i Londres | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Londres

Nom en anglès deLondon (en)
Nom en anglès deLondon (en)
El Tàmesi al seu pas per Londres

Capital del Regne Unit i del comtat metropolità homònim, és la ciutat més populosa d’Europa i una de les aglomeracions principals del món.
Població: 
8.700.000 h
[est. 2016]

La geografia

Situada a les ribes del Tàmesi, el nucli primitiu sorgí en el punt de coincidència de les influències marítimes i terrestres. La ciutat s’assenta sobre una conca de roques argiloses eocèniques travessades pel curs inferior del Tàmesi, per dessota de les quals es troba la creta blanca que aflora en els Downs, al Sud, i en els Chiltern Hills, al NW. Antigament el llit fluvial es dividia, en alguns llocs, en diversos braços, que circumdaven illes baixes, de sorra i argila, que encara conserven els noms: Chelsea, Battersea, Thorney i Bermondsey. El clima de Londres és bastant uniforme i humit. La temperatura mitjana anual és de 10,5°C, amb mitjanes de 5°C pel febrer i de 17,6°C pel juliol. La pluviositat anual és de l’ordre dels 700 mm. Hi sovinteja la boira, generalment de no gaire durada, però molt espessa cap al novembre (smog).

Londres Vista general del barri de Westminster

L’estructura de la ciutat canvià arran del gran incendi del 1666. A partir de mitjan segle XVIII s’inicià el gran desenvolupament demogràfic (més de 700.000 h el 1750; 2.235.000 h el 1841), que culminà el 1941 amb 8.348.023 h, any que començà un procés regressiu (8.182.550 h el 1961), molt accentuat en el centre de la ciutat. L’expansió urbana de Londres ha estat sotmesa a un poderós sistema de planificació de l’ús del sòl. La Green Belt Act establí, el 1938, un anell d’espais oberts entorn de l’aglomeració aleshores existent, objectiu que adquirí caràcter prioritari amb Town and Country Planning Act, del 1947, per la qual es creà el Gran Londres, amb una àrea de 1.865 km2. El 1965 fou establerta una nova ordenació administrativa, amb la creació del Greater London Council. Aquest organisme, desaparegut el 1986, tenia cura de les funcions més àmplies de la conurbació, i foren determinats els 32 districtes metropolitans de Londres, 19 d’exteriors i 13 d’interiors, i el nucli antic (la City). La regió de Londres comprèn l’aglomeració de Londres, més una corona exterior al Green Belt, amb ciutats grans, com Guildford, Reading, Chelmsford i Maidstone, situades entre 35 i 70 km del centre, de les quals provenen una gran part dels commuters (migracions pendulars). Dintre l’aglomeració hi ha una clara diferenciació espacial entre els barris centrals, les àrees suburbanes tradicionals, les més modernes i una corona externa que experimenta un fort creixement. Dins el barris centrals, Westminster —que enllaça amb els barris rics del West End: Belgravia, Mayfair, Saint-Marylebone, Soho, Kensington, Bloomsbury, amb places esbarjoses i grans parcs (Hyde Park, Regent's Park). concentra les funcions polítiques, i la City, les activitats de negocis. Envolta els barris centrals una aurèola d’àrees suburbanes tradicionals, de caràcter residencial diferenciat: barris benestants de Hampstead, barris populars a l’East End i àrees mixtes de residència i indústria als sectors de Hackney, Leyton i Tottenham. Destaquen els extensos nuclis d’habitatges unitaris de Wandsworth, Greenwich i Croydon, amb petits jardins individuals. La millora dels transports col·lectius i l’expansió dels automòbils ha afavorit el despoblament dels barris centrals, a profit d’una nova aurèola d’àrees suburbanes recents, on els espais verds ocupen àmplies zones: Bromley, Beckenham, Sutton i Leatherhead, al S, i Debden, Hainault, Harold Hill i Hutton, a l’E. A l’aurèola externa, l’estat construí, a partir del 1946, vuit noves ciutats (New Towns), previstes per a residència i amb llocs de treball: Crawley, Basildon, Harlow, Hatfield, Welwyn, Stevenage, Hemel Hempstead i Bracknell, amb una capacitat de 50.000 a 120.000 h, a més de les de Milton Keynes, Northampton i Peterborough, més allunyades i previstes per a una població de 200.000 a 250.000 h. A part d’aquesta actuació urbanística oficial, creixen també molt els sectors exteriors promoguts per la iniciativa privada (Slough, High Wycombe, Bletchley, Luton, etc.). El creixement demogràfic més fort s’experimenta, per tot això, en aquesta corona externa. D’altra banda, la major part de les fàbriques i les oficines descentralitzades no s’allunyen més de 80 km del centre de Londres, per la qual cosa la influència immediata de la ciutat se centra a tot el SE anglès. Londres reuneix pràcticament totes les funcions urbanes.

