisme, del qual fou un dels inspiradors. Estudià els moviments socials contemporanis des del punt de vista del marxisme, tendència de la qual fou un dels historiadors més influents. El 1991 abandonà el Partit Comunista, però tot i les seves crítiques al “socialisme real” es declarà sempre convençut de la validesa superior del marxisme com a mètode d’anàlisi històrica, i tampoc no renuncià mai als ideals del comunisme.

Destaquen les seves aportacions sobre les revolucions burgesa i industrial europees, el moviment obrer i l’imperialisme, especialment Primitive Rebels (1959), la seva primera obra important, The Age of Revolution (1962), Industry and Empire (1968), Bandits (1969), The Age of Capital (1975), Worlds of Labour (1984), i The Age of Empire 1875-78 (1987). Al costat d’aquests temes centrals de la historiografia marxista, des dels anys setanta s’interessà també per la història de les mentalitats i la formació de les ideologies en el món contemporani i el nacionalisme: dirigí la History of Marxism, en cinc volums (1978-82) i és autor de The Invention of Tradition (1983, amb Terence Ranger), Nations and Nationalism since 1780 (1990). La seva gran síntesi del segle XX, The Age of Extremes (1914-1991) (1994), tingué un gran ressò àdhuc fora del món acadèmic.

Publicà també assaigs de caràcter més polític, com Politics for a Rational Left (1989), i amb posicionaments sobre esdeveniments en curs de la política internacional, que esdevingueren més freqüents al llarg de les dues dècades finals de la seva vida, i tractà també temes vinculats a la història cultural. Hom pot esmentar-ne On History (1997), 1968: Magnum Throughout the World (1998, amb Marc Weitzmann), Uncommon People: Resistence, Rebellion and Jazz (1998), Behind the Times. The Decline & Fall of the Twentieth-Century Avant-Gardes (1998), On the Edge of the New Century. In conversation with Antonio Polito (2000), l’autobiografia Interesting Times: a Twentieth-Century Life (2002), Globalisation, Democracy and Terrorism (2007), On Empire: America, War, and Global Supremacy (2008) i How to Change the World (2011).

L’any 1998 rebé el títol de Companion of Honour atorgat pel Govern britànic, el 2000 el premi Ernst Bloch (Alemanya), el 2003 el premi de la Fundació Balzan (Suïssa) i el 2008 el premi Bochum d’aquesta universitat alemanya.

Un dels intel·lectuals d’esquerra més reconeguts a Europa des dels anys seixanta, fou també, amb diferència, l’historiador de l’àmbit anglosaxó que més influí en la historiografia als Països Catalans, especialment en història contemporània. L’any 2007 participà en el debat Pensar Europa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb diversos historiadors, entre els quals cal esmentar Josep Fontana i Donald Sassoon. El 2008 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona.