El monestir
El conjunt de les construccions és força irregular, a causa del terreny accidentat i de les diferents èpoques d’edificació; artísticament, la part més important és el sector de la basílica i del monestir. Resten dues ales del claustre gòtic construït el 1476 per Jaume Alfons i Pere Basset a instàncies de Giuliano della Rovere, aleshores abat comendatari de Montserrat i més tard papa amb el nom de Juli II. La façana principal del monestir, construïda després del 1939 per Francesc Folguera, amb relleus de Joan Rebull, dona pas a l’atri de la basílica, format pel claustre de l’abat Argeric (segle XVIII). Adossada a una paret lateral hi ha la portada romànica de l’antiga església del segle XII, i al mateix claustre hi ha els sepulcres de Bernat de Vilamarí i de Joan d’Aragó (segle XVI) i escultures de Rafael Solanich, Frederic Marès, Josep Clarà i altres. La basílica fou edificada per l’abat Bartomeu Garriga i fou consagrada el 1592, després de trenta-dos anys de construcció. Malmesa durant la guerra del Francès, hagué d’ésser molt refeta després: la façana original fou substituïda per l’actual, obra de Francesc de P. Villar, i fou decorada amb escultures dels germans Vallmitjana (1900-01). La nau central, coberta amb arcs gòtics arrodonits, té sis capelles a cada costat; a les parets hi ha les escultures dels quatre profetes majors, de Josep Llimona. El 1977 fou reformada la Capella del Santíssim, amb obres de Josep M. Subirachs. L’absis és format pel cambril, edificat per Villar i Carmona (1876-84) amb la col·laboració de Gaudí; la volta conté pintures de Joan Llimona.
En una estança contigua, decorada amb mosaics d’Obiols i relleus de Joaquim Ros, hi ha el tron de la Mare de Déu, del 1947. La imatge —anomenada Moreneta pel color fosc de la cara i de les mans— és una talla romànica policromada del final del segle XII o del principi del XIII. El 2001 es presentaren els resultats de la restauració i dels estudis de la talla romànica de la imatge, els quals confirmaren que fou esculpida al segle XII, i que el seu color fosc característic fou originat per l’oxidació de la pintura original i per l’efecte del fum de llànties i ciris.
De l’interior del monestir cal destacar la Sala Gòtica, una de les antigues dependències adossades al claustre gòtic, avui reconstruïda; el claustre neoromànic, de dos pisos, construït per Puig i Cadafalch (1925), on es conserven peces lapidàries salvades de la destrucció napoleònica; i el refetor, del segle XVII, reformat notablement per Puig i Cadafalch el 1925.
El 1996 foren acabades les obres de restauració exterior i interior de la basílica, iniciades el 1991, i el 1997 les de l’ermita de la Santa Cova, que havia quedat malmesa per un incendi.
A la part posterior de la basílica hi ha un dels dos orgues de Montserrat. Construït el 1958 a partir de diversos fragments d’orgues diversos procedents de la destrucció d’esglésies durant la Guerra Civil Espanyola, en substituí un d’anterior construït el 1925 a càrrec dels organistes Blancafort de Collbató i que fou destruït.
Cúpula de l’interior de la basílica de Montserrat
© Xavier Varela
El 2010 fou consagrat un nou orgue de Montserrat, emplaçat sota el creuer del lateral esquerre, situació tradicional dels orgues a Catalunya des d’època medieval malgrat canvis més recents. Aquest instrument fou construït novament pels tallers Blancafort des de l’any 2007, i el seu finançament anà a càrrec, d’una banda, de l’obra social d’una caixa d’estalvis, i, de l’altra, de prop de 4.000 persones, empreses i entitats que aportaren els fons destinats als tubs. En ser completat, el nou orgue, de 12,5 m d’alçada i amb 4.242 tubs, 63 registres, quatre teclats manuals i un teclat de pedal, fou reconegut entre els de primer nivell en l’àmbit internacional.
La biblioteca conté un fons d’uns 300.000 volums, uns 400 incunables —alguns dels quals impresos al monestir mateix—, més de 200 papirs egipcis (grecs i coptes) i 2.000 manuscrits (llatins, catalans, castellans, hebreus, àrabs i siríacs), entre els quals cal esmentar el Llibre Vermell de Montserrat. L’arxiu, refet després de la destrucció del segle XIX, conté uns 6.000 pergamins, uns 10.000 documents en paper dels segles XIII-XVII i uns 28.000 documents dels segles XVIII i XIX. Fora del clos del monestir, són notables la pinacoteca i el museu. La pinacoteca, en la seva secció antiga, conté uns dos-cents quadres (Berruguete, Zurbarán, Morales, Ricci, Caravaggio, Guardi, Andrea de Salerno, Van Loo, Jacint Rigau, Van Adriaenssen, De Bless, etc.). El 1982 s’enriquí amb una secció de pintura catalana, constituïda, gairebé en la seva totalitat, per la donació del col·leccionista Josep Sala i Ardiz (mort el 1980). Amb aquesta finalitat foren habilitades unes noves sales als locals de l’antic restaurant del monestir. L’obra exposada permet una visió panoràmica força completa i equilibrada de la pintura catalana des del darrer terç del segle XIX fins a la meitat del segle XX. Despunten obres cabdals d’aquest període, com El nen i el gos (1891), de F. Gimeno, quatre obres de l’època de Montmartre de Rusiñol, tres obres de R. Casas, El vell pescador (1895) i L’escolà (1896), de P.R. Picasso, onze pintures a l’oli de Nonell, una vintena de J. Mir i altres obres d’Anglada Camarasa, Torres Garcia, Obiols, O. Sacharoff, etc. El museu, a més de diverses peces d’orfebreria ofertes al santuari, conté el Museu de l’Orient Bíblic, obra bàsicament de Bonaventura Ubach, important pels objectes arqueològics de Mesopotàmia, Egipte, Palestina i Xipre. Des del 1996 els dos museus que posseïa el monestir (l’arqueològic i el pictòric) en formen un de sol.
Als jardins de darrere el monestir hi ha la capella romànica de Sant Iscle (segle XI), una creu gòtica i una escultura de Manolo Hugué. Als voltants del santuari hi ha el Camí del Viacrucis, amb escultures de Margarida Sans i Jordi, Francesc Juventeny i Domènec Fita —entre el 1904 i el 1919 hi foren erigides catorze estacions monumentals, destruïdes el 1936—, i el Camí de la Cova —construït al segle XVII al mateix temps que la capella cova, on la llegenda situa el trobament de la imatge de la Mare de Déu—, amb les representacions dels quinze misteris del rosari, obra de Gaudí, Puig i Cadafalch, Josep Llimona, els germans Vallmitjana i d’altres, així com una escultura de sant Domènec, obra de Josep M. Subirachs. Altres capelles, totes de construcció moderna, són les de Sant Miquel (1870), Sant Jeroni (1891), Sant Dimes (1893), Sant Joan (1899) i la Soledat (1916, amb pintures de Darius Vilàs i Joan Llimona). La dels Apòstols (1907) i els monuments de la Immaculada (1904) i dels Herois del Bruc (1911) desaparegueren el 1936; al lloc de la dels Apòstols hi ha actualment el monument i la capella funerària del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha també una estàtua de Jacint Verdaguer (1931) i una altra de Francesc d’Assís obra de J. Viladomat (1927) i altres obres de Domènec Fita i de Josep M. Subirachs. En el recinte del santuari hi ha botigues de queviures i de records, hotels, restaurants, autoservei, apartaments familiars (tradicionalment anomenats cel·les), càmping, oficina de correus, telèfons, etc.