La catedral de Saint Paul, a Londres, obra de Christopher Wren
© London & Partners
Metròpoli política i administrativa, hi destaquen també les funcions comercials (docs) i financeres (Stock Exchange). El tràfic de mercaderies, efectuat en una gran part a través del port fluvial, estès al llarg de 50 km a les vores del Tàmesi, hi ha promogut un fort desenvolupament de les activitats terciàries. Els avantports de Gravesend i Tilbury, per als grans transatlàntics, i el de Shell Haven, per als petroliers, permeten de resoldre dificultats de maniobra als vaixells de gran tonatge. Amb tot, el port de Londres no és ja el gran centre mundial de redistribució que fou fins a la Primera Guerra Mundial, i sofreix, en certs productes, la competència d’altres ports, com el de Southampton. L’expansió industrial de Londres fou afavorida per la bona qualitat d’una mà d’obra de gran ciutat, un forniment d’energia elèctrica en condicions competitives i la disponibilitat de terrenys a poc preu a la mateixa vora del Tàmesi, factors que atragueren indústries pesants i lleugeres: centrals elèctriques, fàbriques de ciment, indústries d’òptica i electrònica, construccions mecàniques, indústria d’automòbils, etc. També té indústries alimentàries i de la confecció i altres de típicament urbanes. Londres és actualment el centre de gravetat de l’Anglaterra industrial, radicat, fins a la crisi dels anys 30, en els “països negres” del NW. És també centre cultural i intel·lectual: University of London, fundada el 1836 i City University, el 1966; així com un important nus de comunicacions nacionals i internacionals (aeroports de Heathrow i Gatwick).

Londres com a centre musical

Royal Albert Hall, Londres
© Lluís Prats
Des de l’època Tudor, Londres ha estat un nucli de vida musical molt activa, on confluïen intèrprets i corrents artístics de tot el món. La temporada musical cobreix tot l’any, sense interrupció. La ciutat té teatres d’òpera, com el Covent Garden, el Coliseum, seu de l’English National Opera, i, antigament, el Drury Lane Theatre; sales de concerts, com el Royal Albert Hall (1871; amb capacitat per a 9.500 persones) i el Queen Elizabeth Hall; i institucions musicals, com l'Orquestra Simfònica de Londres (fundada el 1904), l’Orquestra de la BBC (1930), l'Orquestra Filharmònica de Londres (1932), el London Festival Ballet, etc.

El patrimoni arquitectònic i monumental

Entre els monuments de Londres sobresurt l’abadia de Westminster (segle XIII). A part l’abadia, el principal edifici gòtic és la catedral de Southwark (segles XIII-XIV). La fortalesa de la Torre de Londres, construïda en diverses èpoques des del regnat del Conqueridor, acull el riquíssim tresor de la corona; molt a prop, el pont de la Torre, abatible, damunt el Tàmesi (1886-94), és un dels emblemes de la ciutat.

La fortalesa de la Torre de Londres
© London & Partners
La Banqueting House de Whitehall, d’Inigo Jones (1625), és una obra capdavantera del pal·ladianisme imperant en una bona part de Londres. La catedral de Saint Paul, amb la seva cúpula, molt important, és una obra mestra del classicisme de sir Christopher Wren, construïda quan es cremà l’anterior, en el gran incendi del 1666. Del primer quart del segle XIX, sobresurten les obres de l’arquitecte John Nash, modelador de personals espais urbanístics, dels quals destaca la remodelació que féu del palau de Buckingham (1702). D’una època posterior són les cases del Parlament (1840-50), obra neogòtica de sir Charles Barry, la torre del rellotge de les quals és el famós Big Ben, i l’insòlit auditori ovalat del Royal Albert Hall (1867-71). La ciutat disposa també de diferents espais punt de trobada de londinencs i visitants com ara Trafalgar Square (1829-41), Picadilly Circus, Covent Garden —un antic mercat de fruites i verdures—, Hyde Park, de més de 640 ha, etc. Entre els museus d’art destaquen el British Museum, la National Gallery of London, el Victoria and Albert Museum, la Tate Gallery i la Wallace Collection.

La història

Londres es formà durant el segle I, després de la conquesta romana d’Anglaterra, amb el nom de Londinium. L’enclavament de la ciutat com a centre del transport comercial pel Tàmesi la convertí en una important cruïlla de camins.

El Londres victorià en un gravat del segle passat
© Corel Professional Photos
Les invasions anglosaxones del segle V, retirats ja els romans, arruïnaren la ciutat; al segle VII, però, Londres es desenvolupà novament, i esdevingué capital del regne d’Essex. Des del segle IX fou el centre principal de comerç de l’illa amb el continent, malgrat les incursions dels normands. Obtingué una certa autonomia de Guillem I el Conqueridor, després de la batalla de Hastings (1066), i el 1191, sota Ricard I, pogué organitzar-se corporativament. Capital del regne d’Anglaterra des del segle XIII, el comerç permeté el creixement econòmic de la ciutat, que al segle XV tenia una indústria tèxtil molt important. Es beneficià, a més, de la centralització política i el desenvolupament del comerç marítim durant l’època dels Tudor i els Stuart; així, els Merchant Adventurers rellevaren els hanseàtics (1560). Per la seva força econòmica i política Londres fou la capital del partit parlamentari durant la guerra civil (segle XVII), fet que li permeté d’obtenir la victòria. Una greu epidèmia de pesta (1665) delmà fortament la població, i l’any següent un incendi destruí pràcticament la ciutat. Al començament del segle XVIII Londres començà a refer-se, i la revolució industrial i l’expansió colonial anglesa consolidaren l’enriquiment de la ciutat. Durant el segle XIX, i fins a la Segona Guerra Mundial, esdevingué el primer centre del comerç internacional (engrandiment del port) i de les finances (proliferació de bancs, que es convertiren en poderosos instruments de crèdit). Durant aquesta guerra fou durament bombardejada per l’aviació alemanya, en l’anomenada batalla d’Anglaterra, i per les V-1 i les V-2. Els anys 1908, 1948 i 2012 s’hi celebraren els Jocs Olímpics.

Col·laboració: 
RAs
Llegir més...