Vida i obra
De formació anàrquica, treballà en tota mena d’oficis. Residí a Londres (1964-66). Escriví un parell de novel·les signades amb el psedònim Ray Sorel (Besaré tu cadáver i Han matado una rubia, 1963-64).Com a escriptor, es donà a conèixer en un espai de temps molt curt i ho feu de manera fulgurant, sorollosa i polèmica amb tres llibres consecutius: La torre dels vicis capitals (1968, premi Víctor Català), Onades sobre una roca deserta (1969, premi Josep Pla) i El dia que va morir Marilyn (1969, premi de la Crítica de Serra d’Or). El 1996 aparegué una nova versió d’El dia que va morir Marilyn, revisada i completada amb els fragments prohibits per la censura franquista. Es tracta d’una literatura de renovació, una narrativa nova que es caracteritza per un to desimbolt i provocador, incorpora valors de l’estètica pop i revalora el melodrama i la imaginativa sadomasoquista a través dels còmics i del cinema. Alhora, tots tres llibres donen una visió càustica de les capelletes burgeses amb un humor àcid i punxant.
En català, la seva obra continuà a Món mascle (1971), Siro o la increada consciència de la raça (1972, premi Prudenci Bertrana i Crítica Serra d’Or), Sadístic, esperpèntic, i àdhuc metafísic (1976, premi Joan Estelrich), L’imperi sodomita i altres històries herètiques (1976), al qual seguiren Lilí Barcelona i altres travestís (1978) i Assassinar amb l’amor (1979), que recull alguns contes ja publicats a La torre dels vicis capitals i altres de mutilats o prohibits per la censura. La més esperada de les seves novel·les catalanes, El sexe dels àngels (1992, premi Ramon Llull 1992 i Lletra d’Or) és una sàtira dels cercles intel·lectuals catalans dels anys seixanta.
Feia anys, però, que l’escriptor havia canviat la llengua de creació per convertir-se en un dels autors mediàtics i de més èxit de la literatura espanyola del darrer tram del segle XX, amb novel·les com Nuestro virgen de los mártires: novela de romanos (1982), Amami Alfredo (1984), No digas que fue un sueño (1986, premi Planeta), La herida de la esfinge (1991), Garras de astracán (1993), Venus Bonaparte (1994), El sueño de Alejandría (1995), El amargo don de la belleza (1996, premi Fernando Lara), La noche no es hermosa: textos de Eros (1994), Mujercísimas (1995), Chulas y famosas, o bien, la venganza de Eróstratos (1999), El arpista ciego. Una fantasía del reinado de Tutankamón (2002, premi José Manuel Lara 2003), entre d’altres.
Escriví llibres d’assaig sobre la cultura del còmic, com ara Los cómics, arte para el consumo y formas “pop” (1968) i El sadismo de nuestra infancia (1974), i els volums autobiogràfics El peso de la paja (1990), El beso de Peter Pan (1993) i Extraño en el paraíso (1998).
Col·laborà en diaris i revistes, principalment amb cròniques de viatges, recollides després a Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte (1971), Crónicas italianas (1971), Terenci als USA (1974) i Tres viajes románticos. Grecia. Túnez. México (1987). També recollí un bon grapat d’entrevistes entrevistes a Preguntar no és ofendre (1975).
Gran afeccionat al cinema, començà a col·laborar en la premsa i les revistes especialitzades, com Fotogramas, Film Ideal i Nuestro Cine, on escriví l’article Entre un cine de Barcelona y un cine catalán (núm. 61, 1968). El 1968 publicà el seu primer llibre de cinema, Introducció a la història del cinema (1895-1967) com a Ramon-Terenci. Tot i la seva abundant producció narrativa, mai no deixà d’escriure sobre cinema: Hollywood Stories 1 y 2. Sólo para amantes de mitos (1971-73); Tarzán (1973); Estrellas y mitos (1973); Cine romántico (1978) i Cine de aventuras (1979), alguns dels quals en col·laboració; Suspiros de España. La copla y el cine de nuestro recuerdo (1993); la col·lecció de fascicles "Clásicos del cine" (1994). També escriví Mis inmortales del cine. Hollywood, años treinta. Ídolos de ayer y de siempre, seguit dels anys quaranta, els cinquanta i els seixanta (1996-2003, 4 vol.).
És autor de l’obra teatral Tartan dels micos contra l’estreta de l’Eixample (1974) i traduí i versionà una dotzena llarga de peces clàssiques (Salomé, 1977; Hamlet, 1980, i Tendra és la nit, 1987). Col·laborà amb Josep Maria Benet i Jornet a Quan la ràdio parlava de Franco (1980) i treballà com a guionista de televisió (Salomé, La dama de les Camèlies, Mare i fill S.L., entre d’altres). També dirigí, escriví i presentà Más estrellas que en el cielo (1989-90, TVE).
L’any 2002 l’Ajuntament de Barcelona li atorgà la Medalla d’Or al Mèrit Artístic i el 2005 tingué lloc la primera edició dels Premis Internacionals Terenci Moix a la millor trajectòria professional en arts escèniques, cinema i literatura i al millor llibre de l’any.
Bibliografia
- Bonilla, J. (1998): Terenci Moix, La Esfera / El Mundo, 28.03.1998, p. 2-3.
- Bou, E. (1988): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.): Història de la literatura catalana, vol. 11. Barcelona, Ariel, p. 398-404.
- Estévez, I. (1991): "Terenci Moix", Diari de Barcelona, 12.05.1991, p. 4-5.
- Faulí, J. (1973): Calaix de crític. Barcelona, Pòrtic, p. 63-70.
- Iborra, J.R. (2004): Detrás del arco iris. En busca de Terenci Moix. Barcelona, Planeta.
- Molas Batllori, J. (1975): Lectures crítiques. Barcelona, Edicions 62, p. 214-218.
- Ruiz, R. (1996): "Un esperpent sofisticat", Avui diumenge, 07.01.1996, p. 7-10.