L’Escolania de Montserrat
© AVUI
Pel novembre del 1982 el santuari rebé la visita del papa Joan Pau II, en el seu viatge a l’Estat espanyol. El 1989, després de la renúncia de Cassià M. Just, fou elegit abat Sebastià Bardolet i Pujol, el qual intentà fomentar els aspectes més directament monàstics de l’abadia. El 1990 s’hi celebrà el III Congrés Litúrgic, en què participaren uns 600 congressistes i gairebé tots els bisbes catalans. El monestir celebrà, el 27 d’abril de 1997, el cinquantè aniversari de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, amb un acte a l’exterior de la basílica presidit pel cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe de Barcelona, al qual assistiren unes 10.000 persones. Aquell mateix any fou concedida a l’abadia de Montserrat la Medalla d’Or de la Generalitat. L’any 1998, el monestir, juntament amb la delegació de mitjans de comunicació social de l’arquebisbat de Barcelona, organitzà les primeres jornades de formació teològica per a periodistes. L’any 1998 fou presentada la Fundació Abadia de Montserrat 2025, creada per recollir fons per a la restauració i la modernització de les instal·lacions del monestir i per col·laborar amb una part d’aquest fons en obres socials d’ajut als més necessitats. Entre les reformes previstes hi havia la de l’edifici de l’Escolania. La Fundació té la col·laboració de nombroses entitats de la societat civil. En aquesta línia, l’any 1998 signà un conveni amb la Fundació Telefónica per informatitzar la biblioteca de l’abadia. L’any 1999 s’inauguraren les obres de remodelació de l’hotel Abat Cisneros i les de les cel·les Abat Marcet. El mateix any es presentaren dues noves guies: la Guia de Montserrat, escrita pel monjo Jordi Molas, i la Guia del Museu de Montserrat, amb textos de Josep de Calassanç Laplana i Teresa Macià. L’any 2000 dimití l’abat Sebastià M. Bardolet i la comunitat elegí com a nou abat Josep M. Soler i Canals, que el 13 d’agost de 2000 rebé la benedicció abacial de mans del cardenal arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles. L’any 2021, com és preceptiu en l’orde de Sant Benet, l’abat Josep M. Soler renuncià al seu càrrec en arribar als 75 anys. El 15 de setembre del mateix any, Manel Gasch i Hurios fou elegit nou abat.
L’any 2000, 700 capellans de tot Catalunya s’aplegaren a Montserrat el 27 de març amb motiu de la jornada jubilar del clergat. El juny del mateix any, Montserrat patí els efectes d’un fort aiguat que obligà a tancar els accessos a l’abadia durant prop de dues setmanes. A partir del curs 2005-06 se suprimí l’internat obligatori per als nens de l’Escolania, i alhora es plantejà d’obrir la formació a les nenes. L’Escolania participà en l’òpera A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten, al Gran Teatre del Liceu, i commemorà el seu 125è aniversari. El 2005 també s’estrenaren les dues darreres campanes de la basílica que complementen el conjunt de deu projectat el 1956 per Gregori Estrada. Pel que fa al Museu de Montserrat, incrementà el seu valor pictòric —amb donatius d’obres excepcionals com Diumenge de Rams, de Fèlix Mestres Borrell (2004), i el quadre Retrat de Montserrat Isern, del pintor Joaquim Sunyer (2005)— i col·leccional amb l’entrega d’una important col·lecció d’arqueologia per a la secció de l’Orient Bíblic (2005). De la mateixa manera, es treballa en la informatització dels catàlegs de la biblioteca del monestir i la digitalització de les imatges per facilitar la consulta dels seus fons. A més, continua vigent el conveni marc del 2003 amb la Universitat de Barcelona per a cooperar en activitats acadèmiques, de restauració de documents i d’obres d’art de l’Abadia. Pel que fa a la Fundació Abadia de Montserrat 2025, tancà l’acord per a reformar la il·luminació de la basílica, el monestir i el conjunt del recinte del santuari. Així mateix, ha renovat el conveni de col·laboració per a donar continuïtat a l’accés de la Biblioteca de Montserrat a l’Anella Científica. Finalment, amb l’arribada del cremallera a Montserrat, ha culminat un procés de reformes per a facilitar l’estada dels pelegrins i els turistes (2005). El juny del 2011 entrà en proves Montserrat Ràdio, emissora radiofònica fruit de la col·laboració entre el monestir i el grup de comunicació Taelus (format pel canal Taronja de la Catalunya Central, Cadena Ser Ràdio Manresa, i altres), amb l’objectiu de posar a l’abast dels oients els oficis litúrgics i informar de l’actualitat de Montserrat. El desembre del mateix any inicià les emissions regulars.
