i Joan Pau II | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Pau II

Nom de naixement de Karol Wojtyła
Nom de naixement de Karol Wojtyła
Joan Pau II i Paulo Coelho
© Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl
Nom que adoptà Karol Wojtyła en ésser elegit papa (1978).
Wadowice, Cracòvia, 18 de maig de 1920 — Ciutat del Vaticà, 2 d’abril de 2005

Estudiant a Cracòvia i aficionat al teatre i a l’esport, treballà en la indústria química per evitar la deportació a Alemanya durant l’ocupació nazi. Entrà al seminari clandestí del cardenal Sapieha i rebé el presbiterat el 1946. Dos anys d’estudis a l’Angelicum de Roma i a la Universitat de Cracòvia l’endinsaren en el pensament de sant Joan de la Creu i de Max Scheler i el prepararen per a la docència a Cracòvia i a Lublín. Durant aquests anys publicà diversos estudis sobre ètica i personalisme. Bisbe auxiliar de Cracòvia (1958), arquebisbe (1964) i cardenal (1967), fou conegut dels seus col·legues sobretot a partir del sínode episcopal del 1971.

Dotat de grans dots de comunicació, captivà l’Església i el món pel seu tremp enèrgic. Pel maig del 1981 fou ferit en un atemptat a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Sense témer les ambigüitats socioreligioses dels contactes massius, atragué multituds a Roma i emprengué una intensa activitat pastoral arreu del món.

En el terreny polític, hom li atribuí un paper clau en una estratègia concertada amb el bloc occidental per a fer desaparèixer els règims comunistes, especialment a l’Europa oriental. Presidí el seu missatge un abrandat fervor marià, el respecte pels drets humans, un progressisme social i una insistència en la moral sexual i en la figura del sacerdot ja practicada pels papes anteriors.

Plasmà aquesta doctrina en una sèrie de grans documents, dels quals sobresurten, en primer lloc, les encícliques: Redemptor hominis (1979); Dives in misericordia (1980); Laborem exercens (1981), sobre el treball; Slavorum apostoli (1985), en la qual, en ocasió de la commemoració dels sants Ciril i Metodi, reivindica la participació eslava en la construcció cristiana d’Europa; Dominum et vivificantem (1986), que conté una condemna del marxisme; Redemptoris Mater (1987); Sollicitudo Rei Socialis (1987), en la qual exhorta al compromís social dels catòlics; Redemptoris Missio (1990), sobre el valor permanent de la missió de l’Església; Centessimus Annus (1991), en què adverteix dels perills d’un capitalisme desproveït de valors i orientat exclusivament al consum i al màxim benefici; Veritatis splendor (1993), sobre l’ensenyament moral de l’Evangeli; Evangelium vitae (1995), sobre el valor absolut de la vida humana, en la qual expressa un rebuig frontal a l’avortament, a l’eutanàsia, a la clonació i a la utilització d’embrions humans amb finalitats terapèutiques; Ut unum sint (1995), sobre l’ecumenisme; Fides et Ratio (1998), relativa a les relacions entre la filosofia i la teologia, i Ecclesia de Eucharistica (2003).

També són importants les exhortacions apostòliques Catechesi tradendae (1979), Familiaris consortio (1981) i Reconciliatio et poenitentia (1984); les cartes sacerdotals amb motiu de cada Dijous Sant, i les cartes apostòliques Ordinatio sacerdotalis (1994), sobre la impossibilitat d’admetre l’ordenació sacerdotal de la dona, Orientale lumen (1995), sobre els valors espirituals de les Esglésies orientals i Ad tuendam fidem (1998), en la qual s’estableixen tres categories de veritats, i s’afegeixen al Codi de Dret Canònic i al Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals algunes normes que obliguen l’observació de les veritats proposades de manera definitiva pel magisteri de l’Església i preveuen sancions canòniques per als qui no les observin. De les constitucions apostòliques hom pot destacar Fidei Depositem (1992), que significà l’aprovació d’un nou catecisme de l’Església catòlica, i Universi Dominici gregis (1996), que modifica les normes per a l’elecció del papa.

