Conquerida Nàpols per Roger II de Sicília (1139), n'esdevingué part del regne, que passà a l’Imperi per mitjà del seu net, Frederic II —Frederic I de Sicília (1198-1250)—.
Els conflictes entre el papat i l’Imperi afectaren el regne, i en morir Conrad V —Conrad I de Sicília (1251-54)—, els interessos del seu fill, Conrad V —Conrad II de Sicília (1254-58)—, menor d’edat, foren defensats per Manfred (fill natural de Frederic II), mentre que el papa sostenia Carles d’Anjou. Manfred usurpà el tron sicilià (1258), però fou derrotat i mort (1266) per Carles d’Anjou —Carles I de Nàpols (1266-85)—, el qual perdé Sicília (1282), conquerida per la corona catalanoaragonesa. Així, els angevins restaren reduïts al regne de Nàpols.
Adquirit per Alfons el Magnànim després d’una llarga guerra (1435-42) (conquesta de Nàpols), restà unit sota el seu govern, mentre ell visqué, amb els regnes de la corona catalanoaragonesa que havia heretat; el 1443 aconseguí la investidura papal. Nàpols es convertí des de llavors en el centre del seu imperi, i hi residí fins a la mort, absorbit per la política italiana i les guerres constants. Del 1442 al 1444, i novament el 1445, combaté a la Marca d’Ancona contra el duc Francesc I de Milà, mentre que, contemporàniament, menava una guerra marítima contra Gènova, del 1436 al 1444. El 1447, en morir Felip Maria I de Milà, s’obrí el problema de la successió milanesa, a la qual Alfons aspirà, sense fortuna. En la guerra per Milà (1450-54) Alfons i Venècia combateren contra Francesc I de Milà, gendre de Felip Maria I, que s’havia apoderat del ducat, aliat amb Florència i sostingut per França. La guerra acabà amb la pau de Lodi i la subsegüent Lliga Itàlica (1454), que imposà un equilibri peninsular. Alfons trigà a adherir-s’hi (1455), en part pel problema dels mercaders florentins, que no volia readmetre als seus regnes, en part per les qüestions pendents amb alguns estats italians, especialment amb Gènova, contra la qual continuà lluitant sense treva fins a la mort, el 1458, guerra que deixà en herència al seu fill. A l’interior del regne, les guerres incessants no li permeteren d’emprendre la reforma de l’estat. Reorganitzà, però, l’administració de la justícia (unificà els tribunals i en creà un d’apel·lació, el Sacro Regio Consilio). Reorganitzà també el fisc, per obtenir més diners per a les seves guerres, que aquí, com als altres regnes de la seva corona, pesaren durament sobre l’economia; introduí el fogatge i creà la Dogana della Mena delle Pecore per controlar els pasturatges d’hivern de la Pulla, que produïen ingressos molt importants. Convocà també diversos parlaments. Confià molts dels càrrecs administratius i polítics del regne a catalans, i reservà només els de caràcter honorífic als nobles napolitans, dels quals desconfiava.
Acostumats per la història caòtica del regne a no observar cap lleialtat a la corona i a vendre llur adhesió a qui els oferís més avantatges particulars, estaven, en efecte, disposats sempre a revoltar-se, i Alfons, més que dominar-los, procurà només d’acontentar-los, i llegà el problema al seu fill natural, Ferran I de Nàpols, a qui estigueren a punt de fer perdre la corona. Aprofitant que el papa Calixt III li denegà la investidura en morir el seu pare el 1458 (bé que li fou concedida finalment per Pius II, aquell mateix any), un grup de barons, entre els quals Antoni de Centelles, es revoltaren contra Ferran I i es posaren en contacte amb els angevins. Joan d’Anjou s’apoderà de la Campània el 1459, mentre que una part de la Pulla es revoltava a favor d’ell; Venècia, Ferrara i Florència es posaren al costat seu. Només Milà ajudà el rei Ferran. El 1462 ambdós aliats aconseguiren de derrotar Joan d’Anjou a Troia i l’obligaren a retirar-se, el 1464, a Provença. Bé que mancat dels recursos de la corona catalanoaragonesa, de què havia disposat el seu pare, Ferran continuà la seva política agressiva a Itàlia: participà, al costat del papa, en la guerra contra Florència, aliada amb Milà i Venècia (1478-80), i més endavant en la guerra de Ferrara (1482-84). Mentrestant, s’havia produït la presa d’Òtranto per part dels turcs el 1480. Només el papat, la corona catalanoaragonesa i, en menor grau, Portugal ajudaren a expulsar-los-en, el 1481. Una nova revolta nobiliària, la Conjuració dels Barons (1485-86), posà en perill el seu tron. Quan morí, el 1494, Carles VIII de França, hereu dels drets dels Anjou, ja preparava l’expedició a Itàlia, que arruïnà la dinastia catalana de Nàpols i amb la qual començaren les guerres d’Itàlià.
El succeí el seu fill, Alfons II de Nàpols, que es lligà amb el papa i amb Florència per tal d’afrontar el perill; però abdicà el 1495, a favor del seu fill Ferran II (1495-96). Aquest hagué de fugir el 1495 davant dels francesos, bé que aquell mateix any fou reposat pel Gran Capità. La intervenció de Ferran II el Catòlic no fou, però, a la llarga, en benefici de la dinastia napolitana. Frederic II, successor de Ferran, fou deposat el 1501 per França i Catalunya-Aragó, i el rei Catòlic es proclamà rei de Nàpols el 1503, després d’expulsar-ne els francesos.
El regne de Nàpols sota la corona catalanoaragonesa
Vinculat el regne de Nàpols des del 1504 a la corona catalanoaragonesa, els seus afers passaren sota la jurisdicció del Consell d'Aragó. El rei hi deixà com a virrei el Gran Capità, Gonzalo Fernández de Córdoba. En retornar, però, a Nàpols el 1506, amb la reina Germana de Foix, el destituí i seguí una política de reservar els alts càrrecs napolitans a persones de la corona catalanoaragonesa. En tornar-se’n, efectivament, deixà com a virrei el comte de Ribagorça Joan d’Aragó (1507-09), i aquesta norma fou seguida per Carles V, amb poques excepcions, fins el 1532, que de nou foren ocupats sistemàticament per castellans. El 1555, en ésser creat el Consell d’Itàlia, els afers hi restaren vinculats definitivament i restà trencada tota relació de dependència del Consell d’Aragó. L’organisme representatiu i assessor del virrei, el Consell Col·lateral, fou creat el 1516 per Ferran II de Catalunya-Aragó. Alguns dels virreis foren personalitats importants dins la política imperial, com l’almirall Ramon de Cardona-Anglesola i Hug de Montcada i de Cardona, i llur cort continuà, en certa manera, l’antiga cort reial en esplendor i com a centre cultural, al costat de les petites corts de les reines vídues de Nàpols o d’algun magnat napolità, com el duc de Sanseverino. Políticament, el 1509, aprofitant la lliga de Cambrai, els venecians foren expulsats del territori. El 1511 fou el virrei Ramon de Cardona qui comandà, sense èxit, l’exèrcit de la Lliga Santa contra França, lliga formada per Ferran II, el papa i els venecians. La darrera temptativa per part de França de recuperar el regne fou el 1528: la capital, assetjada, fou defensada pel virrei Hug de Montcada, i la situació fou salvada gràcies a la defecció d’Andrea Doria de les files franceses i a la mort del mariscal Lautrec. La repressió que seguí contra els nobles napolitans francòfons mitigà el sempre vindicatiu esperit de la noblesa local, marginada dels alts càrrecs de comandament. De fet, el regne de Nàpols tingué importància per la seva funció d’avituallament de blat de la corona catalanoaragonesa i com a centre d’operacions en l’ofensiva imperial contra els turcs al nord d’Àfrica i a la Mediterrània oriental: disposava d’una flota pròpia de 9 a 50 galeres (l’esquadra de galeres de Nàpols).
Del domini dels Àustria fins a la integració a Itàlia
Inicialment en poder de Felip V de Castella, el regne de Nàpols fou conquerit per tropes del rei arxiduc Carles III (1707), que el conservà arran dels tractats d’Utrecht-Rastadt (1713). El 1734 el regne de Nàpols fou conquerit als Habsburg, juntament amb Sicília, per Carles de Borbó, que esdevingué Carles VII de Nàpols. El seu fill, Ferran IV (1759-1825), participà en les dues primeres coalicions contra França, que li ocupà el regne, fet que la noblesa aprofità per a proclamar l’efímera República Partenopea (1799). Recuperat el tron, Ferran s’uní a la tercera coalició, i Napoleó l’envaí i donà la corona al seu germà, Josep Bonaparte —Josep I (1806-08)—, que fou succeït pel mariscal Murat —Joaquim I (1808-15)—. El 1816 Nàpols i Sicília foren restituïts a Ferran, com a regne de les Dues Sicílies. Els seus successors s’enfrontaren a diverses revoltes liberals, fins que el regne s’integrà al d’Itàlia (1860).