Història del monestir
Aspecte general del santuari de Montserrat
© Xavier Varela
Reconquerida als sarraïns vers 875-876, la muntanya de Montserrat fou donada en part al monestir de Ripoll pels comtes de Barcelona Guifré el Pelós (888) i Sunyer (933). Segons aquestes donacions, el precepte del rei franc Lotari (982) i la butlla de Sergi IV (1011) a favor d’aquell monestir, l’alou montserratí comprenia quatre ermites, situades dues al peu (Sant Pere i Sant Martí) i dues a la part alta de la muntanya (Sant Iscle i Santa Maria). L’abat de Ripoll i bisbe de Vic, Oliba, transformà aquesta darrera, vers el 1025, en una cel·la o petit cenobi, regit durant els primers temps directament pels superiors de la casa mare. En ésser incorporat Ripoll a Sant Víctor de Marsella (1070), la fundació montserratina esdevingué un priorat dependent alhora de l’abadia ripollesa i del monestir marsellès.
El primer prior conegut, de nom Ramon, governà la casa entre els anys 1082 i 1094; la cronologia dels seus successors és força incerta fins al segle XIII. En aquesta època apareixen ja, al costat dels monjos, les altres quatre branques de la comunitat: ermitans, preveres, donats i escolans. A partir del prior Bernat Salvador (1284-99) tots els priors foren nomenats per la Santa Seu; també d’aquest temps daten els primers intents, no reeixits, d’emancipació. Durant el segle XIV destacaren els priors Ramon de Vilaragut (1334-48), per la seva activitat constructora, i Jaume de Vivers (1348-75), creador, amb la compra de les viles i castells de la rodalia, del domini feudal del monestir. Durant el Cisma d’Occident, el prior Vicenç de Ribes (1384-1408), malgrat el corrent advers predominant al país, es mantingué fidel a l’obediència romana. A la seva mort, Benet XIII, darrer papa d’Avinyó, elevà el priorat a abadia (10 de març de 1409) i la proveí en la persona de Marc de Vilalba (1409-39). Aquesta iniciativa fou confirmada pels papes Martí V (1419) i Eugeni IV (1431), que eximiren el monestir de Montserrat de tota dependència de Ripoll i el declararen immediatament subjecte a la seu apostòlica. Durant l’abadiat d’Antoni d’Avinyó hi anaren (1443) sis monjos de Montecassino, sol·licitats per la reina Maria, per tal d’introduir-hi l’observança cassinesa, cosa que aconseguiren només transitòriament. El seu successor, Antoni Pere Ferrer (1450-71), promulgà unes noves constitucions i tingué un paper destacat en la revolta catalana contra Joan II. A l’acabament de la guerra, malgrat la disminució de membres del monestir, aquest tingué encara recursos suficients per a emprendre pocs anys després (1476) l’edificació del claustre gòtic, amb el beneplàcit del prelat comendatari Giuliano della Rovere (1472-83), futur papa Juli II. No es realitzà, però, la idea de Joan de Peralta (1483-93), últim abat del període de la independència, de construir un monestir de vastes proporcions —la primera pedra del qual fou posada el 1489— per tal de reunir-hi una comunitat nombrosa i observant, a causa de la negativa de la congregació italiana de Santa Justina de facilitar-li el personal indispensable per dur a terme la reforma. Alexandre VI, a petició de Ferran II de Catalunya-Aragó, l’annexà el 1493 a la congregació de San Benito de Valladolid, separant-lo de la Congregació Claustral Tarraconense, a la qual havia pertangut des del segle XIII. Aquest període val·lisoletà —fins el 1835— es caracteritza per una situació conflictiva permanent, motivada per les intervencions externes de caràcter polític en la vida del monestir i la difícil convivència entre els monjos de la corona de Castella i de la de Catalunya-Aragó. D’altra banda, a part el primer prior reformat García Jiménez de Cisneros (1493-1510) —abat des del 1499—, que sabé conservar les peculiaritats de la casa malgrat la tendència uniformista de la congregació val·lisoletana, i el seu deixeble Pedro de Burgos (1512-36), que seguí la mateixa línia de conducta, poques figures destaquen d’entre la setantena d’abats triennals o quadriennals: Bartomeu Garriga, iniciador de la nova església, la basílica actual, començada el 1560 i consagrada el 1592; Benedetto de Tocco (1556-59 i 1562-64), bisbe de Vic, Girona i Lleida; Juan Manuel de Espinosa (1637-41), bisbe d’Urgell i arquebisbe de Tarragona; Benet de Sala i Caramany (1682-84), bisbe de Barcelona i cardenal; i Benet Argeric (1753-57 i 1761-64), a qui es deu, bàsicament, la construcció del nou edifici de la mongia (1755-66).
El patrimoni del monestir augmentà considerablement amb l’adquisició de noves possessions i drets senyorials —abans de la desamortització posseïa béns i percebia censos en uns dos-cents llocs de Catalunya—, alhora que l’annexió d’altres monestirs i les fundacions pròpies li permeteren d’estendre la seva influència a Europa i a Amèrica. Aquesta es manifestà especialment en la reforma de l’observança monàstica a Portugal, la constitució a mitjan segle XVII d’una congregació benedictina de Montserrat a Àustria i Bohèmia i l’establiment de priorats a Mèxic i al Perú. L’expansió montserratina en el camp de l’espiritualitat va unida sobretot a l’Exercitatorio de la vida spiritual de García Jiménez de Cisneros, molt llegit i utilitzat pels autors posteriors. En el pla cultural, fou el primer monestir català, llevat potser de Sant Cugat del Vallès, que instal·là —confiada als tipògrafs alemanys Joan Luschner i Joan Rosembach— una impremta en el seu recinte, d’on, entre 1499-1500 i 1518-26, eixiren una sèrie de llibres ascètics i litúrgics pulcrament editats. La biblioteca, considerada la més ben proveïda de Catalunya després de la de Santa Caterina de Barcelona, tenia, vers la fi del segle XVIII, 8.500 volums, 158 incunables i 322 manuscrits, en gran part procedents de l’antic fons medieval, i alguns d’escrits i miniats en l’Scriptorium del monestir, com el famós Llibre Vermell. La bibliografia montserratina és molt nombrosa i de temàtica variada: predomina la literatura asceticomística (García de Cisneros, Pere de Chaves, Pedro Alfonso de Burgos, Josep de Sant Benet), els estudis bíblics (Juan de Robles, Benet Vila, Jeroni Lloret, Josep Capellades), la història (Pedro de Burgos, autor de la primera història de Montserrat), les llengües i la literatura clàssiques (Gonçal Sojo, Antoni Brenac, Dídac Solà, Antoni Escaules), la medicina (Antoni Castell), les ciències naturals (Gerard Joana, Maur Ametller), la pintura (Joan Andreu Ricci) i la música (Escolania de Montserrat, escola musical de Montserrat). Les obres d’art acumulades durant segles, conegudes només a través de referències escasses i imprecises, desaparegueren gairebé totes, igual que la biblioteca i l’antic arxiu, en l’incendi i destrucció del monestir durant la guerra del Francès (1811-12) i les depredacions sofertes durant la primera meitat del segle XIX. Suprimits amb l’abolició del feudalisme (1811) els drets senyorials del monestir, la desamortització el desposseí igualment de les seves propietats, venudes en pública subhasta. Tancat el 1835 i reobert per l’abat Blanch el 1844, el 1862 fou unit a la congregació de Subiaco, a la qual pertany actualment. La reconstrucció fou iniciada per l’abat Miquel Muntades (1862-85) i fou continuada pels seus successors Josep Deàs (1885- 1912), Antoni M. Marcet (1912-46) i Aureli M. Escarré (1946-68). Els edificis monacals i d’albergatge han estat refets i millorats, l’església ha estat reparada i embellida, la biblioteca i la pinacoteca han estat pràcticament creades del no-res, l’arxiu ha estat refet en part i Bonaventura Ubach creà un museu bíblic i egiptològic. El monestir, on el 1918 fou restaurada la impremta, edita diverses publicacions de caràcter científic i de divulgació Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El 1851 fou definitivament restablerta l’Escolania.
Els congressos litúrgics del 1915, 1965 i 1990, les festes jubilars del 1931 i del centenari de la reobertura del monestir, el 1944, tingueren una gran ressonància arreu del país. Amb les fundacions de Manila (1895), del Miracle (1901), de Medellín (Colòmbia, 1954) i de Cuixà (1965), ha contribuït també a l’expansió de l’orde benedictí. Del 1970 al 1983 una petita comunitat de monjos estigué present a l’Institut Ecumènic de Dayr al-Ṭanṭūr, a Jerusalem. Durant el franquisme fou fonamental el paper de l’abadia com a nucli de la resistència cultural catalanista i, d’una manera cada cop més acusada, de les llibertats en general, tant nacionals com polítiques. Emparant-se en la confessionalitat del règim que li conferia una certa tolerància de les autoritats, l’abat Escarré fou especialment crític amb les autoritats, crítiques que per la seva audàcia li valgueren l’exili i finalment la destitució. Succeït per l’abat Cassià M. Just, aquest continuà la tasca cultural mantenint les iniciatives de caràcter supletori ateses les prohibicions del règim, i també acollint la dissidència catalanista i antifranquista. Així, el 1970 tingué lloc la tancada de Montserrat amb motiu del procés de Burgos, en la qual 300 intel·lectuals catalans es manifestaren contra el franquisme, a favor de les llibertats democràtiques, l’amnistia dels presos polítics i l’autodeterminació. En sorgí també l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, un òrgan influent durant els darrers anys del franquisme. Quant a les iniciatives culturals que contribuïren a evitar que la llengua i la cultura catalanes caiguessin en la marginalitat i continuessin vives en els sectors més il·lustrats de la població catalana, cal esmentar la revista Serra d’Or (1959) i els premis Crítica atorgats per aquesta publicació i també el fort impuls donat a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Després del franquisme, malgrat la creixent normalitat aconseguida gràcies a l’autogovern i la fi de la persecució i marginació més evidents, Montserrat continua ocupant un lloc destacat en el panorama cultural català. L’any 2014 li fou atorgat el premi Ramon Aramon i Serra de l’Associació Llengua Nacional.
Els ermitans
És molt probable que abans de la seva transferència a Ripoll, les quatre capelles existents vers la fi del segle IX (Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí) fossin habitades per ermitans. Possiblement ho eren també l’esmentada en l’acta de fundació de Santa Cecília (945) i la de Sant Miquel, edificada o reconstruïda pels vescomtes Udalard I i Riquilda, a la fi del segle X, de les quals són mencionats com a custodis (1057 i 1062) el monjo Transver i l’ermità Garí, primer ermità conegut amb aquest nom però que no té cap relació amb el famós personatge homònim inventat pel creador de la llegenda montserratina (segles XIII-XIV). Instal·lades de primer al peu i a la part mitjana de la muntanya, les ermites s’anaren desplaçant cap a la part superior. De bon principi hom degué utilitzar les coves naturals, abans de les construccions d’obra, que, contínuament ampliades, presentaven als segles XVII-XVIII l’aspecte de petits monestirs, amb capelles, habitacions, cisternes i hort. Llur nombre, com el dels ermitans, fou fixat en dotze al principi del segle XV. En els primers anys del segle XVI algunes foren encara canviades de lloc, i altres foren abandonades alhora que les advocacions eren definitivament establertes: Sant Jeroni, Santa Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan Baptista, Santa Caterina, Sant Jaume, Santa Anna, Sant Antoni, Sant Salvador (o de la Transfiguració), Santíssima Trinitat, Sant Benet, Santa Creu (o Santa Helena) i Sant Dimes. Els ermitans, durant l’edat mitjana, bé que prestaven obediència al superior del monestir i depenien de la seva autoritat, no estaven obligats a fer cap vot especial ni eren pròpiament religiosos. Llur transformació en monjos benedictins, mitjançant la professió monàstica, representà el canvi principal introduït per l’abat reformador García Jiménez de Cisneros; escriví per a ells unes constitucions, que foren observades fins al començament del segle XIX. La guerra del Francès, amb la destrucció de la major part de les ermites (1811-12), representà un cop mortal per a la vida eremítica montserratina, i la clausura del monestir durant l’exclaustració (1835-44) l’anihilà del tot. En època recent ha estat represa la vida anacorètica temporal a les ermites de la Cova, de Santa Creu i de Sant Dimes.
