i Joan Maragall i Gorina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Maragall i Gorina

Joan Maragall i Gorina
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Barcelona, 10 d’octubre de 1860 — Barcelona, 20 de desembre de 1911

A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva resistència, i, finalment, li permeté d’ingressar, el 1879, a la facultat de dret. Aquest enfrontament amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix explicà en unes Notes autobiogràfiques , la seva concepció de la literatura com a passió total i com a activitat rebel i socialment marginada. L’acabament de la carrera (1884) fou l’inici d’una nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d’una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la pròpia classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva, menyspreava, no tant per les seves característiques genèriques com per les seves peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets coronaren aquest seu procés d’integració: l’ingrés (1890) al Diario de Barcelona i el casament (1891) amb Clara Noble, d’ascendència no catalana (de qui tingué 13 fills). Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva cotització entre un grup reduït —però molt prestigiós— d’intel·lectuals (entre els quals, Josep Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva primera plaquette, Poesies originals i traduccions .

La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del Romanticisme autòcton i un retorn a l’expressió senzilla d’experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocació intel·lectual era ja fermament establerta. D’una banda, la seva condició d’hereu burgès, plenament assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una dedicació professional absoluta, sense, però, haver de dependre'n econòmicament. De l’altra, concebia i duia a la pràctica l’ambició d’esdevenir l’agitador de la burgesia empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna.

La seva campanya periodística de 1892-93 és, en resum, un dels factors bàsics en l’aparició del Modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d’exacerbada febre ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l’aventurisme intel·lectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. És l’actitud expressada en poemes com Paternal i Excelsior , del seu llibre Poesies (1895), que s’obre amb L’oda infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel sempre més. Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d’una realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visions de paisatge de la secció Pirinenques , entre elles la del famós poema La vaca cega . El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial del Modernisme.

Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un malaltís perill d’impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà més adient amb la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials de la “raça”. En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el Modernisme, de rebuig del decadentisme, que reflecteix un punt dolç històric d’equilibri entre les vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d’una burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900 a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el mite, en les Visions —intents de trobar en el llegendari “Las madres del alma catalana"—, i l’himne, en els Cants .

Els primers anys del s. XX, però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s’identificà, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles — Artículos (1904), edició d’homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras i Bages. Les disperses (1904) apleguen poemes originals i versions de Goethe, de qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898).

En el nou recull Enllà (1906) la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es concentra en la vena naturalista; Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona i significativa revisió.

La seva concepció de la poesia, exposada en l' Elogi de la paraula (1903, ampliada en l' Elogi de la poesia , 1909), revela una posició militant contra l’esteticisme i el cosmopolitisme tant d’una certa tendència modernista (Zanné, Alomar, etc) com del naixent Noucentisme. Maragall esdevingué, així, el pontífex d’una nova onada de modernistes de procedència rural (Puig i Ferreter, Víctor Català, Bertrana, etc), visionaris i anarquitzants, però també fomentà, involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Via, Busquets i Punset, etc).

A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi pertocava a la burgesia catalana (són famosos els seus articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L’església cremada , el primer i el darrer publicats en La Veu de Catalunya ; el segon no ho fou per indicació de Prat de la Riba). La nova actitud és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la forma del retorn a un to d’exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, als aspectes més heterodoxos del seu pensament, atenuats els anys anteriors, i al desig d’inquietar i d’excitar el lector; en aquest llibre publicà l' Oda nova a Barcelona i el famós Cant espiritual .

Aquest segon nietzscheanisme fou matisat, però, per una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1913) i de la tercera i darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la renunciació. Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres modernistes i reflecteix llur reacció defensiva, atiada per la conjuntura política i social, contra la disciplina ideològica del Noucentisme. La mort el sorprengué, plenament actiu, en aquesta crisi que, en un pla general, era a punt de resoldre's amb el triomf noucentista.

Fou membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, mestre en gai saber, president de l’Ateneu Barcelonès i amic i noble contradictor d’Unamuno (l' Epistolari d’ambdós fou publicat el 1951). Col·laborà sovint en La Renaixença , La Veu de Catalunya , L’Avenç i Catalònia . Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. La seva actitud, cívica però independent, li féu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. Fou processat a causa d’uns articles. Les principals edicions de les obres completes aparegueren en 1912-13, en 1929-30 (edició dels fills), el 1947 i el 1960.

Col·laboració: 
JLlM
Llegir més...