Ultra les encícliques i els documents doctrinals, publicà també obres més personals i properes a la reflexió i la meditació, que també foren traduïdes al català, com ara L’obrador de l’orfebre (1979), Pedra foguera (1980), Gust de pa (poemes, 1981), Travessant el llindar de l’esperança (1994) i Do i Misteri (1996).

Difongué el seu missatge arreu del món amb una intensíssima activitat viatgera: en total, féu 104 viatges apostòlics al llarg del pontificat. Cal destacar-ne el primer dels vuit que féu a Polònia (1979), en un moment de forta contestació al règim comunista, interpretat com un suport a l’oposició democràtica i, el mateix any, el que féu a Turquia, on s’entrevistà amb el patriarca de Constantinoble Dimítrios en una trobada de forta significació ecumènica. També destacaren els viatges a la Gran Bretanya (1982), arran del contacte amb el primat de l’Església anglicana; a Cuba (1998), on, malgrat el seu anticomunisme, s’entrevistà amb Fidel Castro; a Romania (1999), que el reuní amb el patriarca Teoctist; el de l’any 2000 a Terra Santa, en el qual expressà la contrició per la persecució i el tracte vexatori dispensat en el passat per l’Església catòlica als jueus, i també defensà el dret dels palestins a una pàtria; a Egipte, on féu una crida a la reconciliació a l'Església copta  i la catòlica; el del 2001 a Grècia (primera visita d’un papa a aquest país des del cisma del segle XI), i el d’Ucraïna el mateix any per les tensions en relació amb l'uniatisme.

Joan Pau II durant la seva visita a Montserrat (Coberta del quart número del butlletí Montserrat, desembre del 1982)
© Fototeca.cat
Pel novembre del 1982, en un viatge a l’Estat espanyol, féu una ràpida visita als Països Catalans (Montserrat, Barcelona, Alzira i València), visita que, oficialment, no tingué prou en compte el fet de la llengua catalana i que suscità reaccions contradictòries. El 1994, en la carta apostòlica Tertio millennio adveniente anuncià el Jubileu, que se celebrà l’any 2000 amb actes multitudinaris a la capital italiana, com la Jornada Mundial de la Joventut, que hi aplegà dos milions de joves d’arreu del món, la celebració en memòria dels màrtirs del segle XX i el mea culpa pels pecats i errors passats i presents de l’Església, que el mateix Joan Pau II entonà.

El pontificat de Joan Pau II fou també atípic per l’elevat nombre de canonitzacions i beatificacions que dugué a terme (483 nous sants i 1.077 nous beats), alguna de les quals força discutides, com ara la beatificació del cardenal croat Stepinac (1995) i la canonització del fundador de l’Opus Dei Josemaría Escrivá de Balaguer l’any 2002. D’entre els catalans, cal destacar la canonització de Jaume Hilari i Barbal (1999), màrtir de la Guerra Civil, del màrtir de la Xina Pere Sanç i Jordà (2000) i de Josep Manyanet i Vives (2004), i la beatificació de Pere Tarrés i Claret. Personatge fortament atípic, fou titllat per uns d’utòpic i, per d’altres, d’involucionista. En tot cas, no amagà el desig de superar la introversió a què havia arribat l’autocrítica del catolicisme del concili II del Vaticà ençà. Al juny del 2005 hom inicià el seu procés de beatificació, que el seu successor Benet XVI solemnitzà en una cerimònia celebrada a Sant Pere del Vaticà l’1 de maig de 2011. El 27 d’abril de 2014 fou canonitzat pel papa Francesc. La seva onomàstica fou fixada en el santoral catòlic el 22 d’octubre, data d’inici del seu pontificat.

Col·laboració: 
BeD
Data de revisió: 
2014-04-27
sant
Llegir més...