El culte a la Mare de Déu de Montserrat
El culte marià a Montserrat va lligat a la primitiva ermita preromànica de Santa Maria que l’abat Oliba de Ripoll transformà en cenobi al segle XI. A la fi del segle XII o al començament del XIII, una nova església serví de marc a la imatge, coetània, de la Mare de Déu, traslladada el 1599 a l’església actual.
Imatge de la Mare de Déu de Montserrat, coneguda com la Moreneta
© Fototeca.cat
Referències escrites de miracles que li eren atribuïts, divulgats per pelegrins i trobadors, són consignades des del segle XIII, i el seu coneixement arribà ben aviat més enllà de les terres catalanes: als altres regnes peninsulars i Itàlia, paral·lelament a l’expansió mediterrània de la corona catalanoaragonesa (prop de dues-centes capelles i altars s’arribaren a erigir a Itàlia). Sota la casa d’Àustria la devoció montserratina penetrà a l’Europa central i als Països Baixos i s’estengué també a França i Occitània (Lió, Tolosa, París, Saint-Flour, Houdan, on el 1954 foren descobertes unes pintures murals al·lusives als antics pelegrinatges montserratins). Només a la diòcesi de Tarbas i Lorda hom ha pogut assenyalar l’existència, al segle XVIII, de 56 centres de la confraria de la Mare de Déu, erigida el 1223 Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. A Amèrica, el seu culte fou introduït pels descobridors i missioners, precedits pel primer vicari apostòlic, Bernat Boïl, antic ermità de la muntanya. D’això se’n deriva la presència del topònim (transformat sovint com a Monserrat, Montserrate o Monserrate) a tot el continent. En el camp religiós, cal esmentar una ermita de Cuba batejada amb el nom de Monserrate i nombroses esglésies a diversos països, com és el cas del Brasil on hi ha dedicades, amb aquest topònim, més d’una dotzena d’esglésies i també una abadia benedictina. La destrucció de l’església de Montserrat durant la guerra del Francès (1811-12) i el trasllat de la imatge a Barcelona (1823-24) foren només el preludi de la clausura del santuari, tancat el 1835 i no reobert fins el 1844. En el redreçament, iniciat el 8 de setembre de 1844 mateix, marquen dues fites importants les festes del mil·lenari (1880) i la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu, proclamada pel papa Lleó XIII patrona de les diòcesis catalanes (1881). L’entronització de la imatge, promoguda per la Comissió Abat Oliba el 1947, reuní a Montserrat unes 50.000 persones procedents de totes les comarques catalanes. El nombre de visitants del santuari, des de la construcció de les carreteres, del tren cremallera (suprimit el 1957) i del funicular aeri, ha augmentat constantment: de 30.000 visitants el 1900 passà a més d’un milió i mig el 1986. Modernament, l’expansió dels llocs de culte i de la confraria s’ha produït també per Austràlia, l’Amèrica del Nord, Àsia i Àfrica (Nova York, Bombai, Jerusalem, Manila, Tòquio, Buenos Aires, l’Havana, Medellín, Monròvia, Ceuta i Tànger). Tanmateix, Montserrat ha continuat mantenint el caràcter de santuari nacional de Catalunya.
Montserrat en la literatura i en l’art
Les primeres creacions poètiques nascudes al voltant de Montserrat o que hi fan referència, com la Llegenda de Fra Garí i les Cantigas de Santa María d’Alfons el Savi, s’interessen només pel seu aspecte religiós. El paisatge insòlit de la muntanya, al·ludit per Desclot, no fou descobert fins més tard; Jean d’Arras, al seu roman Mélusine (1393), sembla el primer a fer-hi esment clarament, avançant-se a l’admiració que desvetllà a partir del Renaixement (la Historia y milagros de Nuestra Señora de Montserrat de l’abat Pedro de Burgos, el poema llatí Saxia d’A.Benac i el Monserrate de C.de Virués). Amb Cervantes, Lope de Vega (Peregrino en su patria), Pérez de Montalbán (Sucesos y prodigios), María Zayas de Sotomayor i els seus imitadors, Montserrat i els seus anacoretes —incorporats a la novel·la sentimental— esdevenen paisatge de fons de l’existència inquieta dels seus protagonistes. Les descripcions brillants i suggestives dels viatgers preromàntics i romàntics assenyalen l’apogeu del procés d’idealització de la muntanya, imaginada per Thicknesse com un temple gegantí —idea represa després per Maragall i per Torras i Bages— i erigida per G. de Humboldt en símbol del retrobament interior i de la pau augusta de l’esperit, interpretació recollida per Goethe i per Schiller i que feu fortuna als cercles culturals d’Alemanya, on Montserrat acabà per ésser identificat amb el Montsalvat de la misteriosa llegenda del Graal. La penetració en els ambients intel·lectuals francesos s’esdevingué sobretot per mitjà del Voyage pittoresque et historique de l’Espagne d’A. de Laborde (1806), il·lustrat amb una sèrie de gravats d’excepcional valor artística i documental dins el vast conjunt de la iconografia montserratina. Aquesta sol presentar la Mare de Déu —amb la muntanya, les ermites i el monestir al fons—, voltada sovint d’alguns membres dels diversos estaments de la comunitat: entre les principals representacions plàstiques sobresurt l’exquisit baix relleu de marbre del Victoria and Albert Museum de Londres, la taula gòtica del mestre d’Alfajarín i les teles d’Antonello Panormita, Giuseppe Sirena, Antoni Manno, Joan Andreu Ricci (museus de Barnard Castle i Montserrat) i Alonso Cano (Academia de San Fernando, Madrid). Catalunya, especialment a partir de la Renaixença, centrà a Montserrat els seus ideals religiosos i patriòtics. Cal destacar la composició musical La mort de l’escolà d’Antoni Nicolau, una de les obres cabdals de la polifonia catalana moderna; la decoració de la volta ovoide del cambril, pintada per Joan Llimona (1896-98), veritable apoteosi del santuari montserratí; la sèrie de paisatges de Joaquim Mir i de tants pintors catalans participants al concurs Montserrat Vist pels Artistes Catalans, el 1931 (F. Domingo, J. Serra, A. Sisquella, Iu Pasqual, P. Daura); i els paisatges d’Hermen Anglada, que hi residí els anys de la Guerra Civil de 1936-39. Un dels primers films catalans, La boja del monestir de Montserrat, d’Alfred Fontanals i Joan Solà, hi era ambientat. Entre les creacions poètiques sobresurt el llegendari i les cançons de Jacint Verdaguer, autor també del popularíssim Virolai, i el gran Poema de Montserrat, de Josep M. de Sagarra; les composicions de la Corona poètica del 1881 i de la Corona literària del 1956 subratllaren, d’altra part, expressivament l’estimació singular que els escriptors catalans han sentit sempre per Montserrat.
Extensió del topònim Montserrat
| Topònim | Tipus de topònim |
| Amèrica del Nord i Amèrica Central | |
| Montserrat (Massachusetts) | població residencial |
| Montserrat (Petites Antilles) | illa |
| Montserrate (Mèxic) | illa del golf de Califòrnia |
| Montserrate (Tabasco, Mèxic) | illa fluvial, al riu Usumacinta, que confina amb Guatemala |
| Montserrate (Chiapas, Mèxic) | ejido |
| Montserrate (l’Havana, Cuba) | barri |
| Motnserrate (Matanzas, Cuba) | barri |
| Montserrate (Arecibo, Puerto Rico) | barri |
| Montserrate (San Salvador, el Salvador) | colònia |
| Amèrica del Sud | |
| Montserrate (parròquia de Pinheiros, Salto de Irú, Brasil) | poble |
| Montserrate (estat de Bahía, Brasil) | lloc |
| Monserrate (província de Bogotà, Colòmbia) | muntanya i ermita a la serralada oriental |
| Montserrat (departament de Libertad, província de Huamachuco, districte de Sartinamba, Perú) | centre aurífer de Fara |
| Valle de Montserrat (departament d’Arequipa, Perú) | municipi |
| Europa | |
| Montserrat (Càller, Sardenya) | barri, dit també abans Pauli Pirri |
| Montserrato (Catània, Sicília) | barri |
| Montserrat (Brussel·les, Bèlgica) | barri |
| Montserrat (Ondarrabia, País Basc) | caserío del barri de Jizubia |