Virreis de Nàpols
| de Ferran II de Catalunya-Aragó | |
| Gonzalo Fernández de Córdoba y de Herrera, duc de Sessa | 1505-07 |
| Joan d’Aragó, comte de Ribagorça | 1507-09 |
| Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, comte d’Oliveto | 1509-16 |
| de Carles I (Carles V, emperador) | |
| Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, comte d’Oliveto | 1516-22 |
| Charles de Lannoy | 1522-27 |
| Hug de Montcada i de Cardona | 1527-28 |
| Filibert I, príncep d’Orange | 1528-30 |
| Pompeo Colonna, cardenal | 1530-32 |
| Pedro Álvarez de Toledo y Zúñiga, marquès consort de Vilafranca de Bierzo | 1532-53 |
| Pedro Pacheco y de Guevara, cardenal | 1553-55 |
| Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, duc d’Alba de Tormes | 1555-56 |
| de Felip I (II de Castella) | |
| Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, duc d’Alba de Tormes | 1556-57 |
| Pedro Afán Enríquez de Ribera y Portocarrero, duc d’Alcalá de los Gazules | 1558-71 |
| Antoine Perrenot de Granvelle, cardenal | 1571-75 |
| Íñigo López de Mendoza y Mendoza, marquès de Mondéjar | 1575-79 |
| Juan de Zúñiga y Requesens, príncep consort de Pietraperzia | 1579-82 |
| Pedro Téllez-Girón y de la Cueva, duc d’Osuna | 1582-86 |
| Juan de Zúñiga-Avellaneda y Bazán, comte consort de Miranda del Castañar | 1586-95 |
| Enrique de Guzmán y Conchillos, comte d’Olivares | 1595-98 |
| de Felip II (III de Castella) | |
| Enrique de Guzmán y Conchillos, comte d’Olivares | 1598-99 |
| Fernando Ruiz de Castro-Andrade de Portugal y de la Cueva, comte de Lemos | 1599-1601 |
| Francisco Ruiz de Castro-Andrade de Portugal y Zúñiga-Sandoval, comte de Lemos | 1601-03 |
| Juan Alfonso Pimentel de Herrera y Enríquez, comte-duc de Benavente | 1603-10 |
| Pedro Fernández de Castro-Andrade de Portugal y de Zúñiga-Sandoval, comte de Lemos | 1610-16 |
| Pedro Téllez-Girón de Guzmán y de Velasco, duc d’Osuna | 1616-20 |
| Gaspar de Borja i de Velasco, cardenal | 1620 |
| Antonio Zapata, cardenal | 1620-21 |
| de Felip III (IV de Castella) | |
| Antonio Zapata, cardenal | 1621-22 |
| Antonio Álvarez de Toledo y Beaumont de Navarra, duc d’Alba de Tormes | 1622-29 |
| Fernando Enríquez de Ribera y Gijón, duc d’Alcalá de los Gazules | 1629-31 |
| Manuel de Acevedo-Zúñiga-Ulloa y Velasco de Aragón, comte de Fuentes de Valdepero i Monterrey | 1631-36 |
| Ramiro Felipe Núñez de Guzmán y de Guzmán, duc de Medina de las Torres | 1636-47? |
| Juan Alfonso Enríquez de Cabrera y Colonna, duc de Medina de Rioseco | 1644-46 |
| Rodrigo Ponce de León-Cabrera y Colonna de Toledo, duc d’Arcos | 1646-48 |
| Íñigo Vélez-Ladrón de Guevara y Tassis, comte d’Oñati i de Villamediana | 1648-53 |
| García de Haro y Sotomayor, comte consort de Castrillo | 1653-58 |
| Gaspar de Bracamonte-Guzmán y Pacheco, comte consort de Peñaranda de Bracamonte | 1658-64 |
| Pasqual d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba, cardenal | 1664-65 |
| de Carles II | |
| Pasqual d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba, cardenal | 1665-66 |
| Pere Antoni d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba, duc de Cardona | 1666-72 |
| Antonio Pedro Sánchez-Dávila y Álvarez de Osorio, marquès d’Astorga | 1672-75 |
| Fernando Joaquín Fajardo de Zúñiga-Requesens y de Toledo, marquès de Los Vélez | 1675-83 |
| Gaspar Méndez de Haro-Gúzman y de Aragón-Cardona-Córdoba, marquès d’El Carpio i d’Eliche | 1683-87 |
| Francisco de Benavides-Dávila-Corella y de la Cueva, comte de Santisteban del Puerto | 1687-95 |
| Luis Francisco de la Cerda y Fernández de Córdoba-Cardona-Aragón, duc de Medinaceli | 1695-1702 |
| de Felip IV (V de Castella) | |
| Juan Manuel Fernández-Pacheco-Cabrera y de Bobadilla, duc d’Escalona | 1702-07 |
| de Carles III (Carles VI, emperador) | |
| Georg Adam von Martinitz | 1707 |
| Wirich von Daun, comte de Daun | 1707-08 |
| Vincenzo Grimani | 1708-10 |
| Carlo Borromeo d’Arona | 1710-13 |
| Wirich von Daun, comte de Daun | 1713-19 |
| Johann Wenceslas Gallas | 1719 |
| Wolfgang Hannibal von Schrattenbach | 1719-21 |
| Marc Antonio Borghese, príncep Borghese | 1721-22 |
| Michael Friedrich von Althann | 1722-28 |
| Joaquín Portocarrero | 1728 |
| Ludwig Thomas con Harrach, comte de Harrach | 1728-33 |
| Giulio di Visconti | 1733